Un tren fantasma entra xerricant al túnel que connecta Brooklyn i Manhattan. Estirats als seients hi ha quatre sensesostre, embolicats amb abrics i mantes. De tant en tant un estossega sense obrir els ulls. És al migdia, falta poc per a la una. A part d’aquests homes, al vagó només hi ha dos passatgers: un home i una dona. Tots dos porten guants de làtex. La dona, a més, porta una mascareta.
A Fulton Street s’obren les portes, però no puja ningú.
El tren fantasma és de la ruta A, la línia de metro més llarga de Nova York. Normalment, milers de persones fan el viatge de Queens a Inwood –l’extrem nord de Manhattan– passant per Brooklyn, i normalment s’han d’estrènyer espatlla contra espatlla. Però ara mateix aquí no hi ha res normal.
Des de la setmana passada la ciutat de Nova York és el centre de la pandèmia del coronavirus. Ja s’han infectat més de 48.000 persones i n’han mort més de 1.300, més que a Alemanya. El governador de Nova York ha fet tancar la majoria de comerços i empreses i ha imposat el confinament, cosa que ha paralitzat barris sencers d’aquesta metròpoli de vuit milions i mig d’habitants.
La ruta A i les altres línies de metro ara serveixen més que res com a refugi per als pacients que no vol ningú. A cada vagó i a cada andana hi dormisquegen persones sense sostre, ullades pels pocs treballadors que encara fan servir el metro.
Jo també porto mascareta. Rasca i fa pudor. La vaig trobar a l’armari; a les botigues s’havien esgotat. Visc a la ciutat des de fa 27 anys: he viscut els atemptats de l’11 de Setembre, l’apagada del 2003, la gran crisi financera, els huracans Irene i Sandy. Aquestes catàstrofes van unir els novaiorquesos. S’abraçaven i celebraven la vida, que havia de continuar.
Però la crisi d’ara és diferent. El virus ha esborrat el rostre de la ciutat. Obliga la gent a aïllar-se. Nova York s’ha convertit en una ciutat de búnquers.
Trobo Francisco Moya en un aparcament davant de l’hospital Elmhurst. Porta mascareta i, més amunt, unes ulleres de pasta i una gorra. “Benvingut a la zona zero”, em diu.
Moya és membre del consell municipal de Queens. Va néixer en aquest hospital, un bloc de formigó repulsiu amb unes finestres que en alguns punts tenen pòsters de nens rient. Moya ara veu com els seus veïns moren en aquest hospital. “El que ens està passant”, diu, “és el futur de tot el país”.
Moya diu això en una setmana en què el virus s’ha apoderat de Nova York. La ruta A va cada cop més buida, però les unitats de cures intensives es van emplenant. Així és com comença. Dimecres, 25 de març: 20.011 infectats, 280 morts.
I malgrat tot, la crisi del coronavirus encara no s’ha instal·lat en la consciència de tots els novaiorquesos. Alguns carrers encara són força concorreguts, molts parcs encara estan plens.
Aleshores esclata un titular a la pàgina web del New York Times: “13 morts en un dia: onada ‘apocalíptica’ de coronavirus en un hospital de Nova York”. Es refereixen a l’Elmhurst, l’hospital on va néixer Francisco Moya.
Una metgessa d’urgències havia passat vídeos i fotos de l’hospital al diari. “Vull que la gent sàpiga com de malament està la situació”, va dir la metgessa. “Que la gent s’està morint, que ens falta equipament”. És la primera vegada que els novaiorquesos veuen una cosa així directament.
Per a Francisco Moya la notícia confirma el que sent i veu als carrers de Queens des de fa dies. Ahir va entregar a l’hospital 750 mascaretes, el dia abans n’havien sigut mil. Va ser un donatiu del Queensboro F.C., un club de futbol local.
Moya treu el mòbil i grava les cues de malalts que volen que els facin el test. Cada dia és més llarga. A l’entrada del darrere, on entrega el donatiu de mascaretes, s’hi ha acoblat un camió que normalment transporta carn congelada. L’han reconvertit en un frigorífic provisional per a cadàvers.
Els pares de Moya són originaris de l’Equador. Ell encara ara viu a la casa on va viure de petit, a deu minuts de l’hospital. La seva mare té 76 anys i el seu pare 77. Moya els ha posat en quarantena per evitar que es contagiïn. Fa dies que alerta que la situació empitjorarà. Va escriure una carta oberta a Donald Trump, però durant força dies molta gent no es creia el que explicava des de Queens.
