Fer la compra a les botigues del barri o del poble, així com al supermercat, s'ha convertit en una tasca cada vegada més costosa per a les nostres butxaques. L'escenari econòmic de gradual pujada de la inflació heretat de mesos enrere i els efectes multiplicadors de la guerra d'Ucraïna han provocat un increment dels preus i, en conseqüència, han encarit la cistella de la compra. Els supermercats, segons un estudi de l'Organització de Consumidors i Usuaris, han elevat el cost d'adquisició dels seus productes un 9%, amb cadenes com ara Mercadona i Carrefour encapçalant l'encariment. L'augment dels preus ha coincidit amb l'anomenada redunflació, és a dir, quan les empreses disminueixen la mida o la quantitat d'una mercaderia, però encara mantenen el cost d'adquisició o, fins i tot, l'eleven, com ocorre en l'actualitat.
Si omplir el carro és una acció més onerosa, no queda gaire lluny el pagament de la factura de l'energia. La dependència europea del gas provinent de Rússia i l'existència d'un mercat elèctric marginalista amb el qual s'agafa com a última referència l'energia més cara ha disparat el rebut de la llum per a milers i milers de llars. Un escenari endimoniat que s'ha complementat amb una pujada dels carburants, la qual ha estat tímidament esmorteïda per la decisió del Govern espanyol de subvencionar amb 20 cèntims el litre de benzina.
Aquest quadre econòmic ha generat que la inflació haja experimentat un creixement quatre vegades més gran que els sous a l'Estat espanyol. De fet, la pujada salarial que va efectuar-se l'any 2021 ha estat contrarestada per l'increment dels preus. L'elevació dels sous s'ha quedat cinc punts per sota de l'augment del cost d'adquisició dels productes. Una pèrdua de la capacitat adquisitiva per a milions de persones que les organitzacions sindicals pretenen contrarestar amb l'increment de les retribucions. Junt amb la contenció dels preus, s'han erigit en una les principals demanades de les centrals laborals per a la diada del treballador d'aquest diumenge 1 de maig.
«La raó per la qual els sindicats demanen una pujada salarial al mateix ritme que la pujada dels preus dels béns i serveis és per a què les persones que viuen de les rendes del treball no perden poder adquisitiu. Ara bé, aquesta petició comporta riscos. S'ha d'entendre que estem en una crisi d'oferta, la qual ve causada per l'increment del preu de les matèries primeres i de productes intermedis. I la particularitat d'aquesta crisi d'oferta, radica en el fet que la pujada de preus de matèries primeres, energia i productes intermedis, com ara microxips, es trasllada a l'estructura de costos de les empreses», radiografia Vanessa Campos, professora d'Economia de la Universitat de València, qui completa: «Les empreses, en un primer moment, intenten augmentar els preus per no perdre clients, però arriba un moment on ja no poden assumir més la pujada de costos. I, per tant, l'han de traslladar al preu final».
En aquest context d'increment dels costos, hi ha empreses que poden suportar la pujada dels preus. Altres, tanmateix, han de tancar la persiana. «Si mires les dades de l'Enquesta de Població Activa del primer trimestre de 2022 del conjunt de l'Estat espanyol, observes que la meitat de l'ocupació destruïda són treballadors autònoms. I això és rellevant, perquè les microempreses tenen un efecte arrossegament a mitjà i llarg termini gens menyspreable», incorpora, per recordar: «L'estructura econòmica, en el cas del País Valencià, està basada en pimes. No debades, més del 95% de les empreses valencianes són pimes, les quals estan angoixades pels costos de l'energia, les matèries primeres i els productes intermedis. Si a banda d'aquest increment dels costos, afegeixes un augment dels salaris, és a dir, de l'altra pota dels costos de les empreses, doncs pot haver-hi que no ho resistisquen. Encara més, pot haver-hi el perill d'una retroalimentació, d'un cercle viciós entre pujada de la inflació i dels salaris».
