Un dia rúfol de gener a París. En un edifici lleig del setzè arrondissement, Marine Le Pen s’escarrassa per fer veure que no està gens preocupada. Tot just al novembre, en aquest bloc el partit va obrir la seva nova seu central i les instal·lacions per a la campanya electoral. Va llogar uns quants pisos de l’edifici. Només la planta baixa encara està ocupada per una empresa d’aliments congelats.
De fet, la campanya electoral de Le Pen hauria hagut d’entrar en la fase clau a començament d’any. Però per aquelles dates va arribar l’onada de la variant òmicron i Le Pen va decidir ajornar-ne l’inici fins al 5 de febrer. Aquest cap de setmana donarà el tret de sortida de la campanya a Reims.
Marine Le Pen està en una situació inusual: ja no és la candidata indiscutible de la dreta nacionalista, ara té competència. L’experiodista, escriptor, assagista i polític d’extrema dreta Éric Zemmour li està robant part de l’atenció. I hi ha destacats desertors que abandonen el partit de Le Pen per anar-se’n amb Zemmour.
“Això no la posa nerviosa, senyora Le Pen?”.
“La veritat és que no”, diu ella, i tot seguit somriu, agafa la cigarreta electrònica i mira fixament l’interlocutor. “Això es deu, entre altres coses, al fet que soc una jove veterana de la política. Tinc força experiència en campanyes electorals”.
No són uns temps fàcils per al Reagrupament Nacional (RN), abans anomenat Front Nacional. A la dreta de Marine Le Pen hi ha un candidat que provoca fent declaracions que la candidata de l’RN s’ha prohibit i ha prohibit al seu partit. Zemmour, en canvi, no té cap problema per identificar islam i islamisme. Segons ell, els immigrants musulmans assetgen les dones franceses, obren carnisseries halal a tot el país i trafiquen amb drogues. A mitjan gener, va tornar a ser condemnat per comentaris racistes. Havia qualificat els immigrants menors d’edat de lladres, assassins i violadors.
Zemmour no és l’únic problema de Le Pen. Des de fa poc també hi ha Valérie Pécresse, la candidata dels conservadors. De cop i volta, Pécresse fa seves algunes reclamacions de les quals anys enrere tenia el copyright l’RN. Pécresse ha anunciat que introduirà quotes per als immigrants, que protegirà més bé les fronteres d’Europa i s’ha plantejat públicament fer actuar l’exèrcit francès en barris problemàtics per garantir-hi la seguretat i l’ordre. Això fins i tot a Marine Le Pen li sembla una exageració.
Naturalment, en certa manera és un èxit, diu Le Pen, que ara els altres reprenguin els seus arguments. “Nosaltres fa quaranta anys que parlem sobre la immigració i les seves conseqüències. Ara en parla tothom, fins i tot l’esquerra. Nosaltres vam ser els primers de parlar d’aquestes qüestions: de la globalització, del debat sobre el paper de la Unió Europea, de la separació entre religió i Estat”. Le Pen s’ha anotat victòries ideològiques, però amb això no n’hi ha prou.
Aquesta primavera Marine Le Pen, de 53 anys, es presenta per tercera vegada a les eleccions presidencials franceses. Ho va intentar per primer cop el 2012, i fa cinc anys va ser derrotada per Emmanuel Macron a la segona volta, després d’un fracàs estrepitós en el decisiu debat televisiu. Uns disset milions de francesos van veure com en el cara a cara confonia una empresa de telefonia mòbil amb un fabricant de trens, com rebuscava amb desesperació entre els fulls que portava i com feia retrets insostenibles a Macron que ell desmuntava amb tota tranquil·litat. L’actuació va ser de vergonya aliena. Persones pròximes a Le Pen expliquen que va necessitar un any per refer-se de la derrota.
Aquest any la veterana candidata de dreta populista està sotmesa a una gran pressió per no cometre errors en la que potser serà la seva última candidatura per accedir a l’Elisi. Però clarament no vol que se li noti.
“No tan sols estic convençuda que aconseguiré passar a la segona volta. També crec que aquesta vegada tinc una alta probabilitat de guanyar”, afirma a començament de gener en una trobada de campanya amb viticultors al sud de França, a qui explica el seu projecte per a un turisme nou i local. Ha eixamplat el seu espectre temàtic. Ara ja no parla només d’immigració i de seguretat interior, sinó també d’economia, de la reducció dels impostos derivats dels costos de l’energia o de l’abolició dels aerogeneradors.
Al costat de la seva taula a París hi ha un bust blanc: una estàtua de la figura nacional francesa, la Marianne, que es pot trobar en gairebé tots els ajuntaments del país. Encarna els valors de la República.
