Mikhaïl Gorbatxov va ser secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica i president del país fins al 1991. Durant el seu mandat, va impulsar importants reformes liberals amb les seves polítiques de perestroika (‘reestructuració’) i glàsnost (‘obertura’, ‘transparència’) i va contribuir a posar fi a la Guerra Freda. Va ser guardonat amb el premi Nobel de la Pau el 1990.
Avui Gorbatxov, de 88 anys, viu en una datxa en un barri perifèric de Moscou i continua participant activament en el debat polític. Per motius de salut, només part de l’entrevista es va dur a terme en persona a les oficines de la seva fundació a Moscou. La resta va ser per escrit.
—Senyor Gorbatxov, el Mur de Berlín va caure el 9 de novembre de 1989. Trenta anys després, com recorda aquell esdeveniment?
—La meva opinió sobre la unitat alemanya és la mateixa avui que aleshores. La unificació va ser una de les coses més importants que he fet mai. Va tenir uns efectes enormes en la vida de molta gent. Valoro molt aquell dia i tinc una gran admiració per cada persona que hi va estar involucrada.
—El va sorprendre, la caiguda del Mur?
—Seguíem els esdeveniments a la República Democràtica Alemanya (RDA) de molt a prop. Les demandes de canvi eren omnipresents. A començament d’octubre de 1989, durant les celebracions del 40è aniversari de la fundació de l’RDA, vaig veure joves membres del partit de Govern marxant en columnes i expressant la seva simpatia per la nostra perestroika i entonant: “Gorbatxov, ajuda’ns!”. A les grans ciutats de l’RDA tenien lloc manifestacions espontànies i s’estaven tornant més massives dia rere dia. I hi havia un nombre creixent de pancartes que deien “Som un sol poble!”. El 18 d’octubre Erich Honecker va haver de deixar el càrrec i el va substituir Egon Krenz. Però les reformes van arribar massa tard. En una reunió del nostre politburó el 3 de novembre, una setmana abans de la caiguda del mur de Berlín, mentre parlàvem sobre la situació a Alemanya, el president del Comitè per a la Seguretat de l’Estat va dir: “Demà 500.000 persones sortiran als carrers de Berlín i altres ciutats...”.
—Quines respostes van plantejar-se?
—Ningú dubtava que els alemanys tenien el dret de decidir el seu propi destí. Però els interessos dels Estats veïns i de la comunitat internacional també s’havien de tenir en compte. La meva principal responsabilitat era excloure la possibilitat de la violència. Vam negociar intensament amb Helmut Kohl, canceller de l’Alemanya Occidental, amb Krenz, amb els nord-americans i amb els principals dirigents d’Europa. Havíem d’impedir que el desig alemany de reunificació revifés la Guerra Freda.
—Els líders militars de l’RDA o l’ambaixador soviètic al Berlín Oriental van demanar una intervenció militar?
—Ens comunicàvem amb els líders polítics de l’RDA, però jo no vaig mantenir mai contacte directe amb l’exèrcit. La feina del nostre ambaixador era informar-nos amb tanta precisió com es pogués del que estava passant al país i no pas presentar peticions.
—Es van presentar peticions després del 9 de novembre perquè es reconstruís el Mur de Berlín?
—Jo no em vaig assabentar de cap. Però no descarto que alguna persona irresponsable o grups radicals debatessin una idea tan ridícula com aquesta. Intentar posar traves a un procés històric d’aquesta manera és com intentar aturar un tren estirant-se als rails.
—A vostè li van demanar que tanqués les fronteres i que desplegués tropes?
—Quines fronteres s’haurien d’haver tancat? A on haurien d’haver entrat, les tropes? En aquell moment hi havia 380.000 soldats soviètics destacats a l’RDA. I van obeir les ordres de no intervenir.
—Per què va permetre que l’RDA, un aliat pròxim a Moscou, caigués? En altres llocs, com als països bàltics el 1991, vostè va ser molt més dur. Els lituans que es manifestaven per la independència del seu país van ser reprimits amb brutalitat.
—Vèiem l’Alemanya Occidental com un país que emprenia un camí cap a la democràcia després de la caiguda del règim de Hitler. I avui dia, com fa trenta anys, la unificació s’entén com la realització d’un desig llargament anhelat dels ciutadans de les dues Alemanyes. Pel que puc dir a partir de les nombroses cartes, aquella gent encara està agraïda pel suport de Rússia. Vostè em culpa pel bany de sang a Letònia i Lituània. Com a president, evidentment que era el responsable de tot el que hi passava. Però si examina els documents d’aquell temps, veurà que sempre vaig intentar resoldre els conflictes políticament.
—Quan vostè va arribar al poder el 1985, va donar a entendre als Estats del bloc oriental que havien de ser capaços d’existir independentment de Moscou. En aquell moment sospitava que un dia el mur entre l’est i l’oest cauria?
