-A les negociacions que es produeixen a Turquia, hi ha una proposta sobre la taula que sembla no ser rebutjada ni per Ucraïna, ni per Rússia, tot i que encara està lluny de tancar-se cap acord. Ucraïna es comprometria a una neutralitat «permanent», així com a no ingressar a l'OTAN. A canvi, comptaria amb unes garanties internacionals de seguretat i podria incorporar-se a la UE. El pacte inclouria la recerca d'una solució a llarg termini per a Crimea i la regió del Donbass. És una solució factible al conflicte?
Des del 2014, sempre he defensat que aquesta podria ser una via de trobada per dotar d'una solució geopolíticament estable al conflicte d'Ucraïna. Es tractaria de donar contingut al principi de neutralitat, de buscar alguna mena de solució política-jurídica que siga assumida per totes les parts concernides, que no són només Rússia i Ucraïna, per a la regió del Donbass o per a la regió autoproclamada independent. Aquesta fórmula hauria de ser compatible, al seu torn, perquè Ucraïna puga mirar en termes de col·laboració i cooperació econòmica cap a la UE. Confie que siga la via de solució, la qual ha de tenir tres potes: pau, és a dir, cessament de les hostilitats i de la invasió; acord, i reconstrucció d'Ucraïna.
-També s'ha plantejat un altre desenllaç: una partició d'Ucraïna, tal com va ocórrer amb Corea durant la guerra freda.
Personalment, crec que aquesta via està plena de dificultats. L'altra és més transitable, tot i ser més modesta. És més factible caminar per una solució que implique proporcionar contingut al principi de neutralitat d'Ucraïna amb una contrapartida per a Rússia, la qual ha de comprometre's que no tornarà a envair-la; d'atorgar una solució per a Crimea i el Donbass; i de concedir a Ucraïna la possibilitat de mirar cap a la UE en termes de cooperació i col·laboració econòmica. Ara bé, sense aixecar falses expectatives d'ingrés a la UE, les quals són massa atrevides. Seria més raonable pensar en espais o canals de cooperació econòmica. La missió d'Ucraïna com a estat membre de la UE té un recorregut més complex.
S'ha d'assenyalar, perquè és important, que en els últims vuit anys, d'ençà de l'annexió de Crimea, Ucraïna ha canviat molt. S'ha diluït bastant l'existència de les dues ucraïnes, d'una que mirava cap a Rússia i parlava rus, i una altra que mirava cap a Europa i s'expressava en ucraïnès. També hi havia la Ucraïna industrial del Donbass i l'agrícola de l'est. Aquesta divisió, però, es va diluir sensiblement entre 2014 i 2019. En els passats comicis, Zelenski va aconseguir el vot de prop de dues terceres parts del país, encara que certament la zona del país de les autodenominades repúbliques del Donbass no hi va participar. La dissolució d'aquestes diferents identitats i la constitució d'una identitat ucraïnesa s'ha consolidat amb la guerra. Si cal posar una data del naixement de la identitat ucraïnesa, de l'autèntica unió entre nació i estat, és el 24 de febrer del 2022, la qual cosa no ha estat una bona notícia per a Putin.
-Existeix la possibilitat que Rússia aturara la invasió una vegada controlara de manera efectiva la costa ucraïnesa banyada pel mar d'Azov i el mar Negre, atesa la seua importància geoestratègica?
Podria ser. No sé què passa pel cap de Putin -de qui s'ha de veure el discurs pronunciat l'any 2007 a la Conferència de Múnic per observar els seus plantejaments geoestratègics i polítics-, ni tampoc per les ments del seu cercle més estret. Aturar-se quan aconseguira aquests objectius seria l'escenari previsible, la resposta normal que podria donar des d'Occident una persona raonablement informada. Establir un corredor entre la regió del Donbass amb Crimea, i no fins a Odessa, era un moviment que es descomptava als grans centres de pensament. Però crec que tots hem de ser humils en les nostres previsions, ja que hem de ser conscients de com la història s'ha accelerat en tan poc de temps. La història s'ha accelerat tant cap endavant com cap enrere que no podem ni mesurar en segles. Vam dir l'any 1989, amb la caiguda del mur de Berlín, que el segle XXI començava aleshores. Vam dir-ho, de nou en 2001, vam repetir-ho amb la pandèmia i ho hem tornat a expressar el 24 de febrer d'enguany.
