Als inicis del segle XXI Pierre Lemaitre era un apreciat escriptor de novel·la negra gràcies a la sèrie sobre el singular investigador Camille Verhoeven. En l’àmbit de la literatura en català, tanmateix, el seu gran esclat es produeix amb la descomunal Au revoir là-haut (Premi Goncourt, 2013), publicada el 2014 en català per l’editorial Bromera, amb traducció d’Albert Pejó, amb el títol mimètic i encertat Ens veurem allà dalt. Aquella novel·la, un èxit rotund a França, va tindre fins i tot una rèplica cinematogràfica guardonada amb cinc premis Cèsar.
Contava Lemaitre en una trobada amb periodistes, l’any 2025, a propòsit del llançament de la tercera de les novel·les del cicle «Els anys gloriosos», Un futur radiant, que Ens veurem allà dalt va suposar un punt d’inflexió en la seua carrera, també pel que fa a la manera d’afrontar l’escriptura. De les novel·les de gènere negre, molt codificades, sotmeses a moltes regles, va passar a un mètode de creació sense tantes cotilles, on es podia permetre el luxe de tirar milles sense un propòsit definit.
«Quan vaig escriure Ens veurem allà dalt no tenia ni idea del que anava a fer després, però havia gaudit d’una manera que no tenia parangó», explicava. El Goncourt i la rebuda de la novel·la el portaren a estirar el xiclet i fer una xicoteta sèrie, complementant el seu gran èxit amb Els colors de l’incendi i El mirall de les nostres penes, allargant la trama del final de la I Guerra Mundial de la novel·la mare fins a l’ocupació nazi de França.
Diàleg amb l’obra
Lemaitre li va agafar el gust a l’estructura serialitzada, que es podria etiquetar amb un terme, el fulletó, que no li molesta gens ni mica. «Tenim la sensació que com és una manera de narrar nascuda al segle XIX és quelcom antic, démodé. Però les sèries de televisió també són fulletons; quan acaba una temporada, es tracta de generar suspens per a la següent. No hi ha res modern que el fulletó», dictaminava.
D’aquesta voluntat, però també de la de dialogar amb el conjunt de la seua obra, una mica a la manera d’Émile Zola —Balzac seria un altre dels referents principals—, naix «Els anys gloriosos», la tetralogia tancada ara amb Les belles promeses, ja amb la imatge renovada de la col·lecció L’Eclèctica, on Lemaitre tanca els principals fils narratius sobre una família, els Pelletier, que ha acompanyat milers de lectors durant aquests anys, amb una puntualitat anual quasi suïssa.
El tríptic de l’Europa d’entreguerres de la sèrie anterior esdevé ara un intent d’explicar la França posterior a la Segona Guerra Mundial a través dels personatges de la nissaga. Un itinerari narratiu que passem a recordar amb espòilers dels tres primers episodis, però, lògicament, sense avançar argument del gran desenllaç.
El gran món (2022), amb traducció novament d’Albert Pejó, obria el foc, ambientada l'any 1948, quan el domini colonial de França sobre Indoxina està seriosament discutit. A Beirut, la família Pelletier, fundada amb la seua esposa Angèle per Louis, un industrial que ha fet fortuna al Líban, comença una mena de desmembrament, amb els fills agafant les regnes de les seues vides. Jean, Françoise i Hélène aniran a París, buscant obrir-se camí; el primer com a empresari i els segons en el món del periodisme. Étienne anirà a Saigon, on es veurà involucrat en una trama entre l’espionatge i la corrupció, un dibuix de la França del moment.
És la novel·la en què arrenca la trama més poderosa del cicle, la de les pulsions homicides de Jean, amb les quals combat els complexos i la sensació de fracàs, entre altres coses, per la relació explosiva amb la seua esposa, l’ambiciosa i repel·lent Geneviève. Lemaitre posava les bases de construcció de dos dels personatges més foscos, llefiscosos i fascinants de la literatura moderna. L’assassinat a mans de Jean de l’actriu Mary Lampson, el seu segon homicidi a sang freda, marcarà tota la sèrie.
Els difícils inicis professionals de Françoise i Hélène, especialment de la segona, però sobretot la trama corrupta en què es veu involucrat Étienne —on la cobdícia dels francesos acaba fent que França finance sense saber-ho el Vietminh—, l’impressionant relat de les tortures en els camps de presoners dels vietnamites, resposta als maltractaments francesos, marquen aquest interessant primer llibre.
A més, és el volum que conté un dels grans girs de la novel·la, quan els germans descobreixen que el seu pare té una identitat falsa; Louis Pelletier, en realitat, és Albert Maillard, el personatge que es fa ric després de ser un heroi en la I Guerra Mundial gràcies a l’enginyosa estafa que es relata en Ens veurem allà dalt (!). Per als lectors anteriors de Lemaitre, es tracta d’un moment sensacional, quasi una epifania.
