Fa 11 anys, quan en tenia 20, Juan Manuel García-Gallardo Frings va eixir entrevistat a El Intermedio, l’espai de La Sexta que condueix El Gran Wyoming. Havia acudit a la presentació del llibre de l’exbanquer Mario Conde, del qual es declarava admirador fervent. Content com un gínjol, García-Gallardo afirmava davant les càmeres que Conde havia sigut víctima d’una “trama” i que estava en condicions de dirigir novament una entitat bancària.
En aquella època va obrir un perfil de Twitter que condensa el tarannà del personatge. “¿Por qué se vivía peor con Franco? A muchos nos gustaría saberlo”, va preguntar una vegada. Ha qualificat el Govern de Pedro Sánchez de “tiranía”, una tirania “pitjor que la dictadura de Franco en molts aspectes”, i el feminisme, de “ridiculez”.
Aquest burgalès de 31 anys està a pocs dies de ser investit vicepresident de la Junta de Castella i Lleó. Fill de Juan Manuel García-Gallardo Gil-Fournier, propietari del bufet on treballa com a advocat, i net de Juan Manuel García-Gallardo del Río, que va ser-ne el fundador, el membre més jove de la nissaga encarna de ple els valors de l’extrema dreta.
“El candidato de Vox es un enamorado de la equitación, deporte en el que ha competido y al que le aficionó su tío Enrique y sus primos”, explicava el febrer passat el diari La Razón en les seues pàgines de la secció “Egos”, dedicada a la crònica social. “Pertenece a esa estirpe de jinetes donde renunciar a la posibilidad de ganar estaría sancionado”, afegia la notícia, que es titulava de manera efusiva: “¿Quién es ese hombre?: pasión por Juan García Gallardo, el jinete de Vox que presume de novia”.
Amb aquesta naturalitat de color de rosa entra Vox al seu primer govern. Ho fa de bracet del PP, la seua parella a l’altar. La pèrdua de la virginitat es produeix en un dels 17 governs autonòmics de l’Estat, unes institucions que la formació, seguint el seu ideari ultracentralitzador, aspira a erradicar.
Però això no importa. Vox es troba fort, fortíssim, i pretenia marcar terreny. Santiago Abascal, el seu líder, va assegurar des del minut zero que no investirien el popular Alfonso Fernández Mañueco si aquest no oferia als seus 13 diputats el mateix tracte que la legislatura anterior havia dispensat a Ciutadans amb 12 parlamentaris.
Vox cobejava la presidència de les Corts de Castella i Lleó, la vicepresidència de la Junta i tres conselleries. I ha cantat bingo. Una “sorpresa trista”, en paraules del president del Partit Popular Europeu, el polonès Donald Tusk, que segons ha asseverat en veu alta, espera no veure repetida mai més.
A banda de García-Gallardo a la vicepresidència i de tres conselleries, Vox ha aconseguit la presidència de les Corts, que recau en Carlos Pollán. Així doncs, la segona i tercera autoritats de Castella i Lleó passen a estar dominades pel partit ultra. Un escenari inaudit que representa un repte per a la resta de formacions, en especial per a les progressistes estatals, que hauran de combatre el risc de banalitzar l’existència de governs amb Vox.
El seu accés a les institucions de govern es produeix, a més, en un moment complicat per al PP, després de la crisi colossal esdevinguda al febrer. La renovació de la cúpula que es materialitzarà en el congrés extraordinari dels dies 1 i 2 d’abril a Sevilla encimbellarà Alberto Núñez Feijóo, el president de la Xunta de Galícia, un perfil més centrat que no el de Pablo Casado.
Caldrà veure, no obstant, si aquesta pretesa moderació resulta efectiva en un context polític tan polaritzat com l’actual. I, encara més, caldrà veure si Feijóo està disposat a arribar a la presidència del Govern espanyol de la mà de Vox en cas que els números ho permeten.
Tot plegat dibuixa un horitzó boirós. La declaració impulsiva de Tusk, que va qualificar el pacte amb Vox de “capitulació”, va motivar una reunió urgent del PPE en què els representants espanyols van tractar d’apaivagar els ànims dels col·legues europeus, tot adduint que l’entesa en qüestió només buscava l’“estabilitat” necessària. El problema és que, com que el calendari electoral no hi dona treva, els populars hauran de demostrar pròximament si Castella i Lleó ha estat una excepció o si, per contra, tan sols constitueix la primera experiència de coalició amb l’extrema dreta de moltes altres que vindran.