El bust del seu despatx té les faccions de Brigitte Bardot. Té els pits tapats només lleugerament per una tela i se li marquen els mugrons. Moltes franceses famoses han fet de model per a estàtues de Marianne, com és el cas de Catherine Deneuve i Sophie Marceau. “Però per a mi la més maca és la de Brigitte Bardot”, afirma Le Pen. Aquesta estàtua la va trobar en una botiga i li va fer signar a Bardot. El bust és la seva protesta silenciosa contra la correcció política. I un record d’una França en què un sex-symbol encara podia ser heroïna nacional. “La pot fotografiar, si és que a Alemanya deixen publicar una cosa com aquesta”, diu al fotògraf de Der Spiegel.
És el 25 de gener. Fa uns quants dies, un dels portaveus de Marine Le Pen va anunciar que donaria suport a Éric Zemmour perquè ja no creu que ella pugui guanyar les presidencials. Durant els següents dies hi haurà més desercions.
----
—Senyora Le Pen, queden 75 dies per a les eleccions i li van fugint membres del partit. Com hem de creure que això no la posa nerviosa?
—Perquè conec la dinàmica de les campanyes electorals. Sempre hi ha aventurers que canvien de partit perquè es pensen que obtindran avantatges personals. Però aquestes coses no necessàriament influeixen en el resultat electoral. I ja d’entrada deixi’m dir-li una cosa: la guerra llampec que Éric Zemmour va començar fa mesos ja ha fracassat.
—A quina guerra es refereix: a l’ofensiva mediàtica de Zemmour abans de l’inici de la campanya electoral presidencial, que el va portar a ser omnipresent tot d’una?
—Des de la tardor Zemmour ha fet tot el possible per posicionar-se com a candidat per succeir a Macron. Però això no ha funcionat. Cada vegada és més evident que no té perspectives de guanyar. Estic convençuda que ell ja no hi creu. Els seus valors a les enquestes han disminuït significativament. El seu objectiu és apartar-me de la cursa electoral i evitar que arribi a la segona volta dividint els vots de la dreta en la primera votació.
—I vostè com vol evitar-ho?
—Faré la campanya electoral que m’he proposat fer en tot moment. Vull estar a prop dels votants, a les regions, als pobles i a les zones rurals. Davant meu hi ha Zemmour, un candidat que se sent especialment còmode als platós de televisió de la capital. I en el cas de Valérie Pécresse, tinc al davant una política que, com a presidenta de la regió de l’Illa de França, representa París i rodalia. Però jo em presento per tot França, també per aquelles regions abandonades que han estat desindustrialitzades i reben poca atenció per part dels polítics.
—La candidatura de Zemmour té un avantatge per a vostè: al seu costat, de sobte sembla moderada.
—Jo diria més aviat que Zemmour ha contribuït al fet que la caricatura de mi que s’ha dibuixat durant anys finalment s’hagi esvaït. Zemmour m’ha empès de la dreta cap al centre. Comparant-me directament amb ell, els francesos s’han adonat que el meu programa de govern és seriós i raonable. Amb mi no hi ha excessos. Es pot no estar d’acord amb el meu programa, però està ben pensat i ben preparat.
—I què me’n diu, del programa de Zemmour?
—Quin programa? No en té cap. Zemmour té un únic tema: la immigració. A banda d’això només fa una crítica radical a l’islam, una crítica que desemboca en una mena de guerra religiosa. Res d’això es correspon de cap manera amb la meva visió de les coses. I tan bon punt abandona aquest terreny, ja no és gaire creïble. Per a ell, la seva candidatura és com una gran aventura, s’ho passa d’allò més bé. Però a la vida no van així les coses: no es tan senzill passar de tertulià polèmic a president.
—Als EUA això va funcionar l’any 2016. Donald Trump era una estrella de la televisió i un polític amateur. I així i tot, va ser elegit president.
—Amb una gran diferència: Trump tenia el Partit Republicà i tot el seu aparell al darrere. Zemmour ha fundat el seu propi petit partit, Reconquesta, no fa gaire. Sí, potser pescarà vots entre una part dels catòlics conservadors del país. I en diversos grups d’extrema de dreta, dels quals m’he distanciat amb els anys.
----
Aquestes últimes setmanes, Marine Le Pen lluita gairebé desesperadament contra els fantasmes del passat. És un viatge en el temps que li hauria agradat estalviar-se. D’altres cacen furtivament en el territori que els va deixar voluntàriament fa anys. El 2011, quan va agafar les regnes del partit que havia dirigit el seu pare, va emprendre mesures contra els negacionistes de l’Holocaust i els neonazis, i els va expulsar.
Va ser la seva manera de fer el partit més apte electoralment, i així es va desempallegar de l’etern paper de filla. Però també va ser, segons explica, una decisió presa amb convicció. Marine Le Pen és i continua sent una nacionalista de dretes. Igual que Zemmour, creu que cal salvar França amb urgència: de Macron. I d’una arribada –suposadament descontrolada– d’immigrants, que ella vol aturar. Igual que Zemmour, vol una política de preferència nacional: l’habitatge social i altres beneficis socials s’han de concedir preferentment als francesos, no als immigrants.
