I.
El món que al febrer encara consideràvem “normal” s’està enfonsant en un crac econòmic sense precedents en la història. Aquests dies, la major part de la humanitat està confinada, amb mesures més severes o menys. Tots els continents estan afectats, tant zones riques com pobres, tant les grans ciutats com les províncies remotes. Grans sectors de l’economia mundial estan paralitzats. 180 països, que fa unes quantes setmanes encara comptaven tenir un creixement i un benestar a l’alça, estan entrant en una profunda recessió.
La caiguda del turisme, la reducció del transport mundial i la supressió de la vida a les ciutats són factors que afecten, en molts indrets, tot l’espectre de l’activitat humana: el comerç minorista, el teixit productiu, els proveïdors de serveis, els àmbits esportiu, artístic i cultural i el sector de l’oci.
L’Organització Mundial del Comerç (OMC) calcula que aquest any l’intercanvi de mercaderies al món es reduirà entre un 13% i un 32%. Aquestes xifres són tan ingents que glacen la sang. Com a conseqüència d’això, hi haurà empreses i Estats que faran fallida. Hi haurà revoltes. I potser revolucions.
El fet que el mercat laboral nord-americà passi de tenir xifres de rècord positives a xifres de rècord negatives d’un dia per l’altre és un fet únic en la història. Durant les últimes quatre setmanes, gairebé 22 milions de nord-americans han perdut la feina, i els economistes no descarten que a l’estiu als EUA la taxa d’atur sigui d’un 32%.
L’historiador Adam Tooze, de la Universitat de Colúmbia, creu que l’economia nord-americana, en cas que continuï la caiguda, es podria contreure en una quarta part, com va passar després del crac de 1929. Amb la diferència que aleshores la contracció es va estendre al llarg de quatre anys, mentre que la implosió actual podria desenvolupar-se en uns quants mesos. “Un aterratge forçós com aquest”, escriu Tooze a la revista Foreign Policy, “és insòlit”. I aquest diagnòstic es pot aplicar a tot el món.
Ara els països rics gasten bilions per contenir les primeres i més immediates conseqüències de la crisi, per donar seguretat a la massa d’aturats innocents i per mantenir empreses a flotació. Certament, és sensat fer aquesta despesa, però de les esquerdes estructurals que s’estan obrint ningú no se’n podrà salvar amb diners. Molts, moltíssims locals i botigues que ara estan tancats no tornaran a obrir. Moltes fàbriques d’arreu del món en què la producció ahir encara anava a tot gas han tancat per sempre.
El debat sobre quan es podran relaxar les restriccions i es podrà reprendre la producció, aviat es demostrarà insuficient. És evident que una cosa és aturar d’avui per demà sectors sencers per decret i una altra de molt diferent és posar-los en marxa després de setmanes o potser mesos aturats. No hi ha un interruptor per fer-ho. No hi ha cap pla d’efectivitat demostrada. En el trencaclosques en què s’ha convertit la fabricació moderna, sovint faltarà una peça per fabricar el producte final. Haurà de passar temps abans no es supleixin les mancances; caldrà repensar de dalt a baix les maneres de produir. En l’economia globalitzada, amb les seves famoses llargues cadenes de subministrament, cap país pot arrancar de nou pel seu compte, ni tan sols si aquest país és Alemanya.
La inseguretat va instal·lant-se en els plans empresarials, fins ara estrictament sincronitzats, del capitalisme global. Amb la crisi del coronavirus, el “cigne negre” –expressió utilitzada com a metàfora d’un esdeveniment extremadament improbable durant la crisi financera del 2008–s’està convertint en la nova efígie de l’economia mundial. La “inseguretat radical”, que fins fa poc només era una preocupació expressada en converses, diu Tooze, a partir d’ara serà la nova “realitat sempre present”.
Es podria arribar a la conclusió que valdria més començar de zero que no pas intentar reparar una vegada més el desballestat sistema tradicional.
II.
Res ja no és el que era, diu i escriu tothom. Joschka Fischer va declarar a FAZ que s’estava produint “la primera crisi de la humanitat del segle XXI”. Thierry Breton, comissari de la UE per al mercat comú, parteix de la base que els continents, molt interconnectats, deixaran de ser tan dependents. La directora del Fons Monetari Internacional (FMI), Kristalina Georgieva, qualifica el moment actual com “l’hora més fosca de la humanitat”. El papa Francesc creu que ha arribat l’hora de canviar de rumb i deixar enrere la hipocresia. I en una carta el director del gegant d’inversió Blackrock, Larry Fink, prepara els seus clients per a un nou món que s’aguantarà sobre uns fonaments inestables.
