‘Herr’ Cañizares i catòlics de dretes: els assots valencians

Antonio Cañizares va aterrar, aviat farà tres anys, a l’arxidiòcesi de València, de tradició clarament conservadora. La seua designació no va estranyar ningú, perquè el terreny ja era assaonat: el llarg periple d’Agustín García-Gasco al capdavant de la seu episcopal i les dues dècades de poder omnímode del PP van convertir el País Valencià en un dels territoris més preuats de la cúria espanyola. Una joia de la corona que calia preservar davant l’amenaça que representava el canvi de cicle polític que guaitava a la cantonada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i que cada nit resava perquè el nomenaren arquebisbe de Madrid, a Antonio Cañizares van destinar-lo a València. En el pecat portava la penitència. El papa Francesc acabava d’aterrar a la plaça de Sant Pere procedent de Buenos Aires, però era plenament conscient de la seua radicalitat i no el volia, de cap de les maneres, a la principal diòcesi espanyola. Res a veure amb el seu predecessor, Benet XVI, qui va elevar-lo a la prefectura de la Sagrada Congregació del Culte Diví i de la Disciplina dels Sagraments, un ministeri que va privilegiar tant com va poder i al capdavant del qual necessitava un conservador de pedra picada. Algú com Cañizares.

L’estiu del 2014, doncs, Francesc designava —de rebot i sense ser-ne conscient— el primer arquebisbe valencià a València des del 1923. Malgrat tractar-se d’una terra prolífica en prelats, que n’ha exportats a cabassos, feia vora un segle que no hi havia un oriünd a l’arquebisbat autòcton. Tanmateix, la seua arribada no satisfeia els anhels dels sectors més oberturistes i nacionalment conscienciats de l’Església valenciana, perquè Cañizares és natural de la comarca de Requena-Utiel, incorporada al País Valencià el 1851 i que va mantenir-se adscrita a la diòcesi de Conca fins al 1957. Una persona que no parla la llengua del país i que sempre ha destacat pel seu conservadorisme i espanyolisme.

A Granada, on fou arquebisbe del 1996 al 2002, Antonio Cañizares va denunciar cinc professors de la Facultat de Teologia per la difusió d’ensenyances que considerava fora de l’ortodòxia catòlica. El centre, el gestionaven els jesuïtes, als antípodes ideològics seus, i va actuar-hi sense pietat, amb la contundència que més endavant —ja com a arquebisbe de Toledo, del 2002 al 2009— faria servir per criticar el pla Ibarretxe, l’ús del preservatiu o l’assignatura d’educació per a la ciutadania. Membre de la Reial Acadèmia de la Història, una institució que fins no fa gaire incloïa una referència amable sobre Francisco Franco al seu Diccionario Biográfico Español, és enemic íntim d’un altre radical il·lustre de l’Església espanyola: Antonio María Rouco Varela.

Per aquesta raó, i per l’ambició desmesurada que sempre ha demostrat tenir, aspirava a rellevar Rouco a Madrid, però el premi gros va recaure en Carlos Osoro, qui precisament va regir la seu episcopal valenciana durant un lustre, entre el llarg període d’Agustín García-Gasco (1992-2009) i l’arribada de Cañizares. En el seu pas per València, Osoro va mantenir un perfil baix que contrastava amb la vehemència del seu predecessor i de qui ha estat el seu successor.

Perquè, en efecte, en a penes dos anys i escaig, Cañizares ha llegat frases lapidàries, en què s’ha referit al col·lectiu homosexual com a “imperi gai”; ha relativitzat els abusos sexuals a menors afirmant que “no es pot comparar el que haja pogut passar en unes poques escoles amb els milions de vides destruïdes per l’avortament”; ha etzibat que “adoctrinar els xiquets en ideologia de gènere és una maldat”; ha alertat dels riscos que comporta la “invasió d’emigrants” que viu Europa i, fins i tot, ha convocat els fidels a pregar “per Espanya i la seua unitat”. Fet i fet, la vigília de la jornada de reflexió dels comicis catalans del 2015 va presidir una missa amb aquest motiu a la seu metropolitana. Les oracions no van provocar l’efecte desitjat i les forces sobiranistes van sumar majoria absoluta al Parlament. Els bisbes catalans, a més, van respondre-li amb un escrit en què defensaven la “legitimitat moral de totes les opinions polítiques” i demanaven que l’Església en restara al marge.

