El soroll ensordidor dels xiulets era un exercici alliberador, el preludi infal·lible de la protesta. Els crits de guerra sindical s’alternaven amb aquella remor molesta, reivindicativa, presa de la ràbia obrera provocada per la precarietat i la progressiva corrosió de les biografies laborals. Encara quedaven uns anys per a l’entrada al nou segle, al nou mil·lenni, però els corrents subterranis ja albiraven una llarga nit per als interessos de les capes que havien de sobreviure amb la suor del seu front. La manifestació del primer de maig era una litúrgia clàssica, fins i tot amb un cert punt d’innocència vetusta. Aquella cita de clam pels drets laborals era, tanmateix, una demostració de força, una exhibició de múscul rutinària per recordar la capacitat de mobilització dels treballadors.
Toni Reina amb prou feines havia complert un any. Criat en una família amb forta consciència de classe, de conviccions antiracistes i guiada pel valor universal de l’antifeixisme, va acudir a la marxa en qüestió acompanyat de la seua mare i la seua tia, situades en el bloc feminista. L’estampa, immortalitzada a través d’una fotografia que conserva amb estima, marca aquell primer contacte, ni que siga inconscient, amb el carrer i amb la militància. Més de tres dècades després d’aquella estrena involuntària, Reina acumula anys i anys de compromís antifeixista, un currículum d’activisme clàssic contra la bota feixista, que no ha estat exempt de problemes i maldecaps per a la seua vida quotidiana.
L’ambient familiar va empentar-lo, encara que fora per inèrcia, a endinsar-se amb només tretze anys, en pura etapa adolescent, al moviment antifeixista. El contacte amb persones del moviment estudiantil i d’organitzacions progressistes, i moure’s pels centres socials de Castelló de la Plana, van fer la resta. “En els meus inicis, freqüente amb altres companys espais com ara el Cassal Jaume I de Castelló de la Plana. Ho faig en una època convulsa, on hi ha una certa vitalitat de l’extrema dreta, amb grupuscles feixistes que actuen al carrer amb prou violència i agressivitat, assetjant de manera especial els moviments antifeixistes i d’esquerres”, relata. “Era una etapa complicada, de pallisses, ganivetades i un conjunt d’agressions molt violentes per part d’elements de l’extrema dreta”, insisteix per cartografiar l’ambient que es vivia en els primers compassos del nou segle.
“El meu compromís militant radica en la idea de combatre aquests grups per tal de tenir una ciutat més amable, on els moviments d’esquerres es pogueren desenvolupar sense l’assetjament d’elements neonazis o feixistes”, indica. Tot i aquest principi activista, la seua evolució al si del moviment antifeixista està lligada a una concepció àmplia de la lluita contra el feixisme, “on no solament hi ha la idea d’actuar contra els elements de l’extrema dreta, sinó també contra el capitalisme del règim del 78 i la monarquia heretada del franquisme, així com a favor de la memòria històrica antifeixista i per la instauració d’una república”.
Quan la Gran Recessió treia el cap per l’horitzó, Reina va participar del naixement del casal antifeixista La Cosa Nostra Castelló Antifa Social Club. Pels volts del 2008, gent de la seua generació, d’aquella que va arribar al món entre 1989 i 1990, van decidir crear un espai “per contrarestar la presència dels nazis i els feixistes al carrer”. A través de concerts, xerrades, passis de vídeo, ponències, impuls de festes alternatives, organització de manifestacions o actes en els quals es resignificaren dates fetitxe per a l’extrema dreta, com ara el 20-N, s’intentava tenir una presència que arraconara els grupuscles ultradretans a la ciutat. “Ens hem trobat amb molts obstacles per dur endavant l’activitat del centre. El local ha estat precintat, hem sofert atemptats, denúncies de la policia, i hem sigut víctimes de la repressió”, lamenta.
