Lʼ1 de juny es compliran vint anys de la mort de Rocío Jurado. Els entesos li deien, ras i curt, La Más Grande. Tant la veu com la posada en escena no deixaven indiferent ningú. En el seu llegat musical figuren cançons que han traspassat fronteres, però que commouen especialment els andalusos. La seua gent.
El títol dʼun dels temes més famosos, «Como una ola», defineix bé la transformació política que ha experimentat lʼautonomia més poblada de lʼEstat espanyol, amb 8,6 milions dʼhabitants. Lʼarribada al poder del Partit Popular en les eleccions del 2 de desembre de 2018 va significar un punt dʼinflexió històric. Una ona enorme. Gairebé un tsunami.
Juan Manuel Moreno Bonilla, amb el 20% dels vots i 26 diputats, va ser elegit president de la Junta dʼAndalusia gràcies a lʼacord amb Ciutadans i Vox. Quatre anys més tard, en 2022, Moreno Bonilla multiplicava per més de dos aquell resultat, tot aconseguint el 43% dels sufragis i 58 parlamentaris, tres per damunt de la majoria absoluta. I és que, després de prop de quatre dècades en mans del PSOE, Andalusia sʼha convertit en un dels grans feus del PP. Lʼúnic dubte dels comicis dʼaquest diumenge radica en la revalidació o no de la majoria absoluta. Les enquestes no són prou concloents. La cosa pot anar dʼun pel.
En qualsevol cas, els populars andalusos tenen les claus de la Junta garantides fins, com a mínim, lʼany 2030. El mandat de Juan Manuel Moreno Bonilla és sòlid com pocs. Sense fer soroll, el president andalús del PP ja és el segon president autonòmic més veterà de tot lʼEstat. Tan sols el murcià Fernando López Miras atresora més experiència en el càrrec. Tot plegat en el territori on van fer-se forts —inexpugables— els Escuredo, Rodríguez de la Borbolla, Chaves o Griñán, fins que Susana Díaz, malgrat guanyar les eleccions, no va poder resultar investida. La llosa del cas dels ERO va ser massa pesant.
La comparativa amb el cas valencià resulta inevitable. Després de 20 anys seguits amb governs del PP, lʼesquerra va fer-se amb la Generalitat fruit dʼun acord a tres bandes —PSPV, Compromís i Podem van sumar 55 diputats, cinc per damunt de la majoria absoluta— pel qual Ximo Puig va ser investit president. Corria lʼany 2015. Quatre anys més tard, en 2019, les tres potes botàniques van reeditar la victòria, però amb 52 diputats, dos per dalt de la xifra màgica. Un presagi del que havia de passar en 2023, quan lʼesquerra valenciana va abandonar el Consell. PSPV i Compromís a penes van sumar 46 diputats i Unides Podem, per baix del 5% dels vots que dona accés a lʼhemicicle, va quedar-se sense representació.
La solvència amb què la dreta sʼha assentat a Andalusia —les enquestes publicades en la recta final de campanya atorguen 70 diputats a PP i Vox davant els menys de 40 que sumarien les tres formacions progressistes— contrasta amb el trajecte tan efímer que va tenir lʼesquerra a la Generalitat Valenciana. Si el gir conservador andalús sʼha produït al so de «Como una ola», la fugacitat del canvi polític valencià remet a un altre clàssic de Jurado, «Se nos rompió el amor».
Per quin motiu la societat andalusa reforça a cada cita amb les urnes el seu idil·li amb la dreta i lʼextrema dreta mentre el Botànic va patir de valent —el recompte de 2019 fou angoixós— per a encadenar un segon mandat? El tercer ja va quedar clar —a primera hora de la nit electoral de 2023— que seria impossible. Ho hem consultat a dos politòlegs, José María Ramírez Dueñas i Alba Juan. Ell és sociòleg, professor a la UNED especialitzat en opinió pública i comunicació política, i ella, especialitzada en anàlisi polític i assessoria institucional, exerceix com a consultora en comunicació de lʼempresa Equàlitat.
«A lʼúltima dècada sʼha produït un canvi social important a Andalusia», afirma Ramírez, «un procés es remunta a la crisi econòmica de 2008 i que ha anat modificant, progressivament, les bases tradicionals del vot dʼesquerres». Dʼuna banda, com a la resta dʼEuropa, «sʼaprecia un gir conservador en sectors socials amplis, on valors tradicionalment associats a la dreta —com lʼindividualisme, la pèrdua de confiança en lʼEstat o la demanda de rebaixes fiscals— han calat en tots els estrats socials». A això encara cal afegir, segons diu, «la penetració de lʼextrema dreta en espais on abans a penes tenia presència».