València, joia de la corona. La visita de Benet XVI a València, amb Francisco Camps i Rita Barberà en primera fila.

El canvi polític esdevingut al País Valencià el 24 de maig del 2015 ha convertit Cañizares en l’ariet dels sectors més reaccionaris. Visible com pocs, l’arquebisbe valencià acaba de ser escollit vice-president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el màxim òrgan de govern de la cúria estatal. En la votació celebrada el proppassat 14 de març va obtenir 45 sufragis, mentre que Carlos Osoro i l’arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, en rebien 28 i tres, respectivament. Era la victòria del segment més conservador de la CEE, neguitejat per alguns dels moviments que s’han produït d’ençà de l’entrada de Francesc.

‘El petit Ratzinger’

Nascut al si d’una família franquista d’Utiel, Cañizares va instal·lar-se de ben petit a Sinarques, una població situada a una vintena de quilòmetres. Tot just acabada la guerra, l’any 1941, a son pare van adjudicar-li la gestió del molí municipal, que significava una font d’ingressos considerable, cosa que va permetre que el seu fill Antonio estudiara teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, com era el seu desig. Mai no va excel·lir com a alumne i, un cop ordenat sacerdot, va estrenar-se com a vicari a Alcoi, on no va completar ni el primer any. S’hi sentia incòmode pel predomini d’una llengua que no era la seua i que no tenia la intenció d’aprendre.

A la Conferència Episcopal el coneixien com el petit Ratzinger, i ja li agradava. No sols tenien una semblança física important, sinó que s’ocupava de la mateixa disciplina que Joan Pau II havia confiat al llavors cardenal alemany. Quan Ratzinger va convertir-se en Benet, no va dubtar a encomanar a Cañizares la gestió de la litúrgia de l’Església —un autèntic caramel per a Cañizares. Amant de la litúrgia tradicional, gaudeix de valent amb les indumentàries més solemnes, com la capa magna roja —de cinc metres— que va lluir el 2007, durant una cerimònia tridentina d’ordenació sacerdotal celebrada a la congregació religiosa tradicionalista Institut de Crist Rei Summe Sacerdot de Gricigliano, prop de Florència, Itàlia.

La setmana passada, en una entrevista concedida al diari Levante-EMV, Cañizares va raonar les seues afirmacions sobre la immigració que no era “trigo limpio” sobre la base que “tenia molta informació”. “Qui diga que sóc un xenòfob, menteix per complet”, era el titular de la conversa, en què, sorprenentment, es mostrava penedit pel fet d’haver-se vestit amb la famosa capa en l’ordenació de Gricigliano: “Fou una ximpleria enorme. Els sacerdots griciglians són una comunitat molt tradicional i, abans de mi, ja hi havien anat uns altres cardenals. A tots ells els havien posat la capa magna. Vaig demanar-los si jo també me l’havia de posar i em van dir que el ritual era aquest. Per humiliació, vaig acceptar-ho. Aquella va ser una de les coses més humiliants que he he hagut de fer en ma vida”.

El fet cert és que, com a prefecte del Vaticà, Antonio Cañizares va provar de modificar el costum d’alguns països llatinoamericans —com ara l’Argentina de Jorge Bergoglio— d’adreçar-se als fidels amb el característic “el Señor esté con ustedes”. No se’n va sortir, però el futur papa Francesc sabia com se les gastava Antonio Cañizares, i així que va brollar la fumata blanca, va fer mans i mànigues per allunyar-lo de Roma. A Cañizares no li agrada que la gent es bese en el moment de donar-se la pau i és fermament partidari que els feligresos prenguen la comunió agenollats.

‘El petit Ratzinger' i el seu mentor. El 24 de març del 2006, el papa Benet XVI va nomenar cardenal Antonio Cañizares, que era arquebisbe de Toledo. No era estrany. Per les seues obres, als cenacles eclesiàstics el coneixien com el petit Ratzinger.

