'El gall ferit' és un llibre sobre l’extrema dreta a l’Estat francès?
No. És un llibre sobre l’extrema dreta i no l’és a la vegada. Vull entendre per què a França l’extrema dreta ha arribat fins on ha arribat i la podem veure a la segona volta de les presidencials o guanyant les eleccions europees. Però, al final és un fil conductor per explicar el malestar que hi ha darrere i que l’extrema dreta, per incompareixença dels partits clàssics, l’extrema dreta ha sabut capitalitzar. No és un llibre per teoritzar sobre l’extrema dreta. Al final, admiro molt la feina dels politòlegs, però jo soc periodista i preferia trepitjar el terreny i posar històries i rostres per entendre una mica el perquè. Si vas a París, no entens el que passa a França, és una mica una bombolla. Els darrers anys s’ha vist que, com més t’allunyes de París, més creix el vot pel Front Nacional. És una mica la lluita de la perifèria contra les ciutats globals. Els problemes són diferents, però a vegades tenen denominadors comuns com la globalització. Al final és el combat de les ciutats cosmopolites connectades al món i el territori que ha estat abandonat.
Parla molt de la desesperació al llibre...
Sí, perquè al final, partint de problemàtiques molt diferents, hi ha un sentiment d’abandó per part de les formacions polítiques tradicionals. En un país tan presidencialista com França, sobretot es fixen en el president de la República. Han vist passar tots els partits. Els últims anys han vist Hollande, Sarkozy i Macron -socialdemòcrates, conservadors i liberals- i ningú ha posat solució als seus problemes. Clar que hi ha un sentiment d’abandó. T’ho trobés si parles amb un musulmà que tracta de lluitar contra l’extrema dreta i també contra la radicalització, que és un fenomen que ha colpejat molt la comunitat musulmana. Trobes imams intentant lluitar, a vegades sense eines, perquè joves no marxin a Síria. Però, també amb el pagès que viu ofegat de deutes i que en molts casos s’acaben suïcidant, en xifres que molts anys arriben a tres al dia. Són problemàtiques que convergeixen en el sentiment d’oblit i que les institucions públiques no són al territori per abordar els seus problemes.
A la solapa del llibre hi posa la paraula «jacobinisme» i la seva definició. És important entendre l’auge de l’extrema dreta a l’Estat francès aquest concepte?
Ho va posar l’editor. No crec l’auge de l’extrema dreta sigui un producte del nacionalisme, que també. Però, l’extrema dreta tenia un sostre electoral molt clar amb Jean Marie Le Pen. Era una extrema dreta clàssica, ancorada al segle XX, antisemita i amb un vot molt nacionalista. Òbviament, el discurs nacionalista sempre hi és, però ara està camuflat d’altres coses. És el procés de transformació del partit que va aconseguir Marine Le Pen, alliberar-se dels elements més casposos. La immigració sempre ha estat el cavall de batalla, però, s’ha camuflat. Ara els enemics són els buròcrates de Brussel·les, la globalització o, fins i tot, l’OTAN. Fins fa res, no sorprenia veure Marine Le Pen al Kremlin fotografiant-se amb Putin abans de les presidencials. Ha modulat el seu discurs per atraure uns nous votants que tradicionalment s’ubicaven a l’esquerra. Els últims cinc-deu anys s’ha convertit en el primer partit dels obrers a França i això no s’explica només amb la bandera francesa. Això s’explica perquè els interpel·la amb els problemes que els afecten.
Le Pen dona una resposta a aquests problemes?
És populisme. Són receptes fàcils que no crec que siguin solucions. Fer fora els immigrants, sortir de la Unió Europea... Ara, el discurs contra la UE s’ha anat modulant, perquè veien que no eren les coordenades en què es movia el debat. En el seu discurs polític no hi ha receptes reals per fer front als problemes. Le Pen cavalca sobre el descontentament, però no proposa cap alternativa que arregli la situació. Per crear més merder, sí.
Llegint el llibre un té la sensació que a l’Estat francès qualsevol persona pot votar Reagrupament Nacional, que és una cosa normalitzada...
Sí. Al final, és un partit que pot vendre’s com a antisistema, perquè bàsicament no ha pogut tocar poder a gran nivell pel sistema majoritari francès a doble volta, que ha estat un obstacle. Però, és un partit, que, tot i canviar el nom, aquest any en compleix 50 de vida. Aconsegueix interpel·lar a tota mena de gent. He anat a mítings de Le Pen i he trobat negres i joves que des de fora no semblarien el target del Front Nacional. El que més m’ha xocat, i ho he vist sobre el terreny, és el dels gitanos de Perpinyà.
Què passa amb els gitanos de Perpinyà?
És sorprenent que quedis amb un patriarca o qualsevol gitano del barri de Sant Jaume i et digui «soc francès, català i voto pel Front Nacional». És on menys m’han ocultat que els seduïa el Front Nacional. És una comunitat que s’ha mogut molt pel clientelisme. Fins i tot, tancaven acords amb els partits clàssics, sobretot la dreta tradicional, i fins i tot feien empadronar familiars de fora per votar per un candidat. Veies com els centres de votació del barri es decantaven per un candidat i ara ha passat amb el Front Nacional. Jo els preguntava si el Front Nacional era un partit racista i em deien que «sí, però contra els moros». És la batalla dels últims contra els penúltims. És gent que viu en condicions de misèria, és un dels barris més desfavorits de França. Han comprat el cap de turc que són els magrebins que van arribar fa 30 o 20 anys, que s’han integrat al barri i amb qui han tingut conflictes. Aliot els juga el conflicte contra els àrabs i agafa certes banderes folklòriques del català i va allà. En l'àmbit folklòric, perquè no el parla el català Aliot.
