La solemnitat, la seriositat i l'angoixa marcaven els gestos facials del socialista Pedro Sánchez. Com si es tractara d'una al·locució feta en temps de guerra, el cap de l'executiu espanyol compareixia per desgranar el pla de xoc social i econòmic contra el coronavirus, el qual havia contagiat l'activitat productiva estatal i havia infectat el dèbil sistema immunològic del teixit empresarial autòcton. «Són temps extraordinaris que requereixen mesures extraordinàries. Serà la mobilització de recursos més gran de tota la història de la democràcia espanyola», afirmava amb un llenguatge farcit de referències bèl·liques. «És una crisi temporal que superarem», agregava per animar a la població confinada en les seues cases, a excepció dels milions de treballadors que no poden practicar el teletreball.
Amb la intenció d'evitar la frenada en sec de l'economia espanyola, Sánchez anunciava un pla d'estímul de 200.000 milions d'euros, dels quals 117.000 estarien aportats per l'erari públic i la resta pel sector privat. «La resposta de Govern central és, a primera vista, molt considerable: representa un 20% del PIB. Si prenem com a referència els rescats bancaris, als Estats Units i a Espanya va mobilitzar-se al voltant del 5% del PIB. A països molt afectats per la crisi, com ara Grècia o amb sectors bancaris exposats a Wall Street com a Holanda, l'esforç va ser del 15-20%. Per tant, Espanya es trobaria al nivell més alt d'aquestes intervencions. Si serà suficient o no, és prompte per saber-ho. La fragilitat de l'economia i d'alguns sectors, com ara el turisme i l'hostaleria, potser és major de l'esperada i caldran intervencions encara més ambicioses en un futur», assegura Roy Cobby, investigador en Política Econòmica i de Desenvolupament del King's College London.
«El pla anunciat pel Govern espanyol no és exactament un estímul fiscal. Hi ha una gran partida d'avals perquè les empreses sol·licitin préstecs bancaris, amb la qual cosa les entitats financeres faran una altra vegada l'agost. De fet, s'haurien d'establir condicions de servei públic al finançament. Aquesta injecció pot alleujar momentàniament, però el més important és evitar que es convertisca en una llosa per a les empreses», contraposa Juan Torres López, catedràtic del Departament d'Anàlisi Econòmic i Economia Política de la Universitat de Sevilla. «Crec que s'hauria d'anar més lluny però s'ha de reconèixer que Espanya no pot fer-ho sola. Necessitaria l'actuació mancomunada de la Unió Europea», lamenta.
Des d'una mirada més prudent, Vanessa Campos, professora d'Economia de la Universitat de València, apunta que l'eficàcia del pla de xoc econòmic «dependrà de la magnitud de les conseqüències, les quals són complicades de preveure». «La pandèmia del coronavirus es tracta d'un xoc extern, sense el qual estaríem en un escenari econòmic diferent. Encara més, les conseqüències econòmiques, i també sanitàries, haurien sigut menors si les autoritats espanyoles hagueren confinat a temps la principal zona de contagi, és a dir, la Comunitat de Madrid. L'objectiu, una vegada s'ha comès aquesta errada, hauria de ser assegurar els ingressos dels sectors més vulnerables, com ara els treballadors, les microempreses i els autònoms», defensa.
Mancances socials
Per evitar, precisament, que «ningú es quede enrere», en paraules de Sánchez, el Govern espanyol ha aprovat una partida de 600 milions d'euros per garantir les prestacions socials bàsiques corresponents a les autonomies, així com assegurarà als col·lectius més vulnerables el subministrament d'aigua, gas, electricitat i telecomunicacions. També s'acorda una moratòria en el pagament de les hipoteques. «Cap persona serà desnonada durant la crisi del coronavirus», ha promès Sánchez. «És un bon senyal reconèixer l'absurd de recomanar l'aïllament i alhora no garantir un habitatge digne als ciutadans. És important que les empreses subministradores asseguren els serveis més bàsics», valora Cobby, tot i que matisa: «En altres països, com ara França, les mesures han sigut més ambicioses: s'han suspès les factures per a tots. En general, la intervenció del govern central s'allunya de l'universalisme d'altres països i busca dirigir les mesures cap a sectors concrets; però no sempre els més vulnerables».