Perquè entre les acaballes de 2022, quan tindran lloc els comicis a Andalusia, i el desembre de 2023 o el gener de 2024, quan previsiblement se celebraran els estatals, hi ha un cicle intens que posarà a prova cada partit. Amb una data marcada en roig: el 28 de maig de 2023, dia en què hi haurà eleccions municipals i a 12 autonomies —Madrid i Castella i Lleó, atenent els seus respectius estatuts, hauran de convocar-ne de nou—, que en seran 13 si les valencianes tornen a coincidir amb totes elles —una hipòtesi que sembla probable.
El km 0
“En un model bibloquista com l’espanyol, si el PP es nega a pactar amb Vox, ho té gairebé impossible per governar”, assenyala Mario Ríos, analista polític que és professor associat i doctorand de la Universitat de Girona. Un “dilema”, tal com el denomina, que ha tingut en Castella i Lleó el seu quilòmetre 0 i que podria repetir-se en unes altres comunitats i en el conjunt de l’Esteat.
Segons Ríos, la formació fins ara presidida per Pablo Casado ha arribat a aquest carreró sense eixida per culpa de les errades pròpies: “El PP, jugant a ser la còpia de Vox, ha generat un monstre que ara necessita per poder governar”. Al seu parer, l’acord bipartit penalitzarà més els populars que no Vox, “perquè un govern autonòmic no ostenta competències en matèries sensibles com ara la immigració, en què les polítiques de l’extrema dreta es plasmarien amb més nitidesa”.
De fet, aquest analista pensa que Vox no deixarà de fer la guitza al PP, fins i tot al si del mateix executiu. “No s’estaran de repetir que és un partit massa tou, si més no fins a les eleccions generals; a les enquestes tots dos estan molt igualats, i per bé que el PP millorarà posicions amb Feijóo, els retrauran un excés de tebiesa”, explica.
El sociòleg i expert en comunicació política Biel Casas opina que el PP va cometre una errada greu en avançar els comicis a Castella i Lleó, una patinada que ja està pagant car: “Van convocar eleccions pensant que serien capaços de governar en solitari, però durant la campanya ja van adonar-se que no sols dependrien de Vox per fer-ho, sinó d’un Vox que tindria prou força per imposar les seves condicions, com així ha acabat sent”.
El traspàs de la línia roja que mantenia Vox al marge de la governabilitat no és un detall menor. “Això els legitima com a opció política vàlida, homologable a la resta, amb capacitat de gestionar, cosa que senta un precedent que és difícil de copsar”, diu Casas, però que a curt termini significa una “amenaça” per a l’andalús Juan Manuel Moreno Bonilla, que “necessitarà Vox per a tornar a ser investit president”.
Mario Ríos: «Sánchez ha de parar més atenció en la factura de la llum i en els preus dels carburants que no en Vox, ha d’aprovar mesures que arribin als joves, els jubilats i les classes treballadores»
A ulls dels experts consultats, la succió de vots del PP i del semidesaparegut Ciutadans per part de Vox pot tenir continuïtat. “Cal tenir en compte que el seu principal reclam no són les lluites materials sinó el que ells anomenen la guerra cultural, raó per la qual és més difícil que la seva gestió governamental decebi el seu electorat, com sí que ha succeït amb els votants d’Unides Podem”, sosté Casas. “Mentre els seus missatges continuïn tenint la repercussió que tenen als mitjans, ells no abandonaran el centre del debat i és previsible que no deixin de créixer electoralment”, pronostica. “I l’esquerra n’és còmplice, perquè es dedica a respondre i difondre qualsevol bajanada que surt de la boca d’algun membre de Vox, l’electorat del qual en té prou amb molestar les esquerres i erigir-se en enfants terribles que lluiten contra la dictadura progre”.
Per això, Casas no creu que el salt a la governabilitat “desgasti massa” Vox. I remet a l’exemple dels Estats Units, on Donald Trump, “malgrat no complir cap de les seves grans promeses electorals, començant per la construcció del famós mur amb Mèxic, no va veure gens afectada la seva credibilitat entre els seus partidaris”.
Lluny d’erosionar la seua imatge, per tant, la primera experiència de govern li pot proporcionar més rèdits a la ultradreta. La jugada de Castella i Lleó, on han forçat la negociació al màxim per igualar el pes institucional que hi tenia Cs, podria ser el preludi del que vindrà: “En el cicle electoral que ja s’ha iniciat, és probable que obtingui una representació similar a la que fins ara tenia Cs”, considera Casas. “Vox no és cap accident i ha arribat per quedar-s’hi”.