A València, el nou prelat ha apartat l’única dona que tenia una certa responsabilitat al Palau Arquebisbal. Es tractava de Concha Gramage, que presidia la delegació diocesana de pastoral de la salut. Per contra, manté els canonges nomenats sota el mandat de García-Gasco, entre els quals Jaime Sancho, un dels més conservadors i valencianòfobs. És un dels principals culpables de l’absència —encara— d’un missal valencià, tot i que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) el tinga enllestit. L’Església valenciana, s’estima més de viure-hi d’esquena, i la llengua pròpia continua sent marginada. És pràcticament inexistent a comarques d’un predomini catalanoparlant notabilíssim com la Vall d’Albaida, la Costera, l’Alcoià o el Comtat.

Els únics avanços —si es poden dir així— guarden relació amb el calendari de misses. El dia 20 de cada mes, la Catedral de València ara n’acull una en record de “Francisco”; la mateixa que fins l’any passat s’oficiava per “Francisco F.”, i que abans, directament, figurava amb el nom de “Francisco Franco”. I és que, si bé Cañizares s’ha fet un fart de preconitzar la seua fe democràtica, no pot amagar quines són les seues preferències.

Amb motiu de les eleccions espanyoles del 26 de juny del 2016, va emetre un comunicat —signat per tots els bisbes de l’arxidiòcesi— en què recomanava el vot per a aquelles formacions polítiques “favorables a una vida moral i justa” i en contra de les que defensen “el totalitarisme, el laïcisme excloent i el pensament únic”. Unes proclames que subscriuria fil per randa el capellà, periodista i biòleg Santiago Martín, ex-col·laborador de TVE i dels diaris Abc i La Razón a qui s’atribueix l’autoria d’algunes de les pastorals més incendiàries emeses a València. Les bones connexions de Camps i García-Gasco fins i tot van obrar el miracle: que un decrèpit Joan Pau II llegira un al·legat en favor del transvasament de l’Ebre.

‘Kikos’ i Opus

El lustre de Carlos Osoro a València va comportar la promoció de molts adscrits a Camí Neocatecumenal, el moviment que —manllevant el nom del seu inspirador, Kiko Argüello— es coneix com dels kikos. Un cristianisme de base popular i to festívol que conviu amb l’altre pilar que, de fa anys, s’ha fet fort al País Valencià: l’Opus Dei, que, tot i ser menys ostentós, compta amb tot de notaris, jutges i membres que acostumen a formar part de tribunals d’oposicions públiques. Els kikos, a qui alguns qualifiquen com “l’Opus pobre”, lideren esglésies de la ciutat de València tan destacades com les de Sant Joan de Ribera, Sant Domènec el Savi i Sant Tomàs Apòstol, que és el seu centre neuràlgic. Paral·lelament s’han afermat a l’àmbit educatiu, per bé que en ocasions han fracassat a l’hora d’implantar el seu modus vivendi. Van ser incapaços de prendre el control dels Escolapis, per exemple, raó per la qual una trentena d’integrants va decidir escindir-se’n i organitzar-se al voltant de la congregació Cooperatores Veritatis. Han establert la seua base d’operacions en una altra església d’anomenada, la del Temple, i al col·legi Santiago Apòstol. A més, a Alacant, Elx, Torrevella i Benidorm ha arrelat l’Institut de Família i Educació, que educa en la fe i aborda amb les famílies temes tan controvertits com l’avortament i l’eutanàsia.

Els kikos van fer-se notar al V Encontre Mundial de les Famílies que va acollir València el juliol del 2006 i va comptar amb la participació estel·lar de Benet XVI. S’hi sentien ben còmodes, a diferència d’ara, amb Francesc. Una font propera a l’arquebisbat explica que Cañizares mateix —més afí a l’Opus que no als kikos— ha confessat en alguna ocasió que l’actual papa és “una pallola que hem de passar”. “Aquest no és el meu papa!”, no han tingut inconvenient a exclamar els seus subordinats en cercles reduïts.