Tothom que té renom i prestigi, poder i capital, constata que hi haurà una transformació radical, l’inici d’un nou món. Però què volen dir realment amb això? Ho diuen seriosament? És possible que la mort, la gran igualadora, millori la humanitat d’alguna manera? És possible que el virus provoqui una aturada mundial, un moment prolongat d’espant en què no tan sols augmenti el perill sinó també el que ens pot salvar? En què se separi el que no és essencial del que sí que ho és? Un període després del qual s’abordin realment les tasques importants?
Si això fos així, el virus seria un xoc curatiu universal, un moment internacional de memento mori (‘recorda que ets mortal’). Pot haver-hi un memento mori versió coronavirus? Una reedició al segle XXI? Estem preparats per entendre que hem de transformar la nostra vida? Que la forma actual de la nostra economia ha conduït a massa errors? Que la bogeria del consum de masses i la utilització dels recursos en el món modern no pot seguir igual?
Els inicis no són esperançadors. Les baralles dels ministres europeus de Finances, que no es van posar d’acord en uns ajuts fraccionats de manera complexa fins després de llargues nits a Brussel·les davant de pantalles, no semblaven pas l’inici d’una nova època. L’exigència forçada pels neerlandesos –que els alemanys no van impedir– d’imposar condicions per rebre ajuts als països afectats greument per la COVID-19 –Itàlia, en primer lloc–, va ser un exemple paradigmàtic de les antigues deficiències.
En altres entorns les primeres impressions en la gestió d’aquesta crisi que suposadament ha de canviar el món també són desil·lusionants. Les desagradables rivalitats internacionals per aconseguir mascaretes i aparells, l’acció individual dels països tancant fronteres i presentant programes d’ajuda no són un element de cap nova època, o en tot cas de cap de bona. I el fet que a Londres certs fons de capital risc hagin obtingut beneficis multimilionaris gràcies al crac borsari del coronavirus recorda a les pitjors aberracions del capitalisme de casino.
L’Estat nació, precisament a Europa, tornar a imposar-se amb tota la seva fosca esplendor i torna a permetre’s errors nacionalistes. En l’històric discurs televisat d’Angela Merkel no hi va haver cap referència a la UE, cap record pels països veïns o per la col·laboració internacional i la paraula Europa no hi va aparèixer ni un sol cop. La cancellera estava només amb el poble alemany, i es pot dir el mateix de tot el continent. Els francesos arreglen la seva crisi, els espanyols la seva, i fan igual els austríacs, els suecs, els britànics i els hongaresos. D’actuacions conjuntes, ni rastre. D’objectius comuns, més aviat pocs. A Europa cadascú mira des de la seva torre el panorama mundial.
El consell internacional d’experts en salut i la petició de l’OMS de no tancar fronteres van ser obviats alegrement. Ara les fronteres estan tancades, com si els duaners i els agents de frontera poguessin aturar els microbis com si fossin migrants. Però les qüestions essencials continuen per respondre: quant de dolor s’hauria pogut evitar si les regions de l’est de França i de l’oest d’Alemanya no haguessin tingut en compte els límits dels seus Estats? Si, en canvi, s’haguessin considerat com una mateixa regió en crisi, que és el que eren de facto? Una franja de territori que fa front al mateix problema? Amb les mateixes dificultats?
El fet que al començament s’haguessin de transportar pacients greus a hospitals allunyats –a França–, mentre molt a prop hi havia places lliures de cures intensives –a Alemanya– pertany als mals hàbits d’un vell món que, si se n’anés en orris, no passaria res. Que des d’Alemanya, el país més poderós d’Europa, aquesta vegada tampoc no sortissin impulsos a favor de la Unió és vergonyós. Que la seu central de la UE a Brussel·les no tingui cap poder ni tampoc n’hagi de tenir, a parer dels Estats membres, ha quedat clar novament. El vell pensament nacional està molt arrelat.
