El coronavirus ha convertit Ursula von der Leyen en italiana. Això és el que diu ella. En italià. “Cara Italia, cari italiani!”, així comença el seu missatge de vídeo la presidenta de la Comissió Europea (CE). “Estimada Itàlia, estimats italians!”. Europa, diu, és una gran família. “I aquesta família, la vostra, no us deixarà sols. En aquest moment a Europa tots som italians”.
El missatge va sonar commovedor. Però, amb prou feines havia penjat el vídeo a Twitter, a la presidenta de la CE i a la seva institució li van caure durs comentaris de menyspreu. “Ells no són de la nostra família”, contestava una usuària. “Torneu-nos tots els nostres diners i la nostra sobirania”, deia un altre.
La distància entre les paraules de Von der Leyen i la realitat europea no podria ser més gran. Quan el govern de Roma va activar el mecanisme de protecció per catàstrofes de la UE per rebre equipament mèdic que es necessitava urgentment, ni un sol país membre hi va respondre. En canvi, la Xina –el país d’origen de la pandèmia– va oferir la seva ajuda: 4.556 caixes amb gairebé quatre milions de mascaretes, ulleres protectores, guants i altres elements de protecció van volar cap a Itàlia, segons va informar l’agència de notícies estatal Xinhua. El cap de setmana arribarà la remesa a Torí.
A la UE, per contra, els pesos pesants van negar-se a ser solidaris: el govern de França va confiscar totes les mascaretes i Alemanya va decretar la prohibició d’exportar equipament mèdic de protecció. Dijous el govern alemany fins i tot va endurir la mesura: ara només es poden subministrar productes mèdics a altres països de la UE en cas que estiguin cobertes les “necessitats vitals” d’Alemanya.
Tant a Berlín com a París abunda la preocupació justificada d’entrar aviat en les circumstàncies d’Itàlia. Anàlisis internes de França indiquen, segons dades de diplomàtics de la UE, que el nombre d’infeccions en aquell país aviat podria disparar-se. “Itàlia va una setmana per davant nostre”, diu un funcionari. “A tot arreu la situació és tensa”.
En la lluita contra l’expansió del virus, la CE com a màxim pot intervenir-hi com a coordinadora, ja que la salut pública és competència dels països membres, que de moment han reaccionat a la crisi d’una manera molt poc unànime. Sense ni un bri de conciliació. Mentre alguns Estats encara estan en mode d’espera, el govern italià ja ha paralitzat tot el país.
Al mateix temps creixen els temors que per primer cop s’hagi posat fi a un dels grans èxits de la UE: la llibertat de circulació. Àustria ha tancat en bona part la frontera amb Itàlia, i ha aturat el trànsit ferroviari i aeri. Eslovàquia va paralitzar l’entrada d’autocars i trens de l’estranger. El govern txec va tancar les fronteres a viatgers procedents d’Alemanya i de catorze “països de risc” més. Fonts de Brussel·les temen mesures draconianes a l’est de la UE perquè els sistemes de salut d’aquells països tenen menys capacitat. En aquests casos només actuen els Estats nació. La influència de la UE és pràcticament nul·la.
Hi ha més esperança, però, en una reacció unitària pel que fa a les conseqüències econòmiques de la crisi. Així, la CE ha promès un fons de 25.000 milions d’euros que sobretot ha d’ajudar les empreses més petites i els sistemes de salut. Com a ajuda immediata, els països membres ingressaran 7.500 milions d’euros: que, tot i així, no són diners extres, sinó ajuts estructurals i regionals no utilitzats.
“Estem preparats per emprar tots els instruments necessaris”, ha declarat el president del Consell Europeu, Charles Michel. La frase recorda a les paraules de l’expresident del BCE, Mario Draghi, que fa uns anys va prometre que faria “tot el possible” (‘whatever it takes’) per salvar l’euro.
Que ara es produeixi novament un “efecte Draghi” és dubtós. Si bé Von der Leyen ha promès que la institució que presideix “farà ús de tota la flexibilitat del pacte d’estabilitat i creixement” –és a dir, que autoritzarà els Estats membres a contreure més deute del que permeten els criteris de la UE–, també podrien rebre ajuts públics amb més facilitat de l’habitual les empreses que es troben en dificultats. De tota manera, els límits d’aquesta promesa no són clars. Els països de la UE tampoc no estan d’acord en aquesta qüestió. Itàlia, per exemple, insisteix que es relaxi considerablement la normativa d’endeutament, mentre que des dels països estalviadors es diu que Roma fins ara ha aprofitat cada crisi per combatre els criteris de Maastricht.
Els països de la UE es posaven d’acord, si més no, per celebrar la reunió dels ministres de l’Interior divendres passat, tal com estava previst; per bé que el titular alemany, Horst Seehofer, no hi va assistir per protegir la seva salut. Si ni tan sols els ministres responsables de combatre l’epidèmia s’atreveixen a anar a Brussel·les, opina un diplomàtic de la UE, “els pròxims sis mesos no s’hauria de celebrar cap consell de ministres”.