Si vostè és pare o mare avui és un gran dia. Després de 43 dies tancats a casa, els plançons han pogut xafar carrer i, de pas, rebaixar les moltes tensions domèstiques que s'han acumulat durant els darrers dies de clausura. La possibilitat que les criatures feren una passejada a l'aire lliure -només a Itàlia les restriccions han estat tan severes per als infants- era una de les peticions més demandades de les últimes setmanes. És també un indicador que hem iniciat, ara sí, el desconfinament després d'una situació inèdita. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ja ha advertit que no hi ha un guió tancant per a aquest procés, que poden haver reculades, tot depenent del comportament del virus. Però si la corba continua aplanant-se el que és previsible és que en les pròximes setmanes es relaxen les mesures. Són moltes les veus que, per exemple, reclamen poder eixir a fer exercici o que les persones grans, com les criatures, disposen d'una hora per estirar les cames.
En l'àmbit de l'economia, la classe empresarial pressiona els darrers dies per accelerar la tornada cap a la normalitat post-covid-19. "O tornem de forma immediata a reobrir tots els comerços, bars, restaurants, hotels, activitats i empreses, o l'impacte sobre l'ocupació i el nostre estat del benestar serà dramàtic", va assegurar aquest dijous Vicente Boluda, president del poderós lobbyAVE (Associació Valenciana d'Empresaris).
Tanmateix, la tornada a l'activitat presenta no pocs interrogants. El primer i més important és, òbviament, l'epidemiològic. El segon, menys visible, és el relatiu a la conciliació de la vida familiar i laboral. Perquè si les empreses exigeixen a pares i mares que tornen als seus llocs de feina, amb qui es quedarà la mainada? Al País Valencià, la Conselleria d'Educació, treballa amb la hipòtesi d'una tornada simbòlica a les aules -per grups xicotets, de forma alterna,...- durant les dues últimes setmanes de curs, al juny. A Catalunya, el conseller Josep Bargalló, en compareixença al parlament dijous passat, no es va atrevir a donar una data, per bé que de les seues paraules es desprèn que el seu departament treballa amb la hipòtesi de reprendre el curs 2019/2020.
El treball invisible
No s'ha de perdre de vista que els centres educatius són l'eix sobre el qual pivota l'ensenyament de la xicalla i els adolescents, però són també una institució essencial perquè pares i mares puguen conciliar i mantenir-se actius des del punt de vista laboral. En condicions normals, la xarxa familiar substitueix l'escola en situacions extraordinàries. Quan les criatures estan malaltes, per exemple, o durant el període de vacances són moltes voltes els avis i, sobretot, les àvies, qui n'assumeixen la cura. Segons un estudi de la fundació Memora realitzat l'any 2018, el 23,5% dels avis i àvies cuiden dels seus néts cada dia. Un 39% ho fa diversos dies a la setmana. La implicació dels grans, de fet, ha augmentat els darrers anys a causa de la crisi econòmica.
Són doncs, un pilar fonamental per a la conciliació. En circumstàncies normals el més habitual seria deixar les criatures amb iaios i iaies. Però, en un context sanitari com l'actual, qui s'arriscaria a deixar els menuts en mans dels seus pares o dels seus sogres, que són la franja de població més vulnerable a la covid-19? No s'ha de perdre de vista que el 80% dels morts per coronavirus tenen més de 70 anys i que la letalitat a partir d'aquesta edat és del 24%.
"Aquesta crisi sanitària està posant en evidència la importància dels treballs de cures no remunerats -explica Mónica Grau-Sarabia, que és investigadora en economia feminista a DIMMONS-UOC-, aquells que l'economia feminista ha intentat valorar dins el procés econòmic, que durant molt de temps només ha tingut en compte les activitats de mercat i les transaccions monetàries". Els treballs de cures, efectuats majoritàriament per dones, han emergit amb força aquestes cinc setmanes i han evidenciat la invisibilitat a la qual fins ara l'havia sotmès l'actual model productiu. Menuts i grans necessiten d'algú que els cuide perquè el sistema puga continuar funcionant. "La pandèmia ha evidenciant el que des del feminisme portem tant de temps dient: que les cures, a les persones i als ecosistemes, són imprescindibles per sostenidre la vida -diu l'economista feminista Carmen Castro, i membre de PPiiNA, que ha batallat des de 2005 a favor dels permissos iguals i instransferibles de paternitat i maternitat -. Els avis i àvies ja no poden ser el comodí de seguretat per atendre als menors, i això torna a definir la separació de rols de gènere".
Així doncs, qui es farà càrrec dels fills i filles si com pretenen els Boluda i companyia hem de tornar a la feina presencial en les pròximes setmanes? Fins ara el teletreball ha permès a moltes famílies -tot reconeixent que la casuística és molt variada- mantenir un equilibri esquizofrènic entre treball i cura. Aquesta setmana, el govern espanyol va aprovar un reial decret pel qual estableix el "teletreball preferent" per als pròxims dos mesos, una norma que, a primera vista, hauria de garantir als treballadors i treballadores la possibilitat de quedar-se a casa almenys durant maig i pràcticament tot juny.