La missa tradicional en llatí, en què el capellà oficia d’esquena als feligresos, també té la seua presència. Després de celebrar-se esporàdicament en un parell d’esglésies de València, aquest culte s’ha consolidat els diumenges i festius a l’ermita de Santa Llúcia. L’oficia José Miguel Cañamás, per a qui “ens trobem davant dues esglésies: la que tracta de mantenir-se fidel a la tradició i continua dient allò que ensenya de fa segles, i la que, en canvi, ha optat per trencar amb tot allò que va precedir l’últim concili”. Segons ell, assistim a una “degeneració galopant del que és sagrat i una acomodació cada vegada més gran al món profà i antropocèntric”. El tradicionalisme exerceix de guardià de les essències.

Antonio Cañizares, arquebisbe de València, llueix una ornamenta amb una cap força llarga.

El fet cert és que les esglésies es buiden a poc a poc, i són els kikos, els únics que hi aporten saba nova. Un bon nombre de professors de la Universitat Catòlica Sant Vicent Màrtir (UCSVM) provenen d’aquest moviment popular. El centre universitari, fundat en temps de García-Gasco —sota la presidència de Francisco Camps— depèn directament de l’arquebisbat i ha ocupat molts dels béns immobles en desús a nom de la cúria valenciana. El rector, el nomena l’arquebisbe, i des del seu naixement, l’any 2003, no ha estat exempt de polèmica. Ans al contrari.

Els doctors de l’Església

“Cal crear metges per a la vida i no per a la mort”, van argumentar a l’arquebisbat per justificar la carrera de medicina que pensaven crear. Aquells estudis serien el reclam de la nova universitat. El nihil obstat del consell estatal d’universitats va tardar a arribar, les objeccions eren grans; però, tot i això, la UCSVM va començar a impartir les assignatures del primer curs amb la convicció que l’obtindrien. El president Camps va fer força perquè això passara, obviant les qüestions que generaven més recel als ambients acadèmics: la concepció tan particular de la “bioètica” en el pensament catòlic ultraconservador i la mancança dels recursos humans i materials necessaris. Al remat, més d’un any després de l’inici de les classes, la UCSVM va rebre l’autorització per impartir medicina.

A la Universitat Cardenal Herrera – CEU, que ocupa les dependències de l’antic Seminari de Montcada —curiosament, un dels més avançats de l’Estat, en l’època franquista—, les tibantors també hi han estat inherents. L’Associació Catòlica de Propagandistes, gestora del centre, va imprimir un gir ideològic molt brusc a l’entrada del nou segle. Aprofitant la privatització integral del CEU Sant Pau —fins al 2000, va estar formalment adscrit a la Universitat Politècnica de València— van desembarcar-hi tot de professors procedents de Madrid. Més concretament, de l’Instituto de Humanidades Ángel Ayala, que para especial atenció a la doctrina social de l’Església. Es van desfer, fins i tot, del sacerdot que regentava la capella de feia dècades. L’objectiu era indissimulat: convertir el CEU valencià en una rèplica del madrileny, i això passava, sí o sí, per encarir-ne els preus i per enfortir la identitat catòlica conservadora. Diversos professors van ser acomiadats, uns altres van preferir marxar, i alguns dels que s’hi van quedar van denunciar “discriminació ideològica”. Un grup d’alumnes s’hi va solidaritzar.

La involució del CEU Sant Pau, establert a Montcada (Horta), va comptar amb dos protagonistes al despatx més noble, el de rector: en primera instància, José Luis Manglano de Mas, pertanyent a una de les nissagues burgeses més anticatalanistes de València, i a continuació, Alfonso Bullón de Mendoza, vingut de Madrid i que va imprimir-hi un to encara més bel·licós. Va arribar a intitular-se “neocarlí” i encarnava un comandament profundament autoritari. L’assignatura de doctrina social de l’Església era considerada com a obligatòria en tots els estudis. Com a optativa s’hi va incloure la de realitat social i cultura valenciana, impartida per docents de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), l’entitat secessionista de capçalera al País Valencià. Bullón, a qui un professor que va coincidir-hi titlla d’“ultra”, simpatitzava amb els Guerrillers de Crist Rei, un grup d’ideologia extremista que va mostrar-se molt actiu a la dècada dels 70.

