Investidura fallida

Les investidures més complicades de la política espanyola

El catalanisme polític i els partits perifèrics d’arreu de l’Estat han estat decisius, més d’una vegada, en la tria d’un president del Govern espanyol. Els escenaris han sigut distints, però no han estat poques les ocasions en què diputats nacionalistes catalans i bascos han pactat una investidura. Les recordem.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les negociacions entre PSOE i Podem s'han trencat. Instal·lades totes dues formacions en el retret, la investidura de Pedro Sánchez no ha estat possible i tot quedarà per al setembre en un context molt més difícil, davant una possible sentència del Suprem. Era difícil pensar que els inconvenients d'una investidura procediren de les distàncies entre socialistes i morats. Les matemàtiques obligaven la coalició a dependre de l'independentisme català o d'EH Bildu. Paradoxament, Esquerra Republicana i els abertzales es mostraven oberts a facilitar la investidura de Sánchez si és gràcies a una coalició amb Unides Podem. Però les dues formacions progressistes no són capaces d'acordar res davant la negociació per repartir el pastís ministerial. En altres temps, les investidures no han depès de dos partits d'àmbit estatal, però sí dels partits perifèrics, nacionalistes i independentistes catalans i bascos. Com eren aquells temps? Ho repassem elecció rere elecció.

Eleccions generals d'Espanya de 1979

L’1 de març de 1979 es van celebrar eleccions generals a Espanya. Els comicis van ser convocats quatre mesos després d’aprovar-se la  Constitució espanyola. El President del Govern, Adolfo Suárez, va havia de superar una sessió d'investidura al Congrés dels Diputats per ratificar el seu càrrec, o bé havia de convocar noves eleccions. En aquests comicis, el partit d’Adolfo Suárez, Unió de Centre Democràtic (UCD) va aconseguir una dilatada victòria (168 diputats), però es va quedar a les portes de  la majoria absoluta, situada als 176 escons. La UCD es va situar a 47 diputats per damunt de la segona força política, el PSOE de Felipe González.

El 30 de març de 1979​ Adolfo Suárez va ser investit President del Govern amb majoria absoluta en la primera votació gràcies al suport dels vuit diputats de Coalició Democràtica -dominada per Aliança Popular, precedent de l’actual PP-, als cinc del Partit Andalusista, al vot del Partit Regionalista Aragonès i al vot de la Unió del Poble Navarrès. Pel que fa al paper dels partits catalans, els vuit diputats de Convergència i Unió, amb Jordi Pujol al capdavant, van abstenir-se i el diputat d’Esquerra Republicana, Heribert Barrera, va votar-hi en contra.

Eleccions generals d'Espanya de 1982

L’aleshores president del govern, Leopoldo Calvo-Sotelo, va avançar les eleccions a causa de les múltiples dificultats per governar amb què topava. No debades, va ser durant la seva investidura -Suárez havia dimitit com a president- que es va produir l’entrada d’Antonio Tejero al Congrés protagonitzant un cop d’Estat. La contesa electoral va estar marcada pel triomf de del PSOE de Felipe González. Els socialistes van fer seva una còmoda majoria absoluta de 202 dels 350 escons del Congrés i 134 al Senat. L'altra cara de la moneda la va protagonitzar l’enfonsament de la UCD. Aquella va ser la marca més gran en termes de suport parlamentari a un candidat en una sessió d'investidura. Els 12 diputats de CiU, amb Miquel Roca com a màxim representant, es van abstenir. També ho va fer el diputat republicà Francesc Vicens.

Eleccions generals d'Espanya de 1986

El diumenge 22 de juny de 1986 la ciutadania espanyola va acudir a les urnes. El llavors president del govern, Felipe González, va avançar les eleccions, tot traient rèdit de l'èxit polític obtingut en el referèndum sobre la permanència d'Espanya a l'OTAN, celebrat unes setmanes abans. En aquests comicis, el PSOE va aconseguir revalidar la majoria absoluta obtinguda en 1982, encara que amb 18 escons menys.

