Dreta judicial

Les togues que «silencien» la llengua pròpia

D'ençà que va produir-se fa poc més d'un any un canvi a la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià, que l'alt tribunal ha escapçat iniciatives estrella del Consell, com ara el decret de plurilingüisme, la supressió dels batxillerats concertats o la normativa que regula els usos lingüístics a l'administració valenciana. Amb suposats vincles en el PP i amb actuacions i declaracions controvertides, EL TEMPS radiografia els tres magistrats profundament conservadors de la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa, convertida de facto en un element d'oposició al Botànic.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L'arranjament escolar de l'any 2016 va suposar també l'autèntic aixecament de l'oposició al Govern del Botànic. Tot i que el Consell només havia suprimit tres aules menys de l'escola concertada en favor de la pública, les congregacions catòliques que controlen aquests col·legis, les associacions de pares ultraconservadores, sindicats vinculats al PP com ara el CSIF i el mateix arquebisbe de València, Antonio Cañizares, van sortir al carrer per censurar les polítiques de l'executiu del canvi. Amb Ciutadans sense connexió al territori i els populars enfangats en causes de corrupció, la concertada i el jerarca catòlic van erigir-se en els assots de la Generalitat Valenciana progressista.

L'oposició dels sectors més conservadora del País Valencià va revifar-se amb la presentació del decret de plurilingüisme, la normativa que pretenia aconseguir que els xiquets sortiren de l'escola amb els mateixos coneixements de castellà, català i anglès. Una normativa que, al seu torn, buscava capgirar el model lingüístic educatiu del PP, en el qual l'ensenyament en llengua pròpia havia presentat un bon grapat de mancances. I que deixava en mans dels pares, tot i les crítiques furibundes de la xarxa civil i política de la dreta valenciana, l'elecció d'una educació amb alts nivells dels tres idiomes o una altra més bàsica amb preeminència del castellà. Les comunitats educatives van escollir majoritàriament l'opció d'estudiar en l'itinerari en el qual el català era la llengua vehicular i s'aconseguia un nivell alt de coneixement en els altres dos idiomes.

La victòria parcial de Vicent Marzà, el conseller d'Educació que havia impulsat el sistema, va xocar amb els interessos electorals del PP. La formació conservadora, a través de la Diputació d'Alacant del popular César Sánchez, va presentar un recurs contra el decret del plurilingüisme. I el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià va estimar-lo. Primer, va suspendre la normativa. I després, va anul·lar-lo parcialment amb l'argument que «discriminava els alumnes que escollien el castellà». Un revès de l'alt tribunal contra les polítiques de normalització lingüística que també va produir-se respecte de la supressió dels concerts de batxillerat en mans de congregacions catòliques contràries als drets LGTBIQ i de l'avortament. L'alt tribunal va resoldre a favor dels concerts.

La passada setmana, però, el Consell rebia un altre cop per part del TSJ valencià. La sala contenciosa-administrativa de l'alt tribunal deixava sense efecte onze articles del decret d'usos lingüístics a l'administració valencià, que establia el català com a llengua vehicular de la Generalitat Valenciana. La interlocutòria, que defensava una suposada discriminació contra el castellà per suprimir aquests articles, avalava de facto el blaverisme lingüístic, ja que obligava al Consell a comunicar-se en castellà amb el Govern balear i la Generalitat de Catalunya per denominar-se al País Valencià la llengua «valència» i als altres dos territoris «català». Una qüestió de noms, però, que amagava un qüestionament explícit de la científica unitat de la llengua, avalada per 40 sentències judicials anteriors.

Bona part d'aquestes resolucions judicials estaven firmades pels magistrats que integren des de fa poc més d'un any la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa del TSJ valencià. Miguel Ángel Olarte Madero, Edilberto José Narbón Lainez i Manuel José Domingo Zaballos van convertir-se en els magistrats integrants d'aquest departament judicial després de reestructurar-se la sala. El canvi va produir-se pel descens de feina a la secció encarregada de les expropiacions, de la qual s'ocupaven aquests magistrats, i per un augment de la destinada a resoldre qüestions relatives amb l'administració. D'aquesta manera, va dividir-se el treball en dos departaments: un per a contractació i assumptes relacionats, i un altre per acció administrativa. Aquesta última fou la que van ocupar els jutges mencionats.

