Mentre els nous governants estan donant forma al seu Estat, una jugadora d’escacs pensa en la seva pròxima jugada des del seu amagatall de Kabul. Amb por, escolta atentament qualsevol pas, qualsevol veu a l’altra banda de la porta. Hauria de fugir del país, però com? Samira Sarrobi, que amb prou feines té 20 anys, és una mestra d’escacs de Kabul i té tant d’èxit que en alguns tornejos per internet l’associació nacional l’ha inscrit com a home. Per por que l’ataquessin. Per això en aquest text no apareix el seu nom real. El seu talent és un problema al nou emirat, però aquest no és el problema més greu que té.
La seva por es deu sobretot al comandant talibà del districte d’on és natural Samira, al nord de l’Afganistan. L’home la persegueix i ha promès venjança perquè la noia no se sotmet als seus desitjos. La guerra de l’Afganistan és també la guerra de la jugadora d’escacs i el seu perseguidor, el comandant talibà. Una obra de teatre de cambra amb dos personatges que incorpora tots els elements d’aquest drama: astúcia i poder, llibertat i dogma, homes i dones.
Sarrobi experimenta en primera persona l’amenaça que està vivint tot el país. Durant els primers dies de setembre, els talibans, victoriosos, encara prometien clemència, respecte per les dones, l’educació i les minories. La setmana passada, quan l’equip de Der Spiegel va travessar la frontera afganesa pel nord, a la duana un combatent talibà els va oferir somrient: “Els puc ajudar amb la maleta?”. Però la cortesa aviat es va esvair. Dimecres, en unes protestes a Kabul, els talibans van detenir dos periodistes afganesos, els van tancar en cel·les i els van apallissar amb cables. A d’altres els van colpejar amb la culata de l’escopeta, els van empresonar i els van destrossar les càmeres.
Davant la població, els nous governants tenen una actitud discreta. Si bé patrullen pels carrers amb fusells d’assalt que han saquejat i camionetes de la policia, a les persones a qui no busquen amb un objectiu concret –com als alts oficials de l’exèrcit o dels serveis secrets, a pilots o parlamentàries– els deixen majoritàriament en pau.
A Kabul els governants han promès restablir el dret i l’ordre després d’haver fet caure ells mateixos l’ordre totalment. Diumenge passat van presentar davant del poble una dotzena de lladres detinguts, amb la cara pintada de negre i les mans lligades. Dos dels homes havien estat atrapats minuts abans quan volien robar un cotxe i havien ferit el propietari.
Al voltant de la plaça Deh Mazang, la meitat de la qual està ocupada per la imponent façana de la comissaria de policia, els talibans van fer desfilar els presoners damunt les plataformes de tres camionetes amb un aire medieval. Els transeünts miraven, no pas indignats ni eufòrics; només un home va cridar: “A un d’ells el conec! Fa una setmana em va assaltar!”.
Els venedors de banderoles que hi ha als grans encreuaments de la capital han canviat l’assortiment: les banderes afganeses han deixat lloc als banderins blancs amb frases religioses islàmiques, el símbol dels talibans. Davant els bancs acampen centenars de funcionaris que des de fa dies esperen per veure si podran recollir el sou.
Al Ministeri d’Informació, gairebé buit, el nou responsable dels mitjans estrangers rep els periodistes amb un anglès perfecte i unes maneres exquisides. L’acreditació, vàlida per a tot el país, l’expedeixen en pocs minuts. Més de pressa que abans. La diferència és que abans no era necessària perquè ningú controlava.
Ara espera que tornin els seus companys, diu Mohammed Ahmedzai, l’amable funcionari del Ministeri d’Informació, “però estic orgullós de servir el meu país!”. Molts dels seus companys van fugir de Kabul, explica, “però jo no”.
