—A Almudena Francés, qui li contava contes de menuda?
—Contes me’n contaven ben pocs. Venim d’una generació que deia «jo de contes no en sé», no perquè no en sapigueren, sinó perquè tenien massa feina. Però jo era una xiqueta de preguntar molt, moltíssim. I anava al darrere d’ells vinga a preguntar i quan no tenien resposta, feien servir la imaginació. Tinc un iaio que em contava moltes coses de la seua família, però amb el temps he descobert que, en realitat, no eren històries de la seua família, sinó que eren històries que venien de contes.
—La teua intenció no era viure de contar contes, però, com has explicat alguna vegada, t’hi has trobat...
—Jo vaig estudiar educació social i per pagar els estudis, treballava de monitora. I els contava contes. I un dia la meua parella va veure un retall de diari que deia que el SARC [Secció d'Assistència i Recursos Culturals de l'Àrea de Cultura de la Diputació de València] tenia intenció d’invertir en animació lectora, i em va animar a preparar-m'hi. Així que vaig fer un postgrau de literatura, em vaig formar en teatre... I d'aquesta manera vaig començar. Paral·lelament, em vaig instal·lar a València i vaig descobrir que al Cafè del Duende es contava molt. I allà estaven Llorenç (Giménez), Carles (Cano), Domingo Chinchilla... Vaig continuar fent cursos a la universitat, amb la Fundació Bromera. I vaig prendre consciència que això que jo feia es deia narració i que hi havia una manera de fer-ho. Aleshores, Llorenç em va posar sota l’ala, com una bona mare lloca. I així vaig començar.
—Què vas aprendre d’aquella generació de contacontes que et precedia: Carles Cano, Domingo Chinchilla, Jesús Benítez, Vicent Cortés i, per descomptat, Llorenç Giménez?
—Molt. De tots ells vaig aprendre com es conten contes al País Valencià, que és diferent de com es conten contes a altres llocs. Evidentment que cadascú de nosaltres tenim la nostra veu, però hi ha una empremta. Tots els qui ens n’hem dedicat l’hem heretada i l’anem transmetent. Hi ha un substrat que compartim.
«Les dones han sigut grans narradores orals. I jo m’he dedicat a menjar-me les iaies!»
—I com és aquesta manera de contar?
—Jo no he estudiat com es conta en altres llocs, però sí que he vist que nosaltres tenim una maleta i a partir d’aquesta veiem què tenim a l’abast i on ens pot portar allò que tenim a mà. Hi ha un repertori que ens va portant d’un lloc a un altre, i vas contant. I barregem rondalla, llegenda, etnopoètica, endevinalles, històries de vida... En una sessió podem barrejar molt.
—Narradora o contacontes?
—D’una banda, el problema és que contacontes s’ha acabat assimilant a un munt de coses que es fan per tindre entretinguts els xiquets. I ser contacontes és una altra cosa.
D’una altra banda, el problema de narradora és que et fa sentir una mica impostora, perquè els narradors són els literats, els qui escriuen i fan literatura. Per tot això, m’agrada més dir-me narradora oral, perquè és aquella que fa coses amb les paraules.
—Diries que es menysté la cultura oral?
—Mira que té anys la cultura oral... Al remat, hem quedat encapsulats dins la indústria de l’entreteniment infantil. I jo crec que, en realitat, la narració oral és una altra cosa. I si bé de tant en tant pot entrar dins aquesta indústria, és una altra cosa.
—Quan tu arribes al món de la narració oral, hi ha ben poques dones que s’hi dediquen. En quina mesura això et condiciona?
—Et condiciona en la mesura en què l’únic mirall que tens és masculí. D’això, vaig tardar un temps a adonar-me’n i prendre’n consciència.
Però, en tot cas, al marge dels qui s’hi dediquen professionalment, les dones han sigut grans narradores orals. I jo m’he dedicat a menjar-me les iaies!
—Com?
—Perquè són elles les qui han guardat tot aquest patrimoni. Elles són les meues antecessores, aquelles de qui he après tantíssims contes.
—La impressió, tanmateix, és que correm el risc de perdre un gran patrimoni oral, a mesura que moren els homes i les dones que ara tenen vuitanta, noranta anys...
