El soroll de sabres era ensordidor a les casernes de l'exèrcit espanyol. Els militars deslleials amb la legalitat republicana i la democràcia feia temps que projectaven una revolta amb el favor de les forces vives de l'època. La victòria del Front Popular havia generat al·lèrgia i ràbia als sectors més conservadors de la societat espanyola, desitjosos d'aturar el programa de reformes socials de les esquerres republicanes.
Arran de la tensió generada per les faccions reaccionàries, les tropes intolerants al resultat de les urnes van executar un cop d'estat. Aquest dissabte, 18 de juliol, fa noranta anys d'aquella assonada castrense, a la qual van enfrontar-se amb convicció antifeixista i un fusell a la mà milers i milers de militants per la democràcia. A Barcelona, a la capital de Catalunya, van llençar-se al carrer multitud de milicians, com ara els membres de la formació independentista Estat Català.
Tot i que la seua musculatura militant no era gaire vigorosa, va implicar-se de valent en aplacar el cop feixista. «Estat Català va jugar un paper gens menyspreable i important per aturar l'aixecament militar, i més tenint en compte el seu nombre d'efectius. Ho mostren les seues baixes durant aquell procés. Des de fa anys, però, s'ha bandejat i invisibilitzat el seu rol», retrau Ferran Dalmau, professor i investigador especialitzat en la història de l'independentisme català.
Escindits d'ERC, espies al Bruc i combat al carrer
Estat Català mancava d'una massa d'afiliats gruixuda i d'una estructura d'organització ben consolidada a causa dels seus pocs mesos de vida. «El cop d'estat agafa el partit independentista en una situació molt primerenca. Estat Català havia estat dissolt dintre d'ERC entre 1931 i 1936. És en 1936 quan s'escindeix d'ERC i es refunda com partit», explica. «La militància d'Estat Català provenia de les joventuts d'ERC; de Nosaltres Sols!, encapçalat per Daniel Cardona, i del Partit Nacionalista Català, que tenia a Josep Maria Germà com a dirigent de més renom», completa Fermí Rubiralta, una de les veus de referència en la història del moviment independentista.
«La formació havia nascut en un congrés celebrat el tercer cap de setmana de maig, on es reuniren 1.500 delegats que representaven a 5.000 militants. Entre les tres corrents, és a dir, entre la gent de les joventuts, el Partit Nacionalista Català i Nosaltres Sols!, s'havia produït una unió per forjar Estat Català. Ara bé, no hi havia una cimentació encara a escala d'estructura. Encara s'actuava en funció de la procedència», exposa Dalmau. Amb gairebé dos mesos d'existència, el seu paper en combatre l'assonada feixista, segons indica, «es veu limitat».
La remor d'una insurgència castrense va provocar que els independentistes estigueren a l'aguait. «Abans del cop feixista, van organitzar un servei de guàrdia a prop de la caserna del Bruc, un dels punts neuràlgics de l'exèrcit espanyol a Barcelona. Estaven vigilant a dintre d'uns automòbils», relata. En observar el tràfec d'armes i una activitat inusual al recinte militar, els enviats d'Estat Català van avisar a la cúpula del partit. «Estat Català va comunicar aquells fets a la Generalitat de Catalunya i va ficar els seus recursos a disposició del Govern», narra.
El cop feixista va agafar el comitè central d'Estat Català en una reunió nocturna. «Fou Josep Maria Espanya, llavors conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya, qui comunica la notícia a Josep Dencàs, aleshores referent d'Estat Català i antic conseller de Governació de la Generalitat de Catalunya durant els Fets d'Octubre», apunta Rubiralta. «Només reben l'avís del cop d'estat, es posen a disposició de la Generalitat de Catalunya, baixen al carrer i ja s'ho troben. No debades, els soldats revoltats baixaven des de la caserna del Bruc», complementa.
«Els militants d'Estat Català reben fusells que els proporciona la Guàrdia d'Assalt, la policia republicana, i durant aquella nit ja s'enfronten als soldats que s'havien aixecat contra la II República espanyola», incorpora Dalmau. Estat Català, d'acord amb aquest investigador de la història de l'independentisme català, «participarà en els combats més importants de Barcelona». «Estan presents a les batalles més cruentes de la capital catalana», reitera.
Un assalt i desenes de baixes
La formació escindida d'ERC i reagrupada amb altres nuclis independentistes aconseguiria un arsenal d'armes rellevant gràcies a col·laborar en l'assalt del parc d'artilleria que l'exèrcit espanyol ostentava a la zona de Sant Andreu, a Barcelona. «Era l'espai amb més armes de la ciutat», subratlla. L'assalt estaria comandat per la CNT, que agafaria bona part dels 30.000 fusells que guardaven allí les tropes espanyoles. Estat Català n'aconseguiria una quantitat xicoteta, però suficient per a poder armar als seus militants.
«En aquella acció, Estat Català va registrar les seues primeres baixes», apunta. La formació independentista comunicaria 43 víctimes durant els primers dies de resistència al cop d'estat. Tanmateix, ho faria a través del Diari de Barcelona, una capçalera que havien confiscat per a utilitzar-la com a òrgan de propaganda, i sense especificar entre ferits i morts. «L'investigador Just Casas acreditaria la xifra a Els fets de juliol de 1936 a Barcelona. Els protagonistes i les víctimes», puntualitza. «Podríem parlar de 25 víctimes mortals, però és molt possible que hi haguera més a Barcelona. Al conjunt del país, la xifra de baixes a Estat Català serà superior», calcula.
