En el territori promotor de la versió castissa del trumpisme, en un centre educatiu concertat de confessionalitat religiosa, va plantar-se a finals de març el president del PP, l'aznaristaPablo Casado. Acompanyat pel líder de la Unió del Poble Navarrès, el conservador Javier Esparza, el màxim dirigent de la formació de la gavina va realitzar un míting polític a la pista esportiva del Col·legi Internacional J. H. Newman. «Cal evitar l'adoctrinament», expressava en una escola d'ideari religiós que du el nom d'una persona canonitzada pel pontífex perquè va decidir, segons va narrar el mandatari popular, «abandonar l'església d'Anglaterra per a entrar a l'Església de Roma per defensar la llibertat de consciència». Amb la consigna «per la llibertat», anunciava la presentació d'un recurs al Tribunal Constitucional contra la LOMLOE, la nounada llei educativa impulsada per la ministra socialista Isabel Celaá, la qual va avalar la majoria del Congrés dels Diputats.
Tot i que la normativa promocionada per l'executiu espanyol del PSOE i Unides Podem, a parer d'experts, sindicats i organitzacions en defensa de l'ensenyament públic, ostenta un caràcter transformador moderat, les forces conservadores i reaccionàries de la cambra espanyola, del bracet amb el lobby de la xarxa concertada-privada, l'han convertida en element de confrontació. L'extrema dreta Vox, no debades, ha presentat un altre recurs amb una argumentació similar a la plantejada pels populars. «Els fills no pertanyen a l'Estat, ha d'allunyar les seues mans de la formació familiar dels seus fills. No permetrem aquesta enginyeria social», vociferava Casado en aquell centre concertat mentre dues setmanes abans s'havia vetat per part de la Comunitat de Madrid, presidida per la paleoliberal Isabel Díaz Ayuso, una xerrada de la ministra d'Igualtat, Irene Montero, d'Unides Podem, en un institut públic per «adoctrinament». «Aquesta llei és un atemptat contra la llibertat d'elecció de centre», indicava emprant una filosofia bombardejada mediàticament des de fa dècades que va ser difós durant la dècada dels vuitanta als Estats Units per la ultraconservadora Fundació Bradley, tal com relata la periodista Jane Mayer a l'obra Dinero sucio. La historia oculta de los multimillonarios escondidos detrás del auge de la extrema derecha norteamericana (Debate, 2017).
El discurs de la llibertat d'elecció de centre va ser introduït a Espanya, tal com explica Xavier Bonal, professor de Sociologia a la Universitat Autònoma de Barcelona i director del grup de recerca Globalització, Educació i Polítiques Socials, «de manera paradoxal per l'Església catòlica durant la represa democràtica». «La institució eclesiàstica, qui a través de diverses ordes i congregacions religioses havia controlat l'educació durant segles i, especialment, amb la dictadura franquista, va emprar aquest concepte ideològic per evitar perdre la seua penetració al camp de l'ensenyament», detalla. I complementa: «El missatge de la llibertat de centre havia estat característic dels països anglosaxons i amb societats liberals, com ara Regne Unit, Àustria i els Estats Units, on va promocionar-lo l'economista Milton Friedman».
«Hi ha un estret vincle entre les polítiques de descentralització, la llibertat d'elecció de centre i les opcions ideològiques conservadores. El punt de partida d'aquesta relació va ser l'informe elaborat per la Comissió Nacional sobre l'Excel·lència en Educació promogut pel govern de Ronald Reagan i fet públic en 1983, amb el significatiu títol A Nation at Risk», consoliden a l'informe El mapa escolar de la ciutat de València: processos de selecció de centre i segregació escolar un grup d'experts en educació de la Universitat de València. «La dictadura de Franco negà la llibertat educativa, per exemple, quan foren depurats del magisteri els docents de confessió no catòlica. Resulta paradoxal que aquells que se'n beneficiaren, com ara els ordes religiosos, ara aixequen la bandera de la llibertat educativa per defensar la llibertat d'elecció de centre», ressalta Francesc Hernàndez, professor de Sociologia i Antropologia Social de la Universitat de València, qui precisa: «Quan demanen llibertat d'elecció de centre, estan demanant finançament per als centres privats».