Una visió compartida per Mario Ríos: “El mapa polític s’ha simplificat bastant, els entorns fronterers s’han anat diluint i tothom sap que en 2023 hi haurà dues opcions: o bé un Govern socialista amb el suport d’Unides Podem, PNB, EH Bildu, Esquerra i la resta, o bé un del PP i Vox”. Tanmateix, Ríos alerta que la por a Vox que va mobilitzar l’electorat progressita en 2019 no operarà igual en 2023. “Amb això ja no n’hi ha prou”, assevera.
“Si l’esquerra porta la iniciativa des del Govern”, subratlla, “amb una agenda social i reformista potent, està en condicions de mantenir-lo”. En aquest sentit, Ríos defensa que la millor estratègia passa per “deixar de banda la batalla cultural i centrar-se de manera exclusiva en la gestió pura i dura”. El mig milió de persones que es mouen en l’espai de centre i que voten indistintament PSOE o PP, que haurien de ser l’objectiu prioritari dels populars, “ara han vist clar que l’equació alternativa als governs actuals inclou Vox, cosa que a molts d’ells no els engresca gens”. I és que el PP, destaca Ríos, “guanya vots quan parla de gestió i en perd quan baixa al terreny on l’extrema dreta se sent més còmoda”.
L’entrada de Núñez Feijóo augura un discurs més econòmic, focalitzat en els problemes quotidians de la gent, que viu angoixada per l’increment dels preus i la manca de respostes de part dels governants. Un malestar generalitzat que se suma al cansament acumulat pels dos anys de pandèmia i la incertesa que provoca l’escalada bèl·lica a l’est d’Europa, amb unes derivades globals encara impredictibles.
Però mentre el PP dissenya la reorientació del seu missatge, Vox va unes passes per davant i ja ha convocat manifestacions a les portes dels ajuntaments. El sindicat que promou l’extrema dreta, Solidaridad, tracta de fer-se visible i tant els portaveus de la formació com els seus altaveus a les xarxes socials critiquen un dia rere un altre la pujada dels preus que afecten els que menys tenen. Un còctel explosiu, amb gotes de xenofòbia, amb què Vox aspira a conquerir els barris humils dominats per l’esquerra.
“El drama del PP és que Feijóo, tot i ser una bona elecció, a l’imaginari col·lectiu conforma un tiquet electoral amb Abascal”, rebla Ríos. “El PP ha ballat al so de l’extrema dreta durant massa temps i ara n’és ostatge, igual com li va passar a Albert Rivera, que també va decidir entrar en el seu marc discursiu… Gràcies a això, malgrat que el seu líder obté una valoració molt pobre en les enquestes, de 2,7 sobre 10, Vox ha assolit una penetració social enorme”, continua.
Tecnocràcia a destemps
L’elevació d’Alberto Núñez Feijóo a la presidència del PP per aclamació encarna el desig de retornar als orígens. De recuperar el votant liberal, conservador o democristià, d’ordre, que en primera instància va emigrar a Ciutadans i que més tard ha fugit cap a Vox.
“D’aquí que hagin optat per un tecnòcrata, de l’estil Rajoy”, emfasitza Ríos, “però amb una base de la dreta tan radicalitzada, en unes eleccions generals Vox no caurà al 10% dels vots i es quedarà amb els 24 diputats que va aconseguir l’abril de 2019”. I amb un pes com aquest, més proper als 60 diputats que no als 30, Vox està cridat a ser un actor clau.
Siga com siga, Ríos té la teoria que el PP ha fet tard. “El PP hauria d’haver deixat clar que no tenia res a veure amb Vox, però no va fer-ho i ara, a més, els ha legitimat com a soci de govern”, lamenta. Una circumstància que, segons aquest analista, revaloritza el suport a Vox de cara al futur: “El precedent de Castella i Lleó demostra que votar Vox no significa llançar la papereta al fem, sinó que, ben al contrari, és un vot tan útil com el del PP a l’hora de tombar el PSOE i els seus aliats”.
L’atzucac en què es troba el PP té moltes limitacions, atès que hauria de sumar 176 diputats amb Vox per retornar a la Moncloa. Ni tan sols no sembla viable un acord amb la Unió del Poble Navarrès (UPN) després de l’expulsió dels seus dos diputats al Congrés, que van negar-se a acatar el vot favorable a la reforma laboral dictat des de Pamplona i han esdevingut parlamentaris no adscrits. No és la primera ocasió que UPN i PP trenquen palletes pel suport puntual dels navarresos a un Govern estatal d’esquerres.
