El divendres 18 de març a la tarda saltava la notícia de l'existència de la ja famosa carta que havia enviat el president espanyol, Pedro Sánchez, al monarca marroquí Mohamed VI i que a la pràctica suposa la renúncia de Madrid al suport a l’autodeterminació sahrauí. El rei mahometà la llegí a la seva luxosa residència vacacional de Pointe-Denis (Gabon) i atorgà el permís perquè el Govern de Rabat la fes pública parcialment. En pocs minuts els digitals de l'Estat espanyol se'n feien ressò, però en primera instància no contextualitzaven prou la profunditat política i diplomàtica que implicava l'enèsim canvi d'opinió del president. De fet, semblava mentida. Quelcom tan rellevant no pareixia que pogués ser decidit d’aquesta manera, sense encomanar-se a ningú, sense informar a ningú —ni al Congrés—, deixant que es publiqui des del Marroc... Doncs, a pesar de la incredulitat, així va ser. Al cap i a la fi es tracta de Pedro Sánchez. Un personatge polític que si una cosa ha demostrat fefaentment d'ençà que arribà a la presidència mitjançant una moció de censura —juny de 2018— és que té una alta capacitat d'adaptació a les circumstàncies canviants.
L'impacte del canvi radical en la política exterior en relació amb el Sàhara Occidental es palesa en el fet que dins del mateix PSOE es va rebre la notícia amb una estupefacció fronterera amb l'al·lucinació. Allò no podia estar passant. El partit defensava de sempre el referèndum d'autodeterminació com a fórmula per posar fi a la vergonyosa situació del territori provocada per la fugida irresponsable d'Espanya, l’antiga potència colonial. És més, els militants socialistes han viscut durant dècades en la retòrica prosahrauí com a part de la seva identitat ideològica i política. El cop que reberen el palesa per exemple el fet que Javier de Lucas, un prestigiós filòsof de la Universitat de València, senador socialista, se sumés al manifest d'Esquerra Socialista, crític amb la decisió del president; o que dos diputats del PSIB del Parlament balear es manifestessin el cap de setmana següent pels carrers de Palma contra el viratge de Sánchez, o que la presidenta del Govern balear, Francina Armengol, digués dimarts passat que "esper que l’acord al final sigui per aconseguir això que es demana des de fa molts anys, Sàhara lliure, que crec que és el just per aquest poble". Val a dir que la cap del Govern illenc sempre ha tingut un tracte especial cap a les reivindicacions sahrauís i que cada any rep a casa seva durant algunes setmanes al·lots dels camps de refugiats.
Es podria dir que amb l'afer sahrauí Sánchez ha adoptat la realpolitiki ha deixat anar la retòrica tradicional que fins ara no ha servit de gaire més que de consol anímic per a les aspiracions de l'excolònia espanyola d'assolir el referèndum d'autodeterminació, al qual l'ONU en teoria obliga. Des del moment que l'Administració nord-americana va fer costat el 2020 al Marroc i, per tant, negà a la pràctica la viabilitat de la consulta, el trist destí de la reivindicació sahrauí semblava escrit. El fet que el radical viratge de Madrid d'ara hagi estat aplaudit des de les altes instàncies executives de la Unió Europa fa pensar que tot estava parlat i decidit, i que Espanya només esperava el moment adequat per oficialitzar la muda, que li ha donat la invasió d’Ucraïna.
Tanmateix, cap d'aquestes consideracions lleva gens ni mica d'importància al fet substancial, el qual ha estat titllat per bona part de l’esquerra com una “traïció” al poble sahrauí. En realitat, Espanya porta cinquanta anys decebent les reivindicacions d'autodeterminació del poble sahrauí.
Potència administradora. Madrid ni tan sols reconeix ser encara la formal potència administradora del procés de descolonització. Recentment, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, assegurava en el Congrés que "Espanya no és la potència administradora del Sàhara des de 1976". Quelcom que els representants de la lluita sahrauí —tant el braç armat, el Front Polisario, com el polític, el govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica— rebutgen de pla. Per a ells Espanya "és la potència administradora del Sàhara, última colònia d'Africa pendent de descolonització», segons el comunicat fet públic pel citat govern —que no és reconegut per la majoria de la comunitat internacional— després de les declaracions del ministre espanyol.