—Vostè creu realment que un mur que separava l’est de l’oest era el nostre escenari ideal? O un model de futur? Vam crear la perestroika per fer sortir el país d’un atzucac. Perquè l’Estat i l’economia prosperessin, necessitàvem tenir bones relacions no tan sols amb els nostres veïns, sinó amb el món sencer. No necessitàvem el teló d’acer. Volíem desempallegar-nos de la desconfiança entre l’est i l’oest; és més, de tots els altres murs entre Estats, grups de persones i individus.
—Vostè ha estudiat l’ideari marxista-leninista. Com va ser que comencés a lluitar pel dret de les nacions a l’autodeterminació? Com és que, de tota la gent, va ser un marxista qui va deixar que s’esdevingués la caiguda del Mur de Berlín?
—Veig que ja fa temps que ha oblidat el que van escriure Marx, Engels o Lenin. O potser no els ha llegit mai? Miri, una citació famosa: “Una nació no pot ser lliure i al mateix temps continuar oprimint altres nacions”. El 1914, Lenin va escriure un llibre titulat El dret de les nacions a l’autodeterminació. Després de la Revolució d’Octubre va discutir-se amb Stalin sobre aquest tema. L’URSS estalinista va ser, al capdavall, un Estat unificat i centralitzat estrictament. Els nostres aliats, els països de l’Europa de l’est, també estaven sota l’estricta vigilància de Moscou. Durant els anys de la perestroika, vam abandonar la “doctrina de la sobirania limitada”. Quan vaig dir als líders d’aquells països que eren independents per prendre decisions, primer molts no em creien. Però vam convertir les paraules en fets. Per això no vam interferir en la reunificació d’Alemanya.
—Va donar la reunificació als alemanys però poc després va perdre el càrrec i l’URSS es va desintegrar. Què li sembla, això, vist retrospectivament?
—I per què no em pregunta si em penedeixo de la perestroika? No, no me’n penedeixo. Era impossible continuar vivint com abans. I una peça essencial de la perestroika era aquell nou enfocament en política exterior. Incloïa uns valors universals i el desarmament nuclear, i també eleccions lliures. No podíem privar els països veïns, els alemanys, els txecs, els eslovacs, els hongaresos, dels drets i les llibertats que concedíem al nostre poble. Quan vam començar la perestroika, sabíem que corríem un risc. Però tots els líders de l’Estat estàvem d’acord que els canvis eren necessaris. La culpa del final de la perestroika i de la caiguda de la Unió Soviètica és dels que van organitzar el cop d’Estat de l’agost de 1991 i que es van aprofitar de la posició afeblida del president de la Unió Soviètica després.
—El món és un lloc millor avui que durant la Guerra Freda?
—No sento gens de nostàlgia per la Guerra Freda. I no li desitjo a ningú que tornin aquells temps. Hem d’admetre que, un cop acabada la Guerra Freda, els nous líders no van aconseguir crear una arquitectura de seguretat moderna, sobretot a Europa. En conseqüència, es van crear noves línies divisòries i l’expansió de l’OTAN cap a l’est va desplaçar aquelles línies fins arran de la frontera russa.
—No li sembla que les relacions entre Rússia i Occident són tan dolentes avui com durant la Guerra Freda?
—Si un continua repetint les mateixes peticions una vegada i una altra, no en pot sortir res de bo. Hi ha senyals que tant Occident com Rússia entenen que s’han d’activar els canals de comunicació. La retòrica va canviant gradualment. Potser aquest és el primer pas. Evidentment, encara tenim camí per recórrer abans no es restableixi la confiança. Estic convençut que hem de començar pel desarmament nuclear. Fa poc vaig instar totes les potències nuclears a fer una declaració conjunta contra la guerra nuclear. S’han de reprendre les negociacions entre Rússia i els EUA i s’han d’iniciar consultes amb altres potències nuclears.
—A Europa molta gent segueix l’evolució de Rússia amb preocupació. Sembla que Moscou ha abandonat els principis de la perestroika.
—Jo no crec que la situació sigui tan dramàtica com vostè la descriu. La gent sap apreciar molt bé els progressos que s’han fet en aquest país. Ara afrontem un nou repte: la globalització.
—Quina actitud hauria d’adoptar l’Alemanya reunificada envers Rússia?
—És important que els alemanys, inclosos els polítics, entenguin els russos. Rússia va passar per l’autocràcia, la servitud i el règim repressiu de l’estalinisme. És una història difícil. Als vuitanta vam emprendre la via de les reformes. Hi va haver errors i fracassos. Podem debatre sobre quant de lluny hem arribat en el camí cap a una democràcia real, però no recaurem en un sistema totalitari. Avui dia hem de tirar endavant fent servir com a base el que hem assolit. I ho hem de fer amb l’esperit del tractat que vam signar durant la reunificació alemanya.
—Senyor Gorbatxov, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d’Arnau Figueras