-Ha generat rebombori que el Fons Monetari Internacional demanés una intervenció pública forta...
Sí, el que passa és que tots som keynesians a les trinxeres. És una frase famosa que va dir Nixon durant la crisi del petroli. Tot un republicà nord-americà. Quan tens un xoc tan massiu, que afecta tant a tot el món i tens tanta incertesa, les empreses que no saben si podran facturar i els treballadors que no saben si conservaran el sou opten per no invertir, no consumir, estalviar... Aquesta és la recepta perquè l'economia se'n vagi en orris. L'únic agent que té la capacitat de dir, quan tothom es retira, "vinc jo massivament i faig la despesa necessària", és l'Estat. Això ho sap qualsevol economista. La gestió de la crisi és una tasca del sector públic. A quina asseguradora li convé fer-te una assegurança contra el coronavirus? A cap. El mercat no et solucionarà una crisi d'aquestes característiques. El xoc econòmic és molt bestial, i amb els estímuls dels estabilitzadors automàtics, com la prestació de l'atur, no n'hi haurà prou. Estem parlant d'una cosa molt massiva. Estàs parant la producció d'un país. Si el sector públic no s'encarrega de compensar-ho, no hi haurà, individualment, cap empresa o sector que ho pugui fer. Si el sector públic no fa res, l'economia se'n va en orris. L'FMI, quan era necessari el rescat bancari, no va deixar de demanar que intervingués el sector públic. Després, cal veure per a qui intervens. Si intervens perquè les empreses no tanquin, però després no et fas càrrec dels ingressos dels treballadors... O, per exemple, el govern francès ha fet una moratòria de pagament de subministraments només per les empreses. Però, les famílies tenen els mateixos problemes. O quan intervens per rescatar empreses que puguin tenir problemes de solvència o liquiditat a curt termini i no els poses condicions com no repartir dividends mentre estiguin rebent diners públics. En aquests detalls es nota la diferència entre un criteri més progressista o redistributiu i un criteri més conservador i a favor de certs interessos econòmics. Sempre hi ha algú com el Juan Ramón Rallo, però dins el gran espectre econòmic, hi ha un amplíssim consens en què si això no ho soluciona el sector públic, no ho solucionarà ningú altre.
-La prioritat sanitària és aplanar la corba de l'expansió del coronavirus. Fins a quin punt pot afectar l'economia això?
-Aplanar la corba comporta mesures de distanciament social que impedeixen un desenvolupament normal de l'activitat econòmica. A la vegada que intentes aplanar la corba, impedeixes el funcionament normal de l'economia. Ara mateix són objectius contraposats. Com més aprofundeixes en aturar el contacte víric, més gran és l'impacte econòmic.
-Té sentit, doncs, fer el que va fer el el Primer Ministre del Regne Unit Boris Johnson de dir que no establiria mesures excepcionals de confinament per no afectar l'economia?
-No. Crec que no. Per què és el creixement econòmic? Se suposa que per portar benestar a les persones. Què està al servei de què? És una mica estrany. Fins ara hem vist que se sacrificaven objectius de caràcter més social o humà en pro del creixement econòmic. Però, cap govern es pot permetre acceptar que se li moriran cent mil ciutadans de cop i dir que l'important és mantenir l'economia. Ha sigut d'una arrogància bestial i s'està retractant de tot el que ha dit. Ho van dir la setmana passada i estan aplicant mesures igual que tothom. Ara diuen que no se n'havien adonat que els seus models preveien tantes morts. És absurd. A més, amb la precarització total del servei sanitari al Regne Unit, que ha estat pràcticament privatitzat en els últims deu anys d'austeritat. El Financial Times va treure un gràfic molt interessant dels llits de cures intensives per cada habitant que té cada país. Això fa que, en els gràfics d'aplanar la corba, la barreta horitzontal que és la de capacitat del sistema sanitari per sota de la qual l'hauríem de mantenir, està molt més amunt a Alemanya que no pas a Itàlia o Espanya. Això és d'anys de no invertir-hi.
-Hi ha un dilema entre aplanar la corba i mantenir l'economia...
-Això és el que fa que molts països estiguin aguantant el moment de decidir fer efectives totes aquestes mesures tan restrictives. Pensen que si ells poden aguantar mentre Espanya i Itàlia fan confinament, se'n veuen beneficiats. Ens estem trepitjant els uns als altres. Tothom s'està mirant una mica de reüll. Tothom amb el fre de mà per no perjudicar l'economia. S'haurien de posar d'acord per fer el que faci falta i fer anar malament totes les economies a la vegada. Una de les mesures que ha aprovat el govern espanyol, que em sembla bastant bé i no hi havia pensat, és que es prohibeixen les OPAs d'empreses estratègiques. Això impedeix que les empreses que circumstancialment han perdut molt valor borsàtil puguin ser comprades per altres que se n'aprofiten. La descoordinació política entre països provoca comportaments d'aprofitar-se de la misèria dels altres. Cal una coordinació internacional. Quan vèiem les imatges de la Xina confinant milions d'habitants, pensàvem que eren molt bèsties aquests de la dictadura comunista. Ara t'adones que ens estaven fent un favor a tots. Els que ho estem gestionant malament, som nosaltres.
-Hi ha qui parla, també, d'aplanar la corba de la recessió econòmica. Què vol dir això?
