Els somriures, l'emoció desbordada i la il·lusió farcida de nerviosisme són indissociables de cada 6 de gener. En la celebració de l'adveniment dels Reis Mags d'Orient, la xicalla compta amb una llibertat àmplia per gaudir de les joguines rebudes de les seues majestats. Un dia sovint inoblidable en la memòria dels més menuts, i de profunda nostàlgia d'infantesa per als adults, que enguany va estar marcat per la pandèmia de la COVID-19 i, especialment, per la incredulitat d'observar a través dels diferents canals de comunicació com la principal potència planetària era víctima d'un cop d'Estat executat per neonazis i conspiranoics. Persones amb simbologia ultra, vestides amb roba de camuflatge i lluint banderes confederades van assaltar el capitoli nord-americà per reivindicar l'inexistent frau electoral als comicis presidencials americans del 2020. Auspiciats pel seu líder suprem, el magnat Donald Trump, van prendre els corredors i la sala principal de la Cambra de Representants, és a dir, la seu de la democràcia liberal nord-americana.
Aquella estampa, adobada grotescament per la presència d'un hooligan trumpista amb un búfal al cap presidint la institució parlamentària, era un símptoma inquietant de la potència de l'onada reaccionària que assetja el planeta. Una marea de les opcions autoritàries d'extrema dreta que coincideix amb un món víctima de la incertesa generada per la COVID-19, la bretxa d'ingressos i l'impacte cada vegada més notable de l'emergència climàtica. O com dissecciona José María Lassalle, assagista i exsecretari d'Estat de Cultura amb el popular Mariano Rajoy: «Ens falta seguretat, no tenim prosperitat i tampoc salut. Aquesta circumstància fa que ens aboquem a un moment històric en el qual la impotència i la vulnerabilitat van del bracet i ens aboquen perillosament a una psicologia col·lectiva que busca redemptors. Creix la sensació de la democràcia liberal com a model fallit. Els estats d'excepció no han restaurat la seguretat, el capitalisme cognitiu no ha comportat benestar per tothom i la vacunació contra la COVID-19 restableix lentament la salut física i mental d'una societat esgotada i resignada enfront de l'adversitat».
«El vell dilema entre seguretat o llibertat s'agreuja amb la descomposició perceptiva d'ambdós en altre nou: ordre o caos. Ací és on la democràcia liberal perd enfront de les profunditats postmodernes d'una societat ingovernable, agitada per un imaginari col·lectiu de catàstrofes», complementa l'exdirigent governamental del PP, qui indica com aquell intent colpista va fracassar pel desig de les corporacions tecnològiques: «La democràcia liberal va imposar-se perquè les corporacions tecnològiques decidiren per si mateixes que volien estar alineades amb el resultat que les urnes havien donat a entendre oficialment. D'aquesta manera, confirmaren, en la pràctica, que són titulars d'una sobirania digital que tutela de facto la sobirania popular al disposar d'un poder aristocràtic que condiciona tot allò que ocorre a la infoesfera». Unes reflexions incorporades a l'obra El liberalismo herido. Reivindicación de la libertad frente a la nostalgia del autoritarismo (Arpa, 2021), en la qual no només adverteix de l'actual precarietat democràtica, així com dels perills de la combinació d'incertesa, auge de la ultradreta i domini aclaparador dels grans gegants digitals; sinó que viatja fins als orígens del neoliberalisme autoritari, una mutació esbiaixada i reaccionària irreconeixible per al liberalisme primigeni, que, en l'actualitat, amenaça el llegat més valuós del liberalisme: la democràcia representativa.
El liberalisme, com a «ideologia que combatia pel progrés de tots els éssers humans», va néixer amb un «programa il·lustrat que va enderrocar l'Antic Règim, el feudalisme i la tutela moral de les esglésies». «Va assumir sense retrets, seguint a Kant, el propòsit d'alliberar a la humanitat de la culpa i li atorgava confiança per prendre les rendes del seu destí. A partir d'aquestes premisses, va sorgir la institucionalitat del liberalisme com a una estructura de llibertat i drets al servei d'una democràcia igualitària i solidària. Un disseny polític que va fixar el marc d'un relat col·lectiu emancipador que va canviar la faç del món. Es basava en una generositat organitzada al servei d'educar als éssers humans en una llibertat responsable, empàtica i tolerant. Un projecte col·lectiu que afavoria la llibertat solidària i sense exclusions, que feia progressar la prosperitat de la mà d'una arquitectura institucional que promovia la felicitat per al nombre més gran de persones i la seua seguretat jurídica enfront de l'arbitrarietat i l'egoisme del poder», radiografia Lassalle, qui puntualitza: «El liberalisme [...] mai va declinar-se com a una ideologia egoista, ni essencialment individualista».
