Elbe, de 80 anys, va ser un dels col·laboradors més estrets del ministre d’Exteriors alemany Hans-Dietrich Genscher. Del 1987 al 1992 va dirigir l’oficina ministerial i el 1990 va formar part de la delegació de Bonn en les negociacions del Tractat Dos més Quatre sobre la unitat alemanya. Fins al 2005 va ser ambaixador d’Alemanya en diversos països, per exemple a Polònia. Ara treballa d’advocat i suposadament ha acceptat encàrrecs també de Rússia. Sobre això, Elbe diu que en principi la seva activitat com a advocat no interfereix en l’opinió que pugui tenir sobre la seva època com a diplomàtic. A més a més, diu que no es pot pronunciar sobre els seus clients.
—Senyor Elbe, Rússia i Occident fa anys que discuteixen si, durant l’època de la unificació alemanya, Occident va prometre que no s’ampliaria l’OTAN cap a l’est. Com van anar les coses, segons vostè?
—Després de la caiguda del Mur, el 9 de novembre, ens preocupava l’opinió que tindrien els nostres aliats i els altres països d’Europa sobre l’evolució d’Alemanya. La preocupació estava justificada. Però comptàvem fermament amb l’ajuda dels nord-americans. Així i tot, el 12 de desembre del 1989 el ministre d’Exteriors dels EUA, James Baker, ens va sorprendre amb un discurs en què va dir que els EUA donarien suport a la unitat alemanya però només amb la condició que una Alemanya unificada continués formant part de l’OTAN.
—Una exigència utòpica?
—En qualsevol cas, ens va posar en una situació complicada, perquè els soviètics hi estaven totalment en contra. Per això vam organitzar una compareixença per al 31 de gener del 1990 en què Genscher faria un discurs a Tutzing. S’ha d’imaginar la situació: Genscher no podia fer-se seva la proposta nord-americana. Això no ho hauria entès ningú. Li haurien retret que hipotecava la unitat. Però tampoc podia dir que una Alemanya unificada havia de ser un país neutral.
—I com va solucionar el problema?
—Va dir sense ambages que l’Alemanya unificada continuaria sent membre de l’OTAN. Però partíem de la base que més endavant l’OTAN declararia que “passi el que passi al Pacte de Varsòvia, no es produirà una ampliació del territori de l’OTAN cap a l’est, és a dir, cap a les fronteres de la Unió Soviètica.
—Com van reaccionar els aliats?
—Mentre Genscher anava cap a Tutzing, jo vaig agafar un avió cap a Washington i vaig parlar amb dos estrets col·laboradors de Baker. Als nord-americans els va semblar bé la idea i van demanar que al cap de poc se celebrés una reunió entre els nostres caps. Genscher va arribar l’endemà.
—Com va anar la trobada amb Baker?
—Genscher va trobar un Baker radiant, que li va dir que la fórmula de no ampliar l’OTAN li agradava i que s’ocuparia que la proposta fos acceptada en el si de l’aliança. Encara els veig a tots dos davant meu, asseguts amb actitud relaxada davant d’una llar de foc crepitant a la planta ministerial del Departament d’Estat. Aquella és l’única vegada que vaig veure Genscher bevent whisky.
—Alguns observadors han dit que la proposta de Genscher només es referia a la República Democràtica Alemanya (RDA).
—Això no és veritat. I ho declararia sota jurament i tot. Jo vaig ser un dels autors del discurs de Tutzing, juntament amb Dieter Kastrup, aleshores director polític del Ministeri d’Exteriors. La proposta feia referència a tota l’Europa oriental.
—Més tard alguns membres del govern dels EUA també van dir que la proposta no es referia a tot aquest territori.
—Per la banda nord-americana sempre hi ha hagut persones per a les quals ha tingut més importància l’OTAN que la unitat alemanya.
—Com continua la història?
—Tant Baker com Genscher van presentar la proposta al Kremlin a començament de febrer del 1990.
—En un document alemany es descriu la declaració de Genscher davant del ministre d’Exteriors soviètic, Eduard Xevardnadze, així: “Nosaltres no en tenim cap dubte: l’OTAN no s’ampliarà cap a l’est”. I s’afegia que això s’entenia “en termes generals”. Xevardnadze suposadament va respondre que es creia “totes les paraules” de Genscher.
—Això és correcte, jo hi era. De la formulació “en termes generals” pot deduir que no es tractava només de l’RDA.
—Genscher estava autoritzat a parlar per l’OTAN?
