El Congrés dels Diputats s'havia convertit en una representació icònica de les restriccions obligades per la pandèmia del coronavirus. Gran part dels seients restaven buits com als debats considerats intranscendents, els parlamentaris guardaven escrupolosament la distància social i l'afluència de periodistes estava absolutament limitada. Només hi estaven presents els dirigents de les forces polítiques, així com els treballadors imprescindibles, per escoltar la darrera compareixença del president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, qui sol·licitava a la cambra el seu vot per prorrogar durant quinze dies més l'estat d'alarma. El calendari assenyalava el 9 d'abril.
Al mateix temps que sol·licitava la confiança parlamentària per prolongar el confinament, Sánchez apuntava cap a l'horitzó de «la nova normalitat», és a dir, cap a l'escenari posterior a l'aixecament de la reclusió domiciliària. Una «nova normalitat» dominada per les mascaretes, les mesures d'higiene i una tremenda incertesa que oficialment començaria a finals d'abril. El lent aplanament de la corba de contagis, tanmateix, obligava el Govern espanyol a mantenir la possibilitat d'una altra pròrroga de l'estat d'alarma, amb el 10 de maig com a data temporal per endinsar-se en aquesta mena de «nova normalitat». «Em semblaria prematur aixecar el confinament a finals d'abril», assenyalava, de fet, l'investigador científic Salvador Macip en una entrevista publicada en aquest setmanari.
L'amenaça d'una relaxació en les mesures de confinament a diversos països va preocupar l'Organització Mundial de la Salut, la qual ha marcat els requisits que ha de complir un estat per aixecar l'aïllament domiciliari. D'aquesta manera, l'autoritat sanitària n'ha fixat com a requeriments el control de la transmissió; la capacitat per detectar, testar, aïllar i tractar tots els casos i buscar cada contacte; la minimització del risc de brots en llocs especials com ara centres sanitaris i residències; l'establiment de mesures de protecció a escoles o als centres de treball; una capacitat satisfactòria en la gestió dels positius importats; i la conscienciació de la població, la qual ha d'estar plenament educada, compromesa i capacitada per ajustar-se a la nova norma». Segons l'anàlisi realitzada per La Vanguardia, l'Estat espanyol encara no comptava amb tots els condicionants per iniciar l'anomenada «nova normalitat».
Amb l'objectiu de preparar-se per aquesta etapa incerta, governs autonòmics com ara la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana comencen a perfilar amb més intensitat els seus plans per executar l'anhelat desconfinament. Mentre l'executiu català ha incorporat l'investigador Oriol Mitjà per dissenyar el full de ruta, el tripartit valencià ha creat un comitè científic per elaborar el guió d'un procés que s'albira força complicat. No debades, experts en epidemiologia apuntaven en un estudi publicat a la prestigiosa revista Science que les mesures de distanciament social podien allargar-se fins a l'any 2022 si fracassara la recerca d'una vacuna contra la Covid-19.
«Cada vegada comptem amb més evidències per assenyalar que ens espera una temporada llarga de normalitat vigilada quan s'aixeque el confinament estricte», exposa Javier Padilla, expert en salut pública, exassessor parlamentari en assumptes sanitaris d'En Comú Podem al Congrés i autor de l'obra A quién vamos a dejar morir. Sanidad pública, crisis y la importancia de lo político (Capitán Swing, 2019), qui adverteix: «Abans d'aixecar la reclusió domiciliària, però, cal controlar l'actual pic epidemiològic, un fet que encara no hem aconseguit. Cal tenir present l'experiència de Singapur, on s'han adoptat recentment unes mesures més restrictives després d'aixecar-ne progressivament les limitacions de mobilitat». «Les incerteses respecte del virus ens obliguen a ser prudents», recorda.
Aquest desconeixement provoca que l'aixecament del confinament manque de manual d'instruccions. «No tenim cap guia, ni cap experiència respecte del comportament de cada element a considerar en la transmissió del virus. De fet, tampoc tenim una informació fidedigna de la població infectada i, per tant, de la capacitat d'immunitat de la població. L'estudi de zero prevalença que ha d'elaborar l'Institut Carles III de Madrid i el Ministeri de Sanitat ens donaran molta informació sobre la població contagiada i les persones que han passat la malaltia, amb la qual cosa podrem comprovar la capacitat d'immunitat que hi ha respecte del virus», explica Salvador Peiró, especialista en Medicina Preventiva i Salut Pública i director de l'àrea de recerca en serveis de salut del Centre Superior de Recerca en Salut Pública. «Ara bé, sembla força complicat que hi haja una capacitat d'immunitat a la població elevada», pronostica.
