“Res ja no serà igual”. La frase es repeteix aquests dies entre analistes i estadistes en referir-se a la invasió d’Ucraïna per part de Rússia. L’acció militar empesa des del Kremlin ha traspassat les prediccions més pessimistes i ha situat la Unió Europea davant un escenari inimaginable fa només un any, almenys no en els termes en què s’ha plantejat. Les tensions latents entre Occident i Rússia han esclatat sobre Ucraïna amb un resultat del tot imprevisible. Més enllà de les taules de negociació dels darrers dies, ningú no descarta la prolongació de la batalla armada arreu del territori ucraïnès i la deposició del govern de Zelenski.
Pronòstics al marge, la invasió d’Ucraïna representa un bany de realitat per al conjunt de la societat europea. D’ençà de la guerra dels Balcans han emergit altres conflictes en el Vell Continent, com ara a els esclats bèl·lics a Txetxènia, Geòrgia, entre Armènia i l'Azerbaidjan, o en la mateixa Ucraïna des del 2014. Amb tot, però, cap d’aquestes topades no havia tingut la dimensió de l’actual i, sobretot, la proximitat geogràfica del conflicte actual. La guerra és, literalment, a les portes de la Unió Europea. Un vell fantasma recorre aquests dies les cancelleries europees, més encara després que Vladímir Putin recordara la resta de nacions que té al seu abast el botó nuclear. Per a moltes generacions d’europeus és la primera volta que assisteixen a una amenaça tan patent.
“És la primera volta des de la guerra dels Balcans que Europa contempla una guerra en el continent i això afectarà molt la percepció que els europeus tenen sobre la seguretat. Sempre hem entès que la bombolla de seguretat europea ens salvaguardava de tots els elements bèl·lics que passaven fora del Vell Continent”, explica Manuel J. Gazapo, doctor en Relaciones Internacionals i fundador de l’Observatori Internacional de Seguretat, el qual recorda que la Unió Europea té com a raó de ser la preservació de la pau. “Hem tingut una falsa sensació de seguretat, la convicció que una guerra a Europa era inconcebible. A Ucraïna, però, estem veient com Rússia posa en escac i mat la nostra seguretat. Els europeus estan prenent consciència que són molt més vulnerables del que es pensaven un cop passat el període de pau transcorregut després de la Segona Guerra Mundial”.
La nova i la vella Europa
L’agressió russa sobre Ucraïna ha començat a produir canvis notables. La setmana passada els Vint-i-set acordaren activar l’European Peace Facility (EPF) per tal d’enviar armes a Kíiv. Es tracta d’un instrument extrapressupostari –és a dir, no entra dins el marc financer plurianual– que permet el finançament “d’accions operatives en el marc de la política exterior i de seguretat comuna, les quals tinguen implicacions militar o de defensa”. En concret, Brussel·les ha decidit enviar armes per valor de 500 milions d’euros. Fins ara l’EPF s’havia activat per subministrar suport militar, de seguretat i formació a països africans amb conflictes en curs.
A principis de la setmana passada, a més, Alemanya va trencar un altre tabú: en un plenari extraordinari en el Bundestag, el primer ministre Olaf Scholz anunciava que el seu país incrementaria la seua despesa militar fins al 2% del PIB, l’objectiu marcat fa vuit anys per l’OTAN. Aquesta decisió del canceller socialdemòcrata suposa abandonar les reticències que, d’ençà del final de la Guerra Freda, Alemanya havia mostrat davant la perspectiva de proveir-se d’una capacitat militar en sintonia amb la seua potència econòmica. L’anunci de Scholz, a més, té el suport de verds, liberals i els conservadors de la CDU, els quals, durant el manament d’Angela Merkel, sempre es van oposar a apropar-se al 2%. Fins ara el país germànic destinava l’1,4% del seu PIB a despesa militar. A la Unió Europea, de fet, només França supera lleugerament el 2%. El Regne Unit hi dedica el 2,25%. “L’experiència ens mostra que en temps de pau es produeix una disminució de la despesa militar i en seguretat, i que aquesta s’incrementa en el context de conflictes o quan aquests estan en l’horitzó. La decisió d’Alemanya és molt transcendent”, adverteix Carlos Martí Sempere, expert en seguretat i defensa. “La UE li ha vist els orelles al llop i és previsible que, si aquest conflicte no es resol ràpidament, hi haja un increment pressupostari en aquesta matèria”, avisa aquest consultor.