«En aquests moments, cal determinar si l'alça de preus es considera transitòria o permanent. Si fóra transitòria, l'estratègia seria una negociació de pujada de salaris amb increments pròxims a la forqueta mitjana d'inflació mitjana anual. Això s'hauria d'acompanyar amb ajudes selectives a col·lectius més vulnerables per a pal·liar l'alça en preus de l'energia, gas i inputs agrícoles, i també per a ramaderia. També és urgent que l'INE incorpore al 40% de llars que tenen tarifa lliure energètica, la qual cosa ajudarà a ajustar l'IPC a la realitat. En suma, és molt factible apujar els salaris i subvencionar directament als col·lectius més afectats», contraposa l'economista Alejandro Inurrieta. «Aquesta pujada de preus, de fet, ja és en si mateixa antiinflacionària, perquè els consumidors perdran poder adquisitiu i reduiran el consum a llarg termini. És, en aquest punt, on les demandes dels sindicats són perfectament legítimes, sobretot si pensem en els sectors que han tingut beneficis extraordinaris durant els darrers anys», coincideix Roy Cobby, investigador en Política Econòmica i de Desenvolupament del King's College de Londres.
Una pujada salarial servirà, segons aquest especialista en polítiques públiques, per descongelar l'actual glaciació que han experimentat les retribucions del treball en els últims lustres: «S'ha de recordar que venim d'una dècada perduda per al creixement econòmic i del poder adquisitiu de la majoria de la gent, sobretot si comparem la fluixa recuperació des de 2015 amb altres factors, com ara els preus dels lloguers i de l'habitatge». «Serà difícil, però, apujar els sous de tots els sectors a curt termini sense minvar la competitivitat. I és, en aquest punt, on les administracions públiques haurien de jugar un paper fonamental», puntualitza, tot i apuntar contra les teories ortodoxes d'economia: «És necessari assenyalar que les dades no mostren en cap cas que una pujada generalitzada de salaris espente la inflació a Europa. No estem als anys setanta del segle passat, i la majoria de sous no estan lligats a la inflació perquè molts treballadors manquen de representació sindical. És a dir, s'han trencat la majoria de mecanismes de transmissió de l'espiral perillosa que argumenten sovint les veus ortodoxes».
«Per poder apujar els salaris i que l'estructura de costos de les empreses no quede afectada, hauríem d'aconseguir un increment de la productivitat en el mateix percentatge que pugen els salaris. Aleshores, mantindríem constants els costos laborals unitaris. Ara bé, els valencians tenim una economia basada en uns nivells de productivitat mitjans o baixos. Això no significa que no tinguem sectors amb altes productivitats, però no és la tendència habitual. En aquest escenari, si apuges els salaris al mateix nivell dels preus, sobrecarregues una estructura de costos a les empreses que ja ve condicionada per la pujada dels preus de l'energia, les matèries primeres o dels productes intermedis», incideix Campos, qui pronostica: «Si els apugem els salaris, hi haurà una altra onada d'inflació en què les empreses traslladaran aquest increment als preus i aquelles que no s'ho puguen permetre, hauran de tancar. Si apugem els salaris, podem trobar-nos en una espiral perillosa entre sous i preus. És injust? Clar que ho és, però les crisis d'oferta originades per costos de producció tenen aquestes característiques».
Amb el propòsit de repartir els sacrificis entre els treballadors i els empresaris, l'executiu espanyol conformat pel PSOE i Unides Podem ha plantejat un pacte de rendes, el qual s'està negociant, de moment, sense que s'arribe a cap acord entre els sindicats i les patronals. «Un pacte de rendes ha d'articular-se sobre la base de la capacitat de control de les rendes de treball i empresarials. Si això no és possible, no té sentit pactar en aquest sentit. Per a poder arribar a un acord, la negociació col·lectiva hauria d'incloure a l'Estat, on l'executiu poguera monitorar els beneficis reals, el repartiment de beneficis i la distribució de dividends. En un context de pèrdua de pes dels salaris, l'esforç més gran hauria d'estar en les rendes del capital», analitza Inurrieta. «El pacte de rendes, si es fa bé, pot ser la solució menys dolenta, ja que en una crisi d'oferta no hi ha cap que puga ser considerada com a bona», complementa Campos.