Imatge del Tribunal Superior de Justícia valencià

La decisió, però, va fer-se sense tenir en compte el marcat perfil ideològic de tots tres. Segons les fonts consultades per aquest setmanari, el trio que integra la secció quarta de la sala contenciosa-administrativa s'ubica clarament en l'anomenada dreta judicial que mostra sense complexos el seu pensament. Encara més, estarien situats un poc més a la dreta que la mitjana de la judicatura espanyola, clarament d'orientació conservadora. Ara bé, l'elecció «fou producte de la casualitat». «No hi havia cap intencionalitat amagada al darrere», remarquen des de l'àmbit judicial valencià. «És cert, però, que aquesta elecció té conseqüències, ja que dicten sentències sobre qüestions molt sensibles», assenyalen des de cercles jurídics.

Els tres magistrats, de fet, formen part d'organitzacions conservadores de la judicatura espanyola. Miguel Ángel Olarte i Edilberto Narbón són membres de l'Associació Professional de la Magistratura (APM), d'inclinació dretana i que compta amb el jutge Pablo Llarena com a portaveu. Manuel José Domingo, en canvi, està adscrit a l'Associació Francisco de Vitoria, més moderada.

Futbol i urbanisme depredador

Com a president d'aquesta secció de la sala contenciosa-administrativa, es troba Olarte. Aquest magistrat, segons una resolució de la Federació de Futbol de la Comunitat Valenciana (FFCV), va exercir com a lletrat assessor de la junta electoral que va escollir la nova directiva del FFCV l'any 2018. L'elecció va produir-se després del terratrèmol que va suposar la implicació de l'anterior expresident, Vicente Muñoz, en la trama de presumpta corrupció que encapçalava l'exmandatari del futbol espanyol, Ángel María Villar.

L'altre company de secció, Narbón, és considerat com el jutge que va avalar des de l'alt tribunal el model urbanístic depredador del PP valencià. Ecologistes en Acció, no debades, va denunciar l'any 2007 una decisió «escandalosa» d'aquest magistrat sobre el PAU 21 d'Oriola (Baix Segura), un pla urbanístic que va plantejar-se dintre del Parc Natural de la Serra d'Escalona. Després d'haver tombat la construcció de la macrourbanització que impulsava una promotora de la poderosa família Montoro -no confondre amb l'exministre d'Hisenda-, l'empresa va demanar una rectificació de la interlocutòria per les aparents contradiccions que hi havia.

Aquest canvi de parer va donar-se en la sentència que va realitzar aquest magistrat junt amb dos jutges més. El TSJ valencià donava llum verd a l'actuació urbanística amb l'argument que s'havien mesclat diversos expedients administratius, i que això havia motivat una interlocutòria contrària al plantejament urbanístic, quan hauria d'haver-se dictaminat a favor des de primera hora, segons deia la resolució de l'alt tribunal valencià.

Narbón va votar en contra d'estimar el recurs que aturava el PAI de Rabassa que impulsava el polèmic constructor i després finançador confés del PPCV, Enrique Ortiz| EL TEMPS

La decisió sobre aquesta promoció d'una nissaga connectada econòmicament amb l'exnúmero dos del PP madrileny, Ricardo Romero de Tejada, va empipar Ecologistes en Acció. «Des d'àmbits jurídics, ens han comentat que no existeix cap precedent en els darrers 25 anys d'una actuació judicial com aquesta i ens han transmès la seua sorpresa davant d'una situació inèdita en la jurisprudència. No debades, una sentència amb l'objectiu d'aclarir una resolució no pot canviar el sentit de la interlocutòria anterior. Només pot puntualitzar determinats aspectes obscurs o rectificar errors numèrics», censurava l'organització a favor del territori. «És un autèntic escàndol judicial que suposa un colp duríssim per a la credibilitat del sistema judicial valencià. Per això, demanem una investigació al Poder Judicial», reclamava l'entitat ecologista.