Reina, precisament, ha passat “massa vegades pels calabossos”, segons assenyala, “per la seua militància política”. “Des dels 16 anys, estic involucrat en diversos procediments judicials. Ara, per exemple, estic acusat sense cap mena de proves de ser el responsable de penjar un ninot a Castelló amb la cara de Santiago Abascal. Tant la policia com Vox m’acusen de greus amenaces de mort, tot i que no hi tinc res a veure”, narra. Critica que ha pagat la seua militància antifeixista “amb acomiadaments del treball”.
El compromís polític, tanmateix, li ha permès gaudir de moments inoblidables com ara “la resposta històrica” que l’antifeixisme va donar en la diada valenciana del 2018 en reacció a les agressions feixistes d’un any abans. Fou un escenari d’unió dels diferents fils de color roig i negre que conformen l’ampli i divers moviment antifeixista.
Els anys de plom
L’inici d’aquest cordell s’ha de buscar a la resistència antifranquista, en les persones que van fer força per obrir la finestra democràtica que havia tancat la dictadura amb l’objectiu d’allargar la foscor durant dècades i dècades. Guillem Agulló, pare del jove assassinat l’any 1993 a Montanejos (Alt Millars), va ser un d’aquells que va jugar-se la pell contra el feixisme governamental. De pares republicans, família vinculada a la UGT i adscripció socialista, va formar part de partits d’axioma comunista com ara el Partit del Treball d’Espanya, Bandera Roja o el Partit Comunista d’Espanya. “La meua consciència prové de la meua educació cultural, d’un ambient familiar on es corejaven cançons de la República, es feien guitarrades o cantàvem albades. Estar a casa era un moment de llibertat en comparació amb un carrer dominat per la repressió, l’Església catòlica i la Guàrdia Civil”, conta.
Tot plegat conduiria Agulló a ser un dels fundadors de Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV) en la clandestinitat, integrada al sindicat vertical. A la rereguarda, conscient que no podien caure ambdós per no deixar desemparats els seus tres fills, es quedava Carme Salvador. Guillem i Carme van viure la Transició com una il·lusió feta miques, com una etapa convulsa marcada per la virulència del blaverisme esquadrista. Amb el pas dels temps, però, Agulló va centrar-se en el seu negoci i va passar a una militància “menys compromesa”. El malson del feixisme despertaria quan una ganivetada neonazi va posar fi a la vida de Guillem, el seu fill. Un militant independentista, antiracista i antifeixista. Amb el mateix nom que son pare, Guillem Agulló va erigir-se en símbol antifeixista. No sense el treball inesgotable dels seus progenitors, que van picar pedra per fer entendre a la societat que l’amenaça ultradretana persistia en democràcia.
“Quan maten Guillem, ens va costar molt fer entendre a la gent que els assassins eren feixistes i neonazis. No ens creien, pensaven que ens havíem tornat bojos del mateix dolor. Ens vam sentir molt sols, però no podíem deixar tirat al nostre fill. Ell havia donat la vida per lluitar contra el feixisme”, expressa Salvador, que coincideix amb el seu marit en què fins aleshores no eren conscients de l’alerta feixista. “El meu fill sabia de la perillositat de les bandes neonazis, era ben conscient que el feixisme no s’havia acabat”, complementa Agulló.
La travessia d’explicar les motivacions polítiques de l’assassinat del jove antifeixista fou infernal. La família Agulló-Salvador va estar sotmesa a amenaces telefòniques constants, pintades de blavers i neonazis celebrant la mort del seu fill, l’ofegament del negoci amb el qual vivien, l’intent d’apartar-los de la carretera a l’altura d’un barranc, de punxar-los el telèfon sense cap ordre judicial, de buscar relacionar-los amb l’esquerra abertzale amb el robatori del seu cotxe i la col·locació al maleter de propaganda d’Herri Batasuna... El calvari fou insuportable. “Ens volien desacreditar fent veure que estàvem bojos i relacionant-nos amb el terrorisme per aplicar el sil·logisme següent: si els pares eren terroristes, el fill també ho havia de ser”, denuncia la mare. “La jugada va eixir-los mal: encertaren matant Guillem, però fallaren amb nosaltres, perquè teníem una militància i una convicció de lluita que era complicat d’enderrocar”, reivindica ell.