Aquest liberalisme genuí, apartat de la seua visió esbiaixada neoliberal, estaria profundament connectat amb el laborisme i la socialdemocràcia, especialment quan aquests corrents reformistes en les darreres dècades del segle XIX «destriaren la revolució i confiaren en la institucionalitat liberal com a ferramenta que permetia la transformació pacífica de l'Estat cap a postulats pròxims a les seues propostes de progrés». «Des d'aleshores, el liberalisme va assumir un fonament igualitari que afavoria la convivència en llibertat i dintre d'un respecte escrupolós a la diferència i les singularitats individuals. Una dinàmica d'obertura a la justícia redistributiva, la política de salaris i el benestar dels més desfavorits que va facilitar des de finals del segle XIX un diàleg amb el socialisme democràtic i el laborisme», assenyala. I destaca com a resultat de l'aproximament del liberalisme i la socialdemocràcia: «Va impulsar-se una hibridació progressista que va afavorir un transvasament d'idees que encarnaren en el segle XX autors tan rellevants en la història del pensament com ara Keynes, Laski, Russell, Kelsen, Berlin, Popper o Bobbio, entre altres». L'existència en el segle XIX d'un grup conjunt de diputats liberals i laboristes al parlament britànic, o la definició de John Stuart Mill del seu liberalisme com a socialista, eren altres exemples d'aquesta relació sovint negada pels corrents neoliberals. El New Deal impulsat als Estats Units en 1933 fou, segons Lassalle, «l'expressió més nítida» d'aquesta intersecció.
Enfront d'aquest liberalisme de trets humanistes, que connectava en el pensament dels tòtems d'aquest corrent ideològic com ara John Locke, Adam Smith o Baruch Spinoza, va contraposar-se, segons relata l'autor del llibre El liberalismo herido. Reivindicación de la libertad frente a la nostalgia del autoritarismo (Arpa, 2021), els lliurecanvistes. «Desenvoluparen una doctrina que s'apartava del nucli fundacional del liberalisme, però sense que es produïra encara una ruptura definitiva [...] Les seues anàlisis manipulaven Adam Smith. El despullaven de les seues arrels republicanes i de la seua teoria dels sentiments», indica, per ressaltar que van forjar «un dogmatisme econòmic i social al voltant de la defensa tancada d'un individualisme sense límits, ni obligacions cap a la resta de persones, un individualisme extrem que es basava en l'egoisme com a ferramenta legítima de millora del sistema al seleccionar de manera competitiva als més creatius i enginyosos». Es tractava, d'acord amb el pensament dels seus ideòlegs francesos, en una doctrina que considerava, en contra del liberalisme originari, «l'Estat com a enemic natural de la llibertat». «La funció bàsica de l'Estat no era distribuir [la riquesa], sinó vigilar i reprimir les manifestacions de desordre que pogueren perjudicar-la», especifica Lassalle. L'Estat, per tant, era concebut només com al garant de l'orde i la propietat privada enfront de reclamacions igualitàries.