Tanmateix, a diferència de Zemmour, no té res en contra dels homosexuals. No s’ha manifestat mai en contra del “matrimoni per a tothom”, que els catòlics francesos encara ara rebutgen. Ara ja no reclama que França surti de la UE ni que es reintrodueixi el franc. A diferència del seu oponent, ara no fica al mateix sac l’islam i l’islamisme.
Marine Le Pen ha pagat un alt preu per la desdemonització del Front Nacional. Ja no recorda exactament durant quant de temps, diu al seu despatx, però el seu pare va estar dos anys o tres sense parlar-li. Sense dirigir-li ni una sola paraula.
El trencament no la va sorprendre. “Sabia que havia d’escollir entre el meu pare i el partit. O entre el meu pare, i el partit i França”.
Les ferides encara ara són profundes. A la tardor Jean-Marie Le Pen va declarar que a les presidencials probablement donaria suport a Éric Zemmour i no a la seva filla: “Perquè diu el que penso; la diferència és que a ell l’escolten més que a mi”, va dir Le Pen, 93 anys. Al cap d’uns mesos va tornar a canviar d’opinió.
Dos dies després de la conversa al despatx de Marine Le Pen, la seva neboda Marion Maréchal, de 32 anys i membre del partit RN durant 14 anys, retira la lleialtat a la seva tia. Diu a un diari parisenc que se sent més propera a Zemmour, a qui només es refereix pel nom de pila, però demana un període de reflexió fins a final de febrer.
Aquest ha sigut fins ara el punt més baix d’aquesta campanya electoral per a l’entorn de l’RN. El partit sempre ha sigut una cosa familiar, per tant els drames grecs en són un element consubstancial, va dir una vegada Marine Le Pen. Però ara es mostra francament dolguda. “És brutal i molt dur per a mi”, va dir en una entrevista a CNews l’endemà de les declaracions de la seva neboda.
“Pot ser que aquest sigui un dels motius pels quals només viu envoltada de gats? Perquè els animals no traeixen?”, pregunta la presentadora. Le Pen dubta abans de respondre. Tot seguit diu: “Amb ells, com a mínim, no es tenen sorpreses desagradables”.
Aquella entrevista és molt emotiva. No és senzill destriar fins on arriba l’escenificació i fins on la preocupació real. Ha suavitzat la veu, si bé encara és molt greu i rogallosa, però ara fa menys galls que abans.
----
—Fa poc es va descriure a si mateixa com una candidata seriosa i fiable. Més seriosa que abans?
—Estic més relaxada que abans, en part perquè he hagut d’aguantar molt. Un no es converteix en un bon candidat presidencial de la nit al dia. S’ha d’haver lluitat i patit. S’han de tenir cicatrius. Cal haver escoltat milers de votants. Només llavors un té el que cal per accedir algun dia a la presidència de França. Jacques Chirac ho tenia, François Mitterrand també. Nicolas Sarkozy, no ho tinc tan clar. Macron no ho té.
—Diuen que va trigar molt a recuperar-se de la derrota del 2017 i del debat televisiu contra Macron.
—Sí, va ser molt dolorós. Havia decebut els francesos, i allò era l’última cosa que volia. La meva estratègia en aquell moment va acabar en no res. Volia posar al descobert aquell jove en qui la dreta veia un home de dretes i l’esquerra un home d’esquerres. Volia embolicar-lo en les seves contradiccions. Però, en lloc d’això, hauria d’haver parlat de mi i del meu programa.
—Quines conclusions en va treure, d’aquella desfeta? Hauria pogut deixar la política.
—Realment em vaig preguntar, si decidia continuar, per què i per a qui estava en política? Però llavors vaig veure-ho clar: no podia concebre deixar de lluitar pels francesos i per les idees que el meu partit i jo defensem. La política sempre és una mica com una història d’amor.
—L’equip de la seva competidora Valérie Pécresse està fent campanya amb la promesa que per primera vegada França podria tenir una presidenta. Vostè no ha jugat mai la carta del sexe. Per què no?
—Perquè no hauria servit de res. Se’m considerava la filla del diable, si no el diable en persona. I el diable no és ni home ni dona. A ningú li importava que fos una dona, ni tan sols a les feministes. Jo era l’extremista amb qui ningú volia tenir res a veure. Però tampoc m’agrada quan algú com Pécresse diu: “Vota’m perquè soc una dona”. Aquest és un dels èxits que hem aconseguit a còpia de lluitar: que puguem obtenir càrrecs per les nostres competències, no pel nostre sexe.
—Almenys podria haver donat una imatge més suau i presentar-se davant dels francesos com a dona i mare.
