Anàlisi

La vigència del club francoalemany a la Unió Europea

L'erosió del bipartidisme europeu conformat per populars i socialdemòcrates albirava una aliança a la Unió Europea entre liberals, socialistes, esquerrans i ecologistes als principals organismes comunitaris. Tanmateix, l'entesa en el darrer moment entre el liberal francès Emmanuel Macron i l'alemanya conservadora Angela Merkel ha comportat la substitució dels socialdemòcrates pels liberals al clàssic joc bressolat a la postguerra i un revifament del club francoalemany. Pedro Sánchez, com a negociador dels socialistes, ha tingut una dolça derrota: fracassa en l'objectiu d'aconseguir la presidència de la comissió per al socialdemòcrata Frans Timmermans, però col·loca l'antiindependentista Josep Borrel al capdavant de la diplomàcia europea.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Unió Europea, tot i comptar amb una àmplia gamma de partits a la seua cambra, sempre ha sigut una qüestió de dos. Populars i socialistes, per la seua condició de grans famílies polítiques arreu de la majoria dels estats del vell continent, s'han repartit l'arquitectura institucional comunitària. Un matrimoni sòlid, malgrat les diferències ideològiques, que només ha necessitat del poliamor que oferien els liberals per mantenir la flama de la passió europeista. Eren la nissaga política frontissa que servia sovint de pegament entre conservadors i socialdemòcrates.

L'erosió del bipartidisme tradicional, l'emergència de l'extrema dreta, l'onada verda i la radicalització de les formacions conservadores va suposar el divorci entre socialistes i populars. O, si més no, així ho pregonaven socialdemòcrates com ara el candidat europeu del PSOE, Josep Borrell. El sistema bressolat durant la postguerra mundial estava en «descomposició». I la idea de bastir una entesa que aixoplugara des dels liberals encapçalats pel president francès Emmanuel Macron, els socialistes liderats per l'espanyol Pedro Sánchez, els verds de l'alemanya Ska Keller i l'esquerra europea que encara té com a referent el grec Alexis Tsipras prenia volada. Fins i tot, des dels països escandinaus veien amb bons ulls la jugada. No debades, socialista holandès Frans Timmermans podia aconseguir l'anhelada presidència de la Comissió Europea. I trencar, d'aquesta manera, el domini conservador que hi ha des de 2004.

Socialdemòcrates i liberals, precisament, havien fet més estretes les seues relacions amb les visites de Sánchez, erigit en flamant representant dels socialistes europeus, a l'Eliseu. L'operació, però, va fracassar. Tot i el suport de la cancellera alemanya Angela Merkel a l'aspiració dels liberals i els progressistes, la rebel·lió dels populars europeus va frenar la designació de Timmermans. Especialment, pel rebuig dels països de l'Est, el conegut grup de Visegrad que integra Polònia, Hongria o República Txeca. Aquests estats acumulen enemistats personals amb l'holandès d'ençà que impulsara els procediments de sanció contra Hongria i Polònia per vulnerar els valors fonamentals de la Unió Europea.

Els socialistes, a més, van quedar-se amb un pam de nas després del viratge inesperat de Macron. El francès trencava la seua entesa amb Sánchez per pactar amb Merkel els dos principals càrrecs a redistribuir en la comtessa: la presidència de la Comissió Europea i del Banc Central Europeu. En joc, també estava la direcció del Consell d'Europa i la presidència del Parlament Europeu. Una aliança d'última hora que demostrava la vigència del club francoalemany de la Unió Europea.

Sense bastir una aliança de la coneguda com a Merkozy, l'acrònim del tàndem que formaven Nicolás Sarkozy i Merkel, Alemanya aconseguia la presidència de la Comissió Europea amb la ministra de Defensa teutona, la conservadora Ursula Von Der Leyen. França, en canvi, obtenia la direcció del Banc Central Europeu amb l'elecció de Christine Lagarde, vinculada a la família popular i actualment al capdavant del Fons Monetari Internacional. La presidència del Consell d'Europea és repartida entre el belga liberal Charles Michel i l'alemany dretà Manfred Webber.

L'antiindependentista i socialdemòcrata Josep Borrell ha sigut designat responsable de la diplomàcia europea| Arxiu EL TEMPS

La negociació deixava les engrunes per als socialdemòcrates. Sánchez només era capaç d'obtenir la presidència de l'Eurocambra per als progressistes en la figura de l'italià David Sassoli. Ara bé, sí que col·locava el seu candidat comunitari i ministre d'Exteriors en funcions, l'antiindependentista Josep Borrell, al capdavant de la diplomàcia del vell continent. Una jugada que reforçava la presència espanyola a les institucions de la Unió Europea després d'anys d'inexistència a la jerarquia europea i que intentava traslladar un missatge al moviment independentista de Catalunya: la Unió Europea està del costat de l'Estat espanyol. Tota una victòria per l'inquilí de la Moncloa, malgrat l'empipament dels socialdemòcrates comunitaris per fracassar a la negociació.

