Alemanya celebra el 30è aniversari de la caiguda del Mur de Berlín. Imagini’s que el Mur no hagués caigut i que aquesta tardor la República Democràtica Alemanya (RDA) celebrés el 70è aniversari de la seva fundació. On creu que seria ara, vostè?
—Segur que no seria aquí parlant amb vostès. Això és segur.
—I què estaria fent?
—Com a mínim hauria pogut fer realitat el meu somni. A l’Alemanya Oriental les dones es jubilaven a 60 anys, per tant fa cinc anys hauria pogut agafar el passaport i hauria pogut viatjar als EUA. Als jubilats se’ls permetia viatjar fora de l’RDA. Als que ja no se’ls necessitava com a treballadors socialistes se’ls deixava sortir.
—Els EUA era la seva destinació somiada?
—Evidentment també hauria dedicat un temps a visitar l’Alemanya Occidental. Però volia que el meu primer viatge llarg fos als EUA per les dimensions, la diversitat i la cultura del país. Volia visitar les muntanyes Rocalloses, voltar amb cotxe i escoltar Bruce Springsteen. Aquest era el meu somni.
—Amb un cotxe americà enorme?
—No, jo prefereixo cotxes més petits. Però segur que hauria sigut algun de millor que un Trabant.
—En aniversaris previs de la caiguda del Mur de Berlín, vostè ha lamentat que no se’n recorda gaire, de la seva vida a l’RDA i del període convuls de 1989-1990. Què indica, això, sobre la relació que tenen els antics ciutadans de l’RDA amb la seva història?
—En recordaria coses si dediqués una estona a pensar-hi. Però és una realitat el fet que els ciutadans de l’RDA es van haver d’acostumar a moltes coses noves després de la caiguda del Mur. Vam haver de canviar la manera de pensar, i algunes de les aptituds que havíem desenvolupat a l’RDA ja no eren tan importants a l’Alemanya reunificada. Algunes coses d’abans senzillament van quedar superades per la nova vida. Ara, trenta anys després, sembla que molta gent hi torna a pensar i els records van tornant.
—I tothom ho recorda diferent. Fins i tot hi ha gent que és força nostàlgica.
—Òbviament, la manera com veiem la vida a l’RDA depèn, en part, d’on som els alemanys de l’est avui. Fonamentalment, quan mirem l’RDA retrospectivament, hi ha una cosa que a molts alemanys occidentals els costa d’entendre: que, fins i tot en una dictadura, era possible tenir una bona vida. Que teníem amics i família, amb qui celebràvem els aniversaris i les festes de Nadal o amb qui compartíem les nostres tragèdies, malgrat l’Estat; sempre, és clar, amb una certa desconfiança de l’Estat. Però el fet que només poguéssim viatjar a Hongria o Bulgària i no als EUA no determinava cada dia de la nostra existència. Com que molts alemanys occidentals no entenen —i de vegades fins i tot desconeixen— aquest aspecte de les nostres vides a l’RDA, la reacció de molts alemanys orientals d’avui dia és una mena d’idealització: ningú ens pot robar les vides que teníem a l’RDA.
—El resultat és una certa falta d’entusiasme en la celebració de la caiguda del mur. I què hi ha a celebrar quan Alternativa per Alemanya (AfD), un partit xenòfob i, en part, feixista, ha irromput com una de les forces polítiques més fortes en tres eleccions recents als lands orientals?
—Per a mi, el 9 de novembre de 1989 continua sent un moment feliç de la història alemanya. Entre 1949 i 1989, molta gent de l’RDA somiava la llibertat, i llavors, de cop i volta, en podíem parlar obertament! Podíem expressar la nostra opinió. I encara avui dia tothom pot dir-hi la seva. Soc conscient que per a una certa generació d’alemanys orientals, encara que aconseguissin la llibertat amb una revolució pacífica, el procés no sempre va ser fàcil. També sé que, a més de les regions amb èxit, també n’hi ha en què els pobles es van buidant perquè els fills i els nets se n’han anat. Tot i així, trenta anys després s’ha de dir clarament: encara que estiguis insatisfet amb el transport públic a la teva zona, amb l’atenció mèdica, amb l’Estat o amb la teva pròpia vida, això no et dona dret a escampar l’odi o a menysprear altres persones; o a recórrer a la violència. Aquest comportament és intolerable.