—Afortunadament, respecte de les rondalles, ho tenim tot recollit. S’ha fet una tasca de recopilació molt valuosa. En realitat, el perill que correm és el de perdre les formes de contar. Probablement, no hi ha una única forma genuïna de contar, perquè en cada casa serà d’una manera, però correm el risc de perdre el fet de contar-nos. Estem limitant la narrativa a allò que cap en un vídeo de 15 segons o en un post.
—El cas és que continueu fent narració oral en un moment en què hi ha una crisi de l’atenció, a causa del consum massiu de continguts en xarxes socials. La vostra proposta, de seure a contar un conte que pot durar quinze minuts, va completament a contracorrent.
«A banda de la màgia de la paraula, hi ha la tasca, generació rere generació, d’anar arrodonint les històries fins a deixar-les com cudols»
—i estic d’acord i en desacord alhora. Perquè quan faig una sessió als de tercer de l’ESO, els tinc una hora escoltant-me i acaben amb la boca oberta. I no és pel meu físic, és pel poder de la paraula. La meua experiència el que em diu és que continuem tenint la capacitat d’escoltar i de prestar atenció. I això a pesar que aquests xiquets de tercer de l’ESO són una generació que ha naturalitzat el consum de continguts ràpids. Però, a pesar d’això, tenen la capacitat d’escoltar i, crec, sobretot, la necessitat de contar-se. Crec que el plaer d’escoltar no s’ha perdut. Ara bé, cal trobar el moment.
La paraula és molt poderosa. Jo, a voltes, tinc la temptació de buscar-me un vestuari, un darrere... Però no, fa temps que vaig prendre la decisió de dur, només, allò que em capiguera en una maleta.
—On hi ha la màgia?
—Des que naixem estem envoltats de paraules. I, des que naix, una criatura el que vol és atrapar les paraules. És el primer misteri que descobreix una criatura.
A partir d’ací, crec que no deixem de sorprendre’ns de la capacitat del llenguatge per evocar mons. El quid de la qüestió és la senzillesa de la capacitat fonadora i del fet mateixa de contar. Perquè si jo et dic que un moliner i una molinera no podien tindre criatures i un dia van trobar una pobra dona que caminava pel mig de la neu i li van dir: «Vinga a passar la nit a casa, que fa massa fred». I la dona, quan se’n va anar, li va dir: «Tindràs un xiquet el dia de la Mare de Déu d’Agost i naixerà de peus. Es dirà Bernardet i es casarà amb la filla del rei».
I veritat que tu ara vols saber què va passar després? Oi que vols saber si es va casar o no?
A banda de la màgia de la paraula, hi ha la tasca que s’ha fet generació rere generació, d’anar arrodonint les històries fins a deixar-les com cudols, redonets, redonets. Aquestes històries ja ens han arribat amb tot el que cal per transportar l’ànima humana a un altre lloc.
«Els contes didàctics són la pesta. Més que contes, són pamflets»
—Contes històries a bebès, adolescents, adults... Quin és el públic més complicat?
—Al públic entre zero i tres anys li tinc molt de respecte. Perquè, durant un temps, quan el meu fill era menut, anava a l’escoleta, els explicava i els tenia allà davant bocabadats. I tenia la impressió que els tenia igual que els contara una llegenda que els llegira la llista telefònica. Tenia la impressió que ells estaven en la prosòdia, i a mi m’agrada anar-me’n amb la sensació que els he donat alguna cosa que ha valgut la pena. Si no, em sento una impostora. Contar contes és una responsabilitat.
—Per què?
—Doncs, mira, perquè potser seré l’única persona que els contaré contes. Perquè, per exemple, un adolescent, quan arribe a casa, si necessita ficció, es posarà Netflix.
—De fet, en moltes cases s’han deixat de contar contes. Avui molts pares, però també molts iaios, col·loquen la tauleta i deixen que siga la tecnologia qui conte el conte.
—Però encara són molts els xiquets que demanen contes abans d’anar a dormir. Els nanos volen ser contats. Crec que han d’exigir ser contats.
—I als pares com els convenceries que han de dedicar deu minuts a contar-li un conte al fill?
—Perquè és la conversa més llarga que tindràs amb el teu fill tot el dia! Ni que siga per aquest moment de glòria, fes-ho. Conteu contes. No cal que siguen didàctics. De fet, millor si no són didàctics.
—A hores d’ara sembla que tots els contes han de ser didàctics, han de transmetre un valor positiu...