«Mentre no tinguem una vacuna i la capacitat d'immunitat no abaste el 60% o 70% de la població, haurem de conviure amb el virus. En aquesta llarga cohabitació, s'implementaran mesures basades en l'assaig-error, les quals poden implicar escenaris temporals d'increment de les restriccions i de relaxació de les mateixes en funció dels resultats obtinguts», descriu l'expert en salut pública, el qual forma part del comitè científic designat pel president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig. «No tenim una alternativa. Encara que es puga retornar al confinament estricte en algun període, especialment si es produeixen noves onades de la pandèmia, és evident que no podem aturar un país durant un any i mig per la manca de recursos econòmics», subratlla.
Sense capacitat, de moment, per elaborar suficients tests a la població simptomàtica i asimptomàtica, l'aixecament progressiu del confinament obligarà, segons Peiró, «a millorar les ferramentes per monotonitzar les persones amb algun símptoma de coronavirus». «L'actual sistema de vigilància és insuficient. No debades, les autoritats sanitàries madrilenyes van tardar 22 dies a telefonar-me per fer la fitxa del meu positiu de coronavirus», critica Padilla. «Arran d'aquesta mancança, urgeix agafar personal d'altres conselleries. Caldria dotar-los d'una capacitació ràpida i d'un protocol clar amb l'objectiu que exercisquen de tècnics de control epidemiològic. En cas contrari, ens trobarem decretant mesures de confinament domiciliari en dos o tres mesos», alerta.
«S'ha comprovat, arran d'un estudi publicat a Nature Medicine, que durant els dos o tres dies anteriors a l'aparició dels símptomes hi ha un risc major de transmissió. Per tant, cal controlar i aïllar tots els contactes dels infectats», proposa en línia a l'estratègia de les denominades Arques de Noé, és a dir, l'aïllament de persones infectades en determinats recintes amb l'objectiu d'evitar l'expansió de la transmissió. Una mesura amb antecedents històrics que ha generat força polèmica per la seua possible col·lisió amb els drets individuals en cas que la reclusió fos dictaminada de manera obligatòria i no temporal.
Els territoris sí que importen
Tot i que Sánchez va proclamar durant les seues primeres compareixences per la crisi sanitària que «el virus no entén de territoris», països com ara la centralista França han apostat per un desconfinament selectiu per àrees. Una fórmula que, segons ha publicat Levante-EMV, seria la preferida per la Generalitat Valenciana. «A Espanya, de moment, s'han aplicat mesures de caràcter generals quan Andalusia, les Illes Balears o Canàries compten amb escenaris diferents respecte de la Comunitat de Madrid o Catalunya. Múrcia, per exemple, té una situació d'evolució de contagis similar a l'alemanya. Crec que seria erroni adoptar mesures homogènies en el procés gradual d'aixecament del confinament. S'ha d'analitzar per territoris, fins i tot, a escala local», raona Peiró, qui destaca: «És important que la capacitat de decisió es trasllade a les administracions més properes i amb més coneixements de les diferents realitats sanitàries».
«Seria lògic que aquest procés s'implementara tenint en compte les particularitats territorials», coincideix Padilla. «No compten amb la mateixa situació algunes illes de les Canàries o els municipis de l'Espanya buidada que ciutats com ara Madrid, Barcelona o València», indica, tot i que s'hi mostra escèptic respecte de l'adopció d'una estratègia territorialitzada: «Un estudi recent d'investigadors del País Basc ha demostrat la transmissió radial del virus amb Madrid com a nucli de propagació, la qual cosa demostra que calia haver precintat la comunitat madrilenya. Però si en aquell moment no va fer-se, tot i haver-hi més arguments, sembla complicat que en un futur s'aposte per mantenir restriccions a Madrid i obrir altres autonomies».
