Les monumentals fortaleses, l'arquitectura senyorial i els boscos frondosos converteixen Luxemburg en un autèntic paradís. Enclavat al cor del vell continent, entre les fronteres d'Alemanya, França i Bèlgica, el Gran Ducat ha exercit durant segles com a pont entre la cultura romànica i germànica. Una bellesa patrimonial que no ha estat l'únic atractiu d'un país que compta amb poc més de 600.000 habitants. Luxemburg, no debades, s'ha caracteritzat per una política fiscal escandalosament agressiva, la qual ha situat el xicotet estat centreeuropeu com al responsable de les majors pèrdues en l'impost de societats de les empreses estatunidenques en tota la la Unió Europea. Encara més, i tal com va analitzar l'organització Tax Justice Network, s'ha col·locat com al sext país en atorgar majors facilitats per garantir l'opacitat bancària.
Arran d'aquesta combinació de secretisme financer i avantatges fiscals, s'ha consolidat com a refugi fiscal de