L’hora de la veritat per a Marzà

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En aquest llarg combat de boxa que seria l’assoliment d’una competència lingüística adient en el País Valencià en les dues llengües oficials i també en anglès, el conseller d’Educació, Vicent Marzà, ha passat el primer round per victòria en els punts. La posada en marxa del decret de pluringüisme ha tingut com a balanç una més que engrescadora aposta dels consells escolars pel model avançat. Amb un indubtable (i previsible) desequilibri territorial (circumstància que es presta a moltes lectures, algunes de ben curioses), però amb avanços indiscutibles pel que fa al punt de partida i a la situació sobretot de la nostra llengua. Alguns haurem de reconèixer que la por a deixar en mans dels consells escolars el pes de la nostra llengua no estava del tot justificada. L’arquitectura de la proposta, tot i que agosarada, comptava amb l’ham de l’anglès. I, a grans trets, això ha funcionat.

El combat, amb tot, es preveu llarg. El problema no és tant l’oposició frontal del PP i dels sectors educatius conservadors, que s’hauria de donar per amortitzada en tant que la dreta no donarà per bo cap sistema que no supose privilegiar el castellà com a llengua educativa i social, que garantisca seua preponderància. El moment àlgid vindrà quan el curs vinent i els posteriors els centres i sobretot els pares -obsessionats i pressionats socialment per la competència en anglès, no ens enganyem- faran el balanç dels canvis. Les pancartes amb lemes com “menos valenciano y más inglés” són descriptives d’una mentalitat de fons molt difícil de combatre.

Al mateix temps, però, hi ha una evident desconflictivització de la llengua, un allunyament entre les noves generacions de progenitors de l’autoodi i la recuperació d’un cert prestigi social del català. O, si voleu, de la seua utilitat: actuacions com la del requisit en l’administració són cabdals en aquest sentit. A desgrat o no, molta gent ha entès que la llengua pròpia és un instrument de promoció professional. Fer entendre, salvant velles i absurdes hipoteques, que també és una ferramenta útil per trobar treball a Catalunya i les Illes, seria el següent pas.

Per davant, uns quants obstacles molt feixucs de saltar. Un té a veure amb la praxi del sistema, amb la formació del professorat sobretot en anglès i, també, en català. Tot i que les noves fornades haurien d’estar millor preparades en aquestes llengües, la sensació és que el nivell general és insatisfactori. I que els esforços de reciclatge que està fent el professorat són insuficients per fer front a l’educació en anglès.

Altrament, algú hauria de trencar un equívoc social pel que fa al sistema educatiu: molts pares deleguen en les escoles no sols la formació dels seus fills, sinó fins i tot l’assumpció de valors com la disciplina, el respecte als congèneres o les pautes de joc. A casa, per no discutir, per “gaudir dels fills”, via lliure. I en el tema de l’anglès, gairebé tots els progenitors se senten concernits però deixen la qüestió en mans del sistema educatiu, es desentenen o contracten classes particulars si s’ho poden permetre. Sense esforç a les cases, de familiarització amb l’anglès (també amb la nostra llengua), a través de cançons, pel·lícules o diàlegs, no s’aconseguirà fer el salt. I amb això tindran molt a veure les capacitats dels pares (un altre desequilibri) i les eines que siga capaç de generar la nova RTVV. Per dir-ho clarament: sense sèries animades en català, o en anglès subtitulat, o directament en anglès, no hi haurà avanços significatius. I sense fer de la nostra llengua un vehicle per al joc i la imaginació dels menuts (que solen canviar al castellà quan juguen entre ells, perquè és l’idioma de referència dels dibuixos i els videojocs), no hi haurà un futur perdurable.

El títol d’allà dalt és, en realitat, bastant equívoc i injust. Políticament, és cert, arriba l’hora de la veritat per a Marzà. En realitat, ens l’estem jugant tots aquells que apostem per un model diferent al supremacisme trampós de la dreta.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.

Xavier Aliaga
Xavier Aliaga

Periodista a EL TEMPS i escriptor. Autor de la novel·la El meu nom no és Irina (Andana, 2013), Dos metres quadrats de sang jove (Crims.cat, 2014) i Les quatre vides de l'oncle Antoine, per la qual ha guanyat el Premi Pin i Soler de narrativa de 2017.