La pandèmia del coronavirus ha deixat tremolant l'economia global. Totes les indústries espanyoles, llevat d'aquelles essencials, s'han aturat durant els darrers dies. Els vagons del tren viatgen pràcticament buits a les hores més àlgides del matí. I la frenètica activitat a les grans ciutats ha sigut substituïda per una calma quasi inèdita. Una paralització del ritme productiu que ha provocat una autèntica sagnia laboral, així com una pèrdua de rendes entres els sectors més vulnerables de la societat. A causa de la Covid-19, s'han registrat les pitjors dades d'ocupació i d'afiliacions a la Seguretat Social de la història.
Aquest escenari dantesc, tot i el pla de xoc social impulsat pel Govern espanyol, ha revifat el debat sobre la conveniència d'implementar una renda bàsica que assegure els ingressos de tota la població durant la crisi sanitària. Amb països com Brasil assajant versions força tèbies, economistes social-liberals com ara l'exdirigent de Ciutadans, Toni Roldán, s'han mostrat favorables. Fins i tot, veus de l'esquerra que defensaven les virtuts del treball garantit enfront de la renda bàsica han canviat momentàniament de parer. Tot un clima propici que ha suposat l'enllestiment d'un ingrés mínim vital per part de l'executiu espanyol, el qual tindrà un caràcter permanent i diferenciarà per renda.
«La crisi del coronavirus hi ha reactivitat la discussió al voltant de la renda bàsica. Però crec que cal distingir entre la implementació d'una renda bàsica universal, la qual està concebuda com a un instrument d'organització social complementari a l'Estat del Benestar, i la instauració d'una renda d'emergència», assenyala Miren Etxezarreta, catedràtica emèrita d'Economia Aplicada a la Universitat Autònoma de Barcelona. «En aquesta situació d'emergència sanitària, cal una renda que garantisca els ingressos d'aquelles persones que s'han vist afectades per l'actual crisi del coronavirus, la qual hauria d'entregar-se de manera immediata, ser generosa i estar desproveïda de tràmits burocràtics embolicats. Si una família rep la renda un mes després de quedar-se sense ingressos, farem tard», adverteix.
Amb les diferents autonomies de l'Estat espanyol comptant amb una renda mínima d'inserció enfocada a evitar l'exclusió dels més vulnerables, l'economista especialitzada en pensions i prestacions socials proposa com a renda vital d'emergència «ampliar la cobertura i la quantia de les rendes garantides autonòmiques». «Podria ser una mesura eficaç», defensa, així com puntualitza que «hauria d'arribar com a mínim als 1.000 euros». «Aquesta ajuda, a més de garantir els ingressos als col·lectius tradicionalment exclosos de la societat i als damnificats per l'emergència sanitària, permetria mantenir la demanda a l'economia», indica. «És evident que l'administració ha de cuidar els diners públics i ha d'evitar la picaresca. En aquesta situació de xoc de l'economia, tanmateix, desconeixem quanta gent necessita aquesta ajuda. I, per tant, és millor ser generosos que quedar-se curts», anota respecte al grau de cobertura d'aquesta hipotètica renda.
«La renda bàsica universal no seria la manera més ràpida i eficaç d'atendre les necessitats de les capes més desfavorides», indica José Antonio Noguera, sociòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona. «Una renda bàsica universal és una mesura massa radical, cara i complexa per aplicar-se en un context d'emergència com l'actual. En primer lloc, només arribaria a la gent que hisenda té controlada, la qual sovint no són les capes més necessitades. I, en segon lloc, avançar una despesa de l'11% del PIB, tot i que recuperaries fins a un 10% en el pròxim any tal com ha defensat, per exemple, Roldán, ens privaria de recursos que necessitem actualment per al sistema sanitari», argumenta. «Cal recordar que les grans bosses de pobresa que hi ha a Espanya sovint s'ubiquen fora del radar de l'Agència Tributària. Uns col·lectius que per la seua precarietat de partida seran segurament els més damnificats per aquesta crisi sanitària», remarca.
A parer de l'investigador expert en polítiques socials, la implementació d'una renda bàsica per a la pandèmia «deixaria les arques públiques buides de cara a respondre a l'emergència social postcoronavirus». «Aquesta mesura ens resta recursos de cara a la crisi econòmica futura, la qual provocarà autèntics drames socials i laborals. Per garantir que aquests col·lectius més desfavorits compten amb ingressos durant la pandèmia i durant els mesos posteriors, sembla millor impulsar una mena d'ingrés mínim vital», aposta. I reivindica: «Fa temps que Espanya necessita un programa de garantia d'ingressos a escala estatal, en el qual les rendes d'inserció autonòmiques actuen com a complement. La crisi del coronavirus pot ser una oportunitat per engegar aquest programa i consolidar-lo com a futur pilar de l'Estat del Benestar espanyol».