El crim de Guillem Agulló fou una mena de despertar antifeixista, de sotrac vivencial, per a una generació de persones entre les quals es troba Miquel Ramos, exintegrant del grup Obrint Pas, periodista especialitzat en els moviments ultradretans i autor del llibre Antifascistas: Así se combatió a la extrema derecha desde los años 90 (Capitán Swing, 2022). “La nostra generació va quedar marcada per aquell crim. Cada any ens reuníem a Burjassot en el dia de la seua mort per recordar-lo. El seu nom sempre estigué en boca de tots”, relata per rememorar com el còctel de la passió per la música que emergia aleshores —punk, rock, ska, reggae, mestissa, etc.—, la proximitat del seu institut al Kasal Popular que hi havia en unes antigues instal·lacions de bombers ocupades i l’entorn de socialització al barri del Carme, hàbitat llavors dels moviments socials de València, va derivar en una militància molt activa. “Eren anys on l’agressivitat de l’extrema dreta es vivia de manera frenètica”, afirma Ramos.
A pesar que l’Assemblea Antifeixista de València havia desenvolupat una tasca silenciosa de vigilància i monitoratge de l’univers ultradretà, amb la proliferació de fanzins com a eines d’informació, Ramos formava part d’un grup amb inquietuds periodístiques que van apostar per una certa professionalització d’aquella feina.
En 1998, van impulsar el periòdic L’Avanç, caracteritzat per treure diverses investigacions sobre l’extrema dreta valenciana. “Teníem un perfil molt baix, no ens mostràvem públicament com a investigadors i generalment es firmava amb pseudònim”, reviu. Aquella experiència, junt amb un viatge efectuat a Alemanya on va conèixer el treball documental del moviment antifeixista de Berlín, van empentar-lo a adoptar el periodisme com a instrument de rigor i d’estudi per tractar l’extrema dreta. Un camp per practicar activisme de llums llargues. “Tenia el meu treball, estudiava la meua carrera i sovint actuava com a informant. En unes altres ocasions, signava sota nom fals. L’important era que la informació es publicara”, remarca.
Malgrat haver adoptat durant anys aquest perfil discret, el coneixement de la seua figura arran de la seua carrera musical i la seua consolidació com un dels referents del periodisme especialitzat a desmuntar la teranyina ultradretana li han donat l’oportunitat de gaudir d’altaveus mediàtics, “de parlar de certes temàtiques que fins aleshores no tenien cabuda en els mitjans convencionals”. “Soc conscient que la meua presència en els grans mitjans és anecdòtica i d’una durada incerta. Mentrestant, aprofite aquests altaveus, entre més coses, per practicar una òptica periodística inequívocament antifeixista i de denúncia de l’extrema dreta”, assenyala.
L’historiador Carles Viñas també va transitar de l’activisme antifeixista de carrer a disseccionar-ne el fenomen, tot i que, en aquest cas, des del camp acadèmic. Amb diverses publicacions sobre el moviment skin i els ultres al futbol, va viure en carn pròpia els convulsos final dels vuitanta i principis dels noranta a Barcelona. “Fou una època dura. Hi havia molts grups neonazis prou actius, proliferaven les agressions d’aquests elements i es practicava l’autoorganització. Era fonamental fer grup, fer pinya. S’havia de procurar anar acompanyat i mai a soles pel carrer. Vivies, evidentment, amb la por de poder rebre, però amb la convicció que era important plantar cara en la mesura del possible”, rescata del baül de la memòria.