Narbón, al seu torn, va mostrar-se contrari a suspendre un altre megaprojecte urbanístic, que després estaria sota sospita judicial per presumpta corrupció. El magistrat va emetre un vot contrari a l'anul·lació del Pla Rabassa, que impulsava el constructor i cap de la trama Brugal, Enrique Ortiz, i que comptava amb el beneplàcit de l'Ajuntament d'Alacant de la popular i imputada per servir en safata l'urbanisme de la ciutat a aquest promotor, Sonia Castedo. El jutge defensava que el recurs contra un PAI que pretenia edificar 13.510 habitatges hauria d'haver-se desestimat per falta de legitimació i per pèrdua sobrevinguda d'objecte.

Candidat fracassat a ocupar la presidència de l'alt tribunal valencià, Narbón va ser president de la sala contenciosa-administrativa del TSJ del País Valencià. Com a màxim responsable d'aquesta sala, va concedir entrevistes amb declaracions dubtoses respecte de la unitat de la llengua. En una conversa amb el diari ABC del 5 de desembre del 2005, van preguntar-li el següent: «Amb la darrera sentència del TSJ, que permet a la Universitat de València emprar en el seu estatut el terme català en lloc de valencià, entén que està superada jurídicament aquesta polèmica?». Narbón va contestar: «Supose que no. La Universitat, des del punt de vista científic, pot pensar que valencià i català són la mateixa llengua, però jurídicament els estatuts de la Universitat s'han d'ajustar a l'Estatut valencià i parlar de llengua valenciana per evitar conflictes». La resposta anticipava el pronunciament posterior de l'alt tribunal sobre el decret d'usos lingüístics.

Vincles amb el PP i la boda amb Rita Barberá

Amb vots particulars que avalaven els recursos presentats per la Universitat Catòlica de València contra el Consell, Narbón va convertir-se en un dels maldecaps judicials de la plataforma Salvem el Cabanyal. La plataforma veïnal va denunciar l'actuació del TSJ valencià l'any 2004 amb aquest magistrat com a president de la sala contenciosa-administrativa. L'alt tribunal va emetre aquell any una sentència que avalava la prolongació de l'avinguda Blasco Ibañez de València fins al mar. O dit d'una altra manera: la demolició d'un barri que estava en contra de l'obra i que comptava amb una arquitectura pròpia d'un poble mariner única a Europa.

La interlocutòria va estar farcida de polèmica, i no solament pel contingut. El 6 d'octubre de 2004 el PP havia aprovat una Llei del Patrimoni Cultural Valencià que permetia la intervenció en centres històrics sempre que s'evitaren usos degradants. Només vuit dies després el TSJ valencià donava la raó als populars per enderrocar el Cabanyal. I ho feia, segons Salvem, després d'alterar la sala corresponent en deixar fóra dos magistrats contraris al pla de l'aleshores alcaldessa Rita Barberá i incloure tres afins als posicionaments de la formació conservadora. Aquella jugada fou qualificada «d'irregular» pel col·lectiu ciutadà. Dos anys més tard, Salvem denunciaria les traves de l'alt tribunal al recurs presentat per esbrinar aquests fets.

El barri martítim del Cabanyal va evitar la seua destrucció gràcies al moviment de Salvem. Dos jutges de la secció quarta van topar-se amb la plataforma veïnal| EL TEMPS

«S'està tramitant un procediment contenciós-administratiu que ha comportat la presentació d'una demanda de Salvem El Cabanyal contra un acte personal del president del TSJCV, Juan Luis de la Rúa [un jutge amic íntim de Francisco Camps] i contra la inactivitat davant de l'obligació d'actuar d'Edilberto Narbón, president de la sala contenciosa-administrativa del TSJCV», va informar aleshores en un comunicat la plataforma, que feia referència una petició de recusació que va plantejar-se sobre un dels jutges que va formar part d'aquella decisió, Manuel José Domingo Zaballos.