—Justament això era un tabú, per a mi. Vaig començar a aparèixer davant les càmeres de molt petita, i allò em va afectar; per tant no volia que els meus tres fills passessin pel mateix. No els he mostrat ni utilitzat mai. Aquesta ha sigut sempre la meva línia vermella.
----
No s’ha de subestimar la influència de les dones en aquestes eleccions, diu la politòloga parisenca Nonna Mayer, que fa anys que investiga l’extremisme de dreta a França. Le Pen té força popularitat sobretot entre la classe mitjana baixa, entre obrers i empleats. I entre les dones. “I les dones representen més de la meitat de l’electorat”, diu Mayer. “No hi ha gaires dones polítiques franceses a primera línia. Marine Le Pen ha trencat el sostre de vidre. Va demostrar ja fa anys que això era possible. Va ser una mica com el “Yes, we can” d’Obama.
I també hi ha un altre factor, indica Mayer. Ara només la meitat dels francesos consideren que Le Pen és una amenaça per a la democràcia. I, per sorprenent que sembli, Le Pen representa un model modern de societat: “Durant un temps va pujar els seus fills sola, treballava de valent tot i haver de cuidar tres criatures i s’ha casat diverses vegades. No és ni de bon tros feminista. Però és una dona valenta”.
A començament de gener Marine Le Pen viatja a la costa mediterrània. Les estacions del tour de campanya electoral es poden interpretar com una il·lustració del programa del partit: a Besiers visita les obres de construcció de la futura escola Samuel Paty, en un barri de majoria immigrant de la ciutat. Paty és el professor que va ser decapitat per un islamista al mig del carrer l’octubre de 2020 per haver ensenyat unes caricatures de Mahoma a classe. A continuació, es reuneix amb viticultors de la cooperativa local que es queixen que la UE ara els obliga a etiquetar el glifosat i altres ingredients.
L’últim dia del viatge, surt a primera hora del matí cap a Cervera de la Marenda, a la frontera amb Espanya, per on entren immigrants il·legalment al país. Vestida amb un abric de llana de color ocre i una bufanda gruixuda, escolta els policies fronterers en un camí de muntanya on fa molt de vent. Només el dia anterior es van comptabilitzar trenta migrants, la meitat dels quals eren algerians.
“Ja no ens podem permetre el luxe d’invertir tanta energia i temps en la immigració. El nostre país està perdent la seva sobirania”, explicarà més tard dinant. El que diu sobre la immigració continua sent un dels “majors èxits” entre el seu electorat. Li passa una mica el mateix que als vells grups de rock, que sempre han de tocar les cançons de tota la vida. Si Le Pen acaba accedint a l’Elisi, la primera cosa que vol fer és que els francesos votin en un referèndum sobre una política d’immigració restrictiva. El text de la votació ja està preparat.
Fa tant de temps que està en política que s’ha convertit en una figura familiar. Però, només perquè Zemmour sigui més extrem, no vol dir que Le Pen sigui ni de bon tros moderada. Si sortís el sí en el seu referèndum, entrarien molts menys immigrants legals a França. Qualsevol persona que cometés un delicte seria expulsada immediatament. Vol transformar la UE en el que anomena una Europa de les Nacions, en què la legislació nacional prevaldria en part sobre el dret europeu; així doncs, està totalment en línia amb els governs polonès i hongarès. És poc probable que Marine Le Pen sigui elegida presidenta, però seria un punt d’inflexió considerable no sols per a França, sinó per al conjunt d’Europa.
Els seus valors tenen una constància increïble. Segons una enquesta de l’empresa demoscòpica Ifop, quedaria en segon lloc, per darrere d’Emmanuel Macron, amb un 18,5% dels vots. Pécresse obtindria el tercer lloc amb un 16%, mentre que Zemmour aconseguiria un 13% i quedaria en quart lloc.
Com va dir Louis Aliot –l’home amb qui Marine Le Pen va compartir deu anys de la seva vida– la nit abans al bar d’un hotel de Perpinyà, “no havíem estat mai tan a prop d’una possible victòria, mai havíem estat organitzats d’una manera tan professional. Marine està preparada per a la presidència, ha treballat molt. I tanmateix, tot podria sortir malament”.
Aliot forma part de l’executiva del partit i és alcalde de Perpinyà des del 2020. Sobre la seva antiga parella, diu que és una dona que no es rendeix mai. Però ara està preocupat per Le Pen. Aliot va parlar amb Zemmour i li va demanar que es retirés, però ell s’hi va negar.
A Zemmour, adversari de Marine, li va dir que era responsabilitat seva que les idees de la dreta estiguessin representades en la segona volta de les eleccions. “Seria d’una gran estupidesa”, assegura Aliot, “però aleshores hauríem fracassat per l’arrogància i la vanitat de Zemmour”.