Comença el llibre parlant amb l’alcalde de Besiers que té el suport del Reagrupament Nacional. Per què va anar a parlar amb ell?
Jo ja l’havia entrevistat dues vegades. Volia entendre per què la gent el votava. Des de fora, veia una persona condemnada per incitació a l’odi racial i defensar la teoria de la gran substitució, que és la que defensa Zemmour, segons la qual la població «musulmana» substitueix progressivament la «població autòctona», entre cometes. Amb aquest bagatge, volia entendre per què arrasava. Fins i tot trobava persones àrabs a Besiers, no sé si perquè anava jo amb ell, que em deien que el votaven. És un cas molt semblant a Xavier Garcia Albiol, una persona molt populista que sap treballar el carrer i interpel·lar la gent, els seus veïns. Mai havia vist que li demanessin tants selfies a una persona. Arribava a les sis del matí al seu despatx, firmava papers i a les set ja seguia la jornada fora de l’ajuntament i fins a les deu de la nit no torna a casa. T’ajuda a entendre-ho. No crec que estigui blanquejant la seva figura, però exposo quines són les seves idees i el context de desesperació.
A tot el llibre hi ha el relat de la incompareixença de l’esquerra, o de certa esquerra que decideix disputar la batalla al terreny de l’extrema dreta, com és el cas de Manuel Valls...
No sé si Manuel Valls és el causant de la desaparició de l’esquerra francesa. Però, l’esquerra francesa està desapareguda i la figura de Valls ho exemplifica molt. Un senyor que es venia d’esquerres, dins un govern socialista i progressista, que en el seu programa electoral duia ampliar els drets dels migrants. Es presenta amb aquest programa i després s’acaba mimetitzant a poc a poc amb l’extrema dreta. No només amb les expulsions de gitanos romanesos, que també. Si no que Hollande va arribar a proposar aprovar una de les propostes estrelles del Front Nacional que era la retirada de nacionalitat als condemnats per terrorisme que tinguessin doble nacionalitat. Al final no va prosperar. La figura de Manuel Valls i el govern d’Hollande es va veure desbordadíssim intentant emular l’extrema dreta. Eren un dels dos grans partits i, ara mateix, Anne Hidalgo està per sota del 2% a les enquestes. Només amb Mélenchon ha començat a renéixer una certa alternativa d’esquerres, que tampoc és molt viable. Crec que l’esquerra estarà uns quants anys sense arribar a l’Elisi.
Parlava de la cursa electoral. Ha aparegut una figura que fa la competència a Le Pen per l’extrema dreta, Éric Zemmour. Què els diferencia?
El seu és un discurs molt més desacomplexat. El Front Nacional va camuflar molt el discurs més nacionalista i racista amb un discurs que interpel·les votants d’esquerres. Zemmour és desacomplexadament de dretes i racista, és dels encarregats de posar-la al debat públic. Ha fet que fins i tot Pécresse, que era la candidata que havia de fer renéixer la dreta tradicional, li hagi comprat el discurs. És una persona jueva que, tot i això, ha estat condemnat per dir que Petain va salvar els jueus francesos. Ha arribat un punt en què molta gent compra les seves idees. Jo descartaria que arribés a segona volta, però ha tingut molta veu. Els mitjans han tingut un paper important per fer emergir la seva figura. Ell era un polemista que feia show a tertúlies i li han donat molt terreny per córrer. Hi ha una figura que caldria mencionar que és la de Vincent Bolloré, un magnat de la comunicació. És propietari, entre d’altres, de Cnews, que vindria a ser com la Fox News francesa, que és qui ha donat espai a Zemmour. A Espanya és accionista de Prisa i fa mesos que circulen rumors que vol convertir-se en accionista majoritari.
Zemmour pot posar en dubte que Le Pen passi a segona volta?
En principi sí, ara no ho crec. No tinc cap bola de vidre, però les enquestes del darrer més totes assenyalen Macron contra Le Pen a segona volta. Sense Zemmour, Le Pen podria arribar a ser la primera classificada a la primera volta. No a guanyar les eleccions, perquè cap enquesta la dona com a guanyadora.
Tampoc perquè l’avanci la França Insubmisa?
De moment no ho veig. Puja a les enquestes, però de moment queda en un topall del 15% i Le Pen està al 17%. És evident que la fragmentació de l’extrema dreta a Le Pen, però totes les enquestes donen la mateixa segona volta que fa cinc anys. L’alcalde de Besiers és un gran amic de Zemmour i era partidari d’una candidatura unitària. Ara s’ha trobat que els partits es presenten per separat i s’ha acabat decantant per Le Pen i fins i tot ha criticat algunes coses a Zemmour. Això em sembla interessant.
A diferència de Marion Maréchal Le Pen, que ara dona suport a Zemmour.
Les guerres de la família Le Pen donen per un altre llibre. Primer hi ha l’enfrontament pare i filla i ara la neboda se’n va amb Zemmour. Crec que Marion Maréchal és un actiu de cara a futur per l’extrema dreta francesa si es reorganitza d’alguna manera.
Si Le Pen no guanya aquestes eleccions, perilla el seu lloc al capdavant del Reagrupament Nacional?
Crec que sí. Ja serà un lideratge molt gastat. Ha fet resultats històrics, però a la vegada arrossegarà les dues derrotes. Es veurà molt desgastada. Potser el relleu passarà per una reorganització de l’extrema dreta.