El que deia Albares se suposa que es justifica per l'Acord Tripartit entre Espanya, Marroc i Mauritània, signat el 14 de novembre de 1975, que pretenia crear el canal de la descolonització, i a través del qual Madrid cedia l’administració del territori als altres dos països. Una voluntat que va concretar just començat el 1976 en un decret llei i una llei sobre la descolonització del Sàhara, normes en les quals s'especificava que l'Estat espanyol “ha posat fi definitiu a la presència (en el Sàhara) i als seus poders i responsabilitats” en el territori africà.
Si es fixa l'atenció només en la literalitat de l’Acord i en les citades normes legals, doncs Albares tindria raó. Però el problema per a les tesis oficials de Madrid és que —segons informa neutral.es— l'ONU no ha reconegut mai que Espanya deixés de ser potència amb responsabilitats descolonitzadores. El text oficial de l'organització internacional sobre la situació del territori africà es limita a deixar constància que Madrid assegura que ja no hi té responsabilitats, però en cap moment Nacions Unides ha dit diu que ho accepti.
El context polític intern i internacional de l'Acord Tripartit estava marcat per la màxima tensió a la colònia després de la famosa Marxa Verda —la invasió pacífica del Sàhara Espanyol a càrrec de centenars de milers de marroquins civils, si bé amb uns 25.000 elements militars entre ells, impulsats per una crida pública del rei Hassan II— que es desenvolupà entre el 6 i el 9 de novembre de 1975, sense que les autoritats espanyoles reaccionessin, a no ser replegant el seu exèrcit per evitar un enfrontament directe. Respecte a la situació interna espanyola, cal recordar que el dictador, Francisco Franco, morí el 20 de novembre de 1975 i que les estructures del seu règim feia mesos que es trobaven en un moment de total confusió, eren molt dèbils. I quant a la situació internacional, en plena Guerra Freda, tant els Estats Units com França donaven suport a les pretensions annexionistes del Marroc sobre el Sàhara. Enmig de tota aquella situació, Espanya decidí fugir del territori.
Malgrat la voluntat espanyola de ser irresponsable, bona part de la premsa internacional, en especial la francesa —en sintonia amb la manca de reconeixent de l’ONU de la "dimissió"de Madrid—, se segueix referint a Espanya com la potència administradora. I no és només una qüestió mediàtica. També l'Audiència Nacional espanyola va donar per fet el 2014 que ho segueix essent formalment i legalment. Es curiós que el magistrat que així interpretà en aquell moment la legislació internacional fos Fernando Grande-Marlaska, avui ministre de l'Interior. Segons aquesta interpretació legal, els acords de 1975 no poden ser considerats vàlids si no estan refrendats per la voluntat ciutadana dels tres països, cosa que no ha passat, òbviament, i, per tant, no són vàlids. En conseqüència, Espanya encara segueix essent responsable formal del procés de descolonització del Sàhara Occidental. “Espanya no pot deslligar-se de les seves responsabilitats mitjançant un escrit unilateral”, manifestava a newtral.es el delegat del Front Polisario a l'Estat espanyol, Abdulah Arabi.
El Sàhara Occidental —en mans hispàniques des de 1885— va ser declarat oficialment una “província espanyola” per una llei franquista de 1961. Malgrat aquesta denominació, l'ONU mai va reconèixer tal estatus del territori africà nord-occidental. De fet, el 1965 instà a Madrid —a través de la Resolució 207 del Consell de Seguretat— que, “com a potència administradora, adopti immediatament totes les mesures necessàries per a l'alliberament dels territoris d'Ifni i del Sàhara espanyol de la dominació colonial” i, alhora, Nacions Unides reconeixia que el poble sahrauí tenia “dret a decidir” sobre la seva independència mitjançant “un referèndum”. No obstant, deu anys després —recorda newtral.es— Espanya “cedí el control a Marroc i Mauritània” en els citats acords. L'ONU mai ha reconegut aquest canvis i manté vigent la Resolució 207 adreçada a Espanya.
Conseqüent amb l'autoatorgada irresponsabilitat, Madrid s'ha desentès del territori. Ha fet oïdes sordes a totes les peticions d'impulsar la concreció del mandat de l'ONU. Una irresponsabilitat que ha alimentat la guerra que es desfermà en la seva antiga colònia entre el Front Polisario i l'exèrcit marroquí. Amb el resultat que una part del poble sahrauí ha fugit dels territoris dominats pel Marroc i s’ha vist condemnada a viure en camps de refugiats tant a Algèria —unes 200.000 persones— com a Mauritània —unes 30.000—, quelcom que semblava que seria una situació transitòria i que dura des de fa prop de mig segle.