La invasió d'Ucraïna efectuada per Putin partia, a més, d'una visió equivocada. Hi havia el pensament que la invasió de la part russòfona seria vista per la població autòctona com durant l'ocupació de Crimea, on l'exèrcit fou rebut amb aplaudiments i l'opció d'annexionar-se a Rússia va tenir un elevadíssim suport en el referèndum celebrat posteriorment. La invasió també estava motivada pel suposat debilitament d'Occident. Putin havia observat problemes o factors de debilitament com ara les dificultats del primer ministre britànic Boris Johnson; l'afirmació de Macron sobre que l'OTAN estava «en mort cerebral»; la incertesa de les eleccions franceses; l'ascens de l'extrema dreta i dels populismes a Europa, els quals havien adquirit un pes electoral considerable; l'existència d'una època de crisi existencial per a la UE... Tots aquests elements hi han conduït Putin a cometre un error de càlcul formidable, acompanyat de molt de patiment i de moltíssims morts. De fet, ha aconseguit els objectius contraris als perseguits: ha dotat l'OTAN d'un objectiu existencial del qual mancava abans; ha reforçat la cohesió de la UE; ha reforçat un Biden enfonsat en les enquestes de cara a les eleccions de mig mandat, i ha aconseguit que Occident perceba Rússia com a una gran amenaça.
-En els darrers dies, el Kremlin ha donat un cert viratge en la seua actitud negociadora, manifestant una predisposició més gran. És un símptoma que la resistència ucraïnesa, les sancions internacionals i el perill d'enquistament de la invasió inquieten Putin?
Sí que sé, per la lectura de les reflexions dels centres de pensament militars, que el tipus de guerra plantejat pel Kremlin ha conduït l'exèrcit rus a un cert estancament. Els militars russos han comprovat com aquesta mena de guerra urbana que ha impulsat la resistència ucraïnesa podria convertir-se en un nou Afganistan en cas de persistir en el temps. No sé si aquesta situació explica l'aparent canvi de clima en les negociacions, perquè encara hi ha molts interrogants. S'ha de recordar que fins al 22 de febrer del 2022, dia i mig abans de la gran invasió, Rússia deia que no tenia cap intenció d'iniciar la guerra. Fins i tot, la portaveu del govern rus en feia broma. Sembla clar que la situació actual no era la prevista pels alts comandaments militars russos, ni pel Kremlin, i que, tot i la censura brutal a Rússia, la realitat arribarà a la població russa per les baixes dels soldats, la inflació, els efectes de les sancions internacionals i la mateixa evolució del ruble.
-D'ençà que va arrencar el conflicte, s'ha vist a la Xina com a un actor que podia jugar un paper clar com a mediador, malgrat la seua neutralitat escorada. Tanmateix, sembla situada en un segon pla, com si de manera calculada no fera cap moviment, almenys, visible.
Pel poc que sabem dels dirigents i els estrategs xinesos, em sembla que aquesta invasió no estat ben rebuda a la Xina. De la mateixa manera que Putin entenia que el seu moment amb la història s'estava donant ara, la Xina té fixada com a gran cita amb la història l'any 2049, quan es compleix el centenari de la revolució de Mao Tse Tung. Tenen tota la seua energia geopolítica depositada en aquesta data amb la intenció de reparar la gran humiliació del segle XIX, perquè s'ha de recordar que a la Xina denominen el segle XIX com al segle de la gran humiliació. Per reparar aquesta humiliació, s'han marcat l'objectiu de convertir-se en el primer i el gran actor geopolític global l'any 2049. Un propòsit treballat a través de la diplomàcia pacífica i de la ruta de la seda. Aquesta guerra, a parer meu, és una pedra en el camí per als seus objectius, la qual cosa no significa que busque un alineament amb Rússia per altres raons. Si es llegeix l'acord entre la Xina i Rússia del 4 de febrer, el qual és molt important en termes geopolítics, s'observa com la primera part és un qüestionament de la democràcia i dels valors occidentals. La Xina i Rússia estan obrint una batalla ideològica per argumentar que les seues versions de democràcia, tal com ho anomenen, són igual de vàlides que les occidentals. Es tracta d'una de les grans batalles ideològiques que ha engegat la guerra a Ucraïna.
En el marc d'aquesta batalla, Occident ha fet una lectura interessada i equivocada de la votació a l'ONU contra la invasió. Si mires el nombre de països que van votar contra Rússia, és obvi que hi ha una majoria aclaparadora. Ara bé, si tens en compte els països que no hi van acudir, així com aquells que s'hi van abstenir, i sumes els seus habitants, el resultat és que la meitat de la població mundial s'hi va abstenir. Entre ells, hi havia països com Pakistan, l'Índia, 21 estats africans... Marroc, per exemple, no hi va assistir. Rússia està menys assoles del que diuen alguns mitjans occidentals.