La permissivitat d'aleshores amb els desplaçaments cap a segones residències, de fet, va comportar un increment dels contagis en determinades comarques del País Valencià. Aquest risc va minvar amb la declaració d'alarma, tot i les barricades construïdes en algunes poblacions costaneres del territori valencià. L'aixecament del confinament, tanmateix, podria reactivar-la. «En l'etapa de post-confinament, s'ha de fer un esforç rellevant per controlar les fronteres externes i les internes. Espanya té una dependència de transport en vies terrestre i sabem que la infecció, com he dit, s'ha transmès de manera radial. És importar mantenir les restriccions», defensa.
Si l'aplicació de les restriccions a la mobilitat privada en aquest sentit podrien trobar un major consens, el dilema rau en com gestionar l'espinosa qüestió del transport públic. «Sabem pels estudis que s'han fet a Nova York que el transport públic és un canal destacat de contagi. Però, per exemple, el metro és fonamental perquè les persones de l'àrea metropolitana de València puguen acudir als seus llocs de feina a la capital valenciana. S'haurà de mantenir la distància. Ara bé, fins a quin punt és viable funcionar amb vagons pràcticament buits? S'hauran d'assajar moltes alternatives per assegurar els trajectes a la feina. De fet, la mobilitat s'haurà d'acotar, en gran mesura, als desplaçaments casa-feina i feina-casa», anota Peiró.
«La població s'autolimitarà a l'hora de fer desplaçaments per veure els amics i familiars a causa del temor al contagi», tèrcia Padilla. «Amb tot, serà impossible mantenir el distanciament social amb els familiars i les persones volgudes durant tota aquesta etapa, ja que la càrrega emocional i psicològica és inassumible. I cal recordar que l'estat anímic i psicològic de les persones és un aspecte importantíssim de la salut. Per això, hem d'aplicar unes restriccions que, en la mesura del possible no comporten una suspensió de la vida durant dos anys», reflexiona. «La gran pregunta és com interaccionarà la infància i els joves amb les persones grans. Poden jugar els avis el mateix rol que abans quan recollien als nens dels col·legis mentre els pares treballaven?», pregunta com a un dels dilemes que hauran de resoldre els diferents governs. «No podem pressuposar que una persona de 60 anys i una altra de 80 anys tinguen el mateix risc. La clau de volta serà el control», assegura sobre la interacció dels avis amb els seus néts.
En els darrers dies, de fet, s'ha revifat el debat sobre si cal deixar sortir als nens o no. «Es tracta, de fet, d'una qüestió complicada, ja que no sabem exactament quin és el paper dels nens en la transmissió del virus. En principi, semblaria adequat deixar sortir als xiquets al carrer. Però si hi ha amuntegament de xiquets jugant al parc o els pares s'hi posen a xerrar entre ells sense mantenir la distància social necessària, les conseqüències poden ser negatives», exposa Peiró. «El mateix ocorre en la permissivitat per poder practicar fer esport. Si la gent respecta la distància social i surt de manera individual, no hi hauria problema. Però si es produeixen aglomeracions, la possibilitat d'una nova onada de contagis seria extremadament alta», complementa. I remata: «Tot depèn del comportament social de les persones». «La qüestió és avaluar quin nivell de control considerem tolerable per fer una vida la més normalitzada possible i amb una situació de distanciament fluctuant», afegeix Padilla.
Com a elements de socialització i, per tant, amb major risc per propagar el virus, s'erigeixen els grans esdeveniments. «L'organització d'actes massius, festivals o grans espectacles a curt termini és bastant il·lusori», valora Peiró, qui dubta també de la conveniència d'obrir els bars i els restaurants. Fins i tot, si per als mateixos empresaris seria rendible: «Si per les mesures de distanciament social, un restaurant només pot disposar de quatre de les seues vint taules igual l'obertura no l'ix a compte a l'empresari». «Aquesta fase està plena d'incerteses i, com he comentat, haurem d'apostar per una estratègia d'assaig-error», insisteix. «El control i el seguiment dels positius, així com la prudència, seran claus mentre no comptem amb cap vacuna», reforça Padilla. La incertesa com a tret definitori de la normalitat vigilada que experimentarem en la llarga fase d'aixecament del confinament.