—És que no ho va fer pas, de parlar per l’OTAN. Repassi el discurs de Tutzing. Hi diu que l’OTAN haurà de fer una declaració al respecte.
—I l’OTAN no la va fer?
—No formalment. El juny del 1990, en una reunió a la ciutat escocesa de Thurnberry l’aliança va declarar: estenem a la Unió Soviètica “la mà per a la fraternitat i la col·laboració”. Una formulació de Kastrup, per cert.
—Els soviètics van referir-se al pla de Genscher en les negociacions del Tractat Dos més Quatre?
—No, i nosaltres tampoc. El procés d’unificació avançava de pressa, i nosaltres volíem desvincular-lo d’aquella qüestió per no entorpir-lo. Però, fora de les negociacions, constantment sortien polítics occidentals que reprenien la fórmula de Tutzing. Això es pot comprovar en els expedients, que ara ja són accessibles. El setembre del 1990, quan Genscher signa el Tractat Dos més Quatre, estàvem convençuts que l’ampliació de l’OTAN es limitaria a l’RDA.
—Poques setmanes després, els països occidentals i Rússia van signar la Carta de París, que va establir explícitament el dret a escollir a quina aliança volia pertànyer cada país.
—Allò va ser una formulació que va sortir de les actes finals de la Conferència sobre la Seguretat i la Cooperació de Hèlsinki, del 1975. Però del dret a poder triar a quina aliança vol pertànyer cada país no se’n deriva l’obligació de les aliances d’acceptar països.
—Genscher va dimitir el 1992. Fins aleshores es va mantenir fidel a la fórmula de Tutzing?
—Sí. Des del 1991, Hongria, Polònia i Txecoslovàquia –aleshores encara existia– insistien cada vegada més que volien ser admesos a l’OTAN. Primer encara hi havia el Pacte de Varsòvia, i Baker i Genscher van proposar una col·laboració entre l’OTAN i el Pacte de Varsòvia. Allò havia de frenar els polonesos. Però poc després es va desintegrar el Pacte de Varsòvia. I novament hi va haver una iniciativa d’Alemanya i els EUA que va conduir al Consell de Cooperació de l’Atlàntic Nord. Genscher es va comportar com si nosaltres volguéssim impedir l’ampliació geogràfica de l’OTAN. Aleshores hi havia un consens absolut amb el Departament d’Estat i el Pentàgon també en el pla de treball.
—Així doncs, Vladímir Putin té raó quan diu que Occident no ha complert les promeses del 1990?
—La història no es va acabar aquí. El 1997 l’OTAN i Rússia van acordar l’Acta Fundacional OTAN-Rússia. Amb aquell acord, el president rus d’aleshores, Borís Ieltsin, va acceptar l’ampliació oriental de l’OTAN, i en contrapartida se li va concedir un dret il·limitat de participar en les decisions. Així es va resoldre la qüestió.
—Però Ieltsin va dir al president nord-americà, Bill Clinton, que no aprovava la solució perquè hi estigués d’acord, sinó perquè s’hi sentia forçat.
—En vista de la situació econòmica de Rússia, el president depenia de la col·laboració amb Occident. Però al final hi va estar d’acord, això és el que importa. És significatiu que el 2004, quan els països bàltics es van adherir a l’OTAN, la part occidental ja no va preguntar res als russos, i els russos tampoc no hi van objectar res. No es va entrar en una situació crítica fins que l’OTAN va prometre l’entrada a l’aliança de Geòrgia i Ucraïna.
—Genscher va dir que, pel que feia al dret internacional, el comportament d’Occident havia sigut impecable. Però que, amb l’ampliació cap a l’est, sí que havia vulnerat l’esperit dels acords del 1990.
—El 1990 la filosofia política era impedir un nou conflicte entre Rússia i Occident. I Genscher es va adonar, amb un cert malestar, que l’OTAN havia admès uns membres que duien a terme un política especialment antirussa, uns membres que pertanyien a l’OTAN sobretot per plantar cara a Moscou.
—Aquests dies Rússia està atacant Ucraïna a gran escala.
—Són uns moments foscos per a Europa. La violació del dret internacional per part de Rússia és injustificable. Però quan parlem de l’evolució històrica, hem de tenir en compte totes les parts. El 1990 els EUA van dur a terme una política intel·ligent i moderada que també va tenir en compte els interessos de Moscou. Deu anys després, el seu objectiu era ser l’única superpotència. Allò estava molt allunyat d’aquells EUA que jo havia conegut el 1990 al costat de Genscher.
Traducció d'Arnau Figueras