L’activitat d’aleshores era fer proselitisme de la causa, repartir propaganda, col·locar adhesius, fer pintades. “Intentar que no passaren els murs dels nostres barris, que la nostra paraula es difongués el màxim possible”. Per aconseguir que el missatge antifeixista seduïra el jovent i trencara les barreres socials que tenia aquell moviment, va emprar-se la música. “Exercia un paper de vehicle de protesta i de denúncia. Ens proporcionava una eina per poder confrontar idees, denunciar actituds i comportaments, donar a conèixer la paraula i ampliar la nostra base. Era un canal de socialització, de captar més gent”, exposa Viñas. “En el meu cas, estava clar que la música i la denúncia era el mateix”, especifica.
De castigar les cordes vocals amb lletres àcides va passar a convertir-se en un estudiós del fenomen des dels murs de la universitat. “Es tracta de donar a conèixer tot aquest univers des del rigor; canvien les maneres, les formes, el sentit i el discurs envers quan practicava l’activisme”, diferencia, per subratllar que “és important oferir informació perquè cada persona es creï un esperit crític propi”. “Per poder estudiar determinats fenòmens, has de trepitjar el carrer. No pots fer-ho des del teu despatx i amb llibres de la biblioteca. Has de conèixer les dinàmiques, els seus moviments, com neixen. Tot aquest bagatge t’aporta una riquesa que fa que les teves anàlisis siguin més acurades”, ressalta.
En aquella etapa d’agressions neonazis, de crims contra joves antifeixistes i persones trans, els moviments socials, tant a Barcelona i València, van establir convergències amb l’antifeixisme. Les lluites pel territori, el moviment ocupa, els insubmisos o l’esquerra independentista van teixir sinergies i aliances. No hi havia, de fet, alternativa: l’extrema dreta tenia com a objectiu qualsevol organització alternativa, progressista, valencianista o independentista. Laia Serra va viure amb intensitat aquell període, especialment el final d’uns anys noranta caracteritzats, segons assenyala, per una “efervescència política” a Barcelona arran de la vitalitat dels moviments per l’habitatge o l’antimilitarisme.
La immersió a l’activisme social va conduir-la a enfundar-se la toga. “Hi ha lletrats sensibilitzats amb determinats temes, que els tracten amb especial interès, però hi ha una altra generació, de la qual formo part, que érem activistes abans de professionals. De fet, ens fem professionals perquè som plenament conscients de la necessitat de comptar amb gent que batallés amb coneixement de causa, per exemple, al camp del dret”, explica sobre la seua transformació d’activista a lletrada especialitzada en drets humans, igualtat de gènere i contra la discriminació de les persones per la raó que siga, cosa que l’ha duta a participar en causes judicials de tota mena, ja fora per la col·locació de càmeres a les comissàries dels Mossos d’Esquadra o contra la violència policial durant el referèndum de l’1 d’Octubre. “Estic molt contenta d’haver pres aquesta decisió, he pogut contribuir de manera molt efectiva en l’ampliació dels drets de la col·lectivitat i en la seva protecció davant la batalla que l’extrema dreta està lliurant als tribunals”, afirma.
En efecte, Serra practica l’antifeixisme des dels jutjats. És un escut envers “els fonamentalistes, l’extrema dreta i els sectors reaccionaris conservadors” que malden per “conquerir l’àmbit comunicatiu, cultural i judicial”. “Darrerament ha aflorat una cultura judicial al voltant de la dreta i de l’extrema dreta que planteja determinats procediments judicials amb finalitats polítiques, jurídiques i comunicatives; gràcies a això, Vox ha pogut ser considerat víctima d’un delicte d’odi per part d’activistes veïnals”.
Ella avisa que “la societat no és conscient de la transcendència que poden tenir les victòries de l’extrema dreta als tribunals, ni que sigui en òrgans judicials incapaços d’imposar doctrina”. “Si s’ha interpretat un cas d’una manera determinada, aquesta visió judicial pot repetir-se una altra vegada; s’està obrint la porta a interpretacions favorables als interessos de l’extrema dreta, que n’és ben conscient de l’oportunitat”, incideix.
