Caldrà esperar al setembre, el mes de les recuperacions de les assignatures pendents, per a conèixer el cap de cartell del PP a la Generalitat Valenciana. O fins i tot a les vespres del Nou dʼOctubre, el dia més gran del calendari. Ni la condició de presentador de la conferència que Juanfran Pérez Llorca va pronunciar dijous de la setmana passada al Fórum Europa no va servir perquè el secretari general de la formació, Miguel Tellado, dissipara els dubtes que planen sobre la seua possible candidatura. El lloctinent dʼAlberto Núñez Feijóo va limitar-se a lloar la trajectòria de Pérez Llorca remuntant-se a la seua etapa com a alcalde de Finestrat però allunyant-se de la rotunditat que havia utilitzat 48 hores abans a Castella-la Manxa, on havia proclamat que Paco Núñez «serà el pròxim president de la Junta».
Tellado tampoc no va insinuar que el PPCV celebrarà a la tardor el congrés que té pendent des dʼara fa un any. A diferència dels seus companys catalans i balears —que acaben de tenir els seus conclaves, en els quals han estat reelegits, respectivament, Alejandro Fernández i Marga Prohens—, els populars valencians estan immersos en la incertesa permanent. Regits per una comissió gestora —liderada per Pérez Llorca— des de la dimissió de Carlos Mazón, la possibilitat dʼarribar al cicle electoral en aquestes circumstàncies ha passat de ser un escenari impossible a convertir-se en el mal menor.
Els populars, en efecte, han entrat en el compte enrere dels comicis valencians de 2027 sense tenir clar el cap de cartell. Un fet tan inèdit com que puguen arribar a la cita amb les urnes sense una direcció estable, elegida democràticament per la militància. La condició de president del partit atorga de facto la de candidat a la presidència de la Generalitat, per bé que Génova sempre està en possessió de lʼúltima paraula. Lʼanomalia que representa estar en mans dʼuna comissió gestora —una fórmula més pròpia de partits que habiten a lʼoposició i que travessen una crisi interna severa— ha disparat les elucubracions sobre la voluntat de la direcció estatal del partit de mantenir Pérez Llorca al capdavant de la nau.
A diferència de la investidura del successor de Mazón, en què la nòmina dʼaspirants se circumscrivia als altres 39 diputats del grup parlamentari de les Corts, el partit ara sí que té la llibertat absoluta de designar-ne el número u... Sempre que la persona ungida per Madrid, és clar, estiga disposada a liderar la candidatura. Hi ha, en definitiva, una solució natural, dues sorpreses i una alternativa bomba que exigiria, això sí, la convocatòria del congrés ajornat.
Pérez Llorca, lʼopció continuïsta
Quan dijous de la setmana passada Tellado va començar la seua intervenció a València destacant que la seua visita havia alçat molta expectació, ho feia perquè era conscient de la lectura primmirada que es faria de les seues paraules. En especial, de les que li dedicaria a Pérez Llorca. Va lloar «la tenacitat, la capacitat de treball i el caràcter proper» d’un home sorgit «de la pedrera municipalista del PP», així com les majories absolutes obtingudes a Finestrat, «símptoma de la feina ben feta i de la bona gestió», dos elements que, segons va remarcar, també estan caracteritzant la seua etapa com a president de la Generalitat. Pérez Llorca, va dir Tellado, «capitaneja amb eficàcia» el Consell.
Res més que això. Cap missatge en clau de futur. L’única mirada més enllà de 2026 fou l’afirmació genèrica de què «el present i el futur de la Comunitat Valenciana passa pel PP», una fórmula ambigua amb què, deliberadament, evitava precisar el nom de la persona que Génova vol per a liderar la seua llista.
Aquesta manca de concreció remet a 2011, quan la direcció aleshores comandada per Mariano Rajoy va ajornar la proclamació del candidat valencià fins el 24 de febrer d’aquell any, és a dir, quan faltaven només tres mesos per als comicis autonòmics. La raó? La condició d’imputat de Francisco Camps, qui presidia el PPCV i la Generalitat. Malgrat que tenia el suport del seu partit —ja havia estat ratificat com a candidat a la reelecció per la junta directiva del PPCV—, la conjuntura judicial provocava dubtes a Génova. Això va fer que no resultara confirmat com a cap de llista fins la data límit. La possible obertura de judici oral per l’anomenat cas dels vestits posava contra les cordes el partit. De fet, Camps va presentar-se com a candidat, va obtenir la tercera majoria absoluta consecutiva, va ser investit a l’hemicicle amb el rècord de diputats i va presentar la seua dimissió poc després, el 20 de juliol de 2011, cinc dies després que el jutge José Flors dictara el processament del president.