Qui no ha dut a terme activitats criminals o corruptes no ha de patir per res a l’emirat, diu l’home. Per als periodistes “no hi veig cap problema! A tot estirar, hi haurà algun malentès de tant en tant”. Segons ell, les dones aviat també podran tornar a treballar, “tan bon punt els hàgim garantit un entorn segur. Encara estem treballant en els mecanismes”. A part d’això, tot es decidirà pensant en la unitat nacional.
Superficialment, la descomunal Kabul no ha canviat gaire. A les dones que porten el vel islàmic poc ajustat no els diuen res; tot i això, pels carrers n’hi ha menys que abans. L’Institut Nacional de Música de l’Afganistan està tancat. Però els venedors de gelats continuen anant amunt i avall amb els carrets manuals de color vermell cridaner mentre, per atreure clients, tota l’estona posen versions electròniques a tot volum del Per a Elisa, de Beethoven.
La ciutat sembla que no sap ben bé què ha de fer davant d’aquest exèrcit de pagesos provinents de totes les províncies paixtus. Per la seva banda, els talibans no entenen la ciutat. Només van pels carrers en grup, somriuen tímidament i es posen bé per fer una foto quan un fotògraf els ho demana.
Sota la superfície, però, creixen els temors. Per a Samira Sarrobi, la jugadora d’escacs, la seva perdició va ser una foto: se la veu a ella en un torneig, somrient sota el vel. El comandant talibà del seu districte la va veure fa dos anys, això és el que li va explicar. La seva història es basa en converses que Der Spiegel ha mantingut durant unes quantes setmanes amb ella, amb el director del seu club d’escacs i amb treballadors del centre cultural on li agradava jugar. A més a més, hi ha tots els missatges de veu que el talibà li ha deixat al llarg de l’últim any i mig.
Li diu que la vol tenir, que s’hi vol casar, que la vol posseir. Va fer saber a la família de la noia que volia que el pare li concedís l’honor de confiar-li la seva filla gran. El pare de la noia és el mul·là del poble. Ell la va animar a anar-se’n a Kabul per estudiar el batxillerat i anar a la universitat. Samira treballa d’infermera, va fer venir dos dels seus germans a la ciutat i fa cinc anys va descobrir la seva passió pels escacs.
Fins ara havia deixat el poble enrere. Però ara el poble torna en forma del comandant talibà i la vol atrapar de nou. Ella ataca amb peons, cavalls i la seva dama fent maniobres sofisticades al tauler. Ell passa per davant de la família amb dos camionetes plenes de combatents per intimidar els familiars. Els seus pares i dos germans encara viuen al poble i estan en mans dels talibans. Per això ella va prestar-se a un enroc arriscat. A final del 2019, va tornar durant una setmana al poble per prometre’s amb el comandant amb la condició que tot seguit pogués tornar a Kabul. I que a la seva família no li passés res.
“No el podia rebutjar directament”, explica en una trobada al juliol, cinc setmanes abans de la caiguda de Kabul: “Si no, ens matarà a tots”. Però no vol rendir-se a qualsevol preu, abans la mort. Per això li dona allargues i torna a desaparèixer. “Amb els escacs he après a esperar per veure quins moviments tria el meu adversari i a reaccionar després”. Somriu un instant: “I això és el que intento també ara”. Està jugant la partida de la seva vida.
Ja molt abans de l’entrada dels talibans a Kabul, Samira es camufla i cada dia agafa un camí diferent quan surt de casa. És ingenu creure, diu, que els talibans no l’haurien pogut segrestar abans de prendre el control de Kabul.
Enmig de la conciliació que han mostrat aparentment els talibans tots aquests dies, és fàcil no adonar-se que esquiven un punt amb cautela: la qüestió del poder. Recalquen que ells governen per a tots els afganesos, i negocien amb l’expresident Hamid Karzai la participació en el poder i amb diplomàtics estrangers el retorn de les ambaixades. Però i si els afganesos no volen el seu govern de cap manera? I si exigeixen que se celebrin eleccions i potser d’aquí a uns anys prefereixen posar fi al domini talibà?