-Putin ha defensat la invasió criminal amb arguments com ara l'ampliació que ha efectuat l'OTAN a l'Europa de l'Est, entre altres excuses de més peregrines. Ara bé, l'autòcrata també ha oblidat el memoràndum de Budapest, on es comprometia a salvaguardar la integritat territorial d'Ucraïna. En termes geopolítics, fins a quin punt era previsible i, al seu torn, evitable el conflicte, especialment d'ençà de la tensió latent que hi havia amb l'annexió russa de Crimea?
Sent honestos, em sembla que caldria fer un balanç dels errors comesos en el passat, dels dobles rasers i dels silencis, i d'aquesta avaluació Occident no estaria exempta. Si s'hagueren complit els compromisos adoptats, des del memoràndum de Budapest als acords de Minsk, passant per aturar l'extensió de l'OTAN fins a quasi les fronteres de Rússia, s'hauria evitat el conflicte? Sempre em quedaria el dubte de com seria la UE i Europa en cas d'haver-se complit els diferents tractats i acords firmats.
-Abans de la invasió d'Ucraïna, l'OTAN va viure les seues hores més baixes. La guerra de Putin sembla haver-la reforçat, convertint-la quasi en l'únic espai de seguretat. Com afecta aquesta circumstància a la construcció d'una defensa europea amb autonomia estratègica?
Val a dir, i és un matís important, que Trump va expressar que volia sortir-ne. Macron, temps després, va afirmar que estava «en mort cerebral». L'OTAN s'havia quedat mancada d'objectiu existencial, i la guerra d'Ucraïna li n'ha donat un. L'OTAN s'ha convertit en una estructura militar reforçada. Això significa que la UE no pot buscar la seua pròpia via, mantenint les aliances amb els seus socis atlàntics? La UE, de fet, hauria d'aprofitar aquest moment històric en matèria de defensa. La guerra d'Ucraïna ha demostrat una vegada més que si Europa no s'ocupa de les causes dels conflictes, n'acaba pagant les conseqüències. En geopolítica, quan no seus a la taula, significa que formes part del menú. Particularment, m'ha dolgut veure com Biden s'ha reunit amb Putin i amb Xi Jinping sense la UE per parlar d'Europa. La guerra d'Ucraïna atorga a la UE l'oportunitat de ser més que una gran Suïssa, d'erigir-se en un actor geopolític. Si la UE vol deixar de ser un actor subaltern, aquest és el moment històric. Crec que és una bona decisió l'aprovació de la brúixola estratègica en el passat Consell Europeu, perquè si s'adopta bé serem menys subalterns i tutelats. Si, a més, aconseguim l'autonomia estratègica, haurem crescut com a actor geopolític. L'únic dubte que tinc, però, és si la ciutadania estarà disposada a seguir als seus governants per augmentar la despesa en defensa. Ara bé, si es vol guanyar autonomia estratègica, Europa no pot seguir com després de la Segona Guerra Mundial, amb els Estats Units d'Amèrica fent-se càrrec de la nostra defensa.
-Després de l'agressió de Putin, els països europeus, de fet, semblen disposats a complir amb l'exigència nord-americana de destinar un 2% del PIB a defensa.
La UE compta amb l'oportunitat històrica per convertir-se en un poder tou reforçat. Ha estat, com he dit, un encert l'aprovació de la brúixola estratègica amb compromisos d'increment de la despesa en defensa, i no només per a la frontera est, sinó també per a la sud. Ara bé, la discussió és com fer-ho, com aprofitem el moment per a convertir-se en un actor amb més autonomia i no amb el mateix nivell de tutela.
-Aquest conflicte està modificant la geopolítica de l'energia. Els Estats Units d'Amèrica, per exemple, s'estan introduint amb certa força com a proveïdor energètic alternatiu a Rússia en el continent europeu.
Els acords que van firmar la setmana passada el president nord-americà Joe Biden i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von Der Leyen, són importants, ja que impliquen que els Estats Units d'Amèrica venen petroli, gas, armes i blat a Europa a canvi que els europeus deixen de mirar cap a Rússia. Es tracta d'una posició legítima dels nord-americans, però no ha de ser necessàriament l'europea. Nosaltres hem d'avançar cap a una diplomàcia energètica pròpia, amb una agenda pròpia basada en la transició energètica interna i l'establiment d'un full de ruta respecte dels productors de matèries primeres i d'energia. S'ha de caminar cap a l'autonomia energètica i una diplomàcia energètica. No siga cas que deixem de dependre de Rússia per acabar dependent dels Estats Units d'Amèrica.