Pérez Llorca no es troba, ni de lluny, en aquestes circumstàncies. Ben al contrari, és un polític que encara acumula poc recorregut a escala autonòmica, ja que no va estrenar-se com a diputat a les Corts fins l’any 2023 i no va fou designat síndic parlamentari fins la remodelació governamental duta a terme per Mazón després de l’eixida de Vox del Consell, una decisió sobtada fruit de la qual Miguel Barrachina va haver d’abandonar les funcions de portaveu del grup per a ser conseller d’Agricultura.
Més tard, l’adeu de Mazón va deixar Pérez Llorca com l’hereu natural. Era la seua mà dreta en el PPCV i l’home que comandava les negociacions amb Vox. Ara emergeix, també, com el candidat natural del partit a la cita electoral de 2027. Ha rebaixat la tensió ambiental, ha aconseguit que els populars milloren la seua expectativa de vot i ha presentat uns pressupostos que seran aprovats pròximament. Tellado, en la visita a València, va arribar a dir que ja estaven aprovats.
En l’altre pes de la balança hi ha l’enrenou que va generar l’adjudicació d’una comissió de servei a la Diputació de València a la seua parella —funcionària de l’Ajuntament de Finestrat—, una destinació més ben pagada amb què pretenia conciliar la vida laboral i familiar, però que no ha prorrogat. Tampoc no li ha ajudat la vaga indefinida dels professionals de l’ensenyament públic, que ha quedat en suspens i previsiblement revifarà a l’inici del curs vinent. Que el PPCV publicara unes tanques publicitàries amb la seua cara, el lema «Cumplimos» i la forma «Juanfran president» tampoc no hauria agradat a Génova, perquè podia entendre’s com una autoproclamació com a candidat. I a la direcció estatal del partit li agrada evidenciar qui té la paella pel mànec.
María José Català, la preferida de Génova
Si Pérez Llorca va ser ungit president fou, també, perquè l’alcaldessa de València no va voler deixar de ser-ho. Disposava d’escó a l’hemicicle i, per tant, podia resultar investida presidenta de la Generalitat. María José Català era i és la preferida de Génova, on compta amb Esteban González Pons com a gran avalista. En canvi, ni Pérez Llorca ni els tres presidents provincials del partit i de les respectives diputacions —el d’Alacant, Toni Pérez; el de València, Vicente Mompó, i la de Castelló, Marta Barrachina— no es mostraven entusiasmats amb la idea. Abans i després de la renúncia de Mazón van mantenir un parell de reunions per a reivindicar el seu paper determinant en el futur del partit. Pretenien desactivar l’estratègia de reubicar Català a la Generalitat. Ella tampoc no veia clara la jugada, perquè no era tan ben vista per Vox com Pérez Llorca, cosa que no li garantia la comoditat parlamentària, i perquè el projecte iniciat a la ciutat de València li és més estimulant.
Amb tot, continua sent la carta predilecta de Génova. La persona a qui confiarien la presidència de la Generalitat si no fora per la condició d’alcaldessa de la segona ciutat de l’Estat més important en mans del PP. Destinar-la a la Generalitat obriria un problema considerable a l’Ajuntament de València, encara més tenint en compte que Compromís i PSPV acudiran als comicis amb dues candidates molt potents: Mónica Oltra i Pilar Bernabé.
Està guanyant temps la direcció del PP per trobar-li un recanvi de garanties i situar-la, amb el seu permís, com a candidata a la Generalitat? Ni la primera premissa és tan senzilla ni les seues predileccions semblen haver-se alterat. Fa poques setmanes, en un altre esmorzar informatiu organitzat pel Fórum Europa, Català va parlar sobretot en clau de futur. No era el discurs d’una persona que estiga a punt de cedir el testimoni. El seu presentador en aquell acte, Borja Sémper, diputat al Congrés i destacat membre de la direcció del PP, va parlar d’ella amb una devoció infinita, però, igualment, en clau cent per cent municipalista.
El proppassat 30 de juny, per cert, Català va afirmar públicament que abans del 18 de juliol —quan el PP proclamarà els 52 candidats i candidates a les capitals de província— es coneixerien els noms dels presidenciables autonòmics. Un anunci que va camí de caure en sac foradat. Si més no, en el cas de Pérez Llorca.
