Amb fills o no en edat escolar, tothom tindrà ja una opinió formada al voltant de la vaga indefinida convocada pel professorat del País Valencià, més encara després de la gran manifestació de dilluns. Hi ha qui està en contra per motius ideològics. Les mobilitzacions no van amb ells. Rebutgen qualsevol vaga, més encara si els qui la convoquen són funcionaris, persones de les quals hi ha aquella vaporosa convicció que no poden queixar-se de res perquè, al cap i a la fi, els paguem el sou amb diners de tots. Els ciutadans som els seus empresaris. I als empresaris, aquestes coses no els agraden.
També hi ha la bretxa ideològica amb la part de la societat que aposta pel sistema privat i concertat per raons religioses o per la discutible percepció que és millor. Perquè sí, perquè és privat. Passa que allò públic que tant enerva alguns injecta una quantitat ingent de recursos econòmics en el sistema concertat. I ha passat amb governs de tots els colors, però de manera sistemàtica amb la dreta. Fins al punt que la idea preconcebuda que l’educació concertada és més barata que la pública no se sosté. El sistema que hauria de ser el predominant, per equitat i justícia social, s’està desmantellant en favor dels concerts i fins i tot de centres privats que segreguen per sexes, com ha avançat EL TEMPS. Ho ha explicat Moisés Pérez en nombrosos articles i en un llibre, El negoci de les aules, que tothom interessat en l’educació hauria de llegir.
Aquest ja seria un gran motiu per protestar. La vaga, amb tot, segur que genera sensacions que poden anar de la indiferència a una mica de ràbia entre qui pensa que és una protesta ideològica. I tant que ho és. És cert que hi ha problemes sistèmics que es podrien haver abordat millor durant els huit anys de govern del Botànic, però la comparativa amb el moment actual no se sosté. Hi ha un tema d’actitud, de sembrar la discòrdia, de posar càrregues de profunditat, de provocar conflictes de manera artificial. És la consulta, és la llengua, són els autors i autores que es poden introduir en el currículum. Aquella actitud fatxenda i piròmana de l'anterior conseller d'Educació José Antonio Rovira que ha heretat —amb matisos en les formes, no en el fons— la nova consellera, María del Carmen Ortí. Qui, per cert, no va tenir cap inconvenient en millorar els salaris del cos d’inspectors, del qual procedeix.
Aquesta no sols és una vaga per a millors retribucions, que també ho és i és una demanda justa —els docents valencians estan més mal pagats que els de molts altres territoris—, però molta gent creu que els professors i mestres ja cobren el que han de cobrar perquè tenen avantatges que els autònoms o els treballadors de l’empresa privada no tenen. Es valora l'estabilitat, lògicament, però no es té en compte un avantatge fonamental: tindre el treball més o menys assegurat pot portar a la desídia i el conformisme, però també permet revoltar-se contra les situacions injustes. Els professors poden expressar-se —no sense peatges anímics i econòmics— perquè són funcionaris. Els que no ho som hauríem de pensar en les vegades que hem de menjar merda perquè no queda més remei que tancar la boca, perquè ens recorden constantment que, a la cua, hi ha gent més jove i més preparada esperant la seua oportunitat. Qui està d’acord amb aquesta mordassa té mentalitat servil, d’esclau.
Hi ha qui critica la vaga per enveja. Als molts cunyats i cunyades que repeteixen com lloros cibernètics el mantra de les moltes vacances dels professors, caldria explicar-los algunes coses. El calendari lectiu és el que és, però si no has conviscut amb cap docent no eres conscient de la quantitat de treball de tota mena que has de fer a casa: no sols les correccions i la preparació de les classes; hi ha un entramat burocràtic —un dels motius de la vaga— absolutament alienant i absurd, un univers kafkià que sobrecarrega els muscles dels professors i professores.