Això es fa palès en alguns detalls, per exemple en el fet que la propagació de la malaltia es representa en mapes polítics, com si fos un problema nacional. I les gradacions de colors corresponents sembla que mostrin quin resultat obté cada país en la lluita contra la malaltia. Els diagrames de corbes permeten veure bons alumnes (Corea del Sud) i alumnes amb dificultats (EUA). Es compten els estocs de mascaretes i es compara amb més o menys orgull la maquinària nacional de medicina intensiva. És un comentari cínic, però les taules diàries amb les xifres de morts i d’infectats poden semblar el registre de medalles d’unes Olimpíades macabres. Tot plegat no és gaire esperançador.
Si el coronavirus ha de marcar un punt d’inflexió en la història de la humanitat, clarament aquest punt encara no ha arribat. L’època postcoronavirus encara ha de començar. La impressió general ara mateix no és pas que hagi començat la planificació d’un nou futur millor. Actualment, més aviat sembla que totes les forces van encaminades a reinstaurar la vida que fins al gener o al febrer es considerava normal.
Els programes dels governs –només el d’Alemanya compta amb 750.000 milions d’euros– tenen com a objectiu retornar ràpidament al període previ al coronavirus i prosseguir igual que abans. Com si no hagués passat res. Hi ha l’esperança que els perjudicis de la COVID-19 siguin reparables i que després tot torni a anar com de costum. És improbable que això sigui possible. Però, si ho fos, el món tampoc no hauria après res d’aquest desastre.
Ara els ministres de Finances i els bancs centrals estan mobilitzant diners en una quantitat sense precedents: milions, milers de milions, bilions. Perquè ens fem una idea de la magnitud, val la pena comparar-ho amb el famós pla Marshall, amb què els EUA van proporcionar ajuts per a la reconstrucció a tot un seguit de països europeus després de la Segona Guerra Mundial. El pla tenia un volum d’uns 13.000 milions de dòlars, que actualment correspondrien si fa no fa a 130.000 d’euros.
El govern alemany, amb els seus 750.000 milions només per a Alemanya, hi destinarà sis vegades més. Es poden vincular aquests quantitats econòmiques a esperances qualitatives? No és necessari fer-ho, podríem dir fins i tot? L’Estat ha de tenir participació, com a soci passiu, en moltes empreses? O hauria d’actuar en diversos fronts fent sentir la seva veu?
Qui ha expressat el que cal fer és Helen Mountford, del prestigiós laboratori d’idees nord-americà World Resources Institute. Els governs i les empreses que ara reflexionen sobre com superar la crisi només tenen dues opcions, escriu Mountford al seu blog. O bé allarguen durant unes quantes dècades el vell model de “desenvolupament ineficient, contaminant, no sostenible i amb un consum intensiu de carboni o aprofiten l’oportunitat per fer una transició ràpida”.
Aquesta és l’esperança que tenen els activistes mediambientals. Però hi ha molts altres àmbits que necessiten repensar-se. Perquè el món on va arribar el coronavirus no era “normal”, no estava tan bé com ens pot semblar unes quantes setmanes després. En realitat, la COVID-19 va introduir-se en un món que feia temps que estava en crisi, en moltes crisis alhora. Ja ens en hem oblidat?
Abans del coronavirus, les democràcies constitucionals es veien atacades per enemics interns i externs, per populistes internacionals i per extremistes nacionals.
L’ordre multilateral construït després de la Segona Guerra Mundial, amb les seves diverses organitzacions internacionals, només era una ombra, en part destrossat deliberadament per l’inquilí de la Casa Blanca i en part decaigut pel desinterès dels grans Estats.
La comunitat internacional es veia incapaç d’aturar guerres i crisis, com les que continuen actives a Síria, l’Afganistan, el Iemen, Mali i Veneçuela.
En tots els continents –i especialment entre Àfrica i Europa– les fugides, les expulsions i les migracions provocaven més i més tragèdies humanes.
L’economia i el consum capitalistes semblava que estaven en una fase de decadència. Internet i les seves plataformes desplegaven una força desmoralitzadora que afectava la política, la societat i inclús les famílies.
Vist així, hi ha molts motius per no voler tornar al temps d’abans de la pandèmia. El virus va arribar en un món en què feia temps que es percebia un gran malestar per l’evolució de la situació. Aniria bé que ara no ens en oblidéssim. Estaria bé que la incisió fos tan profunda que no fos possible tornar a com estàvem. Que s’obrissin de debò nous horitzons. L’oportunitat d’un futur diferent. L’opció de no continuar com fins ara.
