Per què calia historiar l’Esquerra Independentista dels Països Catalans?
Vam creure que mig segle de vida era prou per començar a fer una visió panoràmica de l’evolució d’aquest espectre ideològic. Veure també com ha anat variant la seva incidència social. Era important posar sobre blanc i negre aquesta trajectòria i fer una mica anàlisi des de l’àmbit acadèmic, allunyat de la militància.
Un dels problemes que han trobat al fer el llibre és que no hi havia massa treballs acadèmics previs. Com hi han fet front?
Un dels hàndicaps és que les obres que s’havien fet fins ara eren a nivell de testimonis i a l’àmbit de la memòria. L’altre problema és la dispersió dels arxius. És una feina feixuga per qualsevol historiador poder abordar els temes. La idea era oferir una visió panoràmica i que a partir d’aquí es puguin obrir línies de recerca concretes sobre els diferents temes.
Degut aquest poc treball acadèmic, han hagut de compaginar historiadors amb periodistes i activistes. Com han gestionat aquesta qüestió?
Primer vam intentar buscar persones que havien fet recerca sobre el tema. En aquells capítols on això era inexistent, vam intentar buscar persones que tinguessin coneixement sobre el medi, perquè algú no hagués de fer una immersió total. Malgrat la voluntat de trobar un to acadèmic, ens vam trobar un altre handicap. Pràcticament la totalitat d’autors tenen alguna vinculació amb l’independentisme o aquests àmbits. Ens va sobtar la innexistència d’autors acadèmics que treballin aquests àmbits. És un tema que no té interès o irrellevant? És un tema interessant, la inexistència d’estudis externs.
Fet el llibre, quin creu que és el fil conductor que defineix l’espai polític?
Els tres eixos principals que vindica el PSAN el 1969: independència, socialisme, Països Catalans. La reivindicació política territorial i social. Aquesta conjunció és la que marca el mig segle d’Esquerra Independentista.
Al llibre són presents en molts moments dues visions en tensió sobre el paper que ha de tenir l’Esquerra Independentista. D’on neixen aquestes visions i quin pes tenen?
Aquestes dues línies i el fraccionalisme que caracteritza part de la història que expliquem al llibre ja emergeix al principi. El PSAN té tres grans crisi i escissions poc després del seu adveniment. Això s’ha perpetuat al llarg de 50 anys. Són dues visions, la que aposta pel front patriòtic i la que ho fa per la unitat popular.
Com les definiries?
Una opta per prioritzar l’entesa amb altres organitzacions, moviments i entitats socials prioritzant l’eix nacional. L’altra entén que sense la conjunció de l’eix social amb el nacional no es pot avançar i que aquesta és la forma d’augmentar la base i la força.
Durant els primers anys del llibre es parla força del paper de la lluita armada. Per què als Països Catalans no hi ha cap organització armada equiparable a ETA o IRA?
Cal veure el moment en què eclosiona tot plegat. Estem parlant de les reminiscències del maig del 68 i en emergència de l’ús de la violència com a eina política. Estem a cavall del tardofranquisme i la transició, un moment en què proliferen aquests grups armats. N’hi ha vinculats a l’independentisme, però també a grups autònoms. No és diferent Catalunya de la resta de l’Estat. La incidència o la magnitud, en el seu moment, Època, per les recerques que s’han fet recentment, sembla que tenia una infraestructura que podía assimilar-se a l’ETA del País Basc en aquell moment, però els grups han estat efímers.
Per què a Catalunya, a diferència d’altres llocs amb processos d’emancipació nacional, no tenen força aquests grups?
Quan apareixen l’independentisme és un moviment polític que viu a la marginàlia. Quan això va evolucionant i comença a tenir presència institucional, l’altra opció decreix. A altres llocs han conviscut, però aquí no. S’entén que és inviable mantenir l’agitació armada. Agitació i no lluita, perquè la idea que tenen és no fer el salt a una lluita més crua d’atemptar contra persones. No fer aquest salt és el que les diferencia d’altres organitzacions armades.
Per què els col·lectius antirepressiu tenen un paper central en diferents moments de la història de l’Esquerra Independentista?
Justament perquè en moment de divisió d’opinions, el fet de mostrar solidaritat amb represaliats és el que uneix i fa que els sectors facin pinya amb la gent que pateix la repressió. Aquest és una mica el pal de paller que manté l’EI en aquests períodes. És l’únic moviment o organització que pot ajudar a superar les divergències i establir un mínim d’espai comú a nivell estratègic molt rellevant.
Al llibre hi ha capítols sobre el País Valencià, les Illes Balears o la Catalunya Nord. Però, pel que es pot llegir, l’EI aconsegueix tenir múscul bàsicament al Principat. A què es deu?