En preguntar-los per això, en el millor dels casos responen murmurant que una loya jirga –una gran assemblea que no té uns procediments clars– és una cosa semblant a les eleccions. Quan se’ls confronta amb la qüestió del poder, se’ls ensorra la façana d’amabilitat. Perquè l’Emirat Islàmic de l’Afganistan, com ara s’anomena l’Estat afganès, ha estat conquerit victoriosament i, des d’aleshores, el país és governat pels executors de l’ordre diví. Aquesta és la visió dels talibans. És impensable, doncs, concebre ni que sigui un canvi en el poder.
Mentre a l’emirat tothom sigui obedient, no hi haurà problemes. Però la mínima col·lisió amb aquest ordre pot fer que un es trobi de cop i volta amb dos fusells M4 apuntant-lo sense el fiador posat. Dilluns de la setmana passada, els talibans van difondre la informació que havien conquerit definitivament la vall rebel del Panjshir. A la cadena Al Jazeera es van veure imatges de talibans a la capital provincial, i a Twitter alguns dels combatents victoriosos a la residència d’Ahmad Massoud, líder del Panjshir i fill del llegendari heroi de la resistència Ahmad Shah Massoud.
Sembla que la lluita s’ha decidit amb una rapidesa sorprenent, per tant ens posem en marxa cap al Panjshir. Fins al control que hi ha uns quants quilòmetres darrere l’entrada a la vall, el trajecte transcorre amb normalitat. L’únic que crida l’atenció és que la llarga galeria d’imatges de màrtirs dels soldats del Panjshir que hi ha al llarg de la carretera ha estat estripada, tapada amb pintura i perforada a trets amb molta dedicació.
Al punt de control de la població de Gulbahar regna el caos. Civils que fugen arriben a peu de la vall. Combatents talibans arriben amb camionetes. Un combatent vestit de negre diu: “Espereu!”. Passen camions amb homes joves a la plataforma del darrere. Fugitius? Presos? Nosaltres fem fotos i filmem, cosa que fins ara no havia suposat cap problema en cap punt de control, al contrari.
Però gravar aquí de seguida és problemàtic. Cridòria, una primera baralla i ens ordenen bruscament que marxem d’aquí. El Panjshir és una zona d’enfrontaments. Aquí no es parla de victòria. De tornada al poble més proper, fan aturar el cotxe de l’equip de Der Spiegel i a punta de fusell obliguen els periodistes a esborrar totes les imatges. “You will go!”, en cas que es publiqui alguna cosa de les escenes al punt de control, diu un dels homes en anglès.
Go?
“Us matarem”.
Aquesta tarda també són detinguts i amenaçats altres periodistes, fins i tot els reporters d’Al Jazeera, de Qatar, tot i que l’Estat del Golf és un dels aliats més importants dels talibans. Un periodista italià, que amb un comandant ha arribat sense que li diguessin res a la part més baixa de la vall, és capturat al vespre a desenes de quilòmetres de l’entrada de la vall i perd la càmera i el mòbil.
Què s’ha de mantenir en secret sigui com sigui? ¿Els atacs massius dels drons pakistanesos, que amb els seus míssils han destrossat presumptament innombrables posicions dels panjshirians? El que és segur és que han mort el portaveu de Massoud, Fahim Dashti. Es creu que va morir al seu cotxe després de rebre l’impacte d’un míssil quan amb el seu telèfon per satèl·lit intentava comunicar-se amb el món exterior. L’ús d’una tecnologia tan avançada per localitzar els senyals i després utilitzar les coordenades per disparar un míssil des d’un dron en aquella direcció no forma part de l’arsenal dels talibans. L’exèrcit pakistanès sí que ho podria fer.
No serveix de res explicar als comandants amb turbant que l’únic que hem fet ha estat seguir la propaganda talibana. No té cap sentit explicar-los res. Ells decideixen per on passa la línia vermella a partir de la qual la situació de seguida pot tornar-se perillosa.