-En un moment de tensió del mercat energètic i de recerca de fonts alternatives als hidrocarburs russos, l'Estat espanyol s'ha sumat al posicionament nord-americà sobre el Sàhara Occidental, la qual cosa implica molestar un proveïdor energètic com ara Algèria. Com s'explica aquest moviment?
Crec que aquesta qüestió s'hauria pogut gestionar millor diplomàticament. S'han comès errors de forma, i em sembla que també de fons. De fet, no tinc gens clar que s'hagen ponderat totes les implicacions. Sé quina és la posició de l'administració nord-americana, i el peatge que ha pagat Marroc amb el reconeixement d'Israel. Ara bé, no sé quina és la posició de la UE, ja que no és només un assumpte d'Espanya. Si la UE té la necessitat de repensar amb autonomia la seua frontera est, també ha de pensar una estratègia comuna per a la seua frontera sud. En aquest context, és on hauria d'entrar la diplomàcia energètica de la UE. Fa uns dies, per exemple, va arribar-se a un acord per revitalitzar un gasoducte des de Nigèria fins a Algèria, el qual comptaria amb un ramal cap a Almeria i un altre cap a Itàlia. Quina és la posició que té la UE? Quin pla té en matèria energètica per a Àfrica? Aquest escenari ens obliga més que mai a pensar com a UE.
-La invasió d'Ucraïna ha alterat l'ordre global no sols des del prisma energètic, sinó en termes generals. Les sancions han desconnectat Rússia d'Occident, la qual cosa augmenta la dependència russa de la Xina. Si posem les llums llargues, pot ser un error desvincular Rússia d'Occident i abocar-la a l'espai d'influència xinès?
Sempre he defensat que seria una errada arraconar Rússia i empentar-la cap al Pacífic. Rússia és un semicontinent, el qual compta amb una part que mira a Europa i una altra que ho fa cap a Àsia. Amb la guerra, crec que seria una errada convertir Rússia en un estat pària, tal com volen alguns membres de l'administració nord-americana. Crec que no li convé a la UE. Defensar sense ambigüitats i hipocresies la democràcia liberal, perquè és la millor forma d'organitzar la vida de la gent que existeix al món, no significa deixar d'establir mecanismes de cooperació amb països en els quals tenim un nivell d'interrelació molt rellevant en termes geoestratègics. És molt senzill per a Biden dir que prohibeix la importació d'hidrocarburs russos, quan importava el 4% del petroli, i és molt difícil fer-ho quan importes gran part del teu gas de Rússia com ocorre amb Alemanya, Polònia, Hongria o Itàlia. Cal vetlar pels nostres interessos estratègics sense que això signifique deixar de donar la batalla pels valors occidentals. Desoccidentalitzar Rússia crec que seria una mala operació per a la UE.
-La desconnexió russa d'Occident ha estat, a més, un nou cop a la globalització econòmica. Estem veient les seues últimes constants vitals o és només un parèntesi temporal?
Crec, amb tota humilitat acadèmica, que la globalització en la seua versió de neoliberalisme radical està arribant al final del camí. De fet, va evidenciar una fatiga de materials durant la pandèmia. Encara més, ja en parlàvem abans de la crisi sanitària. S'han encès diverses llums roges, com quan l'encallament d'un vaixell de càrrega al canal de Suez va bloquejar l'economia occidental. La guerra ha accentuat aquest procés. Al meu entendre, la finalització de la globalització econòmica en la seua versió de neoliberalisme radical ens pot abocar o bé a una economia de blocs, la qual cosa no seria positiva, o bé a una globalització regionalitzada, conformada per grans espais de cooperació, com puga ser Europa Occidental, el Pacífic o Amèrica de Nord. Això sí, amb interdependències, perquè aquestes no tenen marxa enrere.