L’única manera d’eixir-ne passa per un apropament al PSOE que sega les bases d’una gran coalició. “A Castella i Lleó, en canvi, Mañueco no ha buscat cap mena de negociació seriosa amb els socialistes, ni tan sols un simulacre”, apunta Biel Casas, “i si el PP no modifica radicalment la seva estratègia i el seu llenguatge, és impossible que rebi el suport, ni que sigui crític, de cap força d’esquerres”.
A escala estatal, observa Casas, les opcions d’un acord transfronterer requereixen massa ingredients: “Un PP amb uns bons resultats, una semàntica més moderada i Unides Podem sota mínims sí que podria collar el PSOE per tal de forçar una gran coalició… Si arribéssim a un escenari com aquest, penso que seria molt interessant el paper que hi tindria el PNB, que manté una bona sintonia amb Feijóo però s’oposa de ple a la deriva radical centralista del PP dels darrers anys”.
Que la següent contesa electoral siga l’andalusa tampoc no facilita les coses. Els populars parteixen com a favorits i els socialistes malden per recuperar la que durant molts anys va ser la seua joia de la corona autonòmica.
“Amb l’avançament de Castella i Lleó els electors de la resta de l’Estat no sols han vist que és possible un pacte PP-VOX, sinó que també han pogut constatar que votar Cs és malbaratar el vot”, afirma Mario Ríos. I és que, després de ser esborrats del mapa a Madrid, on va passar de 26 escons a 0, a Castella i Lleó, gràcies a un sistema electoral més benèvol, la formació taronja ha caigut de 12 a 1. “El PP ha passat de tenir un soci que no els incomodava gaire a tenir-ne un de molt més perillós”, agrega.
Biel Casas: «Les apel·lacions al discurs èpic poden reforçar el missatge de Vox com a única opció realment alternativa, i això és molt perillós entre els votants joves desencantats»
Ni avançament electoral al juny ni avançament electoral al setembre. El president de la Junta d’Andalusia, Moreno Bonilla, segurament optarà per esgotar el seu mandat —que conclou al desembre— confiant en la rehabilitació de la imatge del PP. Però l’elefant de Vox no desapareixerà de l’habitació i en aquest cas, si fem cas a la rumorologia, vindrà amb una cara coneguda com a cap de cartell: l’advocada Macarena Olona, que ha guanyat molta popularitat com a diputada al Congrés per la circumscripció de Granada.
“Si Vox funciona la mar de bé per tot arreu gràcies a la seva marca, sense la presència de candidats coneguts, encara funcionarà millor amb una presidenciable ideal com ella, que gaudeix d’un nivell de coneixement molt elevat”, adverteix Ríos. Si fa no fa, com Podem en 2015, que va tenir èxit a la majoria de llocs sense la necessitat de disposar de candidats coneguts pel gran públic.
Els reptes de l’esquerra
Per molt que els puga desagradar a Moreno Bonillo i Donald Tusk, una coalició com la de Castella i Lleó és absolutament extrapolable a la comunitat andalusa i a tantes altres més. “Quina lògica d’aquestes dues funcionarà: governar la Junta d’Andalusia o la Generalitat Valenciana de la mà de Vox o atendre els desitjos del Partit Popular Europeu?”, es pregunta de manera irònica Ríos. “Sense un consens europeista per aïllar l’extrema dreta, cosa que de moment no s’ha produït, el PP no serà penalitzat per aquests acords”, contesta.
Entre els electors d’ambdues formacions, tampoc no genera un rebuig especial. A través d’un sil·logisme producte de la polarització imperant, un votant de PP entén que el seu partit governe amb Vox de la mateixa manera que els socialistes ho fan amb Unides Podem amb l’ajuda externa de formacions com Esquerra o EH Bildu, situades als seus antípodes ideològics. En els estudis demoscòpics, més del 70% dels votants del PP aproven els pactes amb l’extrema dreta.
Davant això, Ríos insisteix a dir que la recepta no passa per bastir un front antifeixista ni coses per l’estil. “La ciutadania vol que li donen alternatives, no que li diguen que cal parar els peus a la ultradreta”, afirma. “Ja es va comprovar a les eleccions madrilenyes del 4 de maig de l’any passat, en les quals Més Madrid va convertir-se en la primera força d’esquerres articulant més propostes que ningú”.