D’altra banda, la Coalició Popular de Manuel Fraga es va posicionar com a segona força política després de la definitiva desaparició de l’UCD el 1983. Gràcies a la majoria absoluta socialista de 184 diputats, Felipe González va tornar a ser investit president del Govern el dijous 24 de juliol de 1986. Només els membres del seu partit van votar a favor seu.

Eleccions generals espanyoles de 1989

Diumenge 29 d'octubre de 1989, aquest és el dia que va escollir Felipe González per citar la societat espanyola a les urnes. Una data que responia a la mala maror que es respirava a causa dels desacords del Govern amb els sindicats majoritaris UGT (afí al PSOE) i CCOO, que van convocar una vaga general el 14 de desembre de 1988, contra una reforma laboral que introduïa els contractes temporals, facilitava l'acomiadament i reduïa al mínim legal els drets laborals dels treballadors menors de 25 anys. El gran èxit de la vaga va obligar el Govern a negociar amb els sindicats. Malgrat tot, el PSOE va renovar la majoria absoluta, encara que aquesta vegada per un marge exacte de 176 sobre 350 escons.

El dimarts 5 de desembre de 1989, dia en què es va votar la investidura, faltaven els 18 diputats corresponents a circumscripcions en les quals s'havien impugnat els resultats electorals, Murcia, Pontevedra i Galícia. No obstant, Felipe González va aconseguir el suport necessari per a ser investit en la primera votació.

Els 18 diputats de CiU van votar-hi en contra, però més tard, el 5 d’abril de 1990 un cop resoltes la disputes sobre les eleccions, Felipe González es va sotmetre a una moció de confiança i CiU va abstenir-se.

Eleccions generals espanyoles de 1993

En els comicis de 1993, l'hegemonia del PSOE va perillar per primera vegada des de l’arribada al poder en 1982. Però, els socialistes van tornar a guanyar amb un 38.78% dels vots. La davallada socialista era atribuïble a la sobtada irrupció del Partit Popular (PP), que va fer de contrapès, tot provocant que el PSOE reculés fins a la majoria simple de 159 escons contra 141 del PP.

González va aconseguir un pacte d'investidura amb els partits nacionalistes bascos i catalans, fet que el va permetre ser reelegit President del Govern per quarta vegada consecutiva.

Els 17 diputats de CiU, encara amb Miquel Roca de cap de llista, van votar a favor del líder socialista i la diputada d’ERC, Pilar Rahola, ho va fer en contra. No seria l’única vegada que els nacionalistes participarien en una investidura. També hi donaren suport els bascos del PNB.

Eleccions generals espanyoles de 1996

El 3 de març de 1996 es van celebrar eleccions generals a Espanya. El president del Govern, el socialista Felipe González, es va veure forçat a convocar eleccions quan encara no havien passat tres anys de les anteriors, després que CiU, soci de govern, no aprovés els Pressupostos d'aquell any. La de 1996 va ser l'elecció més renyida del període democràtic d'Espanya. El PSOE, en el govern des de feia 14 anys, va perdre les eleccions en favor del Partit Popular, liderat per qui seria el president del Govern aquell mateix any, José María Aznar.

El 4 de maig de 1996, José María Aznar va ser investit president del Govern per majoria absoluta en la primera votació. Convergència i Unió, el Partit Nacionalista Basc i Coalició Canària van donar suport a Aznar -que passaria a “parlar català en la intimitat”- després de dos mesos de negociacions amb el Partit Popular, al qual van exigir, entre altres compromisos, l'eliminació del servei militar obligatori per a donar el seu vot positiu en la investidura.

El pacte amb CiU es va anomenar “Pacte del Majestic” -per l’hotel en què es va acordar-, i incloïa el desenvolupament del finançament autonòmic ja iniciat en l'etapa socialista i el traspàs de competències.​ Aquest pacte tenia també la seva contrapartida autonòmica atès que després de les eleccions de 1999, CiU no tenia majoria absoluta al Parlament de Catalunya, però va obtenir el suport del PP català en la que seria l’última legislatura amb Jordi Pujol com a president de la Generalitat.

Eleccions generals de l’any 2000

El 12 de març de l’any 2000 es van celebrar eleccions generals a Espanya. En aquesta contesa electoral, el PP va sortir-ne fortament reforçat amb majoria absoluta gràcies al descens del PSOE i d'Esquerra Unida.