III.
Al llarg de la història sempre hi ha hagut catàstrofes que els contemporanis han percebut com a punts d’inflexió o, si més no, com a senyals d’alarma. El terratrèmol de Lisboa de l’any 1755 va marcar una època i es pot considerar un dels desencadenants de la Il·lustració a Europa. L’erupció del volcà Krakatau a Indonèsia el 1883 va ser, gràcies a la transmissió telegràfica, la primera de les grans notícies apocalíptiques del món. Aleshores les preguntes dels contemporanis no se centraven en la responsabilitat de les persones, sinó en per què un Déu totpoderós permetia tant de dolor.
El coronavirus podria desfermar una força semblant. Igual que al segle XVIII la idea d’aquell Déu totpoderós va començar a desfer-se, al començament del segle XXI la qüestió de l’ésser humà i dels efectes de la seva acció ja no es pot ajornar més. És com si el xoc del coronavirus fes comprensibles les múltiples crisis en què la humanitat s’havia ficat més conscientment o menys.
Aprofitant l’ocasió, el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF, en anglès) recorda qüestions que tenen a veure amb el virus i la malaltia. Entre aquests temes hi ha la creixent desforestació, la penetració humana en els hàbitats d’animals salvatges o la venda i el consum d’espècies exòtiques, pràctiques que han d’acabar definitivament, segons explica el WWF. Aleshores es podran evitar perilloses transmissions víriques d’animals a humans –les temudes zoonosis– i futures pandèmies. La higiene en mercats setmanals i de carrer, sobretot a l’Àsia, ha de ser una preocupació prioritària de les autoritats d’aquell continent, d’entrada per interès propi. També ha de ser possible preguntar-se, sense voler donar lliçons culturals, si el consum altament arriscat de certs animals salvatges ha de pertànyer forçosament a una cultura. I la medicina tradicional xinesa, que elabora pastes, pólvores i tints a partir d’animals, també ha de fer autocrítica.
Però no es tracta de buscar culpables, això seria perdre el temps; i només ens farà avançar preguntar-nos per la nostra, de responsabilitat. Si, per exemple, sortissin estudis que confirmessin que una contaminació de l’aire més elevada provoca uns índexs de mortalitat més alts per COVID-19, aleshores ciutats i zones industrials d’arreu del món tindrien molta feina per fer. Ara hi ha moltes grans preguntes per respondre. Però ja no giren entorn de cap déu. Ara són, per exemple: per què l’ésser humà destrueix –per què destruïm– el que necessita per viure? Per què per regla general som incapaços mundialment de fer el que toca i continuem fent el que no hauríem de fer?
En el cas d’un xoc com el que suposa el virus, aquestes preguntes poden adoptar una nova urgència. S’acceleraran transformacions que ja estan en marxa. I els coneixements no del tot clars ara seran evidents als ulls de qualsevol criatura. Els gràfics i imatges sobre la notable reducció de la contaminació de l’aire gràcies al confinament, per exemple, són un d’aquests casos. No desapareixeran tan pressa i d’ara endavant formaran part dels pensaments dels quals ja no ens podrem evadir. Aquests mapes i fotos de colors ens diuen moltes coses. D’entrada, que no tot és en va. Que actuar pot acostar-nos als objectius. I també que els polítics es perden en excuses quan afirmen –especialment en qüestions mediambientals– que no poden actuar com caldria.
Les imatges del confinament mundial –les grans ciutats buides i les avingudes en silenci– perseguiran els polítics: com podrà una cancellera, com podran presidents i primeres ministres que poden posar països sencers en arrest domiciliari explicar a partir d’ara als ciutadans i a les ciutadanes que, sentint-ho molt, els és impossible prohibir les bosses de plàstic en un termini breu? Que no es poden imposar valors límit més estrictes per a tal substància tòxica? Qui es creurà d’ara endavant que no hi ha cap manera senzilla d’actuar contra el maltractament animal en la indústria, contra els pesticides, contra el soroll, contra l’aire contaminat o contra els aliments perjudicials? Qui reelegirà polítics que no facin res per protegir el clima?
IV.
