Les sales i els corredors dels hospitals espanyols són una escena constant de desesperació, ràbia i esperança. L'expansió dels contagis per coronavirus ha estressat fins al límit els centres hospitalaris, els quals han evidenciat la manca de recursos per les retallades ordenades anys enrere pels apòstols de l'austeritat pressupostària. Els sanitaris, de vegades, manquen de mascaretes i, especialment, dels equips de protecció personal per atendre amb menys risc de transmissió els infectats. Tampoc compten amb els respiradors necessaris, així com els llits de les Unitats de Cures Intensives són insuficients per afrontar la pandèmia causada per la Covid-19.
Amb l'objectiu de taponar l'hemorràgia de recursos sanitaris, els diferents governs d'arreu del planeta han acudit amb urgència al mercat per adquirir equipaments i material mèdic. Mentre el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig, ha aconseguit l'arribada d'un avió amb guants, mascaretes i equips de protecció individual, l'executiu espanyol s'ha trobat amb obstacles per importar respiradors. Unes dificultats que provocaven una reflexió del vicepresident segon de Drets Socials, Pablo Iglesias, de Podem. «Cal crear una indústria sanitària nacional per no dependre de l'estranger», va afirmar en una entrevista en Tele5.
Una aposta per un sector públic industrial de caràcter sanitari que ha sigut reiteradament reivindicada per la Federació d'Associacions de Defensa de la Sanitat Pública, la qual va reclamar a escasses setmanes de la irrupció de la pandèmia la creació «d'una indústria pública de fàrmacs». «És necessària per garantir la suficient autonomia i independència del sistema sanitari dels vaivens del mercat», van sol·licitar quan la comunitat científica i l'Organització Mundial de la Salut girava la seua mirada a l'obtenció d'una vacuna contra el coronavirus. «La cerca d'una vacuna per a la Covid-19 pot convertir-se en una altra relació unidireccional, en la qual les corporacions obtenen enormes guanys venent a la gent un producte derivat de recerques finançades pels contribuents», va advertir la prestigiosa economista i autora de El estado emprendedor. Mitos del sector público contra el privado, Mariana Mazzucato, al portal de pensament econòmic Project Syndicate.
«La carrera per a trobar un tractament amb coronavirus té un obstacle important: les grans farmacèutiques», reforçava, al seu torn, Ara Darzi, director de l'Institut d'Innovació en Salut Global de l'Imperial College de Londres i exsotssecretari parlamentari d'Estat per a la salut 2007 a 2009, sota el govern laborista de Gordon Brown, en el titular d'un article publicat a The Guardian. «Malgrat la important inversió pública amb diners dels contribuents estatunidencs en el desenvolupament d'una vacuna, fa poc el director del Departament de Salut i Serveis Socials dels Estats Units, Alex Azar, va admetre que els tractaments i les vacunes que es desenvolupen per combatre la Covid-19 tal vegada no estiguen a l'abast de tots els estatunidencs», alertava l'economista italiana-americana, així com demanava una major participació de l'estat al sector de la salut.
La reflexió sobre la necessitat d'un rol més importat de les institucions públiques en la investigació mèdica ha sigut compartit per Joan Benach, director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut de la Universitat Pompeu Fabra. «No sabem quan tindrem una vacuna, però sabem que les grans empreses farmacèutiques se centren en malalties rendibles, però no en infeccions tropicals o en la influenza. Per tant, cal una infraestructura de recerca global orientada a necessitats de salut pública essencials i no a les que generen més guanys», ha indicat en una entrevista a Crític. La pandèmia, no debades, ha ressuscitat el debat sobre el model farmacèutic, amb la proposta d'impulsar una farmacèutica pública, tal com han defensat formacions com ara Más País i Unides Podem, com a alternativa destacada.