—Hi ha exciutadans de l’RDA que comparen les condicions polítiques actuals amb les del període previ a 1989. Què ha passat?
—No ho sé. Hi ha una cosa que trobo completament inacceptable: quan gent amb origen a l’Alemanya Occidental va a l’est i afirma que el nostre estat actual no és millor que el de l’RDA. Aquesta idea s’ha de rebutjar fermament.
—Molts alemanys orientals estan decebuts amb vostè, cosa que expressen sovint votant l’AfD. Vostè també està decebuda amb aquests alemanys orientals?
—No. Jo considero que la meva feina és treballar en nom de tots els alemanys.
—Però no és descoratjador que durant el seu mandat l’AfD hagi crescut tant, sobretot a l’antiga RDA?
—Vivim en llibertat i la gent es pot expressar i votar qui consideri oportú. Al començament de la meva carrera política, jo era minoritària a la CDU per quatre aspectes: perquè era dona, jove, protestant i de l’Alemanya Oriental. Durant catorze anys he estat cancellera de la República Federal Alemanya i la meva responsabilitat és servir tots els ciutadans del país. Per tant, suposar que hauria de prioritzar les preocupacions dels alemanys orientals és un error. Però, si algú fa aquesta suposició, evidentment que el portarà a la decepció. El que sí que trobo a faltar, però, és un diàleg intraalemany més fructífer.
—A què es refereix?
—Les diferències en les experiències vitals a l’Alemanya Oriental i Occidental són una realitat. Hauríem de parlar-ne més i ens hauríem d’esforçar més per entendre’ns.
—Vostè tenia 35 anys quan va caure el mur. Sabent el que sap ara sobre el període posterior a la reunificació, i si pogués modificar el procés de reunificació, què faria diferent?
—En aquell moment tot va anar molt de pressa. I evidentment es van cometre errors.
—Per exemple?
—Günther Krause [membre de la CDU, ministre de Transport de 1991 a 1993, procedent de l’Alemanya Oriental], per exemple, va haver d’aixecar la veu en una ocasió parlant amb Klaus Kinkel [membre del Partit Democràtic Lliure, ministre de Justícia del 1991 al 1992, procedent de l’Alemanya Occidental] per dir-li que s’arromangués i es mirés amb més deteniment la complicada situació de la propietat d’immobles. Va ser tot un espectacle. No voldria que se’m mal interpretés, jo tenia molt de respecte per Klaus Kinkel, però aquesta història il·lustra un problema dels primers temps posteriors a la reunificació. Bàsicament, m’hauria agradat que els polítics de l’Alemanya Occidental mostressin més curiositat i interès. Quan jo era viceportaveu de l’últim Govern de l’RDA, el primer ministre durant anys, Lothar de Maizière, per exemple, volia fer un últim viatge per visitar els aliats. El canceller alemany, Helmut Kohl, no va mostrar comprensió per aquella petició. Va dir que ja teníem prou feina al país i que la unificació es produiria tant sí com no. Però per a nosaltres allò era important.
—Creu que el paper de l’Alemanya Oriental en la caiguda del Mur no ha estat prou reconegut?
—La unificació alemanya va ser dissenyada tant per l’est com per l’oest, i l’habilitat política i la confiança de què gaudia Helmut Kohl entre els aliats hi va tenir un paper significatiu. Però la revolució pacífica i el 9 de novembre del 1989 van ser el treball dels ciutadans de l’RDA. Estem contents de compartir-ho, també l’alegria, però ho van fer els ciutadans de l’RDA amb una valentia enorme. I com que sé que, en aquell moment, a l’Alemanya Occidental no a tothom li sobrava valentia —recordo que a alguns els semblava massa arriscat quan els demanaves que et portessin un llibre de contraban a l’altra banda de la frontera— certament és una cosa a la qual es podria donar més reconeixement.