«Es fa una moratòria en hipoteques, però no s'aborda cap mesura per protegir les persones que viuen de lloguer, les quals són més vulnerables i han patit darrerament uns preus disparats en diverses grans ciutats de l'Estat espanyol», adverteix Campos, qui proposa «una moratòria per al pagament del lloguer, la qual seria recompensada amb una desgravació social per al propietari en la declaració de la renda del 2020». «A més, hi ha una carència de mesures econòmiques per aquelles persones amb feines informals o per aturats de llarga durada», agrega Cobby. «En la pràctica, per exemple, açò pot suposar una redistribució de la riquesa a la inversa: de llogaters precaris a propietaris amb més seguretat econòmica», alerta.
El decret acordat pel Govern espanyol, el qual estava migpartit entre el sector més radical del neoliberalisme que encapçala la vicepresidenta econòmica Nadia Calviño i la facció representada per Unides Podem i alguns ministres de quota socialista com ara l'ortodox José Luís Escrivà, incorpora mesures per protegir els treballadors. No debades, permet que els empleats puguen adaptar o reduir la seua jornada laboral, així com els atorga la possibilitat de gaudir de la prestació contributiva d'atur encara que no complisquen amb els requisits i sense computar per a futurs cobraments. A canvi, facilita que les empreses adopten expedients de regulació d'ocupació temporal, ja que premia a les companyies que desenvolupen aquests ajustaments temporals amb una exoneració de les quotes dels treballadors a la Seguretat Social.
«La mesura arriba tard perquè ja s'han produït acomiadaments. En qualsevol cas, és positiva considerant el precedent de la crisi passada, on primer es va fer la reforma de flexibilització del mercat de treball i després es van aprovar les mesures de cohesió social», opina Cobby, qui apunta: «No és una renda bàsica, però suposa una garantia sense precedents per als treballadors». «En altres països, com ara Itàlia amb la prohibició dels acomiadaments durant la crisi del coronavirus, han sigut més ambiciosos», contextualitza. I recorda: «Cal rememorar que abans de la crisi la reforma laboral era un debat constant a l'actual govern de coalició. D'alguna manera, una dècada de gestió conservadora ha aconseguit convèncer a alguns gestors, especialment al PSOE, que a Espanya és massa difícil acomiadar».
Els autònoms també es podran beneficiar de les facilitats per implementar expedients de regulació d'ocupació temporal. I tindran accés «amb rapidesa a la prestació per cessament d'activitat en cas de dificultats econòmiques», segons ha declarat Sánchez. «Aquesta mesura ajuda sense cap dubte. No podien quedar-se sense ingressos en una situació així», afirma Torres López. Campos, però, discrepa. «El pla de xoc deixa, de moment, els autònoms molt abandonats», retrau, així com dubta dels avals de 100.000 milions d'euros anunciats pel cap de l'executiu espanyol per atorgar «tota la liquiditat necessària» a les empreses. «A parer meu, aquestes mesures de crèdits blanets estan més enfocades a mantenir l'activitat de les mitjanes i grans empreses que no a protegir els autònoms, les microempreses o els botiguers, que són, justament, els més vulnerables».
«La pèrdua d'ocupació es produirà perquè serà molt difícil que les empreses puguen aguantar sense vendes», explica Torres López. «Crec que s'hauria de garantir almenys una part essencial del salari fins a un determinat nivell perquè no s'enfonse l'economia. Fins i tot, disposar d'ajudes directes i no sols oferir préstecs a les empreses. Per descomptat que això no podria fer-ho Espanya, com he dit, i per això és fonamental pressionar a Europa. I si no, tenir presents diferents escenaris i afinar perquè si el xoc s'aguditza, pot compensar recórrer al dèficit, siga quin siga», advoca.