La COVID-19 transformarà el món perquè el món ja es trobava enmig d’un procés de profunda transformació abans d’aparèixer la malaltia. La prova més clara d’això és un llibre que porta per títol Das Ende der Illusionen (‘La fi de les il·lusions’), en què es parla justament de l’arribada d’un canvi d’època. El llibre va publicar-se l’octubre passat, dos mesos abans de l’aparició del nou coronavirus. El seu autor, el sociòleg alemany Andreas Reckwitz, hi descriu com es desenvolupen els canvis socials, com es transforma el pensament col·lectiu, com caduca un “paradigma” vàlid i útil durant dècades i se substitueix per un de nou.
En un moment com aquest de la història és on es trobaven les nostres societats capitalistes occidentals a la tardor de l’any passat, segons Reckwitz. El seu llibre explica que la globalització, des del 2010 –si no abans–, després del crac financer, havia entrat en una “crisi de sobredinamització”, les desagradables seqüeles de la qual cada cop eren més nombroses. I ara, al pas del 2019 al 2020, aquella “modernitat tardana” ha arribat a la fi, cosa que hauria passat igualment, però que la COVID-19 ha accelerat. El virus actua, doncs, com a catalitzador d’un gran canvi cultural.
El que està arribant a la seva fi és una cosa que hem anat percebent els últims anys de manera vaga. La globalització radical, l’“Estat neoliberal basat en la competència”, com diu Reckwitz, han anat perdent l’atractiu que encara generaven als anys noranta. Les creixents desigualtats socials, les diferències escandaloses entre treballadors pobres i propietaris riquíssims s’han convertit en la font d’un malestar corrosiu en un entorn no sostenible. Aquests arguments, com també la indignació de moviments socials com Occupy Wall Street, el Fòrum Social Mundial o darrerament els armilles grogues i els Fridays for Future –malgrat l’escepticisme envers els activistes–, s’han infiltrat en el pensament col·lectiu majoritari.
Però no es tracta només de carregar contra la globalització, dolenta i “dretana”, en forma de neoliberalisme seguint l’esquema habitual de dreta i esquerra, com mostra magistralment Reckwitz. L’època que s’acaba, diu, no s’ha limitat només a la radicalitat econòmica. També ha comportat grans guanys en la llibertat individual, ha eliminat l’estigmatització de minories i ha permès que algunes cultures marginals obtinguessin el dret de ser reconegudes.
El paradigma que s’està extingint ha alliberat, doncs, no tan sols l’economia, sinó també la societat. No tan sols s’han desregulat la legislació laboral i l’acomiadament, sinó també la vinculació amb tradicions restrictives, les barreres de la vida social. Ha permès que sorgís una nova classe mitjana que ha convertit en un repte gratificant el fet de dissenyar la pròpia biografia, la feina, la llibertat i la vida familiar. El fet que no s’hagi tingut en compte la preservació dels recursos es pot atribuir a la flota mundial creixent de cotxes totcamí o al dúmping de les aerolínies de baix cost. Airbnb i Uber s’han convertit en marques emblemàtiques d’un món en què els beneficiaris socioeconòmics i socioculturals han anat plegats. La dreta política celebrava el seu alliberament –econòmic– i l’esquerra es beneficiava de la seva nova llibertat –cultural–.
Conjuntament, però, capitalistes i hedonistes han provocat un nombre massa gran de perdedors, i per això el paradigma imperant ha acabat en crisi. Si es compleix la tesi que s’ha arribat al final d’una època –i tot apunta que es complirà–, el nostre món previ al coronavirus ja feia temps que estava en fase de decadència. El neoliberalisme no era capaç de contenir les desigualtats socials que creava i era patent que s’estava cavant la seva pròpia tomba: una societat en què banquers incompetents poden guanyar bonificacions milionàries mentre centenars de milers de pensionistes corren el perill d’acabar en la pobresa es torna necessàriament inestable.
Però el corrent progressistad’esquerres del “liberalisme dinamitzador” també ha produït els seus perdedors, escriu Reckwitz. Establert com una classe d’elits urbanes, en general amb bona formació, aquest corrent ha provocat una exclusió cultural, un subtil menyspreu envers aquelles persones que no se sentien enriquides per la societat multicultural i preocupades per l’ecologia sinó amenaçades per aquests fets. Enmig del cosmopolitisme general s’ha perdut una antiga classe mitjana “que bascula entre la preservació o la pèrdua de l’estatus i les experiències culturals de desvaloració”. És fàcil deduir que aquestes persones són presa fàcil de les polèmiques ofertes dels populistes de dreta. El fet que s’infravaloressin les seves pors de quedar descavalcats de la cultura imperant de la globalització és un element essencial de la crisi que poc abans d’aparèixer el coronavirus va arribar a un punt màxim.