José María Aznar revalidar el càrrec, amb els quinze vots favorables de la CiU, ara representada per Xavier Trias, i els quatre de Coalició Canària. En canvi, el número u a Madrid per ERC, Joan Puigcercós, va votar en contra.

 

 

 

Eleccions generals espanyoles de 2004

Les eleccions de 2004 es van convocar tres dies després dels atemptats en la xarxa de Rodalies de Madrid, el 14 de març.

El PSOE liderat per José Luis Rodríguez Zapatero va guanyar amb un lleuger avantatge del 4,9% al PP, ja liderat per Mariano Rajoy, tot acabant amb el llegat guanyador de José Maria Aznar.

El 16 d'abril de 2004, el candidat del PSOE José Luis Rodríguez Zapatero va ser investit president del Govern en la primera votació, amb 183 vots. Sis forces parlamentàries van donar el seu suport al candidat socialista, el major registre fins avui. També ha estat aquesta l'única votació d'investidura en la qual només un partit, en aquest cas el PP, va votar en contra del candidat electe.

Per la seva banda, els deu diputats de CiU, amb Josep Antoni Duran i Lleida com a cap de files, van abstenir-se, però els vuit d’ERC, capitanejats per Josep-Lluís Carod-Rovira, van votar a favor de Zapatero.

Eleccions generals espanyoles de 2008

En 2008, José Luis Rodríguez Zapatero no va aconseguir la majoria absoluta en la votació d'investidura. Els vots a favor dels diputats del seu partit no van ser suficients. Per tant, es va repetir la votació l'endemà passat. L'11 d'abril de 2008, Rodríguez Zapatero va ser investit President del Govern amb majoria simple en la segona votació. Els deu diputats de CiU van abstenir-se i els tres d’ERC van votar en contra. També es van abstenir Esquerra Unida, Coalició Canària, Bloc Nacionalista Gallec, Nafarroa Bai i el PNB.

Eleccions generals espanyoles de 2011

El vencedor de les eleccions va ser el PP, presidit per Mariano Rajoy, que va obtenir en el Congrés dels Diputats una àmplia majoria absoluta amb 186 escons (32 més que en 2008) i un 44,63% dels vots enfront del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) que va obtenir 110 escons (59 menys que en 2008.

El candidat popular no va necessitar el suport de cap partit ja que els 186 escons que ostentava la seva formació el permetien governar amb majoria absoluta. Només un altre partit hi va votar a favor, el Foro Asturias, liderat per l’exministre popular Francisco Álvarez Cascos. Esquerra Republicana, amb Alfred Bosch com a cap de llista i tres diputats en total va votar no. I els 16 diputats convergents de Duran i Lleida van abstenir-se. PSOE, UPyD, Compromís, Bloc Nacionalista Gallec i Nafarroa Bai també van apostar per la negativa. Només els abertzales d’Amaiur, PNB i Coalició Canària es van abstenir.

Eleccions generals espanyoles de 2016

La dotzena legislatura espanyola va començar el 19 de juliol de 2016, amb majoria simple del PP. Mariano Rajoy va ser investit president del Govern en segona votació el 29 d'octubre de 2016 gràcies al vot favorable de Partit Popular, Ciutadans, Coalició Canària, Foro Asturias i Unió del Poble Navarrès i l'abstenció de la majoria dels diputats del Partit Socialista Obrer Espanyol. Els nou diputats d’ERC, amb l’estrena de Gabriel Rufián, van votar en contra, com també van fer els vuit diputats de la llista convergent de Llibertat i Democràcia liderada per l’advocat Francesc Homs.

Malgrat tot, al juny de 2018, el Govern del president Rajoy va patir una moció de censura que el va desbancar i que va desembocar en la investidura de Pedro Sánchez com a nou president.

Ara, el 2019, l’independentisme, en aquest cop català i basc, serà decisiu en la investidura de Pedro Sánchez, que si s’entén amb Podem necessitarà el vot positiu o l’abstenció d’Esquerra Republicana, Junts per Catalunya o EH Bildu.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.