Un ingrés mínim vital que, segons Noguera, «hauria d'estar basat per criteris de renda». «Al contrari que la majoria de les rendes mínimes autonòmiques, no hauria de tenir condicionalitat laboral. No té cap sentit que aquelles persones amb treballs precaris no s'hi puguen beneficiar, així com els col·lectius que compten amb treballs temporals. En aquest cas, el model de renda mínima del País Basc, en el qual la condicionalitat laboral és escassa, seria un exemple a seguir», il·lustra. I concreta la despesa necessària per posar-lo en marxa: «En principi, hi hauria dues propostes. La més generosa costaria al voltant dels 14.000 o els 18.000 milions d'euros, ja que la prestació monetària estaria pel llindar de la pobresa o representaria el 60% de la mitjana d'ingressos. Hi hauria, amb tot, un plantejament més moderat, el qual suposaria una despesa de 8.000 milions d'euros. En aquest cas, es tractarien de prestacions reduïdes de 500 euros al mes».
«En aquests moments el mecanisme amb més immediatesa i simplicitat per a garantir que flueix liquiditat monetària és el pagament directe a les persones», intervé Carmen Castro, doctora en Economia, qui amplia: «Crec que l'emergència sanitària i social actual requereix mesures d'acció que atenguen aquesta situació, d'aquí el caràcter temporal d'algunes propostes que amb diferents noms estan plantejant mecanismes de pagament directe a les persones: renda bàsica d'emergència, renda bàsica de quarantena, renda bàsica universal, ingrés vital, renda garantida, etc.». «El nom, però, no té importància. El més important és la seua posada en marxa, almenys durant la situació d'emergència», ressalta.
Tal com explica l'especialista en diferents models de polítiques de benestar, totes les rendes suggerides «funcionen com a garantia d'un ingrés mínim vital». «El moll de l'os està a definir els criteris del mínim digne per a les persones, així com en elevar aquest estatus a dret fonamental», destaca. I explica: «La diferència entre un ingrés mínim vital i una renda bàsica universal és operativa. Mentre l'ingrés mínim vital limita l'accés per un determinat nivell de renda, la renda bàsica planteja aquest ajust o compensació a posteriori, a través de la liquidació de l'Impost de la Renda de Persones Físiques (IRPF) en el cas de superar un determinat nivell d'ingressos».
Quina mesura seria més eficient? Segons l'economista, «depèn de com es vulga mesurar». «Des del punt de vista de les persones, la renda bàsica arribaria més ràpidament, garantint que les persones poden atendre les seues necessitats a temps. En canvi, i des del punt de vista de l'administració que gestiona un pressupost limitat cada any, l'ingrés mínim vital segons renda permet focalitzar més l'assignació pressupostària aconseguida, encara que requereix gestió administrativa prèvia, la qual cosa alenteix el seu pagament efectiu», il·lustra.
Horitzó de futur?
Mentre Noguera defensa que un ingrés mínim vital «permetria assegurar una renda digna als treballadors precaris i temporals, així com a les grans bosses de pobresa d'Espanya» a la convulsa època postpandèmia, Etxezarreta aposta per la implementació d'una renda bàsica universal. «L'etapa postcoronavirus seria un bon moment per replantejar-se la necessitat d'implementar una renda bàsica permanent arran de la creixent desaparició de llocs de treball poc qualificats pels processos de digitalització del capitalisme», afirma la catedràtica emèrita d'Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona.
«Segons vam calcular al col·lectiu d'economia crítica Taifa, hi ha 11 milions de persones a l'Estat espanyol que o bé estan a l'atur o bé compten amb treballs temporals, informals o precaris. Crec que en societats riques com les nostres no podem permetre que la gent no compte amb una vida digna», preconitza. I agrega: «Personalment, crec que la renda bàsica universal és una mesura fonamental de redistribució de la riquesa, la qual hauria de ser un complement de l'Estat del Benestar». «Mai un substitutiu», adverteix sobre les postures liberals que defensen la renda bàsica universal com a mecanisme intercanviable amb les prestacions gratuïtes de salut, educació, pensions o dependència.
Els detractors de la renda bàsica, però, argumenten que una prestació universal digna desincentivaria la recerca de feina. «En general, no crec que tenir les necessitats bàsiques ateses desincentive la recerca d'ocupació, encara que existira gent que no tindria interès a sortir al mercat laboral en poder optar per adaptar la seua vida a les condicions materials i de suport relacional amb les quals compte en la seua comunitat», interpreta Castro. «La renda bàsica, per contra, sí que diluiria la pressió que hi ha actualment per trobar qualsevol feina amb la qual pagar factures», preveu.
«També s'apunta que la renda bàsica té un cost elevat. Ara bé, això és relatiu. Depèn de la comparació i de quines prioritats polítiques orienten el pressupost públic i l'agenda econòmica», replica. I raona: «Tenim pendent una reforma per fer efectiva la progressivitat fiscal, és a dir, perquè les grans fortunes i els grans patrimonis contribuïsquen fiscalment en la seua justa mesura». «En cas de voler implementar-la, hi ha recursos per finançar-la amb les reformes fiscals adequades», remata. La discussió sobre la renda bàsica universal, reoberta de bat a bat.