Al context polític i la seva evolució des de la transició fins a dia d’avui, i abans. Des de tot el que implica la centralització de l’Estat Francès i els problemes que ha patit la Catalunya Nord per això, fins a la Batalla de València i l’evolució política de les Illes Balears. Cada context marca l’evolució i cadascú ha fet el seu recorregut. Sí que hi ha una certa voluntat d’implementar un entramat polític conjunt a la totalitat del territori. El cert és que és desigual i les realitats són diverses.
Hi té a veure la capacitat o no de plantejar una estratègia pel conjunt del país?
Això s’escapa de l’àmbit historiogràfic. El cert és que no ha quallat cert discurs i caldria veure quina estratègia és millor perquè l’EI tingui implantació a certes zones. Però, la voluntat de reivindicar el país total ja és prou significatiu en si. La voluntat de superar el marc conceptual de les comunitats autònomes impulsat per l’Estat o el de superar la centralitat del Principat ha bastit el moviment polític. Altra cosa és si això ha reeixit o no, o amb quina intensitat.
Quin creu que és el moment fundacional de l’EI tal com la coneixem actualment?
Oficialment, l’adveniment és el 1969 amb la fundació del PSAN. Però, evidentment, el PSAN del 1969 no té res a veure amb l’Esquerra Independentista actual. Quin és el punt d’inflexió que porta a un esquema equiparable a l’EI actual? El canvi de segle, on s’articula una proposta a través del Procés de Vinarós que intenta reagrupar totes les famílies polítiques englobades sota el paraigües de l’EI. Comencen a articular un seguit de sectorials arreu del territori per crear un moviment polític vertebrat i que es consolidi.
Com afecta la irrupció de l’independentisme de masses a l’EI?
Crec que l’agafa una mica a contrapeu. En un moment de vertebració o maduració del moviment. A partir d’aquí va una mica a remolc. S’adona que aquelles propostes que gairebé només ha enarborat en solitari, l’autonomisme les assumeix com a marc i discurs, la desborda i assumeix l’avantguarda del moviment. Encara ho ha de gestionar i articular una proposta política.
Encara ara?
Sí.
Quina relació ha tingut l’Esquerra Independentista amb l’anomenada Esquerra Nacional?
És una relació ambivalent, amb sotracs importants. Tampoc han convergit, s’han desenvolupat en paral·lel. Han tingut topades importants als 90, sobretot amb la fi de Terra Lliure. Hi va haver enfrontaments, més enllà de les paraules, entre els dos sectors.
Què fa que la CUP tingui un cert èxit, a diferència d’altres temptatives institucionals de l’Esquerra Independentista?
No podem entendre l’èxit electoral sense el procés de Vinarós i l’articulació d’una pretesa unitat d’acció on tothom fa front comú per tirar el projecte endavant. Crec que és clau l'èxit electoral del 2012, que fa que entri a les institucions més enllà de l’àmbit municipal. És important el salt al Parlament. Si vols incidir a la societat, és important ser als llocs de poder.
Amb la irrupció de la CUP, s’activa també el debat entre el pes de les institucions i la lluita al carrer, oi?
Sí. Penso que el debat ja no és tant el que esmentaves de Front Patriòtic i Unitat Popular, sinó aquest. Com un moviment de base popular pot mantenir una acció al carrer i com això es compagina amb la tasca al Parlament. Això és complicat perquè comporta contradiccions.
És una cosa habitual a l’esquerra radical occidental?
Sí, perquè són cercles bastant refractaris a entrar a les institucions.
Creus que la CUP ha contribuït a estabilitzar o sacsejar l’Esquerra Independentista?
Si per sacsejar entenem que hi hagi un debat viu a nivell intern, entenc que és bo i important. Que s’hagi aconseguit visibilitat més enllà dels cercles de militància crec que és important Ser a les institucions és important per tenir incidència. És cert que ha patit la manca d’un lideratge visible per fidelitzar l’electorat no militant. Això ho han analitzat i mirant com paliar-ho.
Fins a quin punt el model de l’esquerra abertzale ha arribat a influir al model de l’EI?
Sempre surt el tema de la basquitis, però és relativa. Això ha existit? Sí. Però, també és veritat que certs sectors es van deslligar de la realitat política basca. Ara és a la inversa, ara el País Basc s’emmiralla amb Catalunya. És variable i hi ha influències, però no és tant determinant com a vegades s’ha volgut creure.
Li diré el nom d’organitzacions de l’Esquerra Independentista i agrairia que em digués que han representat pel conjunt del moviment:
PSAN: El bressol, els orígens.
Terra Lliure: Una experiència que pretenia homologar-se a altres realitats del moment i que va dotar de visibilitat l’independentisme en un determinat període
MDT: Intent de fer el gran front comú els anys 80.
PUA i Endavant: Radicalitat en un context advers.
Maulets: Escola de quadres de l’Esquerra Independentista.
CUP: El partit, la representació institucional.