El districte d’Elmhurst, a Queens –deu quilòmetres en línia recta a l’est de Manhattan–, és un dels que tenen més diversitat dels EUA. Aquí es parlen més de 130 llengües i dos terços dels residents són immigrants. El barri veí es diu Corona: no pas pel virus, sinó –segons la llegenda– per una antiga empresa de construcció que tenia una corona al logo.
“El 80% de la gent que s’infecta amb el virus aquí són latinos”, diu Moya. “N’hi ha molts que no tenen papers. Treballen a l’hostaleria. O fan de repartidors en bicicleta. I viuen en pisos i soterranis abarrotats”.
La majoria de pacients que van a parar a l’Elmhurst no tenen cap mena d’assegurança. Els primers casos amb símptomes de coronavirus van arribar a l’hospital a començament de març, i des d’aleshores el centre mèdic és un camp de batalla.
Em telefona Donna Gordon, la germana gran del meu company. Des de la setmana passada ella tampoc no es troba bé. Dijous, 26 de març: 23.112 infectats, 365 morts.
Donna ha col·locat dues cadires plegables al replà perquè ens hi asseguem nosaltres. Ella es posa en un tamboret de plàstic al pas de la porta, a tres metres. “Gràcies pel salami”, xiuxiueja per entremig de la mascareta mentre estira les mans –guarnides amb guants de làtex– per recollir les bosses de la botiga de comestibles de la cantonada.
Donna té 64 anys i viu sola a Crown Heights, a Brooklyn. Els seus pares van arribar de les Antilles, però ella ja va néixer a Nova York. Una catàstrofe com aquesta, diu, no l’havia vist mai. I aleshores es va posar malalta.
Va començar amb febre. 37,4 graus, després 38,9, després 36,7 i novament 38,7. Ens llegeix les temperatures registrades meticulosament en una llibreta. Diu que no ha pogut dormir. Li feien mal les extremitats.
Va marcar el 911 i, sorprenentment, la van atendre, tot i que les centraletes d’emergències estan col·lapsades com no passava des de l’11 de Setembre.
Els equips d’emergències la van venir a buscar amb tota la vestimenta de protecció: mascareta, guants i botes de goma, explica Donna. A l’hospital li van fer preguntes. Que té tos? Dolor als membres? Mal de cap? Li van fer radiografies dels pulmons.
“Té el coronavirus”, li va dir lacònicament una metgessa. I llavors la van enviar a casa amb paracetamol: “No està prou malalta”. Posi’s en quarantena i truqui’ns si el seu estat empitjora.
I una segona visita a una clínica tampoc no va donar resultat; aquest cop Donna hi va anar amb autobús. “Soc una dona vella i negra”, diu. “Potser per això tinc menys valor, per a ells”.
Per tant, està asseguda a la porta del seu pis, agraïda per la visita. Més amunt de la mascareta porta un barret de palla i unes ulleres de sol que li amaguen els ulls cansats. Els nets li fan la compra, però malauradament s’han descuidat el salami.
Hem anat a casa de Donna amb bicicleta per evitar el metro. Pel camí ens hem parat al Brown Butter –la meva cafeteria habitual–, on té lloc un altre drama.
El Brown Butter encara té obert, però només per recollir comandes. Les cadires estan posades sobre les taules. “És una misèria”, diu Myriam Nicolas, la propietària. La dona està inclinada sobre l’iPad perquè ha d’emplenar moltíssims formularis en línia per rebre un crèdit de l’Ajuntament de Nova York, que pel coronavirus ofereix a les petites empreses un màxim de 75.000 dòlars per a cada una.
Nicolas va arribar als EUA a 10 anys procedent de Port-au-Prince, la capital d’Haití. Des de fa dos anys porta aquest cafè i, a més, té un forn de cupcakes, famós pel cacau amb espècies picants. “Jo vull tenir la botiga oberta perquè puguin treballar els meus empleats”, diu. Entre la barra i la cuina –petita com un armari– dona feina a vuit treballadors. El local li costa 4.200 dòlars de lloguer; ningú no sap si se suspendran els pagaments dels lloguers. Andrew Cuomo, governador de Nova York, ha anunciat que se suspendran els desnonaments durant noranta dies.
Mentre Nicolas parla sobre el seu futur incert i sobre els deutes que probablement li vindran a sobre, ens arriben més i més missatges amb notícies catastròfiques. Nashom Wooden, un amic de joventut del meu company, s’ha mort. Nashom tenia 50 anys i havia estat una icona de la vida nocturna i la personificació de les ganes de viure. És la primera víctima mortal entre els nostres coneguts.
