Els eurobons “no existiran mentre jo visca”. Així ho va assegurar la cancellera Angela Merkel fa ara vuit anys, quan es vivia el pitjor moment de la crisi de l’euro. Durant la cimera de caps de Govern de la Unió Europea celebrada per videoconferència la setmana passada, els països del sud d’Europa van tornar a rebre un rebuig brusc quan, novament, van posar sobre la taula la possibilitat de posar en marxa eurobons per protegir les seues economies del impacte de la pandèmia. El ministre alemany d’Economia, Peter Altmaier, va considerar amb menyspreu que aquell era “un debat fantasma”.
Potser els líders alemanys no entenen perquè són negligents. O potser no ho volen entendre perquè temen que l’extrema dreta d’Alternativa per Alemanya (AfD) puga explotar l’ajuda als seus veïns europeus per fer més creïble la seua pròpia propaganda. Al capdavall, l’amarg debat sobre el suport a Grècia va ser el detonant de la creació de l’AfD l’any 2013.
En lloc de dir honestament als alemanys que no hi ha alternativa als eurobons en una crisi d’aquestes dimensions, el Govern Merkel suggereix que alguna cosa dolenta passaria si n’aproven l’emissió. Que finalment els eurobons els haurien de pagar els contribuents alemanys que treballen dur. Que els italians mai no van ser capaços d’autofinançar-se. La cancellera ha fet servir aquest relat amb tanta freqüència que qualsevol “cessió” davant els espanyols o els italians semblaria una derrota. Merkel mai no hauria d’haver permès que la situació arribara tan lluny. L’impacte de la pandèmia del coronavirus està provocant una tragèdia mèdica i humana a Itàlia i Espanya. Entre altres coses, perquè els dos països han estalviat massa, tal com va exigir Brussel·les. I no perquè visqueren per damunt de les seues possibilitats.
Europa està patint una crisi existencial aquests dies. Actuar com a guardià de la política financera en aquesta situació és mesquí i lamentable. Potser caldria recordar qui va cofinançar la reconstrucció d’Alemanya després del final de la guerra.
Els eurobons són bons comuns en tots els països de la zona euro, que no és una unió de transferències. Tenen l’avantatge que se’ls considera una inversió segura. Els préstecs són una mica més cars per Alemanya, però significativament més barats per Itàlia. Berlín s’ho pot permetre, però Roma, pel seu compte, prompte ja no podrà recaptar diners. I les taxes d’interès seran massa elevades.
Si Itàlia, Espanya i França hagueren de proporcionar programes generosos d’ajuda i garanties per a les seues economies latents -tal com fan els alemanys-, això exigiria milers de milions d’euros. I si els europeus no es consciencien immediatament que aquesta crisi l’hauran d’afrontar de manera conjunta, la situació que es genere serà una gran festa per als populistes, per als enemics de la Unió Europea i per als fons d’inversió de Londres o Nova York. Tal com va passar amb el cas grec, tots apostaran per la fallida europea. I en aquesta ocasió, l’operació els funcionarà.
Països com ara Itàlia o Espanya són massa grans com per ser acollits en la seua totalitat pel Fons Europeu de Rescat o altres instruments similars. Els 410 mil milions d’euros d’aquesta entitat no són suficients per a Itàlia. A més, l’ajuda del Mecanisme Europeu d’Estabilitat està vinculada a una sèrie de condicions que no tindrien sentit en una crisi exògena com la del coronavirus.
Als alemanys els agradaria alleugerir aquestes condicions i emparar-se en el Banc Central Europeu. El BCE va estar malament utilitzat pels polítics fa vuit anys. Va esdevenir l’últim recurs perquè els governs eren massa covards com per resoldre ells mateixos els problemes que s’havien creat. Totes aquestes propostes, a hores d’ara, serien ben arriscades. Però no serien anomenades eurobons.
Per tant, és més honest i eficient respondre a les propostes dels francesos, que fins i tot convencen els més escèptics amb els eurobons amb la proposta dels coronabons. Es tracta de bons del Govern europeu que tindrien un temps limitat i que estarien vinculats a un propòsit ben específic: fer front a la pandèmia. Serien un gest ben fort per als mercats financers, però també per a la gent d’Europa. Demostrarien que, en els casos de major necessitat, no ens decebrem mútuament pel fet que Europa s’evidencie com una aliança d’egòlatres. Cal dir que aquesta seria una inversió arriscada i que finalment, seria tornada amb un marge d’interès. Però no afavoriria els fons d’inversió aliens a la UE.