El districte d’on és oriünda Samira Sarrobi va caure en mans dels talibans a final de juny. El victoriós comandant li ha anat enviant insistentment missatges alternatius: a vegades seductors, d’altres amenaçadors. En un dels seus missatges de veu deia que era la riota dels seus combatents perquè anava al darrere d’una jugadora d’escacs.
La majoria de talibans volen una dona que sigui submisa des del primer dia i escullen una analfabeta tímida de poble que pareixi mitja dotzena de criatures. Però ell no. Ell la vol a ella, vol una esclava culta, que pràcticament és infermera. Això estaria bé, li va comunicar. Perquè tenen molts ferits.
El seu pare, diu la noia, li escriu regularment: “Intenta fugir!”.
“Però, i després què?”, es pregunta ella desesperada. Fa un any, els homes del comandant ja van matar a trets el seu cunyat. El seu pare és vell i pateix del cor, explica. “Aviat tindré el control absolut sobre tu”, feia un dels missatges del talibà enviat el juliol, com si sabés què estava a punt de passar.
Almenys, però, Kabul –una enorme ciutat d’uns cinc milions d’habitants– no és fàcil de controlar. Sobretot si els talibans volen presentar un Estat teocràtic amb rostre humà i hi ha periodistes estrangers a la ciutat.
Dimarts al matí es congreguen primerament desenes de manifestants en diversos punts; després són centenars, i els petits grups s’uneixen de camí a l’ambaixada pakistanesa. “Marg bar Pakistan”, proclamen els homes i dones: “Mort al Pakistan”, ja que, segons la majoria d’afganesos, les tropes d’aquest país han bombardejat la vall del Panjshir. La multitud creix, encara que la majoria de gent mira amb por des de la vorera els valents que gosen protestar.
Aquest matí, els venedors de banderoles que hi ha als encreuaments ofereixen tant el banderí talibà com l’anterior bandera nacional negra, vermella i verda.
Els manifestants critiquen el Pakistan, però també criden “Allahu akbar” i “Zindabad Afganistan” (‘Visca l’Afganistan!”). És una tria hàbil, no volen una confrontació directa. Però només passen uns quants minuts fins que apareixen les unitats d’elit dels serveis secrets armades amb kalàixnikovs, es posen en formació i van corrent fins a davant de la mobilització, tensos i desorientats.
Pel que sembla, tenen l’ordre de no obrir foc. Però només un dels homes porta una porra. Tenen les armes a punt i criden contra la multitud. Com que venen de pobles, estan acostumats a l’obediència, a la submissió i a la por. No estan acostumats a veure dones furioses a les quals el vel els cau contínuament ni fotògrafs estrangers que apareixen per davant seu i pels costats i els graven.
Poc després algunes persones comencen a cridar “Azadi” (‘llibertat’). “Jo soc mestressa de casa”, profereix una dona bleixant, “tinc tres fills. Però si ara no sortim al carrer, després qui ho farà?”.
Al cap d’una estona, la multitud és massa nombrosa perquè se la pugui aturar. Una desena de periodistes estrangers avancen amb la gent, i es comencen a retransmetre els primers vídeos en directe. Un mul·là talibà baixet i amb turbant crida des de la vorera per dir als combatents que posin fi a tot plegat. Però la multitud senzillament l’envolta.
Aquesta multitud és una onada. Gairebé no es pot aturar, encara que els armats intentin agafar-se fort de mans i formar una cadena humana. No la pot aturar ni la pesant barrera d’acer del punt de control del Banc de Kabul, darrere la qual els talibans s’han col·locat en posició de tir. Mentre l’home que porta una metralladora encara està buscant la posició adequada per col·locar-se, la multitud travessa la barrera passant per la vorera del costat, exultant i sense aturar-se.
Però, poc després, dues dotzenes d’homes de la unitat d’elit disparen enlaire amb els kalàixnikovs. Als que encara filmaven els apallissen amb les culates, els detenen i els destrossen les càmeres. La manifestació més gran vista fins ara a Kabul des de l’entrada dels talibans s’ha acabat. Els estrangers són alliberats al cap d’unes hores. Moltes afganeses no.