El que molts analistes prediuen és que la decisió d’Alemanya espente altres països a revisar les seues xifres d’inversió en armament i seguretat, per aproximar-se a aquest 2% que l’OTAN desitjava. No és casualitat que l’última setmana els valors que van situar-se en xifres verdes en les borses d’Europa van ser aquells que, com Indra o Leonardo, estan vinculats a la indústria armamentista.
La proposta del grup d’experts perquè la inversió en indústria armamentística siga considerada “socialment insostenible” en la taxonomia de la UE caurà, probablement, en sac foradat després de l’esclat d’aquest episodi bèl·lic.
Sols, coordinats o conjunts?
Això en el plànol dels números. En el plànol de l’estratègia, segons molts analistes, la crisi entre Ucraïna i Rússia ha posat damunt la taula la necessitat de revisar i enfortir la política comuna de seguretat i defensa, un àmbit on els avanços havien estat, fins ara, tímids i on, en línies generals, havia predominat fins ara el campi qui pugui. Paradoxalment, l’agressió del Kremlin està tenint com a conseqüència graus de coordinació i consens que no s’havien assolit anteriorment. La invasió d’Ucraïna, de fet, està actuant d’argamassa entre els responsables de defensa i està esperonant els dirigents que, com ara la mateixa Ursula von der Leyen, advoquen per treballar aquest àmbit conjuntament. És probable que fins i tot la creació d’un cos militar únic, que fins ara no havia concitat l’entusiasme dels socis, es torne a posar damunt la taula.
Això pel que fa a l’àmbit de la política. Pel que respecta a l’àmbit de l’opinió pública, la situació desencadenada aquestes últimes setmanes pot provocar una major predisposició de l’opinió pública cap a la inversió en aquesta matèria. Així ho sosté almenys el consultor Carlos Martí Sempere, per a qui “probablement la proximitat de l’amenaça i l’arribada de refugiats provoque un canvi de percepció”. Del mateix parer és el doctor en Relacions Internacionals Manuel J. Gazapo. “L’opinió pública ha d’entendre que, independentment de la nostra predisposició a abordar els conflictes politicomilitars des del diàleg i des de postulats pacifistes, existeixen paisatges de conflictes i escenaris en què és ineludible l’ús de la força com a instrument de legítima defensa i de fre i dissuasió davant agressors que no volen dialogar. Hi ha actors que tenen molt clar que cap diàleg els interessa ni els beneficia. És una realitat que no podem negligir”, explica el fundador de l’Observatori Internacional de Seguretat, el qual no obstant insisteix en la necessitat de fomentar “una cultura de pau, seguretat i defensa” entre la societat civil.
No a la guerra
No tots, però, s’ho miren de la mateixa manera. Des de les organitzacions pacifistes consideren que l’increment de la inversió militar i les polítiques de protecció són un arma de doble fil. “Em temo que, en lloc de canviar les bases de polítiques de seguretat i defensa que ens han dut fins ací, s’incrementaran aquestes bases i aquests fonaments”, lamenta Jordi Armadans, politòleg i director de FundiPau. “El que s’hauria de fer és reforçar els espais de seguretat comuna compartida. Reforçar l’OTAN no és adequat, perquè és un actor parcial. Calen marcs compartits, on hi haja confiança i es discutisquen les crisis i els conflictes, i s’eviten i es previnguen situacions bèl·liques com aquesta. En lloc d’això, s’ha optat per reforçar el bloc militar, per incrementar la despesa militar, per no tenir cura de la prevenció de conflictes i dels drets humans. No s’estan fent les polítiques adequades per prevenir conflictes”.
LA INDÚSTRIA MILITAR, IMMUNE A LA PANDÈMIA
El negoci de la compra i venda d’armes i de tecnologia militar no va refredar-se amb l’esclat de la pandèmia. Al contrari: va continuar creixent i eixamplant-se, segons l’Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), una organització internacional que treballa a favor de la pau. D’acord amb el darrer balanç fet per aquesta entitat, la despesa militar mundial va créixer fins als 1,9 bilions de dòlars el 2020, xifra que significa un increment del 2,6% en termes reals respecte de 2019. Els Estats Units, Xina, Índia, Rússia i Regne Unit van representar el 62% de la despesa, per bé que des d’aquesta organització es fa notar que el conjunt de la Unió Europea (més Regne Unit) va destinar a aquesta àrea quatre voltes més diners que no Rússia. Estats Units, com a principal potència inversora, va representar el 39% del total d’inversió mundial.