Feblesa espanyola?
En comparació amb les polítiques empreses per França, Itàlia, Alemanya o Dinamarca, el catedràtic del departament d'Anàlisi Econòmica i Economia Política de la Universitat de Sevilla afirma que el pla de xoc espanyol «és una mica més feble perquè la nostra posició fiscal, de deure i finançament és pitjor». «S'ha de recordar que Alemanya compta amb un banc públic destinat a canalitzar i impulsar aquesta mena d'inversions, així com la resta de països, com ara la mateixa Alemanya, corren menys risc d'augment del deute», desgrana.
«Dinamarca i Alemanya són models d'economies coordinades de mercat, on els sindicats, les empreses i els governs acostumen a negociar respostes col·lectives. L'any 2008, i al contrari del que recomanaven a escala comunitària, els sindicats alemanys van aconseguir aprovar un pla de reinversió industrial, al qual s'han afegit elements d'investigació i desenvolupament cap a l'economia verda. A Dinamarca, amb una densitat sindical del 81%, els sindicats tenen la confiança dels treballadors per negociar mesures com ara la moratòria dels acomiadaments», contextualitza Cobby. «França és un cas especial, amb una tradició des del president Charles De Gaulle que combina conservadorisme i intervenció estatal: l'actual president Emmanuel Macron està clarament evocant això quan defensa apassionadament la importància del sector públic», assenyala. I ressalta: «A Itàlia, l'impacte del virus ha provocat una resposta sense precedents».
A pesar d'aquestes diferències, l'Estat espanyol ha implementat mesures similars a la resta dels veïns comunitaris. «En qüestions com ara les dotacions econòmiques o les prestacions per baixa temporal, Espanya està més o menys en línia amb els seus socis europeus; encara que no compta amb aquests exemples històrics d'intervencionisme. És important ressenyar, però, que la majoria tenen sistemes socials més ambiciosos en matèria de salut, dependència i prestacions. I, per tant, els altres països tenen, d'entrada, mecanismes més apropiats per fer front a la crisi», compara. I apunta com a quasi l'única excepció: «Cal apuntar, al seu torn, el contrast amb Regne Unit, on hi ha poques garanties que el govern de Boris Johnson prenga mesures econòmiques dirigides a l'habitatge i als treballadors. Fins ahir, la resposta a la crisi consistia a generar immunitat col·lectiva propagant-ho».
Contenció europea
La disparitat de mesures entre els diversos països, de fet, és producte de la manca d'acord entre els socis de la Unió Europea per impulsar un autèntic Pla Marshall, tal com ha demanat el president de la Generalitat Valenciana, el socialista Ximo Puig. En la reunió de l'Eurogrup celebrada aquest dilluns, les institucions comunitàries van guardar el bazuca fiscal per combatre els efectes perniciosos de la pandèmia. Van fiar-ho tot a l'estímul econòmic generat pels plans dels diferents estats membres. «La decisió és una tragèdia. Hauria d'haver-se acordat un pla europeu d'emergència i extraordinari. Ara bé, per instaurar-ho calia posar al Banc Central Europeu a les ordres i al servei dels interessos públics», rebla Torres López.
«Ara mateix hi ha un consens sense precedents a tres dels països més importants de la Unió Europea, com ara França, Itàlia, Espanya, per demanar una relaxació de les doctrines alemanyes respecte del dèficit públic. Ara bé, haurien d'anar encara més lluny. La situació global de replegament de fronteres i proteccionisme econòmic ha canviat les regles del joc. La Unió Europea no pot seguir ancorada a un model antiestatista de gestió econòmica: els Estats Units i la Xina tenen empreses digitals líders gràcies al paper actiu de les administracions i bancs públics», analitza Cobby, qui aposta «per coordinar un pla europeu de política industrial amb l'objectiu de no perdre el tren de la innovació, acabar amb les desigualtats regionals i superar la crisi construint una economia més sustentable i inclusiva». La pandèmia del coronavirus pot ser-hi l'ocasió.