Dijous, 28 de maig de 2026. LʼAcadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) fa 25 anys. Amb motiu de lʼefemèride sʼha convocat un acte al monestir de Sant Miquel dels Reis, la seu de la institució. Sʼhi han aplegat més de dos centenars de persones dʼací i dʼallà, però la cadira més visible de totes es troba buida. Sorprenentment buida. Hi penja un cartell que diu: «José Luis Díez Climent, Vicepresident Segon i Conseller de Presidència GVA». Té atribuïdes les competències de política lingüística en el Govern valencià. Encara que havia confirmat la seua assistència, fa una hora de lʼinici de lʼacte i a la seua cadira continua, intacta, la bossa amb obsequis que espera als convidats.
La imatge evoca una de ben famosa, captada pels fotògrafs del Congrés en la moció de censura que va provocar lʼadeu de Mariano Rajoy. Absent del seu escó durant una bona part de la sessió parlamentària, Soraya Sáenz de Santamaría va decidir deixar-hi la seua bossa de mà. Les hores van anar passant amb la bossa negra a lʼescó mentre Rajoy allargava la sobretaula al restaurant Arahy, en el carrer dʼAlcalá. La foto esdevindria icònica en aquell final de cicle.
En el cas del vicepresident Díez, finalment sí que ocuparà el lloc que tenia reservat a lʼesglésia renaixentista de Sant Miquel dels Reis. Ho farà, això sí, quan la celebració de lʼAVL ja estiga ben avançada. Ha sigut bastant més puntual a la recepció dels directius de lʼempresa MSC Cruceros, amb els quals sʼha reunit al matí «per a abordar possibles oportunitats d’inversió vinculades a la Comunitat Valenciana».
El cap del Consell, Juanfran Pérez Llorca, directament va comunicar que no acudiria a la cerimònia. Malgrat la petició de «respecte» a lʼAVL —clarament dirigida a Vox— manifestada en el seu ple dʼinvestidura, la màxima autoritat dels valencians ha preferit no festejar el primer quart de segle de vida de lʼens normatiu.
El president que fa bandera de la institucionalitat ha renunciat a commemorar aquesta efemèride. Un símptoma evident de fins a quin punt lʼAVL representa, ara com ara, un cos estrany al si de la Generalitat Valenciana. Nʼés part indestriable i qualsevol reforma legislativa —és una institució de la Generalitat reconeguda a lʼEstatut— exigeix una majoria de tres cinquenes parts de les Corts, dues votacions favorables al Congrés i el Senat i un referèndum que la ratifique al País Valencià. LʼAVL està més blindada que el búnquer de Trump.
De 2001 a 2026
A diferència de la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges, el Consell Jurídic Consultiu (CJC), el Consell Valencià de Cultura (CVC), el Consell Econòmic i Social (CES) i l’Agència Antifrau, ni el president de la Generalitat ni les Corts que el sustenten no poden designar els membres que formen part de l’AVL ni la persona que presideix la institució.
Tal com preveu la llei de creació acordada per populars i socialistes en 1998, sota el mandat d’Eduardo Zaplana, els primers 21 membres havien de ser designats per una majoria qualificada de dos terços de les Corts. Tots dos partits havien de consensuar-ne els integrants, una tasca que va prolongar-se tres anys. Fins a 2021.
Els socialistes van aconseguir que el PPCV li deixara proposar unilateralment deu dels noms, la pràctica totalitat dels quals lligats al món universitari, i que cinc dels onze restants hagueren de ser consensuats amb els conservadors. Era la manera de no caure en ambigüitats, de fer una AVL respectuosa amb els dictats filològics.
Involucrar els acadèmics afins al secessionisme era una missió titànica, com la de Narcís Serra dirigint un exèrcit parafranquista
Així doncs, el PP només va escollir motu proprio sis dels 21 acadèmics, cinc dels quals —Xavier Casp, Artur Ahuir, Alfons Vila, Ramon Arnau i Vicent Gascó— lligats a la secessionista Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), i l’altre, el dramaturg alcoià Juan Alfonso Gil Albors, molt pròxim als populars. Involucrar-los en la senda del raciocini i la veritat era complicat. Una missió titànica, si fa no fa com la que li va tocar al ministre socialista Narcís Serra en fer-se càrrec del Ministeri de Defensa quan l’exèrcit encara era obertament filofranquista.
D’altra banda, els cinc noms consensuats van ser Ascensió Figueres, una diputada del PP que no qüestionava la unitat de la llengua i que, de fet, esdevindria la primera presidenta de la institució; el medievalista Ramon Ferrer, adscrit a la RACV però ben valorat pels socialistes; el tècnic lingüístic Alfred Ayza, la docent especialitzada en sociolingüística Soledat González i l’erudit benidormer Pere Maria Orts.
L’últim d’ells va explicar de manera precisa, en una entrevista retrospectiva a EL TEMPS concedida en 2013, com van suggerir-li de formar-ne part: Francisco Camps, en qualitat de conseller d’Educació, Cultura i Ciència, va visitar-lo dues vegades a sa casa per dir-li que «era important que en formara part com a home pont, perquè, si no, hi hauria moltes divergències entre alguns acadèmics proposats pel PP i alguns de proposats pel PSOE». Pere Maria Orts recordava en aquella conversa que Camps va expressar-se amb «molta franquesa». Ell tampoc no qüestionava la unitat del català: «Em va dir que jo no havia de convèncer-lo de res, que ell tot açò de la llengua ho tenia claríssim, però que, políticament, no ho podia dir».