—Els contes didàctics són la pesta. Durant molt de temps m’he mossegat la llengua per a no dir açò, però crec que s’ha de dir. Un conte per a treure el xumet, un conte per a deixar el bolquer, un conte per a anar a l’escola... Més que contes són pamflets.
I també hi ha el tema de les emocions, que em sembla que ens hem passat de frenada. Ara, per exemple, no es veu bé que en les històries hi haja un mort. I per què no n’hem de parlar? Hi havia una antropòloga basca que deia que no podíem dir que don Melitón havia matat la dona. Però com que no ho podem dir si, a hores d’ara, portem més de seixanta dones assassinades per les seues parelles? Quants don Melitons hi ha per ahí?
«Ara es mor el iaio i ja no el vetllem a casa; ens l'emportem a tanatoris que semblen centres comercials. Evitem els morts»
La tradició oral ha servit justament per a això. No ens calen tants llibres d’instruccions i sí més mirar-nos en la tradició i mantenir-la viva. I, si volem rescatar un conte que fa setanta anys que ningú llig i cal actualitzar-lo, actualitzem-lo, polim-lo, com s’ha fet sempre, però no fem pamflets.
—I què me’n dius dels contes per a adults? La sensació és que cada volta hi ha més espais on es fan contades per a adults...
—En realitat, els contes de tradició oral sempre s’havien contat per a adults. Després, va vindre Disney i va veure que tot aquell material tenia molt de potència. A partir d’ací, es va generar una indústria per a xiquets, és a dir, posar-li animació, dues cançonetes, brilli-brilli i poc més. I els pares i les mares de seguida ho van comprar perquè això agradava tant als grans com als menuts i, a més, als grans, els llevava feina.
I, ara, la gent s’ha tornat a adonar que, en realitat, els contes no eren només per als xiquets, sinó que eren, sobretot, per als adults. Així que ara el que tenim són més espais. En tot cas, el perfil de gent que ve a escoltar contes és molt marcat: dones a partir del cinquanta, com en els clubs de lectura.
—Precisament, pensant en aquest públic, vas llançar el projecte de Contes a la fresca. En què consisteix?
—Contes a la fresca és una iniciativa que vam llançar fa deu anys i que m’ha donat molt. Va nàixer perquè qui aleshores era alcalde de Llutxent, Pep Estornell, que a més era professor, va fer a l’institut un llibre de recopilació de contes amb els seus alumnes. I, una volta recopilats, va ajuntar una criatura, una persona de mitjana edat i una persona gran a la plaça del poble per a contar aquells contes. I va tindre un èxit total.
Aleshores, em contactà, li vaig agafar la idea i vam llançar-ho a tots els pobles de la comarca i tots van respondre amb molt d’entusiasme. I, tot seguit, va venir el gran dubte: i qui contarà? I en aquest punt és on van entrar les nostres grans aliades, que són les bibliotecàries. Elles es van encarregar de buscar gent, perquè en tots els pobles hi ha dones que conten meravellosament bé.
Mentrimentres, va passar que va faltar la tia Mercedes, de Llutxent, i aleshores em va agafar el vertigen en constatar que hi havia una generació de persones que estaven desapareixent i que eren grans contadors. Així que, l’any 2023, vam començar a gravar-ho tot i a pujar-ho al YouTube. I allà estan, cinquanta i escaig gravacions de trenta i escaig narradors. És el corpus viu més extens de la Vall d’Albaida i n’estic molt orgullosa.
—Quina conclusió extraus de l’èxit d’aquesta iniciativa?
—Iniciatives com Contes a la fresca li diu a la gent que això que feia a casa ens interessa. Al remat és un patrimoni íntim, però que, crec, s’ha de compartir. Posem l’èmfasi en el fet que qui han de contar són elles, no nosaltres. Perquè ara el que fem és ajuntar-los amb contadors professionals, però tenint clar que aquests són el comodí, els qui estan a la banqueta.
Al remat, l’objectiu és mantenir viva la nostra tradició oral, recuperar l’hàbit de contar-nos.
«La Generalitat s'ha proposat fer morir la llengua, però jo vaig pels pobles i la veig ben viva»
—Tot plegat em recorda la feina de recopilació que ha fet Pep Gimeno Botifarra...