—Actualment hi ha molt de debat sobre la llibertat d’expressió i els seus límits. Això podria tenir a veure amb el fet que la gent de l’Alemanya Oriental infravaloraven com de difícil pot ser viure en una societat lliure?
—Vaclav Havel va escriure d’una manera molt maca sobre com els pares han d’ensenyar als seus fills a viure en llibertat. Naturalment, això era pràcticament impossible a l’RDA. Per tant, calia i encara cal posar-se al dia, respecte a la llibertat d’expressió. No és que pensi que sempre tothom ha d’estar d’acord amb tothom. Llibertat d’expressió no vol dir declarar il·legal la dissensió.
—Per tant, no creu que la llibertat d’expressió estigui en perill?
—No. Evidentment, algú com Bernd Lucke, fundador de l’AfD, ha de poder fer una conferència a la Universitat d’Hamburg. I l’Estat hi ha d’intervenir si és necessari. Però els debats es desenvolupen de tal manera que es defineix un corrent majoritari, que suposadament imposa límits a la llibertat d’expressió. Però això no és veritat. Un ha de tenir en compte que trobarà vents de cara i contraarguments furiosos. La llibertat d’expressió inclou la llibertat de ser contradit. Jo animo a tothom a expressar la seva opinió, però has de suportar que te la qüestionin. De vegades fins i tot hi pot haver una campanya vehement en contra. Jo també ho he viscut. Tot això forma part de la democràcia. A l’antiga República Federal d’Alemanya, hi va haver molts debats diferents, com al final dels seixanta, si estic ben informada.
—Trenta anys després de la caiguda del Mur de Berlín, el seu partit està debatent si hauria d’obrir converses polítiques a l’estat oriental de Turíngia amb Die Linke, el successor del Partit Socialista Unificat d’Alemanya, que governava l’RDA. Per què els sembla tan difícil?
—És normal que a la CDU li sembli difícil. Encara que el president del land, Bodo Ramelow, sigui de l’oest d’Alemanya i cristià i que intenti ser tan independent com pugui, pertany a Die Linke i fins a un cert punt està lligat al seu programa. Fins avui mateix, Die Linke no ha ofert un relat honest de la seva història a l’RDA. Al mateix temps, Die Linke està allunyadíssim de la CDU en termes programàtics. Per això la CDU s’està plantejant no col·laborar amb Die Linke. Però trobo totalment acceptable que el líder de la CDU a Turíngia, Mike Mohring, vulgui parlar amb Ramelow si ell hi està disposat. Això no té res a veure amb una coalició.
—Això és més del que molts dels seus companys de partit estan disposats a tolerar; per a ells negociar amb Ramelow és un tabú.
—Ramelow té el problema que ja no disposa d’una majoria. Per a ell, ara és qüestió d’intentar formar una majoria o no. El meu consell bàsic a la CDU seria el següent: esperar per veure com evoluciona la situació. Potser ell ni tan sols vol parlar amb nosaltres. I si Ramelow busca el diàleg amb la CDU, no l’hi hauríem de negar. Al cap i a la fi, ell és el president del land. Però això no té res a veure amb una coalició o col·laboracions.
—A banda de vostè, només hi ha un altre membre del Govern que sigui de l’ex-RDA, Franziska Giffey. Les empreses més destacades del DAX són totes dirigides per alemanys occidentals. En la majoria d’àmbits, el desequilibri és semblantment acusat. Per què?
—Fa poc em van dir que ni una sola universitat alemanya està dirigida per un alemany oriental. Això no és només una cosa estranya, és un autèntic dèficit. Encara tenim molta feina per fer. El motiu pot ser que molta gent ja era massa gran l’any 1989-1990. A 35 anys a mi m’hauria costat ascendir fins al capdamunt d’una empresa. Algú que fos una criatura en aquell moment encara hauria pogut arribar a un càrrec directiu, això sí. Has de ser clar i directe i a vegades has d’aixecar la veu per fer carrera. Jo només puc animar els alemanys orientals a fer-ho. Però repeteixo: aquesta situació no és bona.
Traducció d’Arnau Figueras