Els noms de les víctimes cada cop són més familiars. S’ha mort el dramaturg Terrence McNally, conegut de molts amics nostres. També l’actor Mark Blum, famós per la sèrie Law and Order. I Eddie, que temps enrere sempre era a la porta de qualsevol discoteca del centre per on jo em movia.
Un dels casos arriba a les portades: Kious Kelly, un infermer de l’hospital Mount Sinai, de 48 anys. Al febrer va atendre Sal, un conegut meu que va tenir una hèrnia discal. Kelly és, presumptament, el primer sanitari que cau víctima del virus. “Em va prometre que tot aniria bé”, escriu Sal. Divendres, 27 de març: 25.399 infectats, 450 morts.
“Aquest moment històric transformarà el país”, diu el governador Andrew Cuomo en la seva roda de premsa diària. “És un d’aquells moments que marca el caràcter, que marca les persones, que transforma la gent, que la fa més forta i més dèbil”.
Poc després passejo per Manhattan. Al districte financer de la ciutat no hi ha una ànima, tot i ser l’hora de dinar d’un dia feiner. Normalment, per aquí travessen turistes. Ara les oficines semblen un decorat de cine, un lloc ple d’ombres. De tant en tant passa com una fletxa un missatger en bicicleta.
Luis Vazquez porta el gos a passejar, un labradoodle que es diu Fiesta. Vazquez té 60 anys i no viu gaire lluny de Wall Street en una torre estil art-déco dels anys vint reconvertida en lofts.
Des que els grans bancs es van traslladar al barri de Midtown, el districte financer s’ha convertit en un dels barris més elegants de Manhattan. Vazquez escriu des de fa onze anys un blog i connecta la gent i els negocis a Facebook. És una mica com l’alcalde oficiós de Wall Street i un dels últims que controlen si tot està bé mentre aquells que tenen diners se n’han anat al camp o a les seves residències a l’àrea de The Hamptons. “Un terç dels meus veïns se n’han anat”, diu Vazquez. “Jo vaig decidir que aquest era el meu lloc”.
Vazquez va néixer al Bronx, va créixer a Queens i va fer fallida a Manhattan. Parlant sobre ell, diu: “Jo soc el somni americà”. Ara treballa d’agent immobiliari d’habitatges de luxe. Té experiència en crisis. El 2012, quan després de l’huracà Sandy la ciutat es va quedar sense electricitat, el seu edifici era l’únic del barri amb un generador funcionant. Igual que aleshores, ara torna a ajudar els desvalguts. Cuina, fa la compra o explora quines botigues estan obertes.
Porta la Fiesta a una zona verda a l’ombra de la filial a NovaYork de la Reserva Federal. Quan hi ha una crisi, la Fed ajuda l’economia en davallada amb injeccions de bilions de dòlars i compres de crèdit i fa assequibles els ajuts econòmics. La major part d’aquestes sumes immenses s’administren darrere els murs on ara està pixant un labradoodle.
Sota nostre, a 24 metres sota terra, en una caixa forta com un búnquer de tres pisos, hi ha les reserves d’or més grans del món: una bona garantia financera contra el coronavirus, si fracassa tota la resta. “La moneda que valdrà si les coses acaben malament”, escrivia aquesta setmana Goldman Sachs als seus clients. La borsa de Nova York continua funcionant. Si bé la borsa va tancar el parquet històric de Wall Street, el comerç no s’interromp, la compra i venda de valors també es pot organitzar des de casa.
Vazquez se n’ha d’anar: té una videoconferència amb persones interessades en un pis. “El negoci”, diu, “no es pot aturar ni tan sols ara”.
De Wall Street camino fins al nou World Trade Center, que va sorgir de les ruïnes de l’antic. Ni tan sols després de l’11 de Setembre hi havia silenci, aquí. Aleshores un xiulet omplia l’ambient, el de les alarmes dels bombers colgats. Ara el silenci és immens. Dissabte, 28 de març: 30.766 infectats, 672 morts.
A Jonathan Sale li agraden els vespres. A les set en punt els veïns s’enfilen a les escales d’emergència i als terrats per dedicar un aplaudiment a metgesses i metges, infermeres i infermers i al personal mèdic del barri.
