La crisi del coronavirus planteja un nou i gran repte al projecte europeu, que hi arriba debilitat per la ressaca de crisis precedents enquistades i mal resoltes com són la financera, la de Grècia i sobretot la dels refugiats.
Gestionar amb èxit una crisi sanitària global, com la del coronavirus, requereix, d’una banda, mesures concretes i exigents a nivell regional per controlar l’expansió de la malaltia, assegurar la capacitat d’atenció del sistema de salut pública i monitorar l’impacte al teixit socioeconòmic; però alhora també una coordinació supraestatal que ajudi a fer efectives les mesures de contenció i posi en comú el màxim de recursos per atendre les necessitats mèdiques del moment, trobar solucions a la malaltia i minimitzar els impactes negatius de la crisi.
Dit això, estem veient que la capacitat de reacció de les institucions europees a la crisi del coronavirus està arribant tard, quan ja fa mesos que es va detectar el primer focus, i amb moltes limitacions. Perquè malgrat l’evolució del procés d’integració, actualment la Comissió Europea no té competències en matèria de salut pública ni tampoc en la gestió d’amenaces transfrontereres greus. Per això, la tasca de coordinació i suport en aquests àmbits està supeditada a la voluntat dels estats membres. Així, com amb la crisi de refugiats, en la gestió del coronavirus la Unió Europea serà i farà allò que els estats li deixin ser i fer.
D’altra banda, la força de la Unió Europea i el seu gran èxit al llarg de tots aquests anys, ha estat el mercat interior i l’estabilitat a partir del procés d’integració, d’anar aconseguint més llibertat de moviments de mercaderies i persones al continent i harmonitzant les polítiques dels estats. Però, la primera reacció que exigeix la gestió del coronavirus és limitar aquesta llibertat de moviments, adoptar una estratègia de replegament que, depenent de com evolucioni, pot implicar nombroses incongruències amb el mercat únic.
A més, cal també tenir en compte que la crisi coincideix amb un canvi recent al capdavant de les institucions, sense que els nous responsables hagin tingut temps d’agafar dinàmiques i un lideratge fort, i amb un context delicat pel fet de no tenir aprovat el marc financer pluriennal per al nou període 2021-2027. És a dir, estem davant d’una gran crisi mundial sense un lideratge fort i sense eines clares a nivell europeu.
És cert que tradicionalment s’havia fet bona la premissa que la Unió Europea ha avançat amb les crisis, però els darrers anys no s’està complint. Tant la crisi dels refugiats com la financera han trencat la coherència amb els valors fundacionals del projecte europeu, de defensa de la dignitat humana, la igualtat i la pau; i ara la crisi del coronavirus amenaça el pilar de la llibertat de moviments. És a dir, d’acord amb la lògica que la Unió Europea és i serà allò que els estats li permetin ser, correm el risc que la integració europea no pugui avançar més, i alguns aprofitin per donar encara més força als estats membres.
El que faria falta esclarir és si aquesta posició respon realment a la voluntat i als interessos de la ciutadania europea, o si s’explica per determinades lògiques dels estats que reaccionen davant una possible integració europea que podria limitar el seu protagonisme a l’hora de fer front a reptes globals com el coronavirus en benefici a les instàncies regionals i europees.
Mentre es fan els debats i les diferents administracions pugnen fent equilibris de poder, cuidem-nos!
La crisi del coronavirus planteja un nou i gran repte al projecte europeu, que hi arriba debilitat per la ressaca de crisis precedents enquistades i mal resoltes com són la financera, la de Grècia i sobretot la dels refugiats.