L'Estat espanyol, segons exposa aquest sociòleg especialitzat al camp de l'ensenyament, «és un dels països europeus que compta amb més estudiants de primària i secundària en centres d'ensenyament privat». «Quan exigeixen la llibertat d'elecció de centre, volen assegurar una estructura educativa en la qual s'assegure la pervivència d'aquestes escoles privades, les quals sovint són finançades públicament a través dels concerts educatius. Cap norma, tanmateix, estableix que la llibertat d'elecció de centre dels progenitors o tutors implique l'obligació de finançament per part de l'Estat, com ara també la llibertat sindical no implica que l'Estat pague la quota d'afiliació. La comparació entre la llibertat d'ensenyament i la llibertat sindical, de fet, resulta clarificadora», reflexiona.
L'aposta de les forces conservadores i reaccionàries per la llibertat d'elecció de centre, la qual ha trobat la complicitat matisada dels executius socialistes, comporta efectes de segregació escolar. «Sempre que hi ha més llibertat d'elecció, es tendeix a augmentar la segregació. Quan les famílies de classe mitjana que conviuen residencialment amb famílies d'origen immigrant opten per marxar del barri a l'hora d'escolaritzar els seus fills, perds una gran oportunitat en matèria de cohesió social i d'igualtat d'oportunitats. S'ha de recordar que països escandinaus, com ara Noruega, compten amb una llibertat d'elecció baixa. A Finlàndia, en canvi, hi ha una elevada llibertat d'elecció, però els pares no en fan ús perquè no hi observen els beneficis. Als països escandinaus, és tolerable la llibertat d'elecció perquè no està associada a efectes de segregació, com ocorre a Espanya amb la xarxa privada-concertada, per exemple, amb les quotes. Fins i tot, hi ha centres públics que a través d'aquests pagaments també juguen un rol segregador», desgrana Bonal.
«Per damunt de la igualtat d'oportunitats i la cohesió social, s'ha superposat el dret dels pares a triar centre educatiu i, en particular, a triar un centre concertat», escrivia l'any 2016 al blog d'anàlisi de polítiques públiques Politikon el professor de Sociologia de la Universitat Autònoma de Madrid, Jesús Rogero, qui indicava que la llibertat d'elecció era un dret «reservat només a famílies que s'ho poden permetre». «La matriculació en centres públics i concertats implica costos molt diferents, a pesar que la llei estableix que tots dos han de ser gratuïts. Amb dades de 2012, la família d'un estudiant de centre públic gasta en la seua educació 822 euros anuals, mentre que un de la concertada gasta 1.549 euros. El que molts col·legis concertats mostren el cost d'accés sense cap objecció reflecteix la inacció dels poders públics sobre aquest tema. Bona part de l'oferta educativa pública amaga, d'aquesta manera, un mercat de centres que selecciona els alumnes segons els seus recursos econòmics. També existeixen barreres culturals i lingüístiques. El 75% dels alumnes de la concertada acudeix a centres catòlics, en els quals sol haver-hi activitats confessionals obligatòries. És lògic que les famílies que no són catòliques – el 26% del total – busquen altres opcions dins de l'oferta de centres sostinguts amb fons públics», argumentava.
En aquell article, el qual es titulava El hechizo de la libertad de elección, desmuntava diversos tòpics envers la suposada qualitat de la concertada per sobre de l'escola pública: «Quan als pares se'ls pregunta quin tipus de centre triarien per als seus fills si pogueren triar, el 95% es decanta per algun concret: el 54% per un centre públic, el 23% per un privat i el 18% per un concertat. Això significa que els pares els atribueixen característiques diferents. En particular, l'educació pública està més associada amb el reconeixement del mèrit, mentre que se sol entendre que la privada aconsegueix majors nivells d'exigència i ocupabilitat. El contrast d'aquestes idees amb les investigacions esmentades indica que, en molts casos, els pares construeixen estereotips que no es corresponen amb la realitat. L'elecció de centre, per tant, sembla exercir-se en un context d'escassa informació i cert desconeixement de la realitat educativa».