Crear comunitat, combatre el feixisme
La feina assistencial dels moviments socials s’ha convertit, tot sovint, en l’antídot perquè la serp feixista quede dintre de l’ou i no trenque la casca per emergir a la societat. L’Obrera de Sabadell (Vallès Occidental), un centre social situat en una gran població metropolitana, de tradició obrera i receptora sovint de persones migrades, ha actuat, en paraules de l’activista Albert Jiménez, “com a tallafoc de l’extrema dreta”.
Enrolat a la lluita social a través de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), un dels col·lectius fundadors de l’espai comunitari, Jiménez és un dels responsables d’unes instal·lacions de llenguatge antifeixista a les parets que té la meta de “construir comunitat”. L’Obrera compta amb una escola popular i un gimnàs, i s’ha caracteritzat per combinar activitats culturals —presentacions de llibres, grups de lectura, debats, tallers, micros oberts, exposicions de pintura, funcions de teatre— amb l’opció d’ensenyar-se a ballar salsa, hip-hop i més modalitats de música urbana.
“Una de les funcions de l’Obrera és donar una resposta a les necessitats de la gent treballadora del barri, ja que d’una altra manera no podrien accedir-hi arran de la seva mercantilització”, defensa. Un dels factors importants d’aquest espai, diu, és “la coneixença entre persones”. “Quan entrenes o comparteixes espai amb persones d’origen migrant, és més probable que acabis tenint una relació d’amistat o, si més no, puguis entendre-la, conèixer-la i comprendre la seva situació. Aquest contacte, en la majoria dels casos, fa que observis que tens més coses en comú de les que pensaves, i que els prejudicis inicials puguin esvair-se”, argumenta. L’espai, de fet, està declarat com a lliure de conductes racistes i masclistes. “Quan es produeix un incident, no s’aplica cap càstig. S’intenta treballar perquè aquesta persona pugui ser conscient del seu comportament. Només en casos extrems es dona una expulsió.”
Assetjat en els seus primers compassos pels elements neonazis i feixistes de Sabadell, l’Obrera ha destacat pel seu gimnàs accessible a tothom, on s’han organitzat vetllades feministes. Com a encarregat d’aquesta secció, Jiménez apunta que, al remat, “els esports de combat i de contacte són el que són, sempre hi ha aquesta idea d’aprofitar els coneixements per exercir l’autodefensa” enfront d’un atac feixista. “És cert que hi ha aquesta concepció, i no ens n’amaguem. Ara bé, l’objectiu principal del gimnàs és que la gent gaudeixi de la pràctica esportiva, que sigui una font d’alegria a la seva vida quotidiana”, assegura.
Kilòmetres i kilòmetres cap al nord s’ha emprat també l’esport —i, més concretament el futbol— com a vacuna contra els símptomes que denoten l’expansió de la malaltia ultra. Amb consciència antifeixista pel seu entorn familiar i una militància anarquista des de l’adolescència, a Romain Melich li va brollar la idea després d’un viatge a Mèxic, on grups de tendència antifeixista i anarquista practicaven l’anomenat “futbol llibertari”.
Habitant de Perpinyà, coneixia unes altres experiències de clubs esportius que usaven la pilota o el ioga per socialitzar entre persones diferents i estripar prejudicis fonamentats en el desconeixement de persones provinents d’altres contrades. “Les converses durant el confinament domiciliari per la COVID-19 van esdevenir-ne el detonant. Ens sentíem aïllats, i una manera de recuperar la normalitat després de la reclusió podia ser jugant a futbol”, assenyala.
La idea d’impulsar un club antifeixista va materialitzar-se l’any passat sota la denominació Estrella Esportiva del Rosselló. “Amb el futbol com a vehicle de socialització, vam construir un club en el qual pogués participar tota la gent que ho desitgés. No hi ha cap problema si no saps jugar ni tampoc importen les teves condicions. Tots ens acceptem i gaudim de l’esport com a passatemps lúdic, com una manera de conèixer l’altre, de comprendre’l i no tindre-li por, la qual, de vegades, és la benzina perquè emergeixi el feixisme”, manifesta Melich.