Sale és actor i cambrer, un home tatuat i musculós, un talent novaiorquès polifacètic. El concert dels ciutadans aplaudint és un dels moments infreqüents en què té contacte amb el món exterior. Ens explica per telèfon que puja a l’escala d’incendis amb el seu fill, de 7 anys, al cinquè pis. “És commovedor veure totes aquelles cares”.
Sale té 46 anys, és de Virginia Beach, a l’estat de Virginia, i ha fet papers secundaris en totes les sèries de televisió possibles: Law and Order, The Good Fight, Person of Interest. Quan va arribar el virus, estava doblant un programa espanyol de Netflix, mentre que als vespres feia combinats a l’hotel W. Totes dues feines se li van acabar de la nit al dia. Ara passa l’estona amb el seu fill en un pis de dues habitacions a l’Upper East Side en quarantena voluntària perquè té por de contagiar-se. Fins i tot demana que li portin els aliments a casa.
Malgrat tot, s’ho passa bé. Ajuda el seu fill a fer exercicis de matemàtiques, música i art, i a canvi el nen li ha tallat els cabells. Ara va amb el cap rapat. Un nou look per a l’apocalipsi; per què no?
Li encanta aquesta ciutat, diu Sale. “Ho aguantem tot, nosaltres; estem predestinats a fer grans coses, i ens mantenim units. En això es basa la nostra força”.
Ell es dona ànims, però el seu sector –l’escena cultural i d’oci de la ciutat— està fatal. Els 41 teatres de Broadway han tancat; han hagut d’aturar-se 31 espectacles i musicals, per exemple èxits com El rei lleó, Hamilton o Moulin Rouge. Mai no havien estat tant de temps aturats, els teatres. Fins i tot després de l’11 de Setembre, els llums de Broadway van tornar-se a encendre al cap de dos dies, però aquest cop els productors temen que perdran com a mínim 100 milions de dòlars en ingressos.
Isaac Itsarah tot just va començar a treballar com a encarregat de vestuari a Broadway a l’octubre. “De cop i volta torno a estar a l’atur”, diu aquest dissenyador de moda de Tailàndia que viu a Nova York des de fa deu anys”.
Conec Isaac des de fa tres anys, ens hem anat trobant de tant en tant en festes. Ell passa els dies de confinament al seu pis del Bronx, a vegades va al parc per prendre l’aire. “Estic bé en un 30%”, diu el dissenyador. Sovint se sent sol, i a la nit té por.
Itsarah treballava per a l’estudi de vestuari del dissenyador de teatre i cinema Eric Winterling. S’encarregava dels clients, triava teles i es cuidava de fer proves de vestuari. Va confeccionar vestits per a l’espectacle a Broadway de Sarah Jessica Parker, que s’havia d’estrenar al març, i per al musical de Britney Spears Once Upon a One More Time. Ara tots els projectes estan aturats. Es pregunta Itsarah: “Encara que un dia pugui tornar a treballar, què passarà amb Broadway?”.
A la tarda trec el nas al Brown Butter. Myriam Nicolas és al cafè, està cansada. Ha decidit tancar la botiga, diu. Ahir un client va estossegar davant la noia de la barra. “Ja no estic disposada a assumir el risc de posar en perill la gent que treballa per a mi”, diu Nicolas. Diumenge, 29 de març: 33.768 infectats, 776 morts.
Kit Hourig va tard. Aquesta noia de 33 anys trenca amb la seva bicicleta de curses per la Tercera Avinguda. A l’East Village habitualment hi ha molt de trànsit, però avui un vent gèlid pentina els carrers buits.
Hourig s’ha equipat amb caçadora, bufanda, gorra i botes sòlides, porta una mascareta blanca i a l’esquena una motxilla blava de missatgera. Forma part dels Coronacouriers (‘coronamissatgers’), un grup de voluntaris inspirats en una idea de la ciutat xinesa de Wuhan. Els missatgers s’anuncien a les xarxes socials i s’ocupen de portar la compra a persones grans, malaltes, discapacitades i d’altres que no volen o no poden sortir de casa. Hourig sembla que vagi a una expedició de muntanya.
Lliga la bicicleta i corre cap al mercat de Westside, on s’amunteguen caixes de pomes i peres. A dintre toca la pantalla del mòbil amb uns dits recoberts de làtex. Ha de comprar mig pollastre amb verdures, cuscús, gingebre i iogurt. És el primer cop que ve a aquesta botiga. “On són els xampinyons?”, exclama. Hourig viu a Fort Green, a Brooklyn. Quan va perdre la feina de soldadora per culpa de la pandèmia, va donar les seves mascaretes N95 a un hospital, va presentar una sol·licitud per obtenir una prestació per desocupació i es va enfilar a la bici. Actualment, ja hi ha més de 320 missatgers voluntaris als cinc districtes de Nova York.