Teletreball: fins quan?
Ara bé, què pot passar si d'ací a tres setmanes la pandèmia es dona per controlada i un empresari exigeix al treballador tornar al treball presencial? Quina cobertura legal dona aquest "teletreball preferent" de què parla el Ministeri de Treball? "Una cosa és el que és desitjable i l'altra el que és obligatori. El teletreball no és un dret adquirit perquè es va impulsar en un moment d'excepcionalitat. Tinc molts dubtes que un treballador puga adduir el reial decret del govern per negar-se a treballar presencialment", explica Dani Patiño, responsable d'acció sindical de Comissions Obreres al País Valencià (CCOO-PV) qui lamenta l'"obsessió presencialista" de la classe empresarial espanyola.
Cándida Barroso, secretària confederal de CCOO-PV, recalca la posició de debilitat de la mà d'obra en les negociacions. "En les grans empreses, on hi ha una representació sindical forta, és més fàcil oposar-se. Però en una empresa xicoteta o mitjana el poder de negociació de treballadors i treballadores és molt dèbil", recalca. Des del Ministeri de Treball confirmen a EL TEMPS que els empresaris poden obligar els treballadors i treballadores a acudir al seu lloc de feina, tot i que sempre atent a les recomanacions de les autoritats sanitàries.
Des de la Confederació d'Ampes Gonzalo Anaya indiquen que no són pocs els pares i mares que aquests dies els han fet arribar la seua preocupació per la situació que estan vivint o que veuen vindre en les pròximes setmanes. "Per aquelles famílies que tinguen tots els seus adults treballant, caldrà dissenyar un pla per acollir els i les menors. També per aquells i per aquells infants que ho determinen els serveis socials o el personal sanitari. En aquest pla, caldrà cercar espais amb totes les prevencions sanitàries on puguen estar aquests xiquets i aquestes xiquetes", explica Màrius Fullana, que és president de la federació Gonzalo Anaya, qui reclama el suport de l'administració per fer possible l'habilitació d'aquests espais. L'entitat que congrega a les ampes del País Valencià també reclama "flexibilitat horària en el treball amb fills i filles petites".
De fet, aquesta setmana el consell de ministres va prorrogar per dos mesos més el programa MECUIDA, aprovat arran de la declaració de l'estat d'alarma. Aquest programa permet l'adaptació i la reducció de la jornada laboral per fer-la compatible amb les necessitats de cura familiars. De moment, va explicar la ministra de Treball i Economia Social, Yolanda Díaz, aquesta setmana al Congrés, els i les treballadores han optat més per l'adaptació. Díaz, tanmateix, no va oferir xifres sobre el nombre d'homes i dones que s'han acollit a aquestes figures que, de fet, la ministra vol consolidar en l'ordenament jurídic espanyol.
Un esquer cap a la desigualtat?
Aquest tipus de mesures són, en primera instància, una garantia per als treballadors i treballadores. Amb tot plantegen també el dubte de si no contribuiran a ampliar la bretxa salarial entre homes i dones. Perquè si bé tant homes com dones poden acollir-se a les reduccions de jornada (i també a les excedències) en les mateixes condicions, el que l'experiència indica és que tradicionalment han estat les dones les qui han optat per aquestes figures. Les xifres així ho evidencien: un 37,7% de les mares sol·liciten reduccions de jornada quan tornen de la baixa de maternitat, enfront de un 4% dels pares. El 90% de les excedències per cures les sol·liciten les dones.
L'actual situació de pandèmia i l'absència de la cobertura que abans donava l'escola pot reblar encara més en el clau. "No s'ha de perdre de vista que moltes dones ja tenen jornada reduïda i que, per tant, cobren menys que les seues parelles -recalca Cándida Barroso-. Per tant, des d'un plantejament estrictament econòmic, correm el risc que les famílies prenguen la decisió estratègica que siguen les dones qui es reduesquen encara més el seu horari. Això, per tant, genera retribucions menors, que alhora comporten també pensions més reduïdes. És a dir, el nostre rol de cuidadores és un llast que arrosseguem tota la vida laboral i més enllà".
Perquè si bé s'obre pas una generació d'homes que es fan corresponsables de les tasques domèstiques i de cura, els rols continuen estant molt marcats. Les xifres així ho evidencien: segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE), les dones destinen 58 hores setmanals a tasques domèstiques i de cura, mentre els homes en dediquen 34. És a dir, elles destinen un 42% més de temps que no els seus companys. "Homes i dones vivim processos de socialització dissimètrica -explica Empar Aguado, investigadora social i professora al departament de Sociologia i Antropologia de la Universitat de València-. Tenim una consideració desigual pel fet de ser home o dona i això, a més, ve acompanyat per un comportament esperat o una representació manifesta per encaixar en el gènere que ens han assignat".