La immensa majoria dels envejosos no suportarien ni cinc minuts tancat amb trenta adolescents —o més, açò també va de ràtios— suats, amb les hormones disparades i amb una concepció de l’autoritat bastant discutible que nosaltres mateixos, com a progenitors, hem contribuït a dinamitar defensant les barbàries dels plançons, a tot preu, quan el més racional en cas de conflicte és pensar que és l’adult qui té la raó. Imagineu, a més, fer-ho a 28 o 30 graus, en uns instituts que no estan climatitzats perquè ningú no va preveure la minúcia aquella del canvi climàtic. I sí, el problema ve de lluny.
També ens tornaríem absolutament bojos si haguérem de portar una caterva de xiquets, preadolescents o adolescents a un viatge de fi de curs o a unes colònies. De manera voluntària, sense que això tinga repercussió positiva en el sou, dormint unes miserables hores al dia, perquè a la nit han d’apagar incendis, alguns bastants greus, angoixats perquè no passe res, perquè els menors no es claven en algun embolic irresoluble. Perquè la responsabilitat és del docent. I si els nostres fills selvàtics —sovint per la nostra desídia—la fan, no la paguen els adolescents, la paguen els professors. Si no empatitzem amb tot això, és que tenim el cervell podrit. D’enveja, de prejudicis.
«Posem-nos en la pell d’un adult de cinquanta anys que s’ha d’enfrontar a uns adolescents que el menyspreen, que l’insulten, que estan empoderats pels pares i mares, que no tenen cap tipus de respecte per l’autoritat»
Es parla de la quantitat de baixes per depressió, i no es pot negar que, com en tots els àmbits de la vida, hi ha qui aprofita les escletxes del sistema en benefici propi, però és evident que, ara mateix, any 2026, donar classe és un treball de risc, mental i, de vegades, físic. I per això un consum d’ansiolítics assimilable a qualsevol altra activitat privada, suposadament més exigent, amb més pressió. Voleu que parlem de pressió? Posem-nos en la pell d’un adult de cinquanta anys que s’ha d’enfrontar a uns adolescents que el menyspreen, que l’insulten, que estan empoderats pels pares i mares, que no tenen cap mena de respecte per l’autoritat. Diria que es tracta de condicionants que també tenen els docents de la concertada, que han de bregar amb alumnes que, abans de res, són clients.
Professionals bons i mediocres, esforçats i mantes, responsables i irresponsables, hi ha en tots els àmbits. Però no estem parlant d’això, sinó de la importància de tindre un sistema públic potent que no deixe gent pel camí, formador, preparatori, que pose l’educació i els valors en el centre. Que siga la garantia de continuïtat de la llengua i la cultura, que de pròpia sols en tenim una. Per fer-ho són necessaris recursos i convicció. I ni una cosa ni l’altra. Deixar l’educació pública en mans de la dreta és posar la rabosa a cuidar les gallines. Volen el seu desmantellament. I és obvi que a alguns ja els està bé, perquè gaudeixen de les subvencions a l’educació concertada. Moltes d’aquestes persones s’alineen amb l’actitud de no pagar impostos, tenir els diners en la butxaca. Diuen que voldrien pagar-se la sanitat i l’educació al seu gust, no subvencionar la dels altres. La contradicció és evident perquè la concertació no és un dret, és una concessió administrativa sorgida de la necessitat de cobrir places que ja no té sentit.
Aquest, tanmateix, és un altre debat, forma part del problema de fons, la guerra cultural que el neoliberalisme i el conservadorisme començaren a guanyar en els anys vuitanta. L’ara i ací és que molts docents i pares hem pres consciència del moment crític de l’educació pública. Personalment, des que soc membre d’una associació de famílies, he pres plena consciència de les mancances de personal administratiu, docent o de manteniment, dels conflictes que generen situacions com la de la consulta, de les ràtios, del problema de la climatització de les aules, del transport, de les necessitats especials de molts alumnes, de la salut mental, de la formació, de la diversitat que no assumeix la concertada. No podem deixar que es degrade més; no podem deixar caure l’educació pública.
Aquesta, per a no fer-ho més llarg, és una protesta en què docents i progenitors han d’anar de bracet. Perquè és justa. Perquè els arguments en contra no se sostenen. Perquè, als comandaments, hi ha algú que no es creu l’educació pública. Algú que no mereix gestionar el que és públic.
