Salvem el castellà dels seus valedors

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Aclariré, per davant de les tronades, que això que llegireu a continuació té més de confessió d'una incomoditat que d'anàlisi: la meua és una d’aquelles identitats híbrides més habituals que no sembla. Tinc orígens valencians d’un xiquet de família de l’Horta Nord arrelat a Xàtiva. Però també arrels manxegues per part de mare a les quals mai no renunciaré. La meua llengua materna és el castellà. La faig emprar quan em ve de gust. I m'agradaria veure traduïdes algunes de les meues novel·les en aquesta llengua.

Des que vaig deixar de treballar per a un diari madrileny, ja fa uns anys, hi escric molt poc, però cada vegada que haig de col·laborar en algun mitjà en castellà ho faig de grat. M’hi esforce en mantenir un nivell de llengua curós. I continue llegint en castellà tot allò que m’interessa. Sóc conscient dels problemes que generen les llengües en contacte, de la diglòssia i de tot plegat, però em negue a interpretar qualsevol cosa en clau de conflicte. En tot cas, sóc ciutadà valencià. I la meua opció ha estat el treball amb la llengua del país. Amb el periodisme i amb la literatura. Perquè una llengua és un patrimoni valuós que s'ha de cuidar.

No és una opció -almenys en el meu cas seria absurd- «en contra de», sinó una actitud «a favor de». El que faig és tractar de defensar el que és millor per a la supervivència social de la llengua, la qual cosa passa per la promoció, la discriminació positiva i no perdre el marc de referència global del català. El contrari és misèria, guetització i, en acabant, irrellevància. També he de dir que no compartisc les visions catastrofistes i que estem molt millor del que pensem. Però això és així perquè no s’ha abaixat la guàrdia, s’ha mantingut un teixit i s’han fet coses per la dignificació i la promoció.  

Allò esperpèntic és pensar que el castellà corre algun tipus de perill al País Valencià. I més encara, que hi ha algun tipus de discriminació envers els castellanoparlants. La creació de plataformes com Societat Civil Valenciana, que transmet una  sensació d’emergència ridícula, o la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia (TSJ), amb indicacions inadmissibles com ara la d’obligar la Generalitat Valenciana a comunicar-se amb les institucions catalanes i balears en castellà, respon la histèria conservadora davant de qualsevol mesura que discrimine positivament la nostra llengua i la mantinga en el seu marc referencial.

És supremacisme en estat químicament pur, la reacció d’un sector social que combatrà amb ferocitat qualsevol intent d’aconseguir un estatus polític i social que s’assemble al del castellà. La llengua pròpia dels valencians ha d’estar per baix de, no ha de molestar la vista en retolacions o en els mitjans. És el símbol a batre. I quan diuen defensar-lo és de manera cínica, amb la preocupació única de deslligar-lo de la matriu comuna. La resta els és igual. No vessarien ni una llàgrima si algun dia desapareguera. De fet, és una molèstia.

Hi ha un exemple paradigmàtic: fins i tot una llengua com el bable, quasi extingida, provoca esbroncades a Astúries amb els mínims intents de promoció.

El castellà no necessita aquests valedors: la preponderància mediàtica i social continua sent aclaparadora. I fins i tot els xiquets de les «línies en valencià» es comuniquen fora de l’aula en castellà, un fenomen encara no ben estudiat, perquè és la llengua de l’entorn digital en el qual es mouen, la dels videojocs i la dels youtubers. No hi ha situació de conflicte ni de perill per al castellà. El conflicte, la pretesa «llibertat d’elecció», és el dret que s’arroguen de poder expulsar «l’altra llengua» de les seues vides. No veure-la als carrers. Que no siga útil per l’administració o per trobar treball. Tot, mentre el castellà continua sent imprescindible per a la resta.

Per a mi, llegir Rafael Chirbes o Carlos Zanón és un enriquiment. Com ara escoltar Nacho Vegas o Los Planetas. I em sent orgullós de la brillant trajectòria com a dramaturg del meu cosí manxec Pedro Víllora. Aquells sectors, pel contrari, no llegiran mai Vicent Usó o Raquel Ricart ni escoltaran Aspencat o Zoo. Llegeixen cada petit avanç de totes les llengües que no són el castellà com una derrota. Si no, no s’entén tanta visceralitat, tanta manipulació.

Ells són el conflicte. Perquè fan odiar la llengua que diuen defensar: per reacció, per fàstic, per sentit de l'autodefensa. Veritablement, el millor que li podria passar al castellà és ser lliurat d’aquesta xacra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Guanyador del premi Andròmina dels Octubre i del Joanot Martorell. És autor de Vides desafinades i El meu nom no és Irina. Amb Les quatre vides de l'oncle Antoine, la darrera novel·la, ha guanyat el Premi Pin i Soler i el de la Crítica dels Escriptors Valencians.