Els somriures, els gestos de felicitat i, fins i tot, els aplaudiments havien envaït per complet la cimera telemàtica dels ministres de finances europeus. Els representants d'Itàlia, França, Alemanya, Holanda i l'Estat espanyol celebraven l'acord per mobilitzar 540.000 milions d'euros amb la intenció de combatre les turbulències econòmiques causades per l'emergència sanitària del coronavirus. «Hem aconseguit un bon acord en l'Eurogrup, amb una xarxa de seguretat triple per a treballadors, empreses i estats en la lluita contra la Covid-19», proclamava a les xarxes socials la social-liberal Nadia Calviño, vicepresidenta tercera econòmica del Govern espanyol.
L'ambient de felicitat que plasmaven els rostres dels responsables econòmics dels respectius estats de la Unió Europea s'havia generat després d'una tensa negociació que havia revifat les velles ferides entre els països del sud i del nord. O dit d'una altra manera: si França, Itàlia i Espanya havien defensat un estímul fiscal sense contraprestacions per als estats que fora finançat per una emissió de deute conjunt de la Unió Europea, Holanda i Alemanya s'hi negaven en rodó. La negativa dels germànics a acceptar qualsevol mutualització del deute, de fet, havia comportat que els ministres de finances deixaren la discussió d'aquest assumpte als caps dels governs. Les converses se centraven en una primera resposta econòmica per mitigar els efectes de la pandèmia.
L'instrument escollit per combatre les conseqüències socioeconòmiques de la crisi del coronavirus ha sigut el fons de rescat, conegut com a Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE). La utilització del Mede comptava amb l'oposició italiana, ja que aquest mecanisme arrossega l'estigma de la crisi financera de prestar diners a països amb profundes dificultats a canvi de retallades i privatitzacions. De fet, la condicionalitat dels crèdits era un punt de fricció. Mentre Holanda exigia que els crèdits estigueren sotmesos a la sacralitzada austeritat pressupostària, la resta de països meridionals ho rebutjaven. La petició, no debades, era paradoxal d'acord amb la contribució dels Països Baixos al fons de rescat. Si Itàlia i l'Estat espanyol aportaven per separat un 17,78% i un 11,82%, respectivament, Holanda només desemborsava el 5,67%.
La posició de França i de l'Estat espanyol, però, va modificar-se cap a la possibilitat d'acceptar unes contraprestacions lleugeres. El canvi trobava el suport d'Alemanya, però no desbloquejava l'obstrucció neerlandesa, la qual conduïa la cimera al naufragi. Un risc inassumible per a uns governs que compten centenars de morts als seus països per la pandèmia. L'activació de l'eix francoalemany, amb una declaració conjunta del vicecanceller alemany Olaf Scholz i el ministre de finances francès Bruno Le Maire, capgiraren l'escenari. L'Eurogrup pactava mobilitzar 240.000 milions d'euros, dels quals cada país només podria sol·licitar el corresponent al 2% del seu PIB. Els crèdits estaven condicionats només a cobrir els costos sanitaris directes i indirectes.
El paquet de mesures incorpora, a més, crèdits a les pimes per valor de 200.000 milions d'euros per part del Banc Europeu d'Inversions i l'emissió de bons per 100.000 milions d'euros per sufragar programes que obstaculitzen els acomiadaments massius, com ara els expedients de regulació d'ocupació temporal. L'acord, al seu torn, fixava el compromís per impulsar uns fons de recuperació, però sense concretar el seu abast, ni la seua estructura. La resposta estava complementada amb un pla del Banc Central Europeu de mig bilió d'euros per comprar deute al mercat secundari per evitar dificultats financeres als estats.
«L'acord al qual s'ha arribat és totalment insatisfactori. No només per als països del sud; també per a la mateixa Europa. Es tracta d'un pacte d'última hora per no quedar malament», valora Juan Laborda, professor d'Economia de la Universitat Carlos III de Madrid. «Ens enfrontem a una depressió econòmica que només podrem combatre amb una expansió fiscal brutal. Les respostes plasmades a l'acord reincideixen en una extensió de l'endeutament dels estats, les empreses i els treballadors. Les empreses, especialment les pimes, necessiten que l'estat cobrisca els seus costos fixos, tal com ha fet Dinamarca, i els treballadors que es garantisquen les rendes. L'acord és un nyap més, una pilotada i endavant al problema econòmic al qual s'enfronta Europa», critica.