Districte únic, motor de desigualtat
Les reivindicacions del grup de pressió conformat per la xarxa privada-concertada espanyola, així com de les formacions ubicades al camp dret de l'espectre ideològic, a favor de la llibertat d'elecció de centre sovint estan associades a la petició d'un districte únic. Al País Valencià, dintre de la revolució conservadora que va intentar aplicar l'aleshores consellera d'Educació i actual portaveu a l'Ajuntament de València, María José Català, estava present, precisament, el districte únic. Una proposta ancorada als credos mercantilistes que va aplicar-se al conjunt del territori, llevat d'Alacant, Elx (Baix Vinalopó) i València. A les tres ciutats valencianes més poblades, va produir-se una reducció substantiva dels districtes escolars per caminar progressivament cap a una única zona.
«Sol presentar-se el districte únic com la condició de la llibertat d'elecció del centre educatiu, l'anomenat en anglès chosing. En realitat, hi ha tres condicions implícites més. La primera és que el choising necessita una codificació. No pot haver-hi elecció si no existeix un codi que faça possible l'orientació dels eventuals consumidors. Podríem dir que de codis en tenim de dos tipus: qualitatius i quantitatius. Si una família vol escolaritzar els seus fills en els jesuïtes millor que en els escolapis, és clar que està fent servir codis qualitatius d'elecció. Idearis o plans educatius de centre haurien de funcionar com a virtuals codis qualitatius. Però naturalment són imperfectes, per la qual cosa hi ha una tendència lògica a la formulació de codis quantitatius. De la mateixa manera que al mercat podem escollir mercaderies amb codis qualitatius, per exemple, amb la denominació d'origen, però acaba sent predominant el codi quantitatiu, això és, el preu. És per això que el choising s'articula necessàriament amb un sistema d'avaluació, testing per la seua denominació acadèmica importada de l'anglés, que permeta ordenar la demanda», desenvolupa Hernàndez, qui arredoneix: «Arran d'aquest punt, en l'articulació entre choising i testing, és on la ideologia neoliberal emergeix de forma més contundent: no només perquè projecta la imatge del mercat sobre els processos d'escolarització, sinó sobretot perquè entén que és el joc de l'oferta i la demanda qui millorarà el sistema. Altrament dit: si els progenitors poden escollir, serà un estímul perquè milloren els centres amb pitjor rendiment. Aquest argument s'ha mostrat empíricament com una premissa falsa».
La implementació del districte únic, el qual s'erigeix en la utopia educativa dels defensors de la llibertat d'elecció de centre, està vinculada també a la possibilitat de desplaçament. «Qualsevol espectador de pel·lícules nord-americanes està familiaritzat amb els seus autobusos escolars, mentre que, a casa nostra, són propis quasi exclusivament dels centres privats. Ara bé, en bona lògica l'Estat que garanteix el choising també ha de posar els mitjans de desplaçament. D'aquesta manera es generalitza el desarrelament del centre educatiu del seu entorn immediat, el que d'altra banda erosiona qualsevol possible planificació educativa. L'escola es deslocalitza», adverteix, per completar: «La tercera condició és una distribució desigual de recursos. L'Estat estimula de manera directa o indirecta que el centre educatiu siga capaç de captar clients, amb la qual cosa es produeix una perversió absoluta perquè l'actuació pública no s'entén com la garant d'un dret de l'individu, com ho és l'educació, sinó com l'administradora d'un recurs escàs, que s'ha de repartir en funció de la demanda. La demanda, doncs, s'absolutitza, es converteix en la variable independent a partir de la qual es distribueixen les possibilitats econòmiques, de vegades emmascarades amb programes de tota mena, o els recursos humans, de vegades, passant per l'arranjament d'unitats».
«Com demostra l'experiència històrica de Gran Bretanya i els Estats Units, l'articulació choising-testing-busing només comporta l'anomenat l'efecte Mateu: s'incrementa la desigualtat educativa. Enfront d'aquesta, l'Estat incrementa la privatització. En el cas dels Estats Units, mitjançant les charter schools; en el cas espanyol, mitjançant la transferència econòmica a les empreses d'ensenyament privat», avisa. I conclou: «La teoria del choising-testing-busing produeix un altre emmascarament. Projecta la imatge d'un mercat únic, amb una mercaderia única, que, en aquest cas, seria l'ensenyament. Però aquesta representació no resisteix l'anàlisi econòmica: per què alguns individus estan disposats a pagar per una mercaderia que poden obtindre gratuïtament? L'única resposta possible és que no és la mateixa mercaderia».