Vicente Mompó, lʼambició indissimulada
Quan Mazón va prendre la determinació de renunciar a la presidència de la Generalitat i del PPCV, la seua intenció era convocar anticipadament les eleccions. Això ampliava el ventall de possibles successors —restringit, en cas contrari, a Català i Pérez Llorca— però deixava en l’aire la continuïtat de la dreta i l’extrema dreta en el poder. Anar a eleccions enmig de la polèmica generada per la gestió de la dana i poc després del funeral d’Estat no era garantia d’èxit. I la direcció estatal del PP, sense garantia d’èxit, es negava a fer cap moviment.
Fou en aquell context confús, en què la convocatòria electoral era una possibilitat real, quan Vicente Mompó va emergir com una opció. A diferència de Català, ell sí que estava predisposat a fer el pas de rellevar Mazón. I a diferència de Mazón, el dia de la dana ell sí que va personar-se en el Cecopi a una hora raonable. El problema, de nou, fou la percepció de Génova d’una succesió pactada a molts quilòmetres de distància i sense la seua participació. Sobretot perquè tant la reunió com les conclusions que se’n van derivar van ser filtrades a la premsa. En aquell moment, a Mompó, van fer-li la creu.
El president de la Diputació de València, però, no ha deixat de mostrar la seua ambició i ha recuperat el respecte de la direcció estatal del partit gràcies a la seua tasca en la direcció provincial de València. Cal recordar que Mompó va accedir a la presidència provincial de la formació després que una gestora pilotara la transició entre l’etapa d’Alfonso Rus i la seua. Encara que el partit no té la robustesa dels anys de vi i roses —«i dones», afegiria Rus—, és evident que la seua tasca orgànica ha signifiicat un revulsiu. L’acte multitudinari de Sueca, el 20 de juny passat, n’és la prova.
Cinc anys més jove que Pérez Llorca, al partit pensen que encara té temps per a aspirar a la Generalitat, però ell, inquiet de mena, deu recordar que Camps fou designat candidat a la Generalitat —de manera mancomunada, per José María Aznar i Eduardo Zaplana— quan només tenia 39 anys, sis menys dels que ell té ara. Per això no es descarta mai com a possible aspirant.
Canviar la carta de Pérez Llorca per la seua, però, comporta riscos. No és tan conegut com l’actual president. Ara bé tampoc no eren molt populars Mazón ni el mateix Camps, qui va fer la seua primera campanya a la presidència amb un home de transició, José Luis Olivas, al Palau de la Generalitat. Zaplana havia presentat la seua renúncia per a ser ministre.
Francisco Camps, de president a ʻenfant terribleʼ
És qui té un currículum polític més imponent però qui menys possibilitats atresora de ser-ne el candidat. Per tal de fer realitat el seu somni de retornar a la «primera línia política», Francisco Camps —ara Paco Camps— hauria de guanyar el congrés del partit contra l’aparell valencià i l’aparell estatal. Una autèntica heroïcitat. Una bomba informativa de les bones.
Per si de cas, el conclave en qüestió no es convoca i ja sembla més que probable que el PPCV arribe a les eleccions en una situació d’interinitat. Sense congrés, el lideratge de Pérez Llorca no haurà estat ratificat per la militància, amb tot el que això comporta. Ell mateix anhela un congrés que el consolide internament, però a Génova fa por, i molta, la candidatura de Camps. No perquè estiga en condicions de derrotar Llorca, sinó perquè pot aconseguir un percentatge de suports gens negligible —el 20%?, el 30%?— que transmeta la imatge d’un partit dividit. I això, a més, en un context incert a escala estatal, ja que Pedro Sánchez podria comunicar la convocatòria electoral en qualsevol moment.
Mentrestant, Camps continua presentant enquestes encarregades per ell mateix a l’empresa NC Report en què apareix com el candidat més ben valorat. En l’última, donada a conèixer la setmana passada, entre ell i María José Català, ell era el candidat preferit —entre els votants de PP i Vox— entre el 49,4% dels enquestats, mentre que el 29,4% s’inclinaven per Català. Amb Pérez Llorca, tot i que també era l’opció prefilecta, la diferència era menor: 49,1% a 41,7%. Camps promet una majoria absoluta que no faça el PP dependre de Vox i garanteix —diu— 1,1 milions de vots. Prop de 300.000 més dels que Mazón va aconseguir ara fa tres anys.