«La pandèmia del coronavirus ha evidenciat que hi ha parts estratègiques d'un país que han d'estar garantides, siga a escala europea o amb la Unió Europea facilitant als diferents estats els mecanismes necessaris per assegurar-ho. Situacions com ara la competència entre els països per aconseguir equipaments i material sanitari són impresentables. Si depens d'un proveïdor privat, els interessos no coincideixen amb els de l'interès general i menys amb l'interès general d'Espanya», indica Idelfonso Hernández, catedràtic de Salut Pública de la Universitat Miguel Hernández d'Elx (Baix Vinalopó), expresident de la Societat Espanyola d'Epidemiologia i alt càrrec del Ministeri de Sanitat durant l'executiu del socialista José Luis Rodríguez Zapatero. «Els estats han de comptar amb reserves estratègiques de material, disseny i producció de béns sanitaris, siguen farmacològics, biomèdics o d'altres tipus», defensa.
L'exdirector general de Salut Pública del Govern espanyol del PSOE durant el període 2008-2011, tanmateix, dubta de si la creació d'una farmacèutica pública «encaixaria amb l'arquitectura jurídica de la Unió Europea». «A escala de la Unió Europea i, fins i tot, a l'àmbit estatal seria una mesura força complicada pel poder que ostenta el sector farmacèutic, especialment la indústria de medicaments d'Alemanya», anota Àngels Martínez, economista amb investigacions en l'àmbit de la salut. «Independentment de si hi ha encaix legislatiu, els estats haurien de reflexionar-hi. En 20 anys, el planeta ha experimentat cinc declaracions d'emergències sanitàries d'abast mundial. Hem de tenir la capacitat de producció suficient per respondre a les pròximes pandèmies, crisis climàtiques o, fins i tot, químiques», recomana Hernández.
«La creació d'una farmacèutica pública podria servir per cobrir els buits actuals, per exemple, en el desproveïment de medicaments. També podria centrar-se a investigar fàrmacs que no són rendibles a la indústria, tot i que també s'hi podria arribar a acords amb companyies de genèrics», expressa Joan Ramon Laporte, catedràtic de Farmacologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. «La indústria farmacèutica, que és dels sectors amb més beneficis del món, deixa a molts pacients sense accedir a diversos medicaments vitals, no fa recerca en fàrmacs que es necessiten, fixa preus i innova poc, ja que pocs fàrmacs nous suposen canvis substancials pels pacients», complementa Carles Muntaner, catedràtic de Salut Pública, Infermeria i Psiquiatria de la Universitat de Toronto, al Canadà.
Coautor d'una anàlisi científic publicat a la prestigiosa revista mèdica The Lancet sobre la resistència del sistema sanitari espanyol a la Covid-19, Muntaner apunta que la «creació d'una indústria farmacèutica pública hauria de ser part d'una reforma general». «Aquesta revisió hauria d'incloure el desenvolupament de fàrmacs, la regulació d'assaigs clínics, regles per aprovació dels fàrmacs, control de la comercialització, de la propaganda farmacèutica i promoció de fàrmacs, així com dels preus», complementa. I afirma: «La recerca i la producció de fàrmacs s'haurien de considerar com a béns públics. Encara més, s'hauria d'aspirar a nacionalitzar les empreses farmacèutiques perquè passin sota control democràtic». «La pandèmia de la Covid-19, no debades, ens mostra com actua el capitalisme neoliberal», ressalta.
Justo Herrera, professor d'Organització d'Empreses de la Universitat de València, rebutja la idea d'impulsar una indústria farmacèutica des del sector públic. «Les pandèmies ens han demostrat que no entenen de fronteres. I que per enfrontar-se a elles, hem d'assumir que les respostes, com més globals siguen, més efectives seran. Les infraestructures de recerca transnacionals són imprescindibles. A més, com diu Joan Benach, si aquesta recerca es genera en instituts de recerca de titularitat pública, estaríem garantint que es posa a la salut de les persones per sobre de cap altre possible interès. Aquestes estructures existents necessiten l'adequat finançament i d'encoratjar a les estructures supranacionals el treball en xarxa. De fet, la col·laboració europea hauria de ser capaç d'identificar els problemes sobre els quals investigar per actuar després. No crec que una farmacèutica pública solucione totes aquestes manques», argumenta.