«El debat polític, que abans es concentrava més en lʼentorn familiar o en converses quotidianes, ara es concentra sobretot en les xarxes socials», assenyala Ramírez, «la informació política ja no es consumeix prioritàriament a través dels mitjans tradicionals». A aquest factor, que actua en contra de lʼesquerra, se li suma «la bretxa de vot cada cop més perceptible entre homes i dones», ja que ells, cada vegada amb una intensitat major, «van desplaçant-se cap a posicions més escorades a la dreta». Al seu parer, «les reaccions enfront de les polítiques dʼigualtat, el feminisme o les transformacions relacionades amb la diversitat sexual estan jugant un paper important». La «guerra cultural», doncs, té els seus efectes.
«El PP ha aconseguit construir una coalició molt àmplia a Andalusia, capaç dʼatreure antics votants socialistes i desmobilitzant, alhora, sectors de lʼelectorat del PSOE que no desaproven la tasca de Moreno Bonilla»
Al marge dʼaquest factor i el de lʼedat —«els votants més joves presenten identitats partidistes molt més febles que les generacions anteriors, no senten els vincles cap al PSOE dels pares o avis»—, Ramírez nʼincorpora un tercer: el vot urbà front el vot rural. «Si la dreta continua mantenint-se forta en les ciutats intermèdies, les que no són grans capitals ni petits municipis rurals, consolidarà encara més la seua hegemonia», subratlla. Ni la presència com a número u del PSOE andalús de la fins ara vicepresidenta primera i ministra dʼHisenda, María Jesús Montero, no servit per rellançar lʼexpectativa de vot dels socialistes. De fet, hi pot haver actuat com a fre, tenint en compte la relació directa que tothom estableix entre ella i Pedro Sánchez. Pel que fa al candidat de Vox, Mario Gavira, no té la popularitat i lʼagressivitat de Macarena Olona,lʼanterior candidata dʼaquest partit a la Junta.
«El PP ha aconseguit construir una coalició molt àmplia a Andalusia, capaç dʼatreure antics votants socialistes i desmobilitzant, alhora, sectors de lʼelectorat del PSOE que no desaproven la tasca de Moreno Bonilla», remarca Ramírez. «Mentre els socialistes no tornen a ser competitius, recuperant identitat política i il·lusionant de nou una part del seu electorat clàssic, serà complicat que siguen una alternativa real». Unes paraules que, analitzades amb perspectiva, criden i molt lʼatenció. Andalusia constituïa el gran vector de poder socialista.
La identitat andalusa
En el cas andalús, tal com apunta José María Ramírez, convé destacar el pes de la identitat pròpia, «més marcada que la de territoris com Castella-la Manxa o Extremadura». Això juga a favor de la conformació dʼun univers polític particular i de la plasmació dʼun vot dual —vot diferent als comicis estatals i els andalusos— que no és tan acusat, ni de bon tros, en el cas valencià.
El sentiment identitari andalús xoca amb el debat identitari que subjau a la societat valenciana. Qüestions com ara la llengua, el nom del país o la bandera encara generen controvèrsia. Un element que la dreta aprofita per a erigir-se en lʼautèntica garant de la valencianitat ben entesa.
«És cert que al País Valencià no hi ha una concepció política pròpia com les de Catalunya o el País Basc, però tampoc com la de Galícia o Andalusia», explica Alba Juan. «Hi ha un sentiment de valencianitat més fràgil, cosa que es tradueix en els resultats electorals», opina. En efecte, sempre s’ha dit que els valencians acostumen a votar en clau estatal. L’agenda pròpia és substituïda per l’agenda estatal, la que veritablement marca la pauta.
«Quan el PP opta per no fomentar deliberadament el valencià i els mitjans de comunicació públics valencians, contribueix d’una manera decidida a afeblir més encara aquest sentiment identitari tan precari», continua ella. Al seu parer, en l’èxit del PP andalús conflueixen dos factors: «El desgast de 37 anys de governs del PSOE a la Junta i el desgast dels vuit anys de Pedro Sánchez a La Moncloa». També hi juga a favor el paper «moderat» que encarna Moreno Bonilla.
«L’estratègia de situar ministres al capdavant de les candidatures tampoc no funcionarà amb Diana Morant», diu Alba Juan
Ara bé, també encarnava aquest paper —o, si més no, ho intentava— el socialista Ximo Puig. I el Botànic va patir moltíssim per aconseguir la seua segona victòria. La tercera ja li va resultar impossible. «La societat valenciana és més aviat conservadora i diversos element van jugar en contra seua», considera Alba Juan. «Des de la mala imatge de Sánchez al cas judicial que afectava el seu germà, Francis Puig, passant pel trencament de la relació amb Mónica Oltra, amb la seua eixida abrupta del Consell». Ella no és gens optimista amb vista al futur: «L’estratègia de situar ministres al capdavant de les candidatures, que s’ha demostrat equivocada en el cas de Pilar Alegría i María Jesús Montero, tampoc funcionarà amb Diana Morant».