En pactar l’AVL amb el PP de Zaplana, el PSPV va garantir-se que les posicions científiques sempre serien majoritàries
Amb perfils com el seu i el de González, per tant, l’esquerra es garantia que les posicions científiques sempre serien majoritàries. En les votacions de pes, la raó sempre s’imposaria a la manipulació. I amb el pas del temps, el sistema de cooptació accentuaria la bretxa fins a erradicar-la per complet. Els primers integrants tenien una vigència de quinze anys, i a partir d’aquell moment, calia renovar-ne un terç dels membres cada cinc anys. Se’n tria aquest terç per sorteig i els mateixos acadèmics proposen, en conjunt, els set noms que els substituiran. Això també ha permès que en els darrers anys s’haja consolidat una paritat de gènere que a l’inici quedava molt i molt lluny.
L’AVL resultant de la renovació que es consumarà aquest 16 de juny no inclourà cap nom estretament lligat al secessionisme. L’oli ha surat sobre l’aigua. La densitat del coneixement s’ha imposat a la vacuïtat dels negadors de la unitat lingüística. No debades, la majoria dels acadèmics que van accedir a la institució mantenint postures acientífiques van acabar assumint els postulats que hi imperaven. Les sinergies amb l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) hi han crescut en paral·lel. El recel inicial de l’ens normatiu català s’ha transformat en una col·laboració esporàdica però constructiva. L’AVL de 2001 no tenia el pòsit de l’AVL de 2026.
Una pedra a la sabata del PP
Aquest és el gran problema de la dreta valenciana. Sense la capacitat de tutelar l’elecció dels acadèmics, la institució normativa vola en solitari. La funció de vetllar per l’ús correcte de la llengua que l’Estatut defineix com a «pròpia» no representa cap amenaça per a qualsevol govern normal, però el PPCV no vol renunciar als rèdits que, de la transició ençà, li ha proporcionat el debat sobre la filiació lingüística del valencià. I Vox, que en els primers minuts de la legislatura va publicar algun missatge seguint les anomenades normes del Puig, s’ha vist obligat a acatar la legislació. Per això pressiona a través dels pressupostos que aprova amb els populars.
José María Llanos, el síndic parlamentari de la formació ultra, ja va subratllar que tenien l’objectiu d’«estrangular» l’AVL. Després d’haver forçat una retallada del 50% en l’assignació pressupostària dels comptes encara en vigor, ja han advertit a Pérez Llorca que l’aprovació dels pressupostos que acaba de presentar exigirà una retallada addicional del 25% dels fons destinats a la institució. El projecte de llei presentat pels populars hi preveu, de moment, un increment pròxim al 5%.
El PPCV no vol renunciar als rèdits que, de la transició ençà, li ha proporcionat el debat sobre la filiació lingüística del valencià
L’AVL és una pedra a la sabata del PP. Van crear-la ells però se’n senten decebuts. No poden dominar-la. Ni Carlos Mazón ni Pérez Llorca no se n’han refiat de la presidenta, Verònica Cantó, que ara abandona la institució. Acostumats a designar persones de la seua confiança plena, com Eduardo Beüt a l’Agència Antifrau o Fernando Móner al CES, l’autonomia de l’AVL els resulta molesta. Des del punt de vista de l’esquerra, es tracta d’una qüestió contracultural: la dreta i l’extrema dreta tenen majoria absoluta a les Corts i probablement la tindran després de les eleccions de 2027, però PP i Vox no podran liquidar l’ens normatiu ni efectuar ingerències de cap mena en els seus nomenaments. I l’ofegament econòmic a què s’exposa l’AVL té límits: com a institució de la Generalitat, ha de comptar amb un finançament just, equiparable a la resta d’institucions que en formen part.
El moviment dels socialistes en la negociació de la reforma estatutària de 2006, pactada per Francisco Camps i Joan Ignasi Pla, és la clau de volta. Els dos negociadors socialistes, Ximo Puig i Antoni Such, van sotmetre l’aprovació de la reforma a dues peticions finals: que la tanca electoral del 5% dels vots per a accedir a les Corts fora eliminada de l’Estatut, de manera que la rebaixa del llistó depenguera en exclusiva de la reforma de la llei electoral, i que l’AVL passara a ser una institució més de la Generalitat, de manera que no se’n pot prescindir ni se’n poden alterar les normes de funcionament.
Quan Mazón va plantejar el canvi de denominació en el seu últim debat de política general —Acadèmia de la Llengua Valenciana (ALV), tal com reclama Vox— sabia molt bé que era tan inviable com declarar Miami com a nova capital del País Valencià. Lluny queden els temps en què un conseller —Alejandro Font de Mora— irrompia en una reunió dels acadèmics per aturar el ple en què anava a beneir-se la unitat de la llengua.
Lluny queden els temps en què una consellera —María José Català— forçava el Consell Jurídic Consultiu a intercedir davant l’AVL per la definició del terme «valencià» inclosa en el Diccionari normatiu que estava a punt de publicar. Sense èxit, però. Els criteris jurídics de l’òrgan consultiu de la Generalitat no podien contradir els criteris filològics.
Arribats a aquest punt, únicament resta la via de la sublevació. Que, per exemple, l’inefable José María Llanos i la seua companya de partit i presidenta de les Corts, Llanos Massó, hagueren accedit el proppassat 28 de maig a l’església de Sant Miquel dels Reis emulant el tinent coronel Antonio Tejero el 23 de febrer de 1981 al Congrés, obligant els dos centenars d’assistents a llançar-se a terra i prenent les regnes de la institució per la força. De ganes, no els en falten.