Una mica d’especulació per entendre millor el pes específic d’aquell brillant Coratge, representat en la coberta per una imatge en rigorós blanc i negre amb una mena de vaixell pirata volador amb el casc en forma de cor. Posem per cas que aquell àlbum no s’haguera publicat, que la formació nascuda a l’Institut Benlliure de València, fruit entre més de l’escolarització en la nostra llengua, haguera posat el punt i final a la seua trajectòria amb Benvingut al paradís (2007), un àlbum que contenia cançons totèmiques com la que donava nom al disc o “Viure”, himnes que s’afegien a la motxilla en la qual habitaven “No tingues por”, “Del Sud” o “La flama”.
Es tractava també d’un treball d’incursions obertament folk, que transcendien més enllà d’una producció que justificava el culte a les arrels gràcies a la dolçaina de Miquel Gironés, com ara la col·laboració amb Miquel Gil de “Cau la nit” o la versió balcanitzada de “La Malaguenya de Barxeta” amb Pep Gimeno “Botifarra” posant-hi veu. Homenatges que venien de lluny, des del temps de Terra (2002) i la versió respectuosa del “Cant dels maulets” d’Al Tall.
En aquest punt de la pel·lícula, any 2007, Obrint Pas ja eren un fenomen popular de gran abast que havia rebentat les fronteres del País Valencià, assidus d’escenaris estatals com el festival Viña Rock i fins i tot internacionals. Una anomalia combativa i festiva en un erm anestesiat i hostil. Protagonistes del llibre Del Sud. El País Valencià al ritme dels Obrint Pas, obra dels periodistes Antoni Rubio i Hèctor Sanjuan. Una proposta que, juntament amb La Gossa Sorda, havia fet escola fins als extrems de generar una considerable inflació de propostes en aquestes coordenades. La qualitat de molts dels emuladors era dubtosa, però Obrint Pas no eren els responsables directes que centenars d’adolescents i joves volgueren ser com ells.
Pel que fa a la dimensió popular de la banda, al seu estatus com a fenomen de culte amb derivades socials i polítiques que no es poden obviar, Obrint Pas ja estaven tocant sostre, arribant al final del camí. Però si no hagueren continuat uns anys més en actiu, els suficients per solidificar el seu aprenentatge, continuar treballant i arribar al que va ser Coratge, el balanç no hauria estat el mateix. Faltava una cirereta del pastís que va acabar tenint les dimensions d’un meló d’Alger.
L’obra definitiva
De fet, els quatre anys transcorreguts entre Benvingut al Paradís i Coratge poden explicar moltes coses. Els membres del grup ja no són els postadolescents que van irrompre com un coet en la cerimònia televisada dels Premis Octubre del 1996, quan tan sols havien enregistrat unes quantes maquetes. Després d’això, vingueren incomptables hores d’assajos i escenaris. I la maduresa artística i personal. En la trajectòria de qualsevol artista, quatre anys poden ser un món. Tocat el cel amb els dits, després de Benvingut al paradís, es podien haver submergit en una espiral autocomplaent. Viure de rendes. O esforçar-se per tractar de pujar el graó següent. Treballar com a bèsties. Això és el que van fer. Deixant una obra definitiva, un àlbum que ja no podia ser contemplat amb condescendència o escepticisme.
Coratge era un treball ambiciós, multidireccional, que requeria ser desfullat per fases, perquè tenia quelcom d’inabastable. Des del tema titular, “Coratge”, un tall directe i vibrant, amb uns cors finals entre etílics i marcials i el toc de personalitat de la trikitixa (acordió basc) de Xabi Arakama, fins la sorprenent part final, hi havia tot un trajecte que resumia i refinava el discurs musical de la banda. “La vida sense tu”, amb homenatge a Vicent Andrés Estellés inclòs, va esdevenir un himne de manera quasi immediata gràcies a la seua majestuosa tornada, construïda sobre una lletra vitalista i un bonic poderós riff de guitarra. Una dècada després, té dos milions i mig de reproduccions en Spotify. I el bonic vídeo, un tribut a la València combativa, quasi dos milions de visites. Però “Seguirem”, l’elegant reggae que la seguia, també va entrar a formar part del millor del repertori del grup. I té el valor afegit de ser un homenatge a l’activista Mavi Dolç.
En aquesta línia estilística hi havia “La nit dels corbs”, una cançó estupenda sepultada entre tant de hit, quelcom semblant al que li passava a “Perdut als carrers del món”, una mena de rumba estranya amb giragonses i incursions estilístiques curioses (compte amb la viola de roda”), que a més contenia una de les moltes melodies memorables de dolçaina del disc i una col·laboració d’un dels grans referents del grup, Fermín Muguruza. Poca broma. El vessant ska havia d’estar present també i en Coratge prenia cos en “I si demà no tornara”, la cançó que precedeix a una gojosa raresa en la trajectòria de la banda, “Si tanque els ulls”, un tall power-pop, amb intro d’acústica i molta mà del guitarrista Robert Fernández. Tema que, si no fora per un (preventiu) remat de dolçaina, podria formar part del repertori d’uns Wezzer, posem per pas. Disquisicions estilístiques a banda —no oblidaré la cara de trasbals de Xavi Sarrià quan li vaig fer notar aquesta connexió—, si la cançó va transcendir va ser per una tornada de nou molt adhesiva i una lletra que és tot un resum vital, una cançó que era impossible que no resultara commovedora per a la gent que havia seguit la trajectòria dels de Benimaclet.
