-Deia vostè a Catalunya Ràdio que la inversió real del Govern espanyol serà de 17.000 milions euros i no dels 200.000 anunciats. Per què?
-Dic que només 17 mil milions son transferències que poden fer-se efectives de manera immediata, que és el que ara necessitem. La resta en gran part es tracta de garanties per préstecs, la materialització dels quals està per veure com s’articularà, quin risc del total cobriran, dependrà si els bancs les fan servir, que poden no tenir un efecte immediat i a més potser no generen crèdits nous sinó que cobreixen els ja existents de manera perversa.
-Què implica que els altres 183.000 euros procedesquen d’avals, moratòries i exoneracions?
-Dels avals, és el que he comentat abans. Ja en diuen d’això ‘intent de mobilitzar recursos’: crèdits amb risc limitat a la banca de sempre i via sol·licituds i informes de l’Instituto de Crédito Oficial i altres. Respecte de bestretes a retornar, moratòries etc., aquest és un altre gènere d’efectes del qual ja es veuran els seus efectes, ja que no es poden donar per garantits. Finalment, les exoneracions, en la mesura que siguin a fons perdut, serien equivalents a les transferències, no com a despesa sinó com a menys ingressos de l’Estat.
-Per tant, la despesa real és una quantitat apropiada?
-Si algú es creu que son els 200 mil milions (un 20% del PIB!) haurà de pensar que sí. Però els petits detalls i la composició importen i molt a l’hora de considerar que siguin efectives i immediates per a la butxaca de la gent. Aquella xifra tant exagerada enganya.
-Si no hi ha més inversió és per manca de capacitat o per manca de voluntat des del Govern espanyol?
-Allò concret son transferències i exoneracions. D’avals i crèdits tous ja veurem com arriben a la gent... Les partides a les que jo em refereixo van directament a dèficit públic nostre, i aquest està prou limitat: un 2 o 3% addicional a la UE ja és molt! La resta d’avals i crèdits és finançament, i aquí la via bancària decideix per a tots els països el Banc Central Europeu. I de moment el BCE diu que està disposat a finançar (avals d’empreses o crèdits) sense massa limitacions, via bancària, no directament a través dels pressupostos dels estats. Aquí els Estats son agents passius, i el que se’ls demana és que si els bancs donen préstec l’Estat els avali perquè això no enfonsi la solvència dels bancs fent aprovisionar altrament tot el riscos assumits per allò de que compten amb garantia pública.
-En termes de despesa, el Govern espanyol ha reaccionat a temps?
-No ha actuat a temps en temes de salut pública. Aquí l’economia va al darrere.
-La crisi econòmica generada pel coronavirus sembla inevitable. Quant pensa que durarà, però?
-Sant Jordi matarà el bitxo. Certament, no ho sé. Hi ha dubtes sobre les conseqüències de les mesures epidemiològiques, dels efectes d’aquestes en l’economia (el trencament que se’n diu de les cadenes logístiques) i no estem segurs tampoc que la resposta convencional de posar més i més diners en el sistema per part del BCE sigui apropiada per la crisi actual, que no és de naturalesa idèntica a la anterior. En tot cas, la suma d’una resposta contundent del BCE amb màxims de liquiditat el segur és que encobrirà una bombolla futura en el mon econòmic i financer.
-Què es pot fer per minimitzar els efectes de la crisi?
-Actuar amb rapidesa perquè l’economia no s’enfonsi, tant en els canals d’oferta (ERTOs al mínim necessari, sense allaus) i de demanda, posant diners a la butxaca de la gent i de moltes (no totes) les empreses que, altrament, tancaran de manera definitiva. En tot cas, les eines de resposta de la crisi financera passada potser no són adequats per l'actual.
-Vostè defensa que el Govern permeta les empreses deixar de pagar l’impost de societats i que aquestes, alhora, no miren de flexibilitzar-se a còpia d’ERTOs. Per què?
-No. Jo no dic això. El que dic és que per ser efectius sense dilacions el primer que ha de fer l’Estat és pagar a les empreses els endarreriments, perquè a hores d’ara molts proveïdors petits estan pendents de pagament, necessiten que se’ls pagui ipso facto, res de trenta dies o seixanta. Aquí no cal fer tràmits i paperassa. I una segona mesura i d’aplicació immediata per evitar que les empreses hagin de tancar o fer un ERTO és, de manera immediata, transferir, en favor d’aquelles empreses que es comprometin a mantenir les seves plantilles, la totalitat o una part (en funció de la dimensió de l’empresa) dels tributs ja pagats en concepte de beneficis empresarials (o de renda per autònoms) ingressats a l’últim semestre, o relatius a mig any. Amb aquesta mesura, es dona un tractament discriminat positiu en favor dels emprenedors que comptaven amb una cartera de comandes activa en el moment de la irrupció del virus, no eren zombis, i sí complidors fiscals. Gestionar aquesta transferència és fàcil i pot ser immediata.
-Als autònoms se’ls haurà d’anul·lar les quotes?
- Si. És exoneració. Però la justificació ja la faran a posteriori.
-Diu que no podem parar l’economia i critica el lema “quedem-nos a casa”. Les autoritats sanitàries donen un missatge totalment oposat al seu.
-No. Jo dic que tots a casa, no. Necessitem que rutllin els subministraments I molts dels que parlen no tenen idea dels efectes arrossegaments que això suposa. S’ha de fer de manera molt sel·lectiva: les taules inputoutput ens donen pistes. Això s’està fent. No ho hem de radicalitzar més, i possiblement parar la construcció, que ara no sembla que estigui al cas. Portes enfora tancat, però portes a dintre, qui pugui, teletreball, a reparar a electrodomèstics, etc. La mobilitat s’ha d aturar per zones de confluència, mai en la seva totalitat. Això pot acabar altrament trencant inesperadament subministres, fent que el remei sigui pitjor que la malaltia.
-Hi ha qui tem que aquesta crisi puga malmetre encara més els drets socials i que la recuperació del sistema se sostinga en aquesta retallada. Aquest perill hi és?
-No crec. Només algun admirador xinés pot dir que accepta sacrificar drets per una suposada major efectivitat. El que fa la crisi avui és el contrari: posar en valor la importància de comptar amb protecció social enfront dels qui no en tenen. Hom pot imaginar ara com li aniria als Estats Units sense assegurança, prestació econòmica per malaltia, amb improvisacions de Trump sobre la marxa a risc de la salut pròpia... I també la situació prova la rellevància de les institucions i de comptar amb bons analistes de l’activitat pública de la salut, la sanitat, l’economia al servei dels ciutadans. Que hi ha, per tant, intel·ligència fora del lucre, la borsa i el mercats.