«El Botànic no va fer polítiques revolucionàries, però més enllà de la manca d’ambició que podia detectar una part de l’electorat potencial, trobe que va veure’s afectat pel moment baix que travessaven les formacions progressistes estatals, en especial del PSOE i Podem», continua Alba Juan. «Les qüestions valencianes que poden preocupar una part de la ciutadania queden en un segon plànol quan arriba el líder de Vox i lamenta que una persona estrangera tinga —segons ell— més drets que qualsevol ciutadà espanyol», argumenta, «els polítics valencians poden dedicar molts esforços a crear un relat autonòmic potent, però al remat, ens agrade o no, sempre s’imposa el relat estatal».
«L’esquerra, a les comunitats autònomes, ha advertit que s’acabaria el món si arribava al poder la dreta i l’extrema dreta, però els ciutadans comproven que els serveis públics continuen funcionant —encara que a poc a poc es privatitzen àrees sanitàries, com hem vist a Andalusia— sense que hi haja un trencament radical amb l’etapa anterior… Tot això relativitza l’accés del PP o del PP amb Vox a institucions com la Junta, que semblaven impossibles per a ells».
Mirant el futur
«El PP, a Andalusia, projecta una imatge de gestió més neta, menys associada a la corrupció», emfasitza José María Ramírez, qui repara, tanmateix, en la «posició tan complexa» en què es troba el PP a l’àmbit estatal. «Ha de navegar entre dues maneres de fer política que no hi tenen res a veure: el model més ideològic i de confrontació que representa Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid, i el model més transversal abanderat per Moreno Bonilla a Andalusia». Quin dels dos models cobrarà més força? Ell sosté que el madrileny, tot i que en el context estatal —caracteritzat per una tensió enorme– això representa un hàndicap notable. «A Andalusia el PP ha arribat a la majoria absoluta ocupant posicions moderades i captant votants procedents del PSOE, però el to que fa servir a escala estatal impedeix replicar la fórmula a tot Espanya». Ell creu que els populars, amb el tàndem gallec format per Alberto Núñez Feijóo i Miguel Tellado al capdavant, «emularan la presidenta madrilenya i desplaçaran l’eix de debat polític cap a posicions més conservadores».
Mirant cap al futur, Ramírez sospita que «la més que possible conformació d’un pacte PP-Vox a l’Estat i els prop de 12 anys de govern que encadenarà el PP andalús» quan tornen a celebrar-se eleccions autonòmiques implicaran «un desgast». I no perd de vista el context internacional, perquè «el gir conservador que hem vist en bona part de les democràcies occidentals, tant en valors culturals com en qüestions econòmiques, no serà permanent». «És probable que d’ací a uns anys torne a consolidar-se una opinió pública més favorable a posicions progressistes, amb una major acceptació de la intervenció de l’Estat, l’enfortiment dels serveis públics o una major predisposició cap a polítiques redistribuitives». De fet, més que d’un gir ideològic a Andalusia, a ell li agrada parlar d’un «realineament ideològic de la societat andalusa» degut, en bona mesura, al tarannà popular del seu president, Moreno Bonilla.
«Certament, el seu tarannà recorda molt el de Ximo Puig, però aquest va pagar el desgast que ja acumulava el Govern de Pedro Sánchez en 2023», diu Ramírez, perquè, com sentencia, «molts electors fan servir les eleccions autonòmiques com a mecanisme d’avaluació de la política estatal».
Alba Juan coincideix a dir que un perfil com el de Juanfran Pérez Llorca es veuria afavorit de la conjuntura actual. «No causa simpatia però tampoc antipatia, està en condicions de guanyar popularitat sense fer soroll». Segons ella, els socialistes pagaran un preu elevat per la crisi de l’habitatge, «que no ha sabut com acarar», encara que les competències sobre la matèria estiguen delegades a les autonomies. «A Andalusia la gent prima l’estabilitat i la suposada millora econòmica, la gent anteposa això a la privatització dels serveis públics com la sanitat», observa. «En el cas valencià, caldria que l’esquerra encoratjara la ciutadania amb un projecte atractiu, regeneracionista, encara més després de la dana», una catàstrofe que les forces progressistes, malgrat tractar-se d’una «finestra d’oportunitat», no han capitalitzat fins ara a les enquestes. «Els ciutadans valencians valoren igual de malament la gestió de la dana duta a terme per la Generalitat i el Govern d’Espanya», recorda Juan.
De nou, la mirada espanyola que tapa la mirada valenciana. Perquè, a diferència d’Andalusia, on la dreta ha sigut capaç de capgirar la truita per complet, el canvi polític al País Valencià, després de 20 anys consecutius del PP en la Generalitat, va ser efímer. No, València no té un color especial.