Coratge pouava en multitud de referents, contenia en el tram final des d’una “Barcelona” molt Mano Negra al hardcore de “La cultura de la por”, el folk de “Murals”, amb Mohamed Ayoub, o la rumba (decididament rumbera, ara sí) de “Se’n va amb el vent”, un tall que comptava amb la col·laboració d’un Panxo (Zoo) que aleshores militava en Orxata Sound System i que, per descomptat, encara no era conscient que algun dia ocuparia el tro deixat pels seus col·legues.
Al meu entendre, tanmateix, el remat folk de Coratge és que li atorga definitivament l’estatus d’obra redona i perdurable. Perquè sense “Al país de l’olivera” (una de les millors cançons del grup, segurament la millor lletra de Sarrià), amb participació de Mara Aranda, i l’emocionant “Jota de valencians” amb la qual es tanca l’àlbum, el disc no seria el mateix. Aquesta darrera cançó, en la qual participen referents com Al Tall, Pep Gimeno, Miquel Gil o la mateixa vocalista de L’Ham de Foc, té molt de sentit que tanque la trajectòria d’Obrint Pas, perquè una de les constants del grup ha estat fer de vas comunicant de les noves generacions amb els referents musicals històrics. I per sobre de tot, és un cant per la dignitat del País Valencià, la qual cosa, si ho voleu, connecta amb les darreres reflexions sobre el disc.
Vents de canvi
Hi ha en aquell Coratge derivades polítiques i, sobretot, sociològiques. A més d’unes cançons vitalistes alhora que reivindicatives, l’àlbum contenia un llibre amb escrits d’un bon grapat de referents artístics i intel·lectuals, i no sols del nostre àmbit: d’Isabel-Clara Simó a David Fernàndez passant per Eduardo Galeano, Angela Jackson o Pascual Serrano, entre molts més. Però el disc portava també vents de canvi al País Valencià dels quals potser no vam ser conscients en aquell moment. Un procés que aquest cronista va viure en primera persona en tant que vaig rebre l’encàrrec per part de Propaganda pel Fet! de la promoció de l’àlbum a terres valencianes. Sembla que els meus antecedents gafapasta no van ser cap inconvenient seriós per al grup.
El treball era engrescador, perquè, a més de la qualitat del disc, Obrint Pas feia temps que havia deixat la marginalitat de la trinxera, era un grup rabiosament popular, amb una capacitat de penetració insòlita fins aquell moment. Això es podia constatar en els concerts massius amb jovenalla immigrant i castellanoparlant cantant les cançons. La banda de Benimaclet, a més, va rebentar el sostre de cristall que convertia la música en la nostra llengua en un reducte.
Les noves dimensions del grup requerien una promoció igualment dimensionada. Potser fruit d’una certa obertura en la transició entre la presidència de Francisco Camps a la d’Alberto Fabra, Obrint Pas va estar present en una radiotelevisió valenciana que havia ignorat sistemàticament els nostres creadors. El detonant fou el cèlebre vídeo de la gira del grup pel Japó (anterior al llançament del disc), un fet tan insòlit, tan cridaner (joves nipons ballant a ritme de ska i dolçaina), que no podia passar desapercebut ni tan sols per a la televisió en mans del Partit Popular. Quan temps després enviàrem un altre vídeo mític, el de l’actuació al Fuji Rock Festival, davant milers de persones, no podien deixar d’emetre’l. Perquè era electritzant. A algú potser li va rebentar el cervell, però Obrint Pas ja eren això: un grup de Benimaclet conegut internacionalment malgrat cantar en català. Coratge va acabar sent publicat al Japó a través d’una discogràfica d’allà.
També es feren ressò del disc mitjans privats afins a la dreta: imagineu el posat estupefacte de Miquel Ramos en arribar als estudis de la COPE i veure’n el logotip de front. “Xavi, açò és precís?”, em va preguntar. Quasi res en aquesta vida és precís, però l’entrevista amb Vicente Quintana i els seus col·laboradors va ser magnífica. I el grup ho va passar bé. Fets segurament aïllats, símptomes inesperats. Alguna cosa s’estava covant, però.
Obrint Pas s’acomiadaren entre finals de 2013 i principis de 2014 amb dues gires. I amb els deures més que fets: a més d’haver deixat un impecable llegat artístic amb Coratge, la banda havia sembrat el terreny perquè la música en la llengua del país tinguera l’estatus que li pertocava, fent que el nom del grup incorporara una càrrega premonitòria que ni els mateixos membres del grup haurien imaginat, ni en la més boja de les seues elucubracions. Amb una escena ja diversificada i normalitzada, tot i que el mestissatge conservaria la seua preponderància. Amb hereus com Aspencat. Encara més: un any després, el 2015, es produïa el canvi polític al País Valencià amb la pèrdua de les eleccions per part del PP.
En aquest canvi de cicle hi ha molts factors, però els anys de trinxera i resistència cultural i política coratjosa d’Obrint Pas, el seu èxit, la capacitat de saltar les barreres del gueto i arribar a milers de persones que van créixer amb les cançons dels grup, al País Valencià i fora d’ell, és una de les circumstàncies que caldria posar en el plateret. Transformacions que han derivat en un present imperfecte però manifestament més suportable que el que hi havia quan es va llançar aquell Coratge. Símbol i resum.