Ara cal bastir un nou paradigma polític, una nova “estructura profunda del pensament i l’acció política” que s’adigui més als reptes actuals que l’anterior. Els valors socials i les “utopies del que és desitjable” han canviat primer imperceptiblement i després de manera palpable. I ara ens tornem a allunyar de l’obertura, la liberalització i la realització personal. I fem un pas enrere per tornar a una societat amb més restriccions, a un Estat més tancat en si mateix, a un major desig de seguretat, contenció i ordre. El liberalisme “integrador” és el futur, escrivia Andreas Reckwitz ara fa sis mesos, però sembla que això formi part d’un passat remot. Tot i així, aleshores ja ens trobàvem en aquest mateix món i ja estaven en marxa processos de transformació profunds. El virus els ha fet més visibles i els ha accelerat. Però no els ha pas simplificat.
Mentre duri la crisi –i ningú no en pot preveure el final– concorren diversos escenaris de decadència que fa temps que coneixem. Des de la dreta política s’anuncia la caiguda d’Occident, mentre que els sectors d’esquerres crítics amb el capitalisme apleguen arguments per justificar la fi d’aquest sistema econòmic. Greta Thunberg, en el seu nínxol, no deixarà d’anunciar la fi del món.
Però la cultura majoritària també té les seves fantasies de decadència i anhela una salvació. La ingènua eufòria respecte a internet ja s’havia acabat abans del coronavirus: la xarxa mundial feia temps que semblava consumida per la por de la cibercriminalitat i l’espionatge constant duta a terme per les grans empreses i els Estats. Les campanyes polítiques, el filtre bombolla i el fantasma de l’assetjament constant que impregnen les xarxes socials han perjudicat la promesa de salvació digital segons la qual internet fomentaria la llibertat, la igualtat i la fraternitat. La inundació de notícies falses en temps del coronavirus ha reforçat encara més els dubtes envers els beneficis de la world wide web. També en aquest cas hi haurà regulacions més estrictes, més control i no pas menys.
V.
Les tesis sobre els canvis d’època sempre són qüestió de sort. Afirmar que hi haurà grans transformacions és, malgrat tots els arguments, una aposta. En la seva obra monumental Kulturgeschichte der Neuzeit (‘Història cultural de la modernitat’) l’austríac Egon Friedell, tan genial com divertit, constata l’observació que en totes les èpoques l’home ha estat igualment incapaç d’entendre el seu present. “L’home contemporani”, va escriure Friedell a començament del segle XX, “mai no veu un esdeveniment històric en la seva totalitat, només en veu fragments; rep la novel·la en moltes entregues dividides arbitràriament”.
I és així. En aquest moment dramàtic de pandèmia, els fenòmens centellegen incomprensiblement. Les impressions que tenim basculen entre la crisi mundial i l’acumulació de paper de vàter, entre gent que plora a l’Equador i gent que canta des dels balcons a Itàlia. De què tracta la novel·la d’aquesta època? Quan va començar la història? Quants capítols ja estan explicats? Quins són els fragments que acabaran formant part del relat sencer?
L’economista francès Jacques Attali ja va escriure el 1998 un diccionari sobre el segle XXI, el Dictionnaire du XXIe siècle. Des de la A d’activitat fins a la Z de zen, Attali –conegut a França com a assessor de diversos presidents– recorria de manera transversal el jardí dels seus pensaments. Amb aquella obra es va guanyar la fama de futuròleg.
En moltes coses Attali la va encertar de ple. Va identificar com a patró bàsic del món futur el “nomadisme”, la mobilitat il·limitada de persones i mercaderies, informació, institucions i fàbriques, cosa que en aquell moment no era tan evident. Arribarà una nova civilització precària, escrivia Attali, que haurà d’afrontar els nous perills, i també dedicava una entrada al concepte epidèmia.