Lídia Brun, economista i investigadora en Macroeconomia i Desigualtat a la Universitat Lliure de Brussel·les, apunta en la mateixa direcció: «És clarament insuficient». «En comptes de fer passos decidits cap a una solució de càrrega compartida, la batalla dels eurobons s'ha saldat amb promeses vagues d'un fons de reconstrucció que no s'ha acabat de concretar com es finançarà. Els instruments proposats a curt termini només es basen a subvencionar l'endeutament dels Estats que ho demanin. Sembla un acord de mínims per salvar els mobles, però de poques conseqüències tangibles. L'acord sobre el Mede n'és un exemple: ningú necessita ajuda per finançar les despeses sanitàries, sinó per esmorteir el xoc econòmic de les mesures de confinament», argumenta.
«La negativa a qualsevol fórmula per mutualitzar el deute de l'eurozona és el resultat fonamental. I, en aquest cas, podem dir que els països del sud han perdut clarament», coincideix Roy Cobby, investigador en Política Econòmica i de Desenvolupament del King's College London. «Si comparem les xifres compromeses amb les possibles despeses i les inversions mobilitzades domèsticament, la inversió europea es queda curta. La línia de crèdit del Mede és de 240.000 milions, dels quals Espanya en rebria 28.000 quan a l'anterior crisi, amb el rescat bancari, es van necessitar més de 40.000. La part proporcional dels préstecs per als segurs d'atur arribaria als 10.000 milions, que amb tota seguretat no seran suficients. Els avals oferits a les empreses, al seu torn, són clarament inferiors als del Govern espanyol», analitza. I expressa: «Pel que fa als objectius polítics, com ara el reequilibri de poder nord-sud, o econòmics, com ara el compromís d'inversió mutualitzada, es podria dir que les tesis del nord s'han imposat».
Arquitectura perversa
Tot i que, d'entrada, sembla que Holanda hauria cedit en les seues exigències de condicionar els préstecs al receptari de l'ortodòxia pressupostària, els neerlandesos podrien veure complides les seues demandes en un futur. «Totes les excepcions proposades són temporals», explica Brun en referència a la suspensió de les regles de dèficit. «Si finalment s'ha de recórrer al Mede, no serà per finançar despesa sanitària sinó perquè la situació serà molt més greu. I en aquest cas, les ajudes vindran amb un memoràndum d'entesa i condicions d'austeritat», adverteix. «Quan els països que sol·liciten crèdits al fons de rescat hagen de tornar-los, estaran sotmesos, de nou, a les regles artificials i fracassades de dèficit. Això comportarà una exigència de retallades, és a dir, una perpetuació dels errors comesos durant la passada crisi financera», reforça Laborda.
La petició per part de l'eix conformat per França, Itàlia i l'Estat espanyol de sufragar la reconstrucció de la Unió Europea amb eurobons, és a dir, amb una emissió de deute conjunt per a tota la zona euro, tenia com a objectiu, precisament, evitar que aquest xoc descomunal i extern a l'economia puga convertir-se en una nova crisi financera per la desconfiança dels inversos internacionals a prestar als estats més endeutats. «Sense mutualització, els països del sud estan condemnats a la supervisió i l'encariment de la seua capacitat per finançar el deute», alerta Cobby.
.jpg)
Brun, però, contraposa: «No sabem quines dimensions tindrà la crisi encara. Però França, Itàlia i Espanya no són Grècia. Si aquests països fan fallida, és el final de la zona euro». «Crec que tothom està mirant de reüll els altres i intentant conèixer encara les dimensions de la crisi. Sembla que hi hagi una certa esperança que no sigui tan catastròfica com sembla i el cost sigui mínimament assumible», exposa. «En cas de no aplicar una expansió fiscal brutal, ens aboquem a una gran depressió. L'economia no experimentarà una recuperació en forma de V. Només hi haurà un rebot tècnic en el pròxim trimestre, però es tractarà d'un mirall. La Unió Europea està condicionada per una arquitectura fallida. No pot existir una moneda comuna sense unió fiscal i una mutualització del deute», replica Laborda.