A parer de l'exdirector general de Recursos Humans de la conselleria de Sanitat i antic sotssecretari del Ministeri de Sanitat, en ambdós casos sota la direcció de la socialista Carmen Montón, «Europa té mitjans per actuar d'una altra manera, i hem d'exigir als nostres governs una aposta ferma per la sanitat pública i la salut pública». «Aquesta aposta s'ha de traslladar a les polítiques públiques i a les directives europees i a les normes nacionals, les quals situen l'interès general per sobre de les rendibilitats de l'activitat privada. No pense que posar una agent més, encara que siga públic, en el mercat siga la mesura més eficaç per salvaguardar les necessitats sanitàries i de salut pública essencials dels interessos particulars de les farmacèutiques o de la sanitat privada», opina.
Com un dels artífexs de la reversió de l'hospital de gestió privada d'Alzira, Herrera també descarta els arguments exposats per la Marea Blanca, la qual defensa una indústria farmacèutica pública per, entre altres qüestions, investigar sobre aquelles malalties poc rendibles per a les companyies farmacèutiques. «Aquesta qüestió s'ha d'abordar amb les estructures de recerca públiques. És cert que en la producció sempre hi haurà productes orfes, és a dir, de molt poc interès comercial. Però crear una empresa pública només per aquesta mena de productes no em sembla una solució eficient. De fet, seria com crear una empresa pública de transport de ferrocarril per gestionar les rutes deficitàries. Crec que seria millor buscar iniciatives per fer més atractiva la seua producció o directament subvencionar-la».
«Determinades formacions d'esquerres han defensat la creació d'una farmacèutica pública com si es tractara d'una mena de banc dolent, la qual cosa seria un pou de diners sense fons. Una farmacèutica pública d'investigació bàsica i clínica hauria de comprendre des del medicament zero fins a productes com ara la reconstrucció de la cama d'un pacient», suggereix Javier Padilla, metge, exassessor parlamentari en assumptes sanitaris d'En Comú Podem al Congrés i autor de l'obra A quién vamos a dejar morir. Sanidad pública, crisis y la importancia de lo político (Capitán Swing, 2019). «L'impuls d'una farmacèutica pública a Espanya no hauria de ser complicada. A Catalunya, s'han fet recerques de teràpies cel·lulars des d'institucions públiques en centres públics. Si s'han pogut desenvolupar recerques públiques d'alta competitivitat i complexitat com són les teràpies cel·lulars, perquè no s'hi poden generar els medicaments? És una qüestió de voluntat política», subratlla.
Patents, clau de volta
Des de la Federació d'Associacions en Defensa de la Sanitat Pública, s'ha reivindicat la posada en marxa d'una mercantil farmacèutica pública per la teòrica capacitat d'abaixar preus. «Hauria de competir amb les corporacions privades fins a deixar-les fora del mercat per pèrdua de rendibilitat, en cas que fos possible», proposa Muntaner, qui remarca «la seua preferència per un sector farmacèutic 100% públic». A Brasil, precisament, va haver-hi intents a través de la Fundació Oswaldo Cruz, la qual va convertir-se en tot un exemple de com la producció pública pot rebaixar el cost d'accés. Gràcies a la fabricació d'aquesta entitat pública, va aconseguir-se una davallada en el preu dels antiretrovirals al país llatinoamericà. «El model brasiler, en el fons, s'articula mitjançant Protocols Clínics i Directrius Terapèutiques que detallen els criteris per al diagnòstic, la seguretat dels tractaments i l'efectivitat, i que veritablement són la clau del control de preus, juntament amb la disponibilitat d'una oferta de preu menor com la que podrien oferir els medicaments genèrics en el nostre cas», explica Herrera.