Tot i que des de la Generalitat de Catalunya creuen que l'elecció de Borrell suposarà una major internacionalització del procés a Europa, els nous integrants de la cúpula del projecte comunitari han mantingut posicions, llevat d'alguna excepció, poc favorables a la independència del Principat. El dirigent europeu més procliu al sobiranisme català és Michel, qui substituirà el polonès Donald Tusk. Exprimer ministre belga, va criticar la repressió policial durant el referèndum de l'1 d'Octubre: «La violència mai pot ser la resposta. Condemnem totes les formes de violència i reafirmem la nostra crida al diàleg polític».

El representant de la família liberal europea va assenyalar, a més, que la qüestió catalana «posava a prova Europa» en sengles entrevistes als periòdics Le Soir i De Standaard. «Només si constatem un fracàs definitiu del diàleg caldria preguntar-se per una mediació internacional», va afirmar. Després de la declaració d'independència del 27 d'octubre, va remarcar la seua posició a la xarxa de l'ocell blau: «Una crisi política només pot solucionar-se mitjançant el diàleg. Fem una crida a una solució pacífica respecte a l'ordre nacional i internacional».

L'opinió de Michel no només xocarà amb la del mateix Borrell, el qual ha participat d'actes de la plataforma amb vincles ultradretans Societat Civil Catalana. També amb Vor der Leyen. «Tots els altres estats membres dins del sistema legal actuarien sobre una ordre d'arrest europeu», va etzibar en declaracions a ZDF sobre l'euroordre emesa contra el dirigent independentista a l'estranger Carles Puigdemont. Més enllà d'aquesta afirmació, ha mantingut un silenci sepulcral sobre la qüestió independentista a Catalunya.

De l'ala més moderada dels democratacristians alemanys, la seua elecció ha empipat els socialistes germànics, els quals s'han oposat al seu nomenament per suposar una vulneració al sistema d'elecció de candidats a través dels partits que conformen la cambra europea i no mitjançant els diferents caps d'Estats. Una crítica més a la fórmula de selecció que no a la seua personalitat, ja que durant la coalició entre dretans i progressistes a Alemanya l'actual ministra de Defensa s'ha caracteritzat per defensar la pujada del Salari Mínim Interprofessional, per posar-hi quotes de gènere a les empreses i ha criticat la jerarquia militar teutona per «manca d'actitud» a l'hora de combatre la presència d'elements d'extrema dreta a l'exèrcit germànic. Mà dreta de Merkel, la seua biografia està tacada per plagiar part de la seua tesi.

L'exministra francesa, esquitxada pel cas Bernard Tapie, ha sigut escollida per dirigir el BCE| Viquipèdia

L'historial de l'altra pròxima dirigent europea, Christine Lagarde, també ostenta taques. I de magnitud elevada. Lagarde va estar processada al cas Bernard Tapie com a ministra d'Economia del conservador Sarkozy. No debades, se l'acusava d'entregar 404 milions d'euros públics a l'empresari proper a l'aleshores president francès, Bernard Tapie, de manera discrecional. Tot i la publicació d'una carta de l'actual directora del Fons Monetari Internacional empentant a Sarkozy a utilitzar-la en els seus afers econòmics, no va ser condemnada. Això sí, el tribunal va considerar-la culpable de negligència.

Amb uns plantejaments canviants respecte de les mal denominades polítiques d'austeritat, la seua presència a la institució econòmica global ha estat marcada per demanar una retallada a les pensions «pel risc que la gent visca més dels anys que s'espera». Sense experiència, ni coneixements en política monetària, aterra a un Banc Central Europeu que haurà de capejar els núvols negres que s'albiren a l'economia europea. Amb tot, la seua elecció ha sigut aplaudida pels estats del sud, com ara Espanya, Portugal o Itàlia. L'altre candidat, l'alemany Jens Weidman, era un falcó partidari de la tesi més ortodoxes, les quals podien empitjorar encara més la marxa econòmica comunitària, segons han alertat diversos experts darrerament als mitjans d'informació salmó.

El premi de consolació rebut pels socialdemòcrates restarà en mans de David Sassoli, ubicat al corrent catòlic del progressista Partit Democràtic, que als passats comicis europeus van recuperar terreny electoral. Connectat amb el Vaticà i casat amb l'arquitecta que ha de reconstruir l'Aquila (ciutat arrasada per un terratrèmol l'any 2009), va estar a res d'extirpar el carnet. Rostre important de la televisió durant anys, va criticar la repressió de l'1 d'octubre mentre qüestionava les aspiracions independentistes del poble català. «Els catalans que són al carrer no pensen en els problemes que els sotgen: procediment d'adhesió a la Unió Europea, blocatge del finançament comunitari, adéu a Schengen i als tractats comercials. El drama és això que vindrà després: una regió rica no ha de ser necessàriament una nació rica. I per entrar a la UE, els procediments són els tractats», piulava.

D'aquesta manera, l'elecció de la nova cúpula comunitària, a excepció que es produïsca algun canvi inesperat per part del Parlament Europeu, mostra les reticències de les principals institucions europees a la independència del Principat, llevat de Michel. I evidència com els socialdemòcrates queden relegats respecte dels liberals en una resurrecció inesperada de l'eix francoalemany. Els autèntics dominadors de la Unió Europea.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.