La crisi del coronavirus obliga els polítics mundials a improvisar. Han d’ajornar o cancel·lar definitivament actes previstos. Però el president rus, Vladímir Putin, segurament serà el cap d’Estat a qui més li doldrà haver de cancel·lar un acte. El 9 de maig s’hauria de celebrar la commemoració del dia de la victòria en la Gran Guerra Patriòtica, tal com se’n diu a Rússia del drama que va començar amb la invasió de la Wehrmacht alemanya, el juny del 1941. El nom remet a la Guerra Patriòtica de 1812, quan també va caldre defensar-se d’un invasor: Napoleó.
El 9 de maig del 1945 l’Exèrcit Roig de Stalin va derrotar Hitler. Pel 75è aniversari d’aquell dia Putin volia celebrar una desfilada militar a la plaça Roja de Moscou. Havia de ser un acte “sumptuós”, segons deien des del seu entorn. Hi estaven convidats, entre altres, Donald Trump (que no hi hauria assistit), Xi Jinping i Emmanuel Macron. Després de la desfilada a la plaça Roja hi havia d’haver una manifestació massiva de la població i, unes quantes setmanes més tard, una cimera de les potències vencedores, semblant a la que va congregar Truman, Churchill i Stalin a Potsdam.
Però aleshores va arribar la crisi del coronavirus. Putin havia intentat durant un quant temps no abordar-la, però sí que havia hagut de cancel·lar ja un gran esdeveniment polític per la pandèmia: el referèndum del 22 d’abril, en què s’havia de votar sobre una nova constitució. Una constitució que Putin havia fet modificar en poques setmanes i que li garanteix l’opció de mantenir-se al càrrec dotze anys més, més enllà del 2024. L’ajornament de la votació no va ser tan greu. Com que el parlament i el Tribunal Constitucional ja havien aprovat la llei fonamental, el referèndum tan sols era cosmètic. Però el 9 de maig és diferent.
S’ha de celebrar aquesta data malgrat el coronavirus? Sí, sense cap mena de dubte. I no és Rússia el país al qual li correspon de fer-ho abans que ningú? Evidentment. La Unió Soviètica –país del qual Rússia es considera successora– va patir la major càrrega de la Segona Guerra Mundial. Fins al desembarcament dels aliats el 1944, la Unió Soviètica va lluitar contra Hitler en bona mesura sola als fronts de guerra i va alliberar l’est d’Europa del feixisme. Va lamentar més de 26 milions de víctimes, quatre vegades més que els alemanys, que havien començat la guerra. 71.000 ciutats i pobles soviètics van quedar arrasats i més de 800.000 habitants de Leningrad van morir de fam. Això sol ja és prou motiu per no deixar de rememorar la catàstrofe més greu del segle XX.
Però aquest any Vladímir Putin volia més. El 9 de maig havia de ser un dia en què Rússia celebrés definitivament el seu retorn com a potència mundial.
El procés de carregar el dia de la victòria amb un nou simbolisme polític fa temps que està en marxa. Al president ja no li importa únicament el record de les víctimes; el que vol és reinterpretar la història d’aquella guerra, vol aprofitar el 9 de maig com un instrument polític, diu el cineasta Mikhaïl Xévtxuk.
En efecte, fa mesos que als mitjans russos gairebé tot gira entorn d’aquella victòria. Celebren l’alliberament de Viena, que per la seva importància com “la perla històrica de l’Europa occidental” s’observa amb una especial cautela. Realcen la victòria a Königsberg (l’actual Kaliningrad) com “una de les grans derrotes del Tercer Reich”, o la rebuda especialment calorosa de la població en l’alliberament de Bratislava.
Qui vulgui es pot descarregar cançons de guerra al mòbil; al Museu de la Victòria, al turó moscovita de Poklonnaia, s’està enllestint una panoràmica de les batalles més grans contra l’exèrcit alemany, i Rússia ha organitzat una olimpíada escolar internacional en què els alumnes poden demostrar els seus coneixements sobre la guerra. Tot això s’uneix amb l’avui, ja que també se celebren les consecucions més recents de l’exèrcit rus: una artilleria hipermoderna, nous submarins i uns tancs modernitzats.
El 9 de maig s’ha convertit, sota el domini de Putin, en el veritable aniversari del país, és a dir, en la diada nacional de facto. Ara el dia és un pilar de la ideologia russa, diu el director de cinema Xévtxuk. I alhora és el símbol de la representació simplificada dels fets històrics per part dels dirigents russos, segons el publicista i bloguer Vladímir Demtxikov.