-El risc és que la paràlisi econòmica es tradueixi en empreses que fan fallida, gent que perd la seva feina i pànic financer. Si la gent o les empreses no tenen ingressos deixen de pagar crèdits, això es tradueix en impagaments i pèrdua de valor dels actius, i això pot provocar un col·lapse del sistema financer... estem tots interconnectats. Els problemes es poden anar retroalimentant i amplificar de manera molt ràpida. Aplanar la corba econòmica és intentar curtcircuitar els canals de contagi dels problemes econòmics. Si una empresa, en aquest moment, no pot dur a terme la seva producció, que això no impliqui que hi hagi treballadors que perdin la seva feina, deixin d'ingressar i deixin de fer pagaments, o proveïdors que deixin de cobrar, fent anar malament a altres empreses, etc. Cal que després es pugui recuperar la normalitat el més ràpid possible. Està molt bé la moratòria d'hipoteques del Govern espanyol. Però, per què no una moratòria de lloguers? A quina gent estàs protegint i a quina et pots permetre no fer-ho perquè la seva insolvència no suposa un risc sistèmic?
-Diu que cal curtcircuitar el contagi econòmic. Però si els estats fan aquesta aportació i no se'ls pot tensar pressupostàriament poden quedar en situació de debilitat.
-Sí. Hi ha molta gent que està invocant els fantasmes del 2010 i el 2011. Vam sortir de la crisi econòmica de 2008 amb una injecció massiva de diners públics. El dèficit públic va ser de l'ordre de cent mil milions d'euros del 2009 al 2012. Cada any. Quan va començar la crisi, Espanya tenia el 35% de deute públic sobre el PIB. Quan va acabar, tenia el 100%. Tenia un espai fiscal per fer aquesta despesa tan massiva que va fer. Però no és només una qüestió de si va gastar el que pertocava. Estem en una situació en què hem cedit sobirania monetària, per tant, no podem emetre la nostra moneda. Tenim la política fiscal, l'Estat pot gastar, però no tenim la política monetària, un banc central que l'ajudi a finançar la despesa. No tenim un sector públic al mateix nivell d'integració que la política monetària -tenim la Unió Europea, però té un pressupost irrisori- que pugui complementar la despesa estatal amb més mesures d'estímul econòmic. No s'ha completat l'arquitectura de la UE amb algun instrument de deute com el bo del Tresor que té Espanya o altres bons sobirans d'altres països europeus. Un bo de la zona euro, perquè et poguessis endeutar i el Banc Central Europeu et pogués comprar directament o donar suport en els mercats l'emissió de deute europeu. Al final, el BCE compra als bancs els actius de deute públic dels diferents estats per calmar els mercats. La dificultat que hi va haver durant la crisi de l'euro és que s'hi va resistir fins a l'últim moment.
L'altre problema és que pot comprar deute sobirà d'Itàlia i Espanya dins uns marges legals: no pot passar-se molt dels percentatges de capital que aporta cada país al BCE. I com que no tenim un eurobono, no podem mobilitzar recursos europeus allà on són necessaris, sino que cada Estat s'ha d'encarregar dels seus problemes. Però els problemes són molt més greus en uns llocs que uns altres. Hi ha aquesta política restrictiva perquè els estats del nord es pensen que si mancomunem recursos, els països del sud viurem per sobre de les nostres possibilitats. Per això les ajudes europees han vingut acompanyades de regulació pressupostària. Que és en el que estàvem fins fa dos dies. Clar, en aquests moments és absurd. Has de fer una inversió pública massiva al sistema sanitari per contenir el virus. No té sentit que el suport europeu vingui amb una condicionalitat de dir que et compromets a reduir el dèficit. No! El que has de fer és gastar tot el que sigui necessari perquè la gent no se't mori. Dins el marge que té el BCE, actuarà perquè no arribem als nivells del 2010-11 amb les primes de risc disparades. Però la UE s'ha de moure i, de moment, no sembla que ho faci. Els estats han actuat per la via dels fets consumats i ignorant qualsevol consideració sobre el dèficit, que és el que havien de fer. El que em preocuparia és que Espanya i Itàlia fessin un esforç fiscal molt gran i els altres no tant. Això si que suposaria un repartiment molt asimètric del cost d'aturar el coronavirus,que podria acabar posant pressió a la capacitat d'endeutar-se d'aquests estats.
-Aquesta crisi de la qual parla, la provoca el coronavirus, o és part d'una crisi que ja fa temps que s'anuncia i que ara s'accelera?
Plou sobre mullat. La gran recessió es va tancar en fals. S'havia estabilitzat el sistema financer però no solucionat els problemes de fons,com per exemple, la desigualtat, que seguien allà. Hi havia hagut una caiguda de la inversió productiva a costa d'un creixement bestial del sector financer respecte l'economia productiva que no s'havia solucionat. Les injeccions massives de liquiditat que han fet els bancs centrals a les economies els últims deu anys han estabilitzat, però no han solucionat. El crèdit barat no és un bon substitut de tenir ingressos a mig termini. Necessites tenir ingressos. Renovar els crèdits ad infinitum no serveix. La política expansiva i laxa de diner barat sense inversió productiva i pública dels darrers deu anys ha afavorit que els diners nous es quedessin dins el sector financer. Les grans empreses estan molt més sobreendeutades que fa deu anys. Mai saps què és el que peta la bombolla. Ara ha vingut el coronavirus, si no hagués vingut, aviat hauríem tingut problemes per una altra cosa. L'economia no és molt resilient ara mateix. El que passa és que això no és una crisi econòmica normal. Encara que l'economia hagués estat en bona forma, que tu, de cop, hagis de confinar un país a casa seva té conseqüències sí o sí. I l'estat hauria hagut de reaccionar sí o sí.
-La sensació és que el coronavirus ha posat a la llum moltes mancances...
-Sí, el coronavirus ha exposat les conseqüències d'aquests anys d'austeritat. Com haguessin aguantat els sistemes sanitaris de 2005? Estaven molt millor que aquest 2020. Les retallades han fet que haguem d'aguantar amb uns escuts protectors molt més minvats que fa quinze anys.