Estan obsessionats

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La justícia espanyola no s’està de prendre decisions que evidencien el seu endarreriment democràtic. I d’entestar-se a demostrar el gran fracàs d’una Transició que molts han volgut lloar per amagar les seues misèries. L’herència del franquisme roman a les institucions que conformen l’aparell de l’Estat. I si es manté l’herència, també és manté l’enemic, que continua sent el mateix que el que hi havia durant la dictadura: qualsevol aspiració nacional que qüestione el seu projecte d’uniformitat imposada. Així ho expliquem en un reportatge intern.

Dos exemples recents ho demostren. La justícia europea nega la rebel·lió dels dirigents polítics catalans i Pablo Llarena retira totes les euroordres de detenció. L’apreciació compartida per quatre Estats democràtics no ha fet rectificar gens el jutge, obstinat a allargar la seua croada, digna de temps passats. Tampoc no ha fet canviar el criteri de la Fiscalia, renovada des que Pedro Sánchez accedí a La Moncloa. Precisament, sobta que Sánchez, qui presumeix d’una justícia imparcial, col·loque una fiscal general de l’Estat afí que no fa cas dels criteris europeus. També irrita la seua vocació expressada de contribuir a una solució del conflicte, perquè no és acompanyada de cap gest real. Ara, pot capgirar una situació que l’hauria d’avergonyir. Pot fer que es retiren les acusacions de rebel·lió, per les quals encara hi ha nou presos polítics. Però no ho fa. El Govern espanyol presumeix d’europeisme, però no escolta Europa. Presumeix de justícia imparcial mentre el seu ministre d’Exteriors pressiona el Govern belga perquè defense Pablo Llarena del judici que té pendent a Brussel·les per falta d’imparcialitat. Presumeix d’avantguarda política mentre resta segrestat, voluntàriament, per una justícia pretèrita, fosca i autoritària.

Malauradament, la fallida de la justícia espanyola no sols afecta el Principat. Al País Valencià, el Tribunal Superior de Justícia ha fet cas de la denúncia presentada pel Partit Popular per impedir que el Govern valencià es puga comunicar en català amb els altres dos executius balear i principatí. La raó, que “el valencià no és la llengua cooficial de Catalunya i les Illes”, tot “amb independència de la naturalesa, concepte o consideració que es puga mantenir sobre el valencià i/o català”.  Es justifiquen en la qüestió nominal de la llengua. Un argument negligent que, cal dir, poden emprar pel fet que les institucions valencianes que regulen el català, així com l’Estatut, amaguen el seu nom original. Cosa que no fan, per exemple, les universitats. Ni tampoc les illes Balears, on malgrat que una part de la població anomena mallorquí el català, sense cap afany de diferenciació, les institucions mantenen el nom científic de la llengua. El Govern valencià ni tan sols forma part de l’Institut Ramon Llull, adreçat a promoure la llengua a l’exterior, on sí que hi havia l’Ajuntament de Morella quan el presidia el mateix Ximo Puig. I tot malgrat les 46 sentències judicials que avalen la unitat de la llengua. Dissimular la unitat lingüística per simple covardia contribueix a una disgregació letal. La diferència nominal obliga l’Administració valenciana a emprar el castellà amb territoris de llengua catalana. I impedeix convertir el català en l’idioma preferent de l’Administració. Així, fins a anul·lar 11 articles del decret d’ús lingüístic a l’Administració valenciana. Tot després d’haver aturat, també, el decret de plurilingüisme.

Tot plegat demostra que estan obsessionats. Que el seu objectiu és el mateix de sempre: anul·lar aquest poble perquè s’assimile, per la força, al seu. Només queda resistir els embats amb decisió. I cal que ho facen tots junts.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

El Temps
El Temps