El club, de moment, compta amb cinquanta participants i ha destacat per sumar-se a marxes contra els partits d’extrema dreta a França, com ara Reagrupament Nacional, o a favor dels drets de les persones migrades i de la igualtat entre dones i homes. “Intentem tenir una ideologia global, tot i que primer pensem en els aspectes pràctics.”
A tocar de Girona, l’Espai Antiracista de Salt ha fet evolucionar l’activisme clàssic antiracista i de combat de l’extrema dreta local. Ara s’anticipen als discursos d’odi prenent part de les batalles socials. I no els va gens malament. Mosta Shaimi n’és un dels principals activistes. Originari del Marroc i expulsat diverses vegades d’Europa, va iniciar el seu compromís social i cívic a les acaballes del mandat de José María Aznar. Va ser a Banyoles (Pla de l’Estany), en el si d’una associació de joves marroquins que lluitaven contra el racisme a la població. “En aquell poble hi havia actituds xenòfobes com ara no deixar entrar en un bar a una persona d’origen migrant. Denuncièvem tots aquests comportaments i teixíem aliances per facilitar l’encaix de tothom”, descriu.
L’operació Dixan —una actuació policial i judicial força sospitosa contra diversos membres de la Plataforma Aturem la Guerra de les comarques gironines en el context de la participació espanyola en la invasió d’Iraq— va provocar un punt d’inflexió en la biografia activista de Shaimi. “Van detenir coneguts meus de Banyoles, d’Olot i d’un altre poble de la Garrotxa. Aquella situació va afectar-me molt, estava convençut que es tractava d’un muntatge policial. Això em va obligar a organitzar-me junt amb persones que no eren marroquines, a moure’m per Girona i, més concretament, pel centre social la Màquia, on es practicava un antifeixisme clàssic. En aquell espai, on hi havia gent independentista, anarquista i d’unes altres sensibilitats esquerranes, vaig vertebrar la meva visió sobre el feixisme, vaig aprendre història de Catalunya i de l’Estat espanyol, i vaig ser ben conscient del joc polític”, evoca.
Anys després, es va traslladar a Salt, on pels volts del 2012 va estar involucrat en el naixement de l’Espai Antiracista de la població. Els objectius fundacionals eren combatre el racisme estructural ifrenar la irrupció al municipi de la xenòfoba Plataforma per Catalunya. “Aquest partit no podia tenir una presència plàcida i tranquil·la a Salt. Estàvem dintre d’un context favorable per als missatges de Plataforma per Catalunya, ja que s’estava immers en plena crisi econòmica i mai no s’havia gestionat correctament la presència de persones migrades al municipi. Hi havia el risc de penetració d’aquesta idea de culpabilitzar l’últim que ha vingut, de convertir-lo en el boc expiatori de tots els problemes”, contextualitza.
“Hi havia una concepció instal·lada de deixar-los fer, de no assenyalar Plataforma per Catalunya per evitar que se’ls visibilitzés i comptaren amb espais de propaganda. Nosaltres vam tenir molta gent en contra nostra per visibilitzar-los, però buscàvem el desemmascarament del racisme i el feixisme. Volíem evitar que la seva presència es normalitzés, que comptaren amb una paradeta per Sant Jordi amb total normalitat”, precisa. L’ofensiva va consistir a repartir fulls de mà i elaborar correus explicatius per a les associacions de veïns, “on traçàvem els vincles amb grups violents i fèiem pedagogia de les conseqüències dels discursos d’odi”. També feien un treball d’acompanyament al carrer, de converses amb el veïnat per desarticular els seus missatges radicals.