«És difícil que una empresa pública competisca amb firmes privades en igualtat de condicions. Les corporacions privades tenen avui dia una posició dominant en el mercat», recorda l'ex-alt càrrec en diferents administracions sanitàries. Laporte afegeix més escepticisme: «Es podien evitar certs monopolis, però tinc nombrosos dubtes sobre la capacitat d'una empresa pública per competir en preus amb el sector farmacèutic privat». «El sistema de patents, el qual caldria abolir, és una trava claríssima», indica.
Com a fill de la globalització neoliberal, l'actual model de patents va néixer l'any 1994 a conseqüència de l'acord de l'Organització Mundial del Comerç sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç. Mentre en les dècades anteriors cada país establia el tipus de protecció de la propietat intel·lectual que considerava més convenient, la nova regulació atorgava a les corporacions privades que acreditaren la fabricació d'un medicament un monopoli mínim de 15 anys. Una mesura que, segons les farmacèutiques, va aplicar-se per compensar les llargues investigacions fetes per les companyies. No debades, la inscripció de la patent s'hi produeix a l'inici de la recerca per salvaguardar la possibilitat d'uns resultats finals satisfactoris.
L'acord, segons explica Joan Rovira, professor emèrit de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona i assessor de diverses administracions en l'àmbit sanitari, a la pàgina de la plataforma altermundialista Acordem ATTAC «fou la culminació d'una estratègia perfectament dissenyada i executada pels sectors industrials dels Estats Units que més podien beneficiar-se dels drets de propietat sobre intangibles: biomedicina, agricultura, indústria de l'entreteniment, TIC, etc.». «Les grans empreses innovadores no estaven disposades a consentir que firmes d'altres països utilitzaren les seues innovacions sense pagar res. L'estratègia va tenir el suport incondicional del govern nord-americà, al qual van sumar-se ràpidament els executius de la Unió Europea, el Japó i altres països industrialitzats», indica. I agrega: «Molts dels països menys industrialitzats no van ser conscients en el seu moment de la bomba de rellotgeria fins que [...] el procés era, en gran part, irreversible».
«Existeix un consens creixent respecte dels efectes negatius de les patents i altres drets exclusius sobre els medicaments, els quals no haurien d'ignorar-se», critica. I concreta: «Permeten elevats preus que dificulten l'accés a béns sovint essencials i posen en perill la sostenibilitat financera dels sistemes de salut; generen una elevada despesa i incertesa a conseqüència dels litigis i l'activitat jurídica, en general, que en últim terme repercutirà en un major preu; no permeten focalitzar l'R+D cap a necessitats i prioritats socials definides fora del mercat; les patents donen nuls o limitats incentius per a desenvolupar tractaments per a malalties típiques de poblacions pobres o per malalties estranyes; promouen més medicaments similars als ja existents; discriminen la recerca en innovació patentables o no comercialitzables; encareixen i dificulten la innovació; l'elevat marge entre el preu de venda monopolitzador i el cost incentiva les falsificacions, i el poder econòmic i polític derivat del monopoli facilita la captura del regulador i la corrupció».
Aquest engranatge monopolístic del sistema de patents ha comportat la protesta de països emergents, com ara l'Índia. «Aquest país compta una normativa d'innovació terapèutica molt estricta, un fet que implica que per patentar s'ha de realitzar una aportació nova sobre el coneixement que hi ha de la molècula modificada», exposa Laporte. «La legislació de l'Índia va xocar amb els interessos de la farmacèutica Novartis. Des del govern indi, s'al·legava que no s'havia realitzat cap innovació, i que les companyies de genèrics tenien dret a fabricar-lo. La justícia va donar-los la raó», narra Martínez. «En l'Equador, l'intent del progressista Rafael Correa d'alliberar diverses patents farmacèutiques va comportar un aprofundiment en la desestabilització de la seua figura», reforça. «Enfrontar-se a les corporacions farmacèutiques és fer-ho amb el moll de l'os del poder global», sosté l'exdiputada de la marca esquerrana Catalunya Sí que és Pot.