«Des de fa dècades, hi ha molts economistes que denuncien l'arquitectura perversa de la moneda única. L'anterior director econòmic del Fons Monetari Internacional, Maurice Obstfeld, apuntava que una crisi generalitzada, la qual ja es veia a l'horitzó, posaria als països deutors en una altra situació de risc i amb tot el deute sobirà acumulat de l'anterior crisi. Solament una reorganització de la governança, que es pot fer de moltes maneres, evitaria l'entrada d'aquestes economies en cicles retroalimentats de crisi i endeutament. Ara bé, això significa qüestionar l'ortodòxia econòmica sobre la qual està fomentada la Unió Europea», raona Cobby, qui exemplifica: «Un estudi d'un centre de pensament alemany pròxim als democratacristians, al partit d'Angela Merkel, va publicar l'any 2019 que solament Alemanya i Holanda s'havien beneficiat de l'euro. La resta d'economies, especialment Itàlia i França, havien perdut valor». «L'euro és un instrument artificial creat per benefici d'Alemanya, la qual gaudeix d'un tipus de canvi que no li correspon», complementa Laborda.
L'ortodòxia econòmica sobre la qual està construïda l'arquitectura econòmica europea també limita la capacitat de reacció del Banc Central Europeu. Mentre el Banc d'Anglaterra finançarà directament al govern britànic, l'organisme bancari comunitari ho té prohibit. «El disseny d'aquesta institució és obra de l'ordoliberalisme alemany. Aquesta és una doctrina econòmica i política que defensa la independència política dels bancs centrals i el seu compromís amb l'estabilitat de preus per damunt de tot. L'estat ha de fer que l'economia real s'aproxime el més possible als models macroeconòmics. I, per tant, d'ací la seua obsessió amb la inflació i la seua capacitat de canviar preus i els senyals que els darrers envien a la resta de l'economia», explica Cobby.
«L'instrument més adequat per evitar problemes financers és actuar com el Banc d'Anglaterra. Malauradament, els mites econòmics sobre els quals està edificada la zona euro ho impedeixen. Una compra de deute sostinguda, en la qual aquest deute tinga la consideració de perpetu, pot alleugerir els problemes dels estats. Amb tot, és un camí més tortuós que l'aplicat pel Regne Unit», defensa Laborda. «La monetització del deute i l'assistència del banc central a l'emissió de deute sobirà als mercats primaris estan prohibides pels tractats europeus. Crec que veurem abans helicòpters monetaris i una ampliació de les actuacions del Banc Central Europeu cap a petites i mitjanes empreses que una monetització del deute dels estats. Així i tot, el paquet de compres del Banc Central Europeu ja és una intervenció monetària importantíssima. És clau que el Banc Central Europeu segueixi injectant aquests diners durant tot el temps que duri la crisi», assenyala Brun.
Innovació i indústria com a motors
Si el risc de japonització de l'economia durant l'etapa precoronavirus havia revifat la discussió sobre la necessitat de desenterrar la política fiscal, la qual havia estat sacrificada pels apòstols de l'austeritat pressupostària, la clatellada de la Covid-19 obliga a rescatar els manuals oblidats del prestigiós economista John Maynard Keynes. En al·lusió a l'estímul fiscal que va permetre la reconstrucció europea, l'anomenat Pla Marshall, França, Itàlia i l'Estat espanyol breguen per un full de ruta que rellance l'economia d'un continent sobrepassat per la Xina i els Estats Units. Tot i les referències inconcretes a un fons d'aquestes característiques a l'acord dels diferents ministres de finances europeus, Holanda i Alemanya tenen fortes reticències a una versió actualitzada del Pla Marshall. «És una ironia que estiga en mans d'Alemanya el destí de la resta del continent», afirma Cobby.