—Sí i no, perquè la idea no és fer un espectacle, sinó tornar-li la confiança a la gent perquè puga seguir contant. Per això, quan fem un Contes a la fresca, posem la mínima tècnica possible. Perquè el que realment volem és que aquell acte tan íntim de contar un conte torne a succeir quan no hi ha focus. Contes a la fresca no consisteix a donar feina als qui ens dediquem a la narració oral, sinó a fer emergir tot allò que correm el risc de perdre. Els contes són del poble i han de tornar al poble.
—Quin paper tenen les bibliotecàries en la recuperació de la narració oral?
—Tot, perquè elles han generat els espais i han estat còmplices. Sempre que les he necessitades, allí estan. Perquè les bibliotecàries volen que les seues biblioteques siguen espais vius, no cementiris de llibres.
—Ara també vas rodant per ací i allà que es diu Encara viu qui ho conta, que té un vessant més teatralitzat. D’on va nàixer?
—Abans de la pandèmia vaig anar a Fontals dels Alforins a gravar a unes senyores que havien nascut als anys trenta perquè a mi m’interessava saber com cuidaven. I em vaig adonar que durant tota l’estona parlaven de fluids, perquè, encara que no en parlem, els fluids són constantment a la nostra vida: quan curem una ferida amb sang; quan tenim la regla; quan pixem; quan plorem.
Fa dos anys em va arribar una proposta d’uns companys que havien rebut un projecte del Ministeri per portar a escena alguna cosa que tingués a veure amb la narració oral o la memòria oral. Aleshores em vaig ajuntar amb Ismael Sempere, vam gravar totes aquelles dones amb qui jo havia parlat, i d’aquest material vam traure el 95% del guió que ara és Encara viu qui ho conta, que és un espectacle que explica com les dones havien viscut de portes endins la vida durant els anys de la postguerra.
—També t’has posat al capdavant del pòdcast Els noms de la por, promogut per l’Etno. Fa la impressió que t’agrada eixir-te’n de la teua zona de confort...
—Soc una mica temerària, I no és que no sàpiga dir que no, és que soc molt apassionada. I allà on veig que hi ha un projecte en el qual s’ha posat il·lusió, hi vaig de cap. Aleshores, em va arribar aquesta proposta, de parlar de la por, i vaig pensar: «Per què no? Parlem-ne!»
—Tu, junt amb altres, has fet una feina fonamental en la recuperació de les espantacriatures valencianes. Amb tot, però, cada Tots Sants, els carrers s’omplin de Miércoles, vampirs i mòmies. La batalla contra Halloween està definitivament perduda?
—La batalla contra Halloween la vam perdre quan vam deixar de parlar de la mort. La mort ara sembla com si no existeix. Ara es mor el iaio i ja no el vetllem a casa; ens els emportem a tanatoris que semblen centres comercials. És que fins i tot tenen màquines expenedores d’urnes!
Aleshores, ha arribat una festa com Halloween, que parla de la mort, que a més se’n burla, i com no ens havia de guanyar? Ara, els morts els amaguem i evitem que els xiquets en sàpiguen res. Quan era menuda, recordo que, per Tots Sants, calia anar, tant sí com no, a netejar les làpides. Ara no, no en diem ni pruna. Jo no dic que calga enfrontar els xiquets amb la mort física, amb els cadàvers, però sí amb la idea de la mort.
—Per què creus que fem això?
—Perquè vivim en una societat de Míster Wonderful que fuig del dolor i, per descomptat, de la mort. Estem en un moment en què sembla que tot ha de ser de color de rosa. El resultat és que estem creant una generació de cristall.
—Si algú et preguntara: «Qui és Almudena Francés?», què li respondries?
—No sabria definir-me, perquè jo avui soc una cosa, però demà em proposes un projecte i en soc una altra. Però si ho haguera de dir en poques paraules, diria que soc una persona que conta en valencià des de la Vall d’Albaida i que vol un món on capiguem totes i tots.
—I com veu avui Almudena Francés el País Valencià?
—Em preocupen dos temes: la llengua i les agressions feixistes. El Govern s'ha proposat fer morir la llengua, però jo vaig pels pobles i la veig ben viva. Les armes de destrucció són poderoses, però la resistència potser més creativa. Ara bé, em fa molta ràbia que la creativitat haja de suplir les polítiques públiques. El que no saben és que ens en queda molta de creativitat, de forces i de raó per seguir lluitant pel País i contra tot intent d'aniquilació. Hi ha molts exemples.