Tensió a la zona. El canvi de Sánchez implica que, com que dona suport al projecte marroquí —que és de 2007— “d'autonomia per al Sàhara” també nega el dret a l'autodeterminació del poble sahrauí. La muda havia de tenir rellevància per força en el complicat escenari del nord d'Àfrica occidental.
Tal com aquest setmanari explicava el passat mes de novembre, la tensió entre Algèria i Marroc està creixent des de fa molts mesos. Al mateix temps, el Front Polisario decretà el dia 14 d’aquell mes el retorn a les hostilitats, després d'estar en situació d'alto el foc d'ençà el 1991. I, ara, sobre aquest escenari ja de per si prou complex, s'hi afegeix la decisió de Sánchez, que irrita en extrem als sahrauís i al seu aliat, Algèria. I omple de satisfacció Marroc. No debades es tracta d'una enorme victòria política i diplomàtica de Mohamed VI. No cal oblidar que l'any passat retirà la seva ambaixadora de Madrid per mor de l'afer Brahim Ghali—el president de la República Àrab Sahrauí Democràtica, que entrà a Espanya en secret per ser atès d'una malaltia— i que des d'aleshores no ha cessat d'insinuar problemes per a Madrid —sobretot en forma d'allaus d'emigrants a les fronteres de Ceuta i Melilla— si Sánchez no rectificava. I així ho ha fet: sacrificà l'anterior ministra d'Exteriors, Arancha González, i ara dona la raó a Rabat en la seva reivindicació històrica de ser sobirà sobre el Sàhara.
El canvi espanyol suposa donar per fet que les reivindicacions d'autodeterminació no tenen cap possibilitat de concretar-se. I, des d’aquesta posició, s’arrenglera amb el que decidí Donal Trump el 10 de novembre de 2020: el reconeixement de la sobirania de Marroc sobre el territori sahrauí, cosa que Joe Biden ha reafirmat. Just després de la decisió de Trump, Israel i el regne alauita formalitzaren una aliança que té en l'àmbit militar un dels seus punts principals, en uns moments en què el règim marroquí s'està armant com no ho havia fet mai, davant les protestes i advertències d'Algèria.
Aquests moviments han suposat la consolidació de la posició del Marroc en el bloc occidental liderat per Estats Units. Mentrestant, el seu enemic i veïnat, Algèria, es deixa festejar per Moscou. La conseqüència a Europa de tot plegat no es torbà gaire: el mes de desembre de l'any passat la nova ministra d'Exteriors d'Alemanya, l'ecologista Annalena Baerbock, valorava com “una important contribució a un acord de pau” la proposta marroquina del pla d'autonomia per al Sàhara, que, de fet, és la negació del dret a l’autodeterminació sahrauí. A principis de febrer d’enguany, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, visitava Marroc i anunciava inversions en el país per valor de 1.600 milions d'euros.
El dia 24 del mateix mes de febrer Rússia envaïa Ucraïna i de cop Europa i els Estats Units recuperaven la Guerra Freda. En aquest context, amb un Marroc entregat a la causa occidental, la seqüència dels següents moviments diplomàtics pareix mostrar una clara relació. El dia 8 de març la sotssecretària d'Estat nord-americana, Wendy Sherman, visitava Madrid, on es reuní amb el ministre Albares, d'Exteriors. L'endemà era al Marroc, on reafirmava el compromís de l'administració Biden amb el pla d'autonomia antisobiranista per al Sàhara. El 18 es feia públic el viratge de Sánchez. El 20, dilluns, Brussel·les es mostrava favorable a la radical muda del president espanyol: “No contradiu la posició europea”, sentenciava Josep Borrell, responsable de la diplomàcia de la UE.
Ara, la qüestió està en saber fins a quin punt aquest nou statu quo que s'està imposant via els fets consumats en el nord d'Àfrica occidental farà reaccionar, i com, a Algèria, que fins l’any passat era el principal proveïdor de gas d'Espanya —des de febrer el Govern de Sánchez està comprant tot el que pot als Estats Units per disminuir la dependència del país nord-africà— i que és el gran aliat dels sahrauís.