La controvèrsia Dencàs
El paper d'Estat Català en la repulsió del cop feixista s'ha vist enfangada per la controvertida figura de Josep Dencàs, un dels seus màxims dirigents. Dencàs és un personatge assenyalat per haver temptejat amb el feixisme italià —unes acusacions discutides a Josep Dencàs i Puigdollers, el conseller maleït (1900-1966)— i pels seus mètodes al capdavant de la conselleria de Governació de la Generalitat de Catalunya. De fet, va estar al punt de mira de l'anarquisme barceloní per aquella etapa al gabinet català del republicà Lluís Companys. Dencàs, fins i tot, protagonitzaria una fugida cap a l'exili al més pur estil Hollywood després de la proclamació de la República catalana en 1934.
«Després del seu enfrontament amb la FAI-CNT i del segrest de la seua família per part de l'anarquisme, Dencàs va haver-hi de fugir amb vaixell de Barcelona», sosté Rubiralta. El dirigent d'Estat Català abandonaria el país en un cotxe que estava protegit per militants armats. «Volia anar a Marsella, però l'únic vaixell disponible anava a Gènova. Ell va agafar el vaixell sense saber on anava. En el transcurs del viatge, els feixistes van intentar tirar-lo al mar, però el van salvar uns monjos de Montserrat», assegura. «Només xafar terreny italià, va ser detingut. No és la rebuda que se li dona a un feixista, com se l'ha qualificat injustament», argumenta Dalmau. «Més tard, ajudaria com a metge a la resistència contra el règim de Vichy a l'Estat francès», reforça Rubiralta.
La seua fugida cap a terres transalpines fou interpretada com una traïció i va alimentar les acusacions de complicitat amb el feixisme italià. Estat Català actuaria de manera fulminant i l'expulsaria. No podien consentir cap sospita de col·laboració amb les camises marrons de Benito Mussolini. «A principis d'agost de 1936, Estat Català acorda la seua expulsió definitiva i reorganitza el partit. Ho fa per evitar represàlies de la FAI, però també per evitar que el nom de la formació quede intoxicat d'una presumpta col·laboració amb el feixisme. No debades, era una organització més dintre de l'amalgama antifeixista», detalla.
Objectiu: alliberar les Balears del feixisme
La capital catalana posterior al colp d'estat dels franquistes estava marcada per una dualitat governamental. «En aquells primers mesos, hi ha la Generalitat de Catalunya, però també el poder revolucionari, encapçalat per la CNT-FAI a través del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya», descriu l'investigador, que publicarà a setembre l'obra Voluntaris de l'estel i l'enclusa. Les Milícies Antifeixistes d'Estat Català en la Guerra Civil (1936-1937). «Aquest comitè», afegeix, «aconseguirà arrabassar competències al Govern català».
Estat Català demanarà participar d'aquest comitè, però, segons assenyala Rubiralta, serà exclòs: «La FAI i la CNT els barren el pas arran dels enfrontaments anteriors». «La CNT-FAI era qui duia el pes al comitè i no era cap secret l'escassa simpatia que tenien cap al separatisme català. Era, al remat, una central sindical estatal i alguns dels seus dirigents no eren gaire amics del nacionalisme. Fins i tot, l'associaven amb el nacionalsocialisme», amplia Dalmau.
«ERC tampoc tenia interès en què Estat Català participés del comitè. Era lògic: eren una escissió de i podien significar una competència en el terreny nacional. Fins i tot, va negar-se el PSUC. Els consideraven com a un possible rival, ja que ambdós interpel·laven a electorats molt similars», arredoneix. Arran de l'oposició de la resta d'organitzacions a la col·laboració d'Estat Català, els independentistes forjarien les seues pròpies milícies. A principis d'agost, de fet, celebrarien la seua assemblea de milícies a Barcelona «Tirarien pel recte i les enviarien al front d'Aragó», especifica.
Alguns dels militants d'Estat Català s'enrolarien pel seu compte als comitès que altres organitzacions i sindicats havien impulsat als seus pobles i ciutats. «Un exemple fou Antoni Blàvia, qui s'erigiria en la figura militar més destacada d'Estat Català», afirma. Blàvia partiria des del quarter d'artilleria de Lleida per comandar un grup de milicians a les batalles aragoneses. Tanmateix, el protagonisme del partit independentista al front agafaria volada amb l'operació per alliberar les illes Balears del jou feixista.
«Estat Català va concebre aquella operació militar des d'un punt de vista de la nació catalana global», ressalta Rubiralta. Era, d'acord amb l'investigador Dalmau, «una oportunitat per a brillar enfront de la preponderància de la FAI-CNT al front d'Aragó». «Aquesta incursió, però, no obté uns resultats reeixits. El Govern espanyol no abasteix com toca als milicians, perquè no veia amb bons ulls una operació protagonitzada per milicians catalans i valencians amb l'objectiu d'alliberar les Balears. Era conflictiu des del terreny nacional», afirma.
Amb el recel del comitè de milícies català i quasi l'únic suport de la Generalitat de Catalunya, la jugada bèl·lica per retornar la legalitat republicana a les Illes acaba ensorrant-se. «Ningú sap què hauria passat si s'hagueren apostat, realment, per aquella operació, però recordem que les Balears foren claus: és on s'instal·là l'aviació feixista italiana, que bombardejaria posteriorment les principals ciutats catalanes», reflexiona. Fou una de les múltiples accions de l'independentisme català contra el cop feixista i els sollevats contra l'orde democràtic republicà.