Com a resposta entre aquella col·laboració de liberals i socialistes, els lliurecanvistes van emprendre una autèntica batalla cultural. «L'objectiu va estar sempre l'assoliment de l'hegemonia sobre les mentalitats de les quals parlava Gramsci. [...] Aquesta bel·ligerància ideològica va convertir el segle XX en un camp de batalla. En ell va forjar-se el neoliberalisme, com a una mentalitat infatigable a favor del mercat. Una ideologia que va assumir la defensa d'un capitalisme sense frens al qual va subordinar-se tot, també la democràcia, que va convertir-se en quelcom prescindible quan transcendia el paper de garantir un Estat que oferira la seguretat jurídica necessària per fomentar la generació de riquesa», expressa l'exdirigent governamental popular, el qual fixa l'inici de la victòria del neoliberalisme a sobre del liberalisme en la inauguració de l'Escola Austríaca. Aquesta escola contribuiria a l'hegemonia del neoliberalisme, segons l'autor de l'obra referenciada, junt amb el llibertarisme estatunidenc, el qual va néixer com a «un producte del misticisme utopista que va impulsar la colonització nord-americana, [...] com a un ideal de vida sota un govern que només fora més visible que l'absència del mateix».
La promoció de les «idees antiliberals» de l'Escola Austríaca comportaria l'impuls posterior de l'Escola de Chicago dirigida per l'economista Milton Friedman, que «actuaria com a suport ideològic definitiu del neoliberalisme». «La via anarcollibertària que va assumir l'Escola de Chicago va sostenir les polítiques econòmiques i socials que desmuntaren l'Estat del Benestar en Europa i els Estats Units d'Amèrica a partir de les experiències pilot com la viscuda a Xile durant la dictadura [d'Augusto] Pinochet. En aquest sentit, convé recordar les tesis de [Friedrich] Hayek: la llibertat d'elecció pot practicar-se més a través del mercat que mitjançant les urnes. Pot existir sota una dictadura, però no sota una democràcia sense límits», ressalta, per apuntar com la revolució neoconservadora dels 80 als Estats Units d'Amèrica i a Regne Unit va consolidar el neoliberalisme com a doctrina quasi teològica: «La victòria de Margaret Thatcher en 1979 i Ronald Reagan en 1981 arrabassaren, definitivament, al liberalisme la seua visibilitat i, amb ella, qualsevol capacitat de disputar al neoliberalisme el seu protagonisme».
El neoliberalisme va convertir-se, a partir d'aleshores, en una religió econòmica a la qual van ingressar les esquerres moderades. «Fins a la socialdemocràcia i el liberalisme foren seduïts i reconvertits a la fe neoliberal. Helmut Schmidt, Helmut Kohl i Gerhard Schröder en Alemanya. Felipe González i José María Aznar en Espanya. Bill Clinton en els Estats Units d'Amèrica o Toni Blair i Gordon Brown en Regne Unit evidenciarien que el capitalisme neoliberal era incontestable», enumera. «Aquest determinisme economicista va col·lidir amb la crua realitat que va enderrocar les Torres Bessones. [...] L'impacte de la barbàrie va provocar que el neoliberalisme i la seua idea de democràcia global de mercat trontollaren. El segle antiliberal va començar aleshores i el neoliberalisme va fer passos ferms cap a l'abisme ideològic que representa l'autoritarisme. Primer, en transformar-se en neoconservador i assumir el populisme com a base de la sentimentalitat ideològica; i després, en hibridar-se amb el neofeixisme i combatre des de dintre la democràcia liberal i apostar pel triomf populista d'una democràcia immediata», completa.
El gir neoconservador dels republicans als Estats Units d'Amèrica, arran de l'impacte a les torres bessones, agitaria conflictes geopolítics com ara l'existent a Síria o Líbia, els quals són «fonamentals per entendre l'auge del neofeixisme a Europa a causa de les crisis humanitàries i els desplaçaments de persones que hi van provocar». També sembraria la llavor per a l'explosió del moviment ultraconservador i llibertari Tea Party, el qual va convertir-se «en una experiència primerenca de subversió antidemocràtica» gràcies a la seua aliança amb la cadena de televisió de perfil ultraconservador i extremista Fox. «Gràcies a l'olfacte populista de Roger Alies, director executiu del canal i antic assessor dels presidents Nixon, Reagan i Bush Jr., la decepció i el pessimisme que va acompanyar la derrota dels republicans [a mans de Barack Obama en les presidencials del 2008] va convertir-se en un model de negoci fonamentat en l'agitació antipolítica», indica Lassalle, qui explica que «aquesta estratègia desinformativa va ser possible per la derogació que va fer Reagan del principi liberal d'imparcialitat informativa». «La mentida va ser santificada com a model de negoci i la veritat va ser col·locada al seu mateix nivell moral», lamenta.