«No té cap lògica que les farmacèutiques compten amb el monopoli d'un medicament, i més quan sovint la innovació realitzada és escassa. El sector argumenta que és just per compensar el cost de la recerca, però obliden que una gran part de les investigacions són finançades per fons públics. Les farmacèutiques, de fet, solen realitzar petites modificacions de les molècules sobre les quals actuen per evitar perdre el monopoli d'una patent», retrau Laporte, qui apunta les excepcions que hi ha: «Arran de la pressió dels països més pobres, s'han atorgat en situacions excepcionals llicències obligatòries de fabricació de determinats medicaments, és a dir, un estat generalment subdesenvolupat pot treure la patent i encarregar a un fabricant de genèrics el fàrmac en circumstàncies concretes».
Aquesta pràctica, segons narra el catedràtic de Farmacologia, «també va adoptar-se als Estats Units després de l'atemptat de les Torres Bessones». «Malgrat que els Estats Units sempre han sigut els més ferms defensors del sistema de patents, l'administració republicana va treure la patent d'un fàrmac durant l'etapa post-atemptat pel temor dels nord-americans a patir una guerra bacteriològica. La nacionalització oficiosa del medicament demostra que hi ha escletxes possibles al sistema», relata. I agrega: «L'any 2016 l'ONU va aprovar una recomanació en la qual s'instava a botar-se les patents en determinats medicaments, tot i que no s'ha aprofundit en aquesta direcció».
«Si un mira els debats dels dos partits nord-americans, als quals cal seguir atentament perquè sovint determinen el rumb futur a la resta de països, observarà que al Partit Demòcrata s'ha parlat de mesures alternatives al sistema de patents, com ara l'entrega de premis monetaris als científics innovadors. Aquesta mesura permetria mantenir els incentius als investigadors i que les patents no foren un problema. Ara bé, cal perfilar la quantitat i com s'analitza si és una innovació», il·lustra. «Economistes com ara Mariana Mazzucato o Joseph E. Stiglitz, han apostat pel deslligament, és a dir, per separar la investigació del fàrmac de la seua comercialització, amb la qual l'empresa privada rebria una compensació pel risc assumit i la venda del producte estaria assignada a un altre actor, que podria ser públic o privat. D'aquesta manera, s'elimina l'ansietat per col·locar aquest producte al mercat», suggereix Padilla.
Una altra alternativa, segons apunta Hernández, «seria imposar clàusules de preus posteriors». «Les companyies farmacèutiques solen aprofitar-se d'investigacions realitzades amb fons públics i, fins i tot, testades en centres mèdics de titularitat pública. En aquests casos, l'administració hauria de negociar aquestes clàusules o que l'estat obtinguera la meitat dels guanys», planteja. «Les patents s'eviten amb recerca pública», intervé Herrera, qui afegeix: «La Unió Europea i els estats han de buscar mecanismes que eviten l'abús dels drets de propietat intel·lectual en la indústria farmacèutica». «Entre altres mesures, cal evitar patents exclusives de qualsevol fàrmac desenvolupat amb diners públics i les patents de modificacions trivials dels agents existents», complementa Muntaner.
«Si les farmacèutiques comptem amb monopolis, no es poden fabricar genèrics, com va passar amb l'Hepatitis C. O com ocorre amb productes oncològics, sobre els quals hi ha una pressió molt elevada població per adquirir-los. Estem parlant d'una privatització del coneixement, que s'hi pot estendre a tot el procés d'elaboració del medicament, que situa en una tessitura molt complicada als sistemes de salut públics», assenyala Hernández. «Ens falta fer política amb majúscules en aquests temes, i no sempre és fàcil. Quan un polític s'atreveix a enfrontar-se als interessos de la sanitat privada per defensar l'interès comú, es posen en marxa mecanismes intimidatoris molt potents per evitar que res canvie», adverteix per experiència Herrera. «Els governs han de defensar l'interès general per sobre dels interessos de les corporacions», remarca Hernández, qui conclou: «En aquest sentit, i arran de les crisis sanitàries futures que poden venir, els estats han de tenir la capacitat de fer reserves estratègiques de béns i equipaments mèdics».