La competència de la UCSVM —la nineta dels ulls del PP— va obligar a apaivagar els ànims. Els propagandistes van abandonar el seu repte de convertir el CEU en un centre catòlic d’elit. En aquest sentit, el retorn d’una persona assenyada com Vicente Navarro de Luján —democristià de tarannà dialogant que havia pilotat, conjuntament amb José María Espinosa, el CEU primigeni— va resultar regenerador. L’actual rectora, Rosa Visiedo, també manté una postura bastant més conciliadora, gens estrident.

Francisco no és Francesc. El dia 20 de cada mes, la seu de València acull una missa en record del general Franco, que no fa gaire apareixia amb el nom complet. Més tard va figurar com “Francisco F.”, i ara, simplement, com “Francisco”.

L’histrionisme, ara, és patrimoni gairebé exclusiu d’Antonio Cañizares. “El papa Francesc representa el populisme dins l’Església”, diuen que ha deixat anar sigil·losament. També ha convidat a València com a conferenciant l’arquebisbe de Bolonya, Carlo Caffara, un dels quatre cardenals que fan la guitza a Bergoglio. A més, fomenta la UCSVM com a “motor de reaccionarisme”, en paraules d’una persona que coneix bé, de molt a prop, les interioritats de la cúria indígena.

Amb els rectors, però, no té gens de sort. L’any 2015 va destituir José Alfredo Peris així que es va fer públic el sou que percebia, proper als 140.000 euros anuals. Peris, un altre personatge molt escorat a la dreta, estava perfectament connectat amb l’arquebisbat: és fill de José Peris Soler, conseller preautonòmic valencià d’Educació i Cultura per la UCD, a qui l’esquerra, al carrer, cantava “A Peris Soler, el volem de pastisser”.

El substitut de Peris, Ignacio Sánchez Cámara, amb prou feines va durar un any i tres mesos. Va cessar el setembre passat, com a conseqüència de la topada entre la UCSVM i la Conselleria d’Educació que lidera Vicent Marzà a causa de la política de beques. El recanvi natural, qui era vice-rector general, Ricardo García, tampoc no va durar gaire, sinó que únicament va capitanejar el trànsit fins al nomenament de la primera rectora que ha tingut la universitat: Asunción Gandia, qui mai no ha ocultat la seua adscripció a l’Opus Dei.

Una persona que també se situa a l’òrbita de l’Obra és Casimiro López, el bisbe de Sogorb-Castelló que l’any 2006 va rellevar l’integrista Juan Antonio Reig Pla. De la seua banda, el bisbe d’Oriola-Alacant, Jesús Murgui, procedent de Mallorca el 2012, és l’únic de les diòcesis valencianes que sap expressar-se en la llengua d’Ausiàs March.

“Su menudencia” Cañizares —com l’anomenen irònicament determinats membres del clergat— destaca entre tots ells; però, en qualsevol cas, no es tracta d’una persona especialment culta. Així com al seu dia resava per ser enviat a Madrid, un desig que no li fou concedit, ha acabat agraint la conjuntura política que s’ha trobat a València, on pot exercir com a fuet, com a assot, d’un Govern que abomina. Un entorn en què frueix d’allò més.

En definitiva, sap que juga a casa: a la València que van llegar García-Gasco i el PP. La València que els últims anys ha construït una església dedicada a Sant Josepmaria; que n’ha obert una altra en homenatge als “màrtirs valencians” víctimes de “l’odi a la fe” a la Guerra Civil i que va erigir un monòlit sumptuós enmig de la Ciutat de les Arts i de les Ciències en record de la visita de Benet XVI. El País Valencià que ha estès els concerts educatius a centres que disgreguen l’alumnat en funció del sexe; que va forçar la marxa de l’investigador Bernat Sòria per fer servir cèl·lules mare; que va concedir una de les dues llicències autonòmiques de televisió digital terrestre a Popular TV i que tenia un numerari de l’Opus Dei com Juan Cotino assegut al costat del president Camps, a qui els caps de la trama Gürtel, per cert, van posar-li el Curita de malnom.

Camps, Cotino i Rita Barberà —que tampoc no es perdia cap processó o festa religiosa del calendari valencià— conformaven la Santíssima Trinitat del PP valencià. Sense la seua protecció, sense aquella aurèola, l’arquebisbat ha emergit com un grup opositor més. El més extremista de tots.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.