La pressió contra la formació que va liderar a escala catalana Josep Anglada, antic militant de Fuerza Nueva, es va incrementar fins a la convocatòria d’actes abans dels seus. Una dinàmica de seguiment que va provocar una reacció judicial de la formació contra diverses veus rellevants del col·lectiu antiracista, entre les quals Shaimi. Plataforma per Catalunya va querellar-se contra l’Espai Antiracista de Salt per oposar-se a la manifestació de rebuig a la construcció d’una mesquita a la població i per confeccionar un discurs d’odi contra el partit radical. En el primer cas, van abaixar la quantitat de la multa imposada inicialment via administrativa fins a deixar-la a zero; i, en el segon cas, van resultar-ne absolts. “Els hi fèiem la vida impossible per aturar la normalització del seu discurs feixista i racista a Salt”, es felicita.
Segons aquest activista, Vox ha après d’aquella experiència i s’ha allunyat del carrer com a espai de difusió del seu missatge. Busquen l’assenyalament per uns altres canals. Aquesta estratègia ha provocat que el col·lectiu antiracista estiga obligat a generar espais que anticipen el racisme i el feixisme, com ara amb l’embranzida d’un Sindicat d’Habitatge, la conformació d’una plataforma contra la segregació escolar i una organització en suport dels joves sense referents familiars. El repte és actuar contra els problemes d’inseguretat a les llars pels ocupes o contra l’estigmatització dels menors estrangers no acompanyats. “Vox vertebra el seu discurs sobre les ocupacions i les inseguretats als barris, que són problemes reals. A nosaltres no ens toca fer cap judici moral ni dir a cap persona que és racista. Ens interessa saber per què ha adoptat aquest posicionament, i intervenir-hi, dintre de les nostres possibilitats, per prevenir-ho. Les autoritats, per exemple, han estat a la parra en temes d’habitatge, i la gent ha de sobreviure com pot. Això afecta la vida dels altres, perquè la marginalitat genera misèria i tensions socials.”
Alerta ultra
Si la vida política de Salt es va veure sobresaltada en la dècada passada per la irrupció de Plataforma per Catalunya, Elda i Petrer, dues ciutats de tradició obrera localitzades a la comarca valenciana del Vinalopó Mitjà, van ser víctimes de la proliferació de grupuscles neonazis. Sota l’extinta marca de Lo Nuestro, va tractar de consolidar una organització residual feixista que imitava les formes i actuacions d’Hogar Social Madrid. Encara més, comptava amb àmplies connexions amb el col·lectiu neonazi madrileny. L’encadenament d’agressions de segell gammat va despertar la preocupació a la comarca. És per això que van posar-se les primeres pedres per impulsar una plataforma que visibilitzara el problema i evidenciara el rebuig del teixit social, però la seua vida fou més aviat curta.
En aquell primer intent d’articular un front d’oposició a l’amenaça neonazi, va estar-hi present Estefania González. Criada en una família de classe treballadora, va apropar-se a l’antifeixisme quasi de manera autodidàctica, sense gaire influència dels seus cercles més propers. Amb només 18 anys, va decidir endinsar-se en aquella plataforma: “La situació era molt frustrant, perquè ni les institucions ni els cossos de seguretat actuaven. Hi havia companys agredits, i els agressors estaven al carrer burlant-se de la seua impunitat. Aquesta ràbia t’impulsava a seguir en la lluita antifeixista, a tenir més ganes de batallar. Aleshores no tenia por a pesar de les pallisses que havien rebut els companys o de les destrosses dels seus cotxes. Amb el pas del temps, però, sí que vaig actuar amb més precaució”.
L’obertura del casal neonazi fou la gota que va permetre la construcció d’una plataforma sòlida contra l’alerta ultra. Es tractava de Crida contra el Racisme, una organització que s’inspirava en l’experiència exitosa d’Alcoi, on s’havia aconseguit arraconar els tentacles de Lo Nuestro, i que més tard es reproduiria al Baix Segura. També tenien com a guia el precedent d’Unitat contra el Racisme a Catalunya. Com a activista de Crida contra el Racisme, va estar involucrada en les campanyes pel tancament del local neonazi, contra la islamofòbia o en iniciatives denominades Stop Vox. “Aquestes actuacions s’han combinat amb una tasca de bastir llaços amb el teixit associatiu de la comarca mitjançant recollides d’aliments, repartiments de joguets en Nadal, i en setembre, de material escolar”, afegeix. El col·lectiu, fins i tot, ha format part del Consell de la Joventut d’Elda amb el propòsit de fer campanyes contra la xenofòbia i el racisme.