Les crisis treuen el millor i el pitjor de la gent. A Nova York predomina el millor, per ara. Dilluns, 30 de març: 38.087 infectats, 914 morts.
A Central Park hi ha aparegut de la nit al dia un hospital de campanya, mitja dotzena de tendes blanques que es veuen des de les mansions milionàries de la Cinquena Avinguda. 68 llits, finançats per Samaritan’s Purse, una organització dirigida pel predicador televisiu homòfob Franklin Graham. En moments de necessitat és difícil escollir d’on ve l’ajuda.
També s’ha obert un hospital de campanya –amb mil llits– al Javits Center, el centre de convencions de Manhattan on, per exemple, el 2016 s’havia de celebrar la festa de la nit electoral de Hillary Clinton, que finalment es va convertir en un enterrament polític.
A mig matí el Comfort –el vaixell sanitari de la Marina dels Estats Units– arriba a port. El Comfort disposa de més de mil llits i dotze sales d’operacions; però no acollirà pacients de COVID-19, sinó pacients que necessiten altres atencions, per descarregar les clíniques. Donald Trump ha ordenat al vaixell que vingués a Nova York. Veure el vaixell fa venir els records d’una altra catàstrofe. El gener del 2010, després del terratrèmol d’Haití, el Comfort va atracar davant de Port-au-Prince per tractar ferits. Jo vaig estar un temps a bord i vaig veure com els metges militars nord-americans intentaven salvar vides i com ploraven quan perdien la batalla. Ara salven els seus propis conciutadans.
Em decideixo a fer una última passejada. Els barris on havia viscut –l’East Village, el West Village i Chelsea– estan irreconeixibles. Passo per davant de discoteques, bars, restaurants i cafès. Hi ha un silenci sepulcral. L’escenari encara hi és, però hi falten els actors. Només piulen els ocells.
Al West 12th Street em creuo amb una parella, s’agafen de les mans i criden a través de la mascareta: “Ànims!”.
Jo m’aturo al costat d’un bloc de pisos de luxe que havia estat l’hospital St. Vincent’s. Aquí anys enrere va causar estralls la sida; les persones moribundes estaven en aïllament. Durant molt de temps ningú va parlar d’ells. Eren leprosos, repudiats per la societat. Ara tots som leprosos.
A l’altra banda del carrer aparca un camió refrigerador. Dimarts, 31 de març: 43.139 infectats, 1.096 morts.
Trucada de Donna. Des de fa dies només estem en contacte per telèfon. Ahir es trobava una mica més malament, però no va voler tornar a anar a l’hospital i es va estimar més quedar-se al llit. Avui es troba més bé. Rebo notícies semblants de dues amigues que són a l’hospital. Els símptomes arriben a batzegades.
La nostra vida privada ha quedat reduïda a un raconet minúscul de Brooklyn. Al vespre Trump surt per la tele. L’home que al principi deia que el virus era “una grip”, ara parla de 100.000 morts al EUA, en el millor dels casos. Però també en podrien ser 240.000. Dimecres, 1 d’abril: 47.440 infectats, 1.374 morts.
Em truca el meu conegut Demetrio Muñoz. Quan el vaig conèixer, ell encara estudiava Medicina. Des de fa dos anys és metge al centre mèdic NYP / Weill Cornell de Manhattan. Parlem regularment per telèfon. La setmana passada em va explicar que les urgències estan plenes. Des d’aleshores les seves trucades contenen més pànic, a vegades plora. Anys enrere va estar a l’exèrcit, però mai no l’havia sentit tan alterat.
El dia a dia a la ciutat està gairebé paralitzat. Les artèries de circulació estan buides; els gratacels s’alcen com ruïnes d’un apocalipsi. Ciutat fantasma. A la pista de bàsquet on el cap de setmana hi havia nois jugant, ara hi ha el cartell: “Prohibit jugar en grup”.
Al migdia fem una visita al forn de cupcakes de Myriam. La noia està omplint capses de cartró. A més de la cafeteria, ara també ha de tancar el forn. Comprem els últims dos trossos de pastís de xocolata i caramel. “Jo he deixat de mirar les notícies”, diu Myriam Nicolas. “Aviseu-me quan hagi passat tot”.
Traducció d’Arnau Figueras