L'estratègia d'un pacte de rendes solament podrà tindre legitimitat, segons l'investigador en política econòmica Roy Cobby, «si els treballadors entenen que l'objectiu és una transformació econòmica estructural cap a activitats de més valor afegit». «S'ha de recordar que els sous són, en essència, demanda futura que contribuirà a la recuperació econòmica. La pujada de sous contribueix a la innovació, perquè les empreses inverteixen en solucions per reduir costos laborals. És important, per tant, combinar inversions ambicioses i polítiques actives que tornen a entrenar als treballadors», afirma, per subratllar: «El pacte de rendes no solament ha de ser equitatiu, sinó que hauria de tenir una direccionalitat permanent per garantir que els sacrificis conjunturals contribueixen a canviar les condicions estructurals de la nostra economia».
«No parlem d'una situació d'inflació universal. La inflació és un desenvolupament amb conseqüències redistributives que caldria repartir equitativament. És possible que hi haja sectors sense beneficis extraordinaris, on pujar costs laborals siga massa complicat perquè les empreses ja han assumit un gran percentatge de la pujada de preus. El que cal és una estratègia més ampla de coordinació industrial, on les institucions tinguen informació precisa sobre els embuts als diferents sectors productius i les capacitats relatives de cada actor per acceptar pujades progressives de sous», completa. I destaca sobre les ferramentes que els estats occidentals han perdut arran de la seua entrega a la fe dels mercats autoregulats: «Es tractava d'un braç fonamental de la política industrial activa dinàmica dels anys de postguerra europea».
En el manual d'actuació dels governs per frenar aquesta situació, d'acord amb aquest economista, hi haurà de continuar existint un capítol destinat a mantenir «les mesures extraordinàries de transferència fiscal, així com reforçar altres existents». «Hem de recordar que gran part de les pujades de preus són conseqüència de l'energia i d'embuts a les cadenes de subministrament. Per tant, la intervenció de l'administració és essencial a llarg termini, amb el propòsit d'accelerar la transició energètica i prendre altres mesures que augmenten la resiliència de les xarxes productives. Darrerament, s'afirma que fer campanya per Green New Deal és contrari a les nostres necessitats actuals, ja que mobilitzaria demanda i agreujaria els problemes. Tanmateix, si reforcem la capacitat de coordinació industrial, aquesta transformació podria constituir una oportunitat única d'assegurar que els preus de l'energia són menors al llarg termini, al mateix temps que s'aprofita l'emergència per a transformar les prioritats de les empreses i oferir noves oportunitats de formació i treball a un país que es troba encara baix en el seu sostre d'ocupació», planteja.
«Davant un xoc d'oferta, mai s'han de reduir els ingressos públics», incorpora Inurrieta en referència a les propostes de la dreta política espanyola i, més concretament, del PP d'alleugerir l'actual sotrac econòmic amb una rebaixa tributària. «Cal forçar a la Unió Europea un canvi de legislació sobre el cultiu de matèries primeres per augmentar l'oferta autòctona, s'ha de fer complir la llei de cadena alimentària per no produir a pèrdues, és necessari subvencionar compres centralitzades de matèries primeres i inputs agrícoles, atorgar ajudes només als sectors afectats per l'alça de l'energia, així com subvencionar el transport públic i fomentar l'estalvi energètic», proposa com a una mena de decàleg per frenar un escenari econòmic que estarà marcat per la batalla salarial. Les mobilitzacions de l'1 de maig en formaran part.