Al vespre, en una sala de conferències de l’antiga Zona Verda dels nord-americans i del govern anterior, el portaveu talibà Zabihullah Mujahid anuncia el pròxim gabinet. Funcionaris de protocol ben afaitats coordinen la cerimònia. El cap de govern, els nous ministres: molts mul·làs i gairebé tots paixtus. Ningú de l’antic equip de polítics, gairebé ningú d’altres grups ètnics i només homes. El Ministeri per a les Dones ha estat abolit. L’única periodista afganesa que ha sol·licitat fer una pregunta és ignorada per Mujahid. Al final, quan la noia pren la paraula, una dotzena de turbants de l’equip ministerial es giren cap a ella, però cap no contesta la seva pregunta. Les dones han desaparegut de la política.
Mujahid explica com procediran a partir d’ara en cas que hi torni a haver gent que gosi manifestar-se: “Mentre no hi hagi cap possibilitat de convocar manifestacions, les considerarem una revolta”. Contra el domini talibà, contra l’ordre diví. Un delicte que pot comportar la pena capital.
Més enllà de si el nou cap del govern, el mul·là Mohammad Hassan Akhund, és més moderat o més radical, si és poderós o si només és un candidat acordat enmig de la lluita de poder entre faccions, el missatge de l’executiu és d’una claredat absoluta. Amb la seva composició uniforme de clergues paixtus, el nou gabinet significa una negativa eixordadora a la unitat nacional que s’invocava fins ara.
En la lluita interna hi ha sobretot dos grups importants. D’una banda, els que són mitjanament oberts, al voltant del mul·là Abdul Ghani Baradar, el destacat líder de l’antic bàndol exiliat i rostre dels primers dies a Kabul. I a l’altre costat, els radicals de l’entorn de Sirajuddin Haqqani, a qui s’acusa de tenir relacions estretes amb Al-Qaeda i amb els serveis secrets pakistanesos. Ja fa anys, els EUA van oferir una recompensa de fins a deu milions de dòlars per a qui aportés pistes que conduïssin a la seva detenció.
Dimarts al vespre queda clar quin bàndol s’imposa de moment en la lluita de poder: Sirajuddin Haqqani és nomenat ministre de l’Interior. Baradar, que sonava com a cap del govern, acaba com a viceprimer ministre. Cap dels dos no és a la sala on ocupen les butaques homes de segona fila.
Aquest només és un govern provisional, diuen al vespre. El Ministeri de l’Interior també comunica l’endemà al matí que la prohibició de manifestar-se és temporal, fins que es pugui garantir la seguretat dels ciutadans.
Tots els senyals apunten en la mateixa direcció: l’avanç del bàndol de Haqqani i dels paixtus, les detencions i la brutal campanya militar a la vall del Panjshir. Difícilment pot existir un emirat 2.0 que si més no de manera rudimentària compleixi els estàndards d’un Estat de dret. Així, però, als països com els EUA, Alemanya i altres els costarà justificar els pagaments multimilionaris que necessita l’Afganistan per no caure en una catàstrofe humanitària. Tant se val qui mani a Kabul.
Després de la caiguda de la ciutat, a Samira Sarrobi se l’ha empassat la terra. Fins al cap d’uns dies no rebem senyals seus de vida per via indirecta: “Estic amagada. Ningú no sap on soc”. Més tard escriu que el comandant talibà ja s’ha posat en contacte amb ella: “Se t’ha acabat el temps. Ara vindré a buscar-te i pagaràs per tot el que m’has fet. Et fuetejaré, i ningú no podrà fer res per tu, ni els teus pares, ni els teus germans, ni les teves germanes. Ja no et pot salvar ningú!”, diu Samira citant l’home. Fugir és més difícil cada dia.
“Estic molt desesperançada”, així conclou l’últim missatge que ens envia. I torna a emmudir.
Traducció d'Arnau Figueras