L'entrada en la fase final de la globalització econòmica en la seua versió del neoliberalisme radical aflora, de nou, la batalla de les idees, sobre com gestionarem el nou context geopolític. Apareixen, per tant, les grans cosmovisions: la liberal, la neoliberal i, diguem-ho d'aquesta manera, la keynesiana 4.0. A la batalla entre les democràcies liberals i les autocràcies, se suma una altra pugna contra els adversaris de la democràcia liberal: el neoliberalisme radical i els populismes. En el context sobre com gestionar escenaris complexos amb diferents idees, sorgiran debats i batalles ideològiques que paga la pena lliurar com ara la fiscalitat, on la socialdemocràcia, en qualsevol de les seues versions, ha d'armar-se amb un discurs sòlid, consistent i alternatiu enfront de la idea neoliberal clàssica de la millor solució és abaixar impostos. Una altra batalla que pagarà la pena lliurar serà en matèria energètica perquè no és el mateix abaixar impostos o retallar beneficis. La tercera batalla cultural que pagarà la pena donar versarà sobre el paper de l'esfera pública, d'un estat que va recuperar en la pandèmia una part del pes que havia perdut en èpoques anteriors. Aquest moment històric ens obliga a conformar un relat i un pensament propi que siga alternatiu al neoliberalisme en clau radical, i el qual s'ha de basar en el liberalisme genuí i en la democràcia liberal genuïna, que es troba actualment en retrocés.
-Aquests debats emergiran arran del bumerang que ha estat el càstig econòmic d'Occident a Rússia. Ja n'estem veient les conseqüències amb el preu de l'energia pels núvols, la inflació disparada o un grapat de sectors econòmic en la corda fluixa. Es pot contenir amb un pacte de rendes o caldria una resposta més ambiciosa, fins i tot d'abast europeu?
La guerra d'Ucraïna tindrà, des del meu punt de vista, dos guanyadors: la Xina i els Estats Units d'Amèrica. I tres perdedors: Ucraïna, Rússia i la UE. Ara bé, hi haurà més perdedors: la població d'Ucraïna, la russa, milions d'europeus i centenars de milions de persones al món que es veuran afectats per la insuficiència alimentària, als quals, per cert, no prestem massa atenció. El conflicte a Ucraïna tindrà conseqüències, per tant, al món en desenvolupament pel blat, que pot derivar en situacions d'explosió social. Només s'ha de recordar que l'origen primigeni de la Primavera Àrab fou un increment de la carestia dels preus del pa, així com un malestar social preexistent. A Occident, poden haver-hi explosions socials, malestar social que derive en un problema polític de primer nivell. Probablement, per evitar-ho o contenir-ho, es buscaran, com ja s'està intentant, acords entre els actors polítics, socials i econòmics per veure com es gestiona una situació inaudita. S'ha de ressaltar que estem davant d'una situació molt greu. Particularment, mai havia vist un escenari tan volàtil en termes polítics, econòmics, geopolítics i socials.
L'única opció serà, a parer meu, buscar grans consensos bàsics. Ara bé, si per pacte de rendes entenem només una contenció salarial, no hi estaré a favor. Si, en canvi, significa que en un context d'austeritat, cap al qual caminem, tot el món assumeix la part que li correspon, amb una discriminació positiva cap a les rendes més baixes, sí que ho estaré. Hi ha una dada simptomàtica: la taxa mitjana d'estalvi a Espanya és de l'11%, quan fa poc era del 21%. Això significa que hi ha prop de 20 milions de persones que no estalvien res a finals de més. No sé com l'existència de dos cignes negres, com la pandèmia i la guerra, i dues recessions afectaran les emocions dels ciutadans i quina traducció electoral tindrà a Occident.
-Un escenari incert de conflictivitat que es produeix en unes societats marcades per la precarietat i la desigualtat. Les democràcies liberals semblen jugar-se la seua supervivència en l'efectivitat de la seua resposta a l'actual emergència.
Així és. No sé com afectarà els nous populismes en Europa, no sé com afectara el neoliberalisme radical, no sé quina composició futura tindran els nostres parlaments. Crec, tanmateix, que és el moment perquè els partits liberals, és a dir, liberals-conservadors i liberals-socialdemòcrates en qualsevol de les seues versions, òbriguen perspectives d'esperança als ciutadans europeus. No veig altres cossos polítics que puguen aportar brúixoles socials, punts de referència que donen esperança i estabilitat. Val a dir que quan dic liberal-conservador, no estic parlant de neoliberalisme. L'enemic més gran del liberalisme és el neoliberalisme. Els partits liberals-conservadors s'enfronten, no debades, al repte de tornar a ser liberals-conservadors o abraçar la versió radical del neoliberalisme, un laissez faire amb gotes d'integrisme i valors reaccionaris, la qual cosa no és liberalisme conservador. Estem davant d'un repte formidable que cal afrontar per a evitar caminar cap a societats plenes de desconcert i desordre d'imprevisibles conseqüències.