A la pàgina web oficial del 9 de maig, el dia de la victòria ja es denomina com el “principal dia festiu del país”. A algú que no conegui Rússia això li pot semblar inusual. Perquè als països occidentals les diades nacionals normalment simbolitzen l’entrada en una nova etapa històrica. A França és el dia de la presa de la Bastilla, que va marcar l’inici de la Revolució Francesa de 1789. Als EUA és el 4 de juliol, que recorda la ratificació de la Declaració d’Independència de 1776. A Alemanya és el dia de la Reunificació. Amb Borís Ieltsin, Rússia va designar el 12 de juny com a diada nacional: aquell dia, el 1990, es va promulgar la sobirania de Rússia. Però a dia d’avui el país encara no es troba còmode amb aquella data, i tampoc no és popular el 4 de novembre, que va substituir el dia de la Revolució d’Octubre i que simbolitza la victòria davant dels polonesos, que el 1612 van envair Moscou. En canvi, el 9 de maig és present en les ments de tots els russos. Tothom que té caiguts a la família s’hi pot identificar. I Vladímir Putin ha aprofitat això en benefici propi. A la majoria de russos no els ofèn que a poc a poc Putin hagi reintroduït les desfilades militars prohibides en temps de Ieltsin; no s’han adonat que ha desaparegut l’esperit antibèl·lic associat a aquesta diada, fet habitual en el període soviètic. Però això no ha estat casual. Al darrere s’hi amagava un senyal, si més no des de l’annexió de Crimea. Un senyal que deia: “Ho podem repetir”.
El 9 de maig s’ha convertit en un avís per als oponents de Rússia. Al mateix temps la història de la Gran Guerra Patriòtica es reescriu perquè sembli un enfrontament entre Rússia i Occident, que suposadament sempre li vol mal. Així, als antics aliats de la Unió Soviètica ara se’ls recorden antics retrets: l’obertura massa tardana del segon front, les condicions presumptament desfavorables de la llei de préstec i arrendament –en virtut de la qual els EUA van subministrar a la Unió Soviètica material essencial per a la guerra– o el llarg període en què els països occidentals van pactar amb Hitler. La participació d’altres repúbliques soviètiques en la victòria –sobretot Ucraïna– es minimitza. Rússia, segons el missatge difós, també se n’hauria sortit sola.
Especialment durs són els atacs contra Polònia. El país veí, afirmen a Moscou, va ser còmplice de l’esclat de la Segona Guerra Mundial i, al capdavall, va fer tractes amb Hitler. Fins i tot es tergiversen veritats històriques demostrades de fa temps. El pacte que el ministre Molotov, el responsable d’Exteriors de Stalin, va firmar amb Ribbentrop, ministre d’Exteriors de Hitler, es qualifica d’èxit diplomàtic de la Unió Soviètica; i els partidaris del Kremlin fins i tot atribueixen als alemanys l’assassinat massiu perpetrat el 1940 pels serveis secrets soviètics –l’NKVD–, en què van morir més de 20.000 oficials i intel·lectuals polonesos: exactament igual com ho van fer els dirigents soviètics durant gairebé cinquanta anys.
Putin no va tenir cap importància en la victòria davant el feixisme: el 1945 ni tan sols havia nascut. Tot i així, ara el Kremlin intenta col·locar el seu nom al costat dels de Roosevelt, Churchill o De Gaulle. Perquè si el 9 de maig del 1945 va ser suposadament el naixement de la Rússia actual, la data s’ha d’associar amb el nom de l’actual governant. D’aquesta lògica se’n desprèn també acusar falsament els que van participar aleshores en la guerra –no únicament Hitler– de tenir com a objectiu principal la destrucció de Rússia (és a dir, l’URSS). Així es pot traçar una línia directa del 1945 al 2020. Perquè, segons el parer dels russos, ara Occident també pretén minimitzar el paper de Rússia.
Aquest és el rerefons de la propaganda entorn del 9 de maig del 1945. En realitat, doncs, la celebració d’aquest dia no pretén mirar cap al passat, sinó cap al futur: es tracta d’utilitzar la història per als interessos polítics dels dirigents actuals. Aquests homes intenten tornar a presentar Rússia com un país envoltat per la resta del món, amb l’objectiu d’unir el poble darrere seu.
La versió de Moscou del desenllaç de la guerra –si mai canvia la situació política de Rússia– no es podrà sostenir. Sí, el dia de la victòria el 1945 va ser realment un punt d’inflexió en la història del país, un dia que va tenir repercussions en el destí de tota la humanitat. Però la importància dels esdeveniments d’aleshores va ser “més profunda i tràgica del que vol fer creure la propaganda russa”.
I això no són lliçons que dona un alemany mestretites, és una citació de Republic, la revista russa d’actualitat més important d’internet.
Traducció d'Arnau Figueras