Amb un treball que escapa pràcticament per primera vegada de la precarietat i havent bufat les espelmes del seu 30è aniversari, reconeix que “compaginar l’activisme antifeixista amb l’activitat laboral ha estat força complicat”. A l’hostaleria, s’ha topat sovint amb els nazis que acudien als establiments per molestar i amb trobades “de determinades persones amb els meus caps perquè m’acomiadaren per la meua condició d’activista”. “El meu compromís de vegades m’ha passat factura a la vida laboral... Aquestes pressions busquen desmotivar-te, fer que abandones la lluita, però, una vegada has arribat a segons quin punt, no pots retrocedir ni tirar enrere, ja no vols deixar una militància que, malgrat ocupar-te bona part dels moments lliures, ja forma part de la teua manera de viure.”
La vitalitat militant era menys vigorosa a Mallorca quan va fundar-se la Plataforma per la Democràcia, tot coincidint amb l’emergència de Vox al tauler polític balear. Provinent de la comissió feminista de la Universitat de les Illes Balears, i polititzada per les lectures devorades en la seua adolescència i l’ambient de pulsió progressista que tenia la seua quinta del grup d’escoltes, Maria Estalrich va ser una de les veus d’aquella plataforma, junt amb David Abril, qui acabaria esdevenint dirigent de referència de Més per Mallorca.
“La plataforma es va crear per establir sinergies entre diverses organitzacions polítiques, civils, socials o sindicals de les Illes Balears preocupades per l’auge de Vox”, comenta. “Hi aixoplugava col·lectius que treballen contra la violència de gènere, com ara Brilla, i les centrals sindicals de tall clàssic.” L’esperit unitari va fer que la nounada Plataforma Antifeixista de Mallorca s’integrara en aquest espai.
Aquella mena de front ampli contra l’expansió de la formació extremista a les Illes va incloure la celebració de debats amb periodistes i persones del món de la cultura sobre el fenomen que encarnava Vox. “El nostre desig era que l’esquerra, de vegades fragmentada i dividida, comptés amb un espai comú per respondre a l’ascens de l’extrema dreta. La plataforma, tanmateix, va perdre vitalitat, perquè la pluralitat de les organitzacions que la conformaven feia complicat un funcionament efectiu. Cada actor disposava dels seus estatuts i les seves formes d’operar. La manca d’una jerarquia, és a dir, que no hi hagués ni presidents ni secretaris ni res, crec que també va contribuir a l’estancament, a quedar-se com a un espai en stand-by”, es plany aquesta activista, amb només 23 anys a la seua esquena i en plena etapa de formació professional com a psicòloga.
L’aturada d’aquella aventura ha provocat que Estelrich practique l’antifeixisme a través d’una defensa del feminisme i de la visibilització de les diferents persones que conformen el col·lectiu LGTBI, a través d’un pòdcast que emet una ràdio local de l’illa. “Pens que aplicar un punt de vista feminista a la realitat també és una manera de batallar contra el feixisme. S’ha de recordar que el moviment feminista ha estat sempre en el punt de mira de l’extrema dreta i de les organitzacions feixistes”, raona Estelrich. Minvar la capacitat d’atracció dels discursos masclistes que acostumen a pregonar les forces reaccionàries és ara un dels seus principals objectius. Una pinzellada morada a un fil de color roig i negre, a una lluita plural i diversa, exercida per activistes amb mirades i actuacions ben diverses. El nostrat cordell antifeixista.