Aquest togat, ara company de secció de Narbón al TSJ valencià, fou recusat per Salvem per vincles amb el PP. Segons l'escrit al qual ha tingut accés aquest setmanari, la plataforma va presentar aquesta recusació en acreditar «la relació d'íntima amistat que manté el magistrat amb l'actual equip de govern municipal [en referència a l'executiu local del PP], i, especialment, amb l'alcaldessa de València, Rita Barberá i el regidor d'Urbanisme, Alfonso Grau». «Aquestes dades es desprenen de manera ostensible i manifesta per l'assistència de diverses autoritats locals a la boda del segon matrimoni del magistrat Manuel José Domingo Zaballos, celebrat l'any 1997 en el monestir del Puig», detallava l'escrit.

La recusació plantejada pel col·lectiu, tanmateix, anava més enllà. «Així mateix, també interposem aquesta recusació per les relacions laborals, de partit i d'intima amistat que manté l'actual esposa del magistrat amb les autoritats de la Conselleria de Cultura, interessats políticament en el Pla Especial del qual impugna el recurs. Aquestes relacions va mantenir-les en el seu moment la mateixa senyora amb l'Ajuntament de València», s'afirmava al text. L'acció judicial, amb tot, no va tenir efecte.

Nascut a Xelva (Els Serrans), segons les fonts consultades, Domingo Zaballos va ser secretari de l'Ajuntament de València durant els anys 90. Durant els darrers anys de la seua etapa com a funcionari municipal, va exercir com a secretari adjunt de la corporació local, segons documents de l'època. «Estava ideològicament vinculat als postulats del PP i tenia una bona relació amb els regidors populars», apunta una persona que va viure aquella etapa política a l'Ajuntament de València.

Amb l'acord dels quatre partits que integraven el plenari municipal -PSPV, Esquerra Unida, PP i Unió Valenciana-, va aprovar-se amb aquest jutge de secretari adjunt el Reglament municipal sobre ús i normalització del valencià al municipi de València. El text, amb una filosofia en sintonia del decret d'usos lingüístics a l'administració valenciana anul·lat parcialment, establia que «els funcionaris tenen l'obligació de saber el valencià». O, per exemple, que «tot el personal de l'Ajuntament de la Ciutat de València procurarà usar preferentment el valencià en les seues relacions de treball amb qualsevol funcionari o empleat públic de l'ajuntament, amb la resta d'administracions valencianes i en les sessions dels òrgans de govern i altres òrgans complementaris».

L'Ajuntament de València va aprovar l'any 1996 un reglament per establir el català com a llengua preferent de l'administració local |EL TEMPS

Per aconseguir el suport de tots els grups municipals al reglament, els socialistes van implicar-se de valent. A l'estela de l'ordenança que va aprovar-se en el seu moment a Planes (Comtat), el PSPV va reunir-se amb els alts funcionaris que anunciaven «un fum d'al·legacions contra aquella normativa lingüística», segons evoquen fonts locals d'aquella etapa. «Després vam mantenir una tensa reunió amb els alts funcionaris que acabaren per acceptar que no hi ha base legal per al·legar en contra, tot i la seua evidenciada animadversió ideològica al procés de normalització lingüística en la vida administrativa municipal», rememoren. Entre els principals treballadors del consistori d'aleshores, hi havia Domingo Zaballos.

D'aquesta manera, l'any 1996 va aprovar-se un reglament que dignificava la llengua pròpia a l'Ajuntament de València, tot i que el PP va convertir-lo en paper mullat immediatament. Dècades després, aquell secretari adjunt, ara amb toga al TSJ valencià, ha anul·lat parcialment un decret amb un esperit similar. Una decisió que ha pres junt amb altres dos companys ubicats a l'espectre conservador de la judicatura valenciana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.