La novel·la acaba amb la irrupció de la singular Nine, una xicota sorda però desperta que esdevé l’amor de la vida de Françoise. Com en tots els volums, l’autor inclou una detallada relació de tots els fons documentals consultats, així com les influències rabiosament transversals, de John le Carré a Margaret Atwood, passant per Saul Bellow o Marcel Proust. Entre molts altres.
El cim del cicle
L’any 2023 es publica El silenci i la ràbia, també traduïda per Albert Pejó —al meu entendre, la millor novel·la de les quatre. Tal vegada perquè és el llibre en què el personatge d’Hélène i, per tant, una temàtica que aborda el protofeminisme dels anys cinquanta, esdevé en el reclam principal. Perquè l’única dona de la progènie Pelletier ha de superar els condicionants professionals de no ser un mascle i passar per una molt traumàtica experiència d’un avortament —en una època en què això era perseguit— mentre cobreix per al diari la controvertida construcció d’una pressa que destruirà tot un poble.
Una altra trama és la dels avatars econòmics de Jean i Geneviève —en paral·lel a l’inconfessable secret de l’home que acabarà sent subtilment descobert per la dona—, que també dona peu a una subtrama feminista, pel tracte a les empleades d’uns grans magatzems que ha creat el matrimoni. Un fil narratiu boxístic fa de complement en un llibre que no té històries grandiloqüents d’espionatge, però que és, a parer meu, el més apamat. Dit això, hi haurà lectors que potser preferiran la brutal diversitat de temàtiques i fils narratius d’El gran món.
La tornada de les trames d’espionatge, ara en Praga, marquen el tercer volum, Un futur radiant (2025), amb traducció de Núria Busquet. Tot i el que llibre també fa evolucionar la personalitat de Geneviève, ara confrontada amb una criança que afronta amb una desgana irritant. També assistim a la torturada existència de Jean, que fa que els lectors basculem entre el fàstic per les seues pulsions assassines, que no l’abandonen, i la commiseració per una falta de personalitat raquítica que és xuclada fins al moll de l’os per l’esposa. Fins a extrems de pura humiliació, que li fan preguntar-se per què no l’ha matat abans que a unes altres dones.
«Entre unes coses i altres, veiem la construcció d’un artefacte narratiu que va administrant la informació, amb passos endavant i enrere, de manera diabòlica, fent que anem girant les pàgines amb avidesa»
Hélène perd pes en la història de manera poc comprensible —no el tornarà a recuperar—, però Lamaitre ho compensa amb la irrupció de Collette, la filla de Jean i Geneviève maltractada per la seua mare i per un cert protagonisme de Nine. Per contra, la història a Praga, en què Françoise acaba en un embolic important, no agafa força fins al final, quan la cosa arriba a posar-te realment peluda. La mort del patriarca, i l’advertència de l’autor en el sentit que els crims de Jean no quedaran impunes, tanquen Un futur radiant. Una novel·la menys brillant, a parer meu, però que serveix de pont perquè tots els fils puguen ser lligats en la novel·la que aquest any ha irromput a les prestatgeries.
Les belles promeses, la versió en català de la qual és obra novament de Núria Busquet, és una novel·la que es llegeix amb fruïció, amb avidesa, pel motiu no menor que el lector sap que en les seues 400 pàgines i escaig habita part del destí dels Pelletier. O almenys, d’alguns dels seus membres. I mentre tot es va decidint, una mena de trama empresarial que descriu la França de la dècada del 1960, la de la guerra d’Algèria —un fil tal vegada desaprofitat—, la de les grans infraestructures de carreteres, on Jean tindrà un paper destacat.
El plat fort, tanmateix, és un gir insospitable que sembla buscar la redempció de l’assassí, convertit de sobte en heroi públic —fins ací llegirem— mentre algú de la família, François, va lligant caps. Entre unes coses i altres, veiem la construcció d’un artefacte narratiu que va administrant la informació, amb passos endavant i enrere, de manera diabòlica, fent que anem girant les pàgines amb avidesa. Amb Joseph, el gat familiar, com a insospitable actor. I un nou front obert, amb un personatge d’origen espanyol, que té una relació amb la història principal que no és la que sospitem. O sí.
Si Lemaitre tanca de manera satisfactòria la història, és una qüestió que cada lector ha de jutjar. Narrativament, no hi ha massa cosa a dir, però les decisions de Lemaitre porten a una certa reflexió, quasi filosòfica, sobre el paper del narrador com a jutge que dona als lectors allò que estan esperant. Sí que podem posar sobre la taula que, almenys, Les belles promeses, tot i que siga per alguns girs brillants i per la promesa del final, recupera el vigor narratiu i l’interès de les dues primeres novel·les.
Més de 2.000 pàgines —barreja de fulletó, novel·la d’espies, thriller i retrat realista amb traces de costumisme i humor negre, lliurades en a penes un lustre— sols a l’abast d’un narrador superdotat.