La globalització, deia en el llibre, podia fomentar la reaparició de grans epidèmies. Les malalties víriques podrien ser tan perilloses com la grip espanyola de l’hivern 1918-1919. En el nou mil·lenni hi hauria epidèmies provocades per la destrucció dels hàbitats de certes espècies d’animals. “Als països del sud és probable que hi hagi grans quantitats de morts”, formulava Attali. I afegia: es prendran mesures de restricció mundials contra les noves malalties que posaran en qüestió tota la cultura del nomadisme, però també la democràcia.
En aquest punt és on som ara. De moment la principal preocupació encara són els malalts i els moribunds, i les zones més afectades encara són presa del temor i el dolor. Han mort milers de persones, continuen emmalaltint-ne desenes de milers i ningú no pot dir amb seguretat com evolucionarà l’epidèmia i quan es descobrirà un antídot. És possible que hi hagi segones i fins i tot terceres onades. I més limitacions a sortir de casa. Les informacions que arriben de Corea del Sud segons les quals les persones curades poden tornar a agafar la COVID-19 són motiu de gran preocupació.
Si ens ho mirem fredament, aquesta pandèmia molt probablement és l’inici d’un moment històric en què la preocupació constant per la salut es convertirà en un nou element dominant del present. El desig de tornar a la despreocupació de l’època previrus quedarà en un somni. A partir d’ara cal pensar això: haver superat la pandèmia vol dir que ja falta menys per a la següent. Igual que temps enrere la humanitat vivia amb por de la bomba atòmica, va dir Bill Gates en una conferència fa cinc anys, a partir d’ara haurà de viure amb la por dels virus letals.
D’ara endavant la societat es prendrà el perill més seriosament que fins fa poc. Això sol tindrà moltes conseqüències concretes: els fluxos de mercaderies ja no circularan pel món sense obstacles perquè les cadenes de subministrament estaran connectades de manera diferent i la producció industrial s’organitzarà d’una altra manera. Noves regulacions en el règim de la seguretat alimentària cimentaran l’“Estat de prevenció” que Joschka Fischer veu arribar. La producció agrícola, la de carn i el tractament dels productes frescos de tota mena s’aniran desliberalitzant i se sotmetran a més regulacions. S’intensificarà la preferència pels productes locals davant dels internacionals, de les coses autòctones davant de les exòtiques.
La UE o el que en quedi es presentarà com una “Europa que protegeix”. Les autoritats de les Nacions Unides es buscaran un nou paper i recordaran que el full de ruta cap a un món millor, més just, més sa i més segur ja està escrit en els Objectius del Mil·lenni. Les empreses que treballen a escala internacional s’organitzaran d’una manera diferent. El circ ambulant de congressos i reunions es reduirà molt, i augmentaran les converses i negociacions a través de pantalla.
Les empreses d’internet s’expandiran a nous àmbits de negoci i sobretot en la nostra vida laboral tindran un paper més important del que ja tenien ara. Les empreses s’ho pensaran molt a l’hora de traslladar fàbriques i, si ho fan, s’estimaran més tenir cinc centres de producció en tres països diferents que només un d’enorme a la Xina. Això farà pujar els costos i reduirà l’eficiència, però minimitzarà el risc i farà més sostenible la producció; i ja està bé que sigui sostenible. Sostenibilitat serà la paraula clau de l’època que comença amb el coronavirus.
Això s’entendrà en una gran part de la societat i s’aplicarà en totes les activitats humanes, també en la vida privada. Els EUA, si no corregeixen el seu estil de vida desmesuradament balafiador, aviat seran tractats per la comunitat internacional com un Estat que posa en perill la pau mundial. Europa i la Xina s’acostaran i col·laboraran en la protecció del medi ambient.
Serà interessant participar en aquest nou món. Serà reconfortant aturar de moment desenvolupaments equivocats que s’han anat arrossegant. Serà fascinant ser testimonis de com es desplega un nou paradigma, de com moren velles idees i de com prenen força creativa d’altres de noves. Serà bo superar el temps previ al coronavirus. Aquell temps ja havia arribat a la seva fi. El president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, ho va formular d’aquesta manera en el seu discurs de Pasqua: “Potser durant massa temps ens vam pensar que érem invulnerables, que sempre aniríem més de pressa, més amunt i més lluny. Doncs ens equivocàvem”. Ara ja es pot començar a corregir el rumb.
Traducció d’Arnau Figueras