La radicalització dels republicans per l'influx del Tea Party, el qual va comptar amb sucoses aportacions de multimilionaris de l'extrema dreta nord-americana, va tenir com a conseqüència l'adveniment de Trump com a líder del Grand Old Party, denominació que rep la formació que recull l'espectre més conservador dels Estats Units d'Amèrica. Trump, no debades, «reunia les condicions per convertir-se en messies del Tea Party»: «estil empipat i antipolític, condició d'outsider antisistema i grans dosis de neoliberalisme en un home de negocis acostumat a utilitzar la mentida com a ferramenta empresarial». «A tot això, va sumar-se una altra condició que no va ser suficientment valorada, encara que va determinar el resultat en les presidencials i l'evolució autoritària del seu mandat al capdavant de la Casa Blanca: una proximitat política al paleoconservadurisme que va insuflar aire a la dreta alternativa i la seua transformació en la columna vertebral del moviment trumpista», agrega.
Aquesta columna vertebral, com va retratar el periodista Andrew Marantz a Antisocial. La extrema derecha y la libertad de expresión en internet (Capitan Swing, 2021), estava articulada a través de les xarxes socials. «El trumpisme connecta blogs, pàgines, canals de YouTube, comptes de Twitter, xats i newsletters al voltant d'una potent narrativa de comunicació viral que ha expedit una gran quantitat de productes destinats a desestabilitzar la democràcia liberal mitjançant una estratègia de desinformació massiva. D'aquesta manera, ha sorgit un ciberpopulisme que ha incrementat la seua força electoral a través d'una dinàmica que perversa de propaganda que converteix la política populista en un entreteniment antisistema. Va ser-ho durant la presidència de Trump i aspira a seguir sent-ho una vegada derrotat, tal vegada sota un moviment que canibalitze al partit republicà sota les sigles MAGA. Ens enfrontem a un moviment de ciberactivisme que ha colonitzat les converses generades a les xarxes. Ha desenvolupat una perillosa performativitat antisocial que ha reclutat, com adverteix Andrew Marantz, als més joves sota la bandera d'un nihilisme llibertari i supremacista, que sistematitza el troleig com a estratègia de comunicació política generacional», descriu Lassalle a la seua obra. Un arxipèlag ideològic que, a parer de l'autor, recorda a la teutona Konservative Revolution, la qual va nodrir ideològicament el nazisme.
Amb l'objectiu d'evitar la possibilitat d'una democradura, una mena de democràcia autoritària que de cara a l'exterior manté l'aparença democràtica, l'autor aposta per una refundació del liberalisme sota els principis de l'intel·lectual Spinoza, per un humanisme tecnològic que aconseguisca embridar l'actual poder dels gegants tecnològics. «Hi ha un exèrcit postmodern de ciberactivistes que donen suport a Trump [....] Parlem d'una multitud disciplinada que recorda a les milícies partidistes del feixisme durant el període d'entreguerres [...] Estaríem, per tant, enfront de mentalitats totalitàries semblants a les descrites per Hannah Arendt, incapacitades per distingir entre fets i ficció, entre el fet verdader i el fet fals. Mentre no es punxe aquesta bombolla totalitària i es prive a les corporacions tecnològiques del seu veto per impedir-ho, la democràcia liberal seguirà exposada a la possibilitat que la sobirania digital que aquelles tenen en les seues mans done suport a un Ciberleviatan», adverteix.
«L'intent colpista del 6 de gener en Washington recorda al famós Putsch de Munic de 1923. Aleshores, Hitler va fracassar en prendre el poder perquè la seua insurrecció no estava madura», alerta Lassalle sobre un triomf de les pulsions autoritàries que emergeixen al planeta i, especialment, en Occident. Unes opcions ultradretanes que s'enfronten a un liberalisme ferit i minvat de corpus ideològic, el qual va concebre uns corrents de pensament amb tanta devoció pel mercat que, fins i tot, el superposaven per sobre de la democràcia. Són els antecedents del reaccionarisme neoliberal emergent arreu del món i, sense cap mena de dubte, a casa nostra en forma de la ultradreta Vox.