Les diferències i desigualtat en la incorporació al mercat laboral entre homes i dones ha estat un camp d'estudi preferent d' Aguado, qui acaba de publicar Mujeres y hombres frente al desempleo. El caso español en la primera crisis del siglo XXI (Tirant lo Blanch). Ara, junt a la sociòloga Cristina Benlloch Domènech i la polítologa Anna Aguado Roselló, ha posat en marxa una investigació qualitativa i quantitativa per analitzar com la covid-19 i el confinament han alterat o bé ha consolidat la bretxa de gènere de cures i el repartiment de tasques dins la llar. "Ens interessa saber si aquesta crisi, que ens ha obligat a tancar-nos en casa pot haver servit per deconstruir els mandats de gènere", explica Aguado.
Els resultats de què disposa a hores d'ara encara són molt preliminars però s'observa molt clarament com la responsabilitat principal del seguiment escolar i educatiu recau majoritàriament sobre les mares teletreballadores. "Com diu una de les entrevistades en l'estudi, el curs escolar s'està salvant "a preu de mare"", explica aquesta sociòloga. A falta de resultats més concrets, de la seua anàlisi de la crisi anterior n'extreu una conclusió: que a pesar que moltes dones es van haver d'incorporar al món laboral perquè les seues parelles homes havien estat acomiadades, els homes no es van incorporar a les tasques domèstiques i de cura amb la intensitat que hauria estat esperable per les hores disponibles.
"Les dones sempre eixim de les crisis amb més carrega global de treball, ja siga en forma de treball remunerat o no remunerat”, conclou Aguado, qui no s'està de recalcar la necessitat que tant homes com dones ens qüestionem els rols de gènere. "El sentiment de culpa, per no cuidar prou de les criatures o de la gent gran o per tenir la llar endreçada, és el gran aliat del patriarcat", adverteix.
Un virus sense vacuna
Ara la irrupció de la covid-19 ho ha trasbalsat tot, també les nostres vides quotidianes. La majoria de llars han hagut de fer equilibrismes durant les últimes setmanes per donar cobertura als plançons i atendre les obligacions laborals. El Club de las Malas Madres va fer una enquesta a més de 12.000 dones a finals de març per testejar quina era la seua situació en relació amb la conciliació. Així, en el 54% de les llars tots els membres de la família estaven confinats; en el 36% dels casos, les parelles masculines treballaven fora; i només en el 16% eren elles les que s'havien vist obligades a desenvolupar la seua feina fora de la llar. És a dir, que són sobretot elles les que estan lidiant amb el repte d'atendre, alhora, a la feina i les criatures. Telefonades, "mare, vull això", treballs a entregar, "posa'm la tele", més telefonades, "mareee, X m'està pegant", un correu urgent, "mare, què hi ha per dinar? Tinc fam"... Un ritual diari capaç de posar els nervis de punta a la mare més pacient.
"La decisión de qui dona cobertura a les cures recau en les famílies i són habitualment les dones qui es redueixen la jornada laboral. Per això, cal que les institucions impulsen mesures i que les empreses les apliquen per no ampliar encara més la bretxa de gènere", adverteix Cándida Barroso, de CCOO-PV. No és una tasca fàcil. L'ampliació dels permisos de paternitat a dotze setmanes ha servit perquè els homes s'involucren més en la cura dels bebès. Ha estat un avanç essencial, sí, però continuen sent elles les qui a posteriori s'agafen excedències o redueixen la jornada laboral. La cultura, els rols de gènere, continuen pesant, i molt.
I les dones, a més, estem en una posició econòmica més dèbil per afrontar aquesta pandèmia, com advertia recentment un informe de l'ONU. "El coronavirus té un impacte desigual en homes i dones degut a les desiguals condicions estructurals en què ens trobem -avisa Mónica Grau-Sarabia-. En aquests moments no es tracta de veure a qui impacte més o menys, sinó de reconèixer les diferents necessitats. Si no fem anàlisi de gènere en l'impacte de la COVID-19, les decisions que es prendran estaran profundament esbiaixades per l'androcentrisme imperant en la nostra societat".
Per tot això, adverteix Empar Aguado, "ens cal un desconfinament amb perspectiva de gènere". "Urgeix un pla de reconstrucció ecosocial amb enfocament de gènere, per evitar que els efectes econòmics de la pandèmia perjudiquen més les dones, i puguen, així, establir-se les bases per a un model de corresponsabilitat en l'organització social de temps, treballs i rendes", afegeix Carmen Castro. No fer-ho només alimentarà el virus de la desigualtat. I contra aquest, de moment, no tenim vacuna efectiva.