Jugar-s’ho tot a la carta antifeixista és assumir la derrota. “En primer lloc, perquè Vox no respon als cànons d’un partit feixista clàssic”, apunta Ríos; “i en segon lloc, perquè els mitjans s’han encarregat de blanquejar-lo per complet”. L’aparició estel·lar d’Abascal en el programa El Hormiguero, emès en el prime time d’Antena 3 TV, n’és la prova més evident.
En aquest sentit, que el president espanyol, Pedro Sánchez, tracte de situar Abascal com el seu gran rival també és una estratègia de rèdits dubtosos. “A la sessió de control de la setmana passada, per exemple, va homologar-lo a Putin i va concedir-li un protagonisme que no ha de tenir… Sánchez ha de parar més atenció en la factura de la llum i en els preus dels carburants que no en Vox, ha d’aprovar una bateria de reformes socioeconòmiques urgent que arribin als joves, els jubilats i les classes treballadores”, detalla Ríos amb determinació, convençut que “la batalla cultural, tota sola, no mobilitzarà l’esquerra”.
Biel Casas corrobora que el discurs més ideològic “pot ser efectiu a curt termini, a fi de mobilitzar els abstencionistes d’inclinació progressista temerosos de la ultradreta o per concentrar-se en l’opció que se situï com a alternativa d’ella, tal com succeeix a França en el seu sistema de doble volta”, però no és vàlid com a estratègia permanent. “De fet, les apel·lacions al discurs èpic poden ser més contraproduents que mai, perquè reforcen el missatge de Vox segons el qual són l’única opció realment alternativa, els outsiders. Això és molt i molt perillós, sobretot entre els votants joves desencantats amb tot el que hi ha, que poden veure en la ultradreta el vot rebel, l’esmena al sistema.”
És per aquest motiu que Casas recomana que l’esquerra “governi sense complexos” i que “demostri que pot ser útil per a la ciutadania”. “Il·lusionar amb un país millor, per comptes de cridar a la por anant a remolc del discurs ultra”, resumeix.
“Darrerament es parla molt de Weimar, i no crec que sigui una comparació gaire acurada, però la incertesa pel futur, la inseguretat material i la pujada dels preus és un escenari favorable per a l’extrema dreta”, descriu Casas. “Pensant concretament en el preu dels combustibles, podem traçar un cert paral·lelisme amb el moviment dels Armilles Grogues que sorgí a França, inicialment com a protesta per l’impost sobre el carboni”, explica. “En aquelles mobilitzacions hi era l’esquerra, però també van ser capitalitzades per la dreta radical més antisistema i una part d’aquell rebuig ha estat captat per Éric Zemmour enfront d’una Marine Le Pen que ja es percep com a integrada en el sistema”.
El component principal de la vacuna contra aquests moviments de tall radical que posen en risc la convivència ha de ser, segons Casas, la “sensibilitat” i l’“empatia” envers les persones que pateixen la crisi de manera més dura. “Els qui estan en el poder han de tractar de mitigar la nocivitat dels preus de l’energia i els combustibles amb mesures efectives i transmetre, així, que governar serveix d’alguna cosa; en cas contrari, les conseqüències seran imprevisibles”, sentencia.
“Ara mateix, el vot anti Sánchez és Vox”, sintetitza Mario Ríos. “Els votants de Vox són els únics que a les enquestes no aproven les mesures adoptades per frenar la pandèmia, com ara la declaració de l’estat d’alarma; Vox representa un replegament, un empipament generalitzat, un tancament del sistema del 78 amb una regressió notable en l’aspecte territorial”.
“Hem de tenir molt present que Vox no és un fenomen aïllat; la seua estratègia ja ha estat posada en pràctica a uns altres països”, recorda Biel Casas. “La figura de Rafael Bardají, un conegut de Steve Bannon molt ben connectat amb els neocons nord-americans durant la presidència de George W. Bush i que va arribar a ser rebut per Trump a la Casa Blanca, va afiliar-se en 2018 a Vox veient que era l’espai on podia desplegar, d’una manera més eficient, les seues tècniques comunicatives.”
En definitiva, un moviment, més que no un partit amb un lideratge potent. “Abascal té un excessiu protagonisme perquè no és un dels principals actius del partit”, opina Casas, “sobretot després de la moció de censura fallida de l’any 2020”. Un partit a l’alça en què la feblesa del líder no suposa cap entrebanc és un partit més perillós encara.
Combatre’l des de la ideologia ha de ser un imperatiu, però les veus consultades asseguren que resulta més important encara combatre’l des dels fets. Sobretot quan s’està al Govern.