Segons recorda l'investigador en Política Econòmica i Desenvolupament, «aplicant les seues normes [en referència Alemanya], mai els Estats Units haurien iniciat el pla massiu de reconstrucció al que inicialment van oposar-se França i Regne Unit». «En aquell moment, no n'hi havia cap estructura institucional que justificara les inversions i préstecs: alguns oficials del bàndol vencedor volien veure una Alemanya convertida en un país agrari, sense indústria. Solament el risc de la Unió Soviètica i l'empobriment que acostava les masses europees al comunisme va dur al president nord-americà Harry S. Truman i als seus successors a recolzar la recuperació europea i, eventualment, la seua aproximació en forma de comunitat i després d'unió», narra.
«La desinversió de la Unió Europea, per culpa de l'obsessió tòxica d'Alemanya amb els superàvits i pel biaix deflacionista d'unió monetària sense unió fiscal, és estructural», indica Brun. «Des de la crisi de 2008, la pèrdua de pes econòmic de la Unió Europea al món es pot atribuir essencialment a aquest fet. Abans del coronavirus, sindicats i associacions d'empresaris d'Alemanya es van posar d'acord per demanar a Merkel un pla d'inversió pública de 450.000 milions d'euros», rememora. I afegeix: «Fa poc la Comissió Europea va anunciar un pla de lluita contra el canvi climàtic d'un bilió d'euros. Era clarament insuficient perquè la majoria eren fons desviats d'altres partides i garanties de crèdit i no despesa pública directa». «En comptes de sacrificar-lo, però, s'hauria d'aprofitar la necessitat d'un pla de recuperació per reprendre la inversió pública i apostar per una transformació econòmica que aconsegueixi la sostenibilitat ambiental», suggereix.
Aquest pla de reconstrucció europeu, segons Cobby, «implicaria deixar enrere la deriva d'austeritat i analitzar els punts dèbils dels sistemes nacionals de salut i serveis socials». «Aquests han sigut insuficients per a pal·liar aquesta crisi; però també es troben al límit per motius estructurals, com ara l'envelliment progressiu de la població del continent», indica. I complementa: «El continent europeu fa massa dècades que està desindustrialitzant-se. I, per tant, cal revertir la tendència amb mesures com ara l'impuls de farmacèutiques públiques». «La transició ecològica, a més, no es pot limitar a segrestar l'eslògan del Green New Deal i deixar-lo en tímides inversions en projectes selectius. Ha de ser una estratègia de l'estil que proposa l'economista Mariana Mazzucato, és a dir, s'ha de seleccionar un objectiu concret i dotar-lo amb el pressupost adequat per assolir-lo. Al remat, ens calen les mateixes polítiques d'intervenció estatal que van permetre a països, com ara Corea del Sud, assolir competitivitat global i paritat tecnològica amb occident», planteja.
«Ens cal una política pública industrial que oriente i marque prioritats, com va fer Corea del Sud durant els anys 80», coincideix Laborda, qui critica «l'actual model productiu espanyol basat en la construcció i el turisme». «S'ha de tenir present que darrerament no hi ha hagut cap procés d'innovació que no haja nascut de recerques i investigacions fetes pel sector públic. Per tant, necessitem un estat emprenedor que adapte la nostra estructura productiva a una economia més neta, amb la creació de nous pols d'investigació i desenvolupament com va fer el País Basc durant els anys 80, així com una aposta per convertir Espanya en un actor clau d'una política energètica comuna. Tenim moltes possibilitats en aquests camps», recepta, així com avisa: «Ens cal un New Deal molt intens, el qual també ha de renovar infraestructures com ara la deficient xarxa espanyola de transport de mercaderies. Malauradament, les nostres elits són massa cegues, tot i observar com el capital estranger controla gran part de les grans empreses espanyoles».
Una aposta per reindustrialitzar que, tal com preconitza Brun, hauria d'estar acompanyada «d'una digitalització de l'economia, ja que és el sector que més resiliència ha demostrat en aquesta crisi». «Cal repensar, al seu torn, les cadenes de producció per augmentar-ne la resiliència i fer-les menys vulnerables a les disrupcions de les cadenes globals», demanda, així com reivindica que la crisi del coronavirus ha de servir per «entendre els béns públics, i en particular la sanitat pública, com a inversions estratègiques a protegir». Les falles i les assignatures pendents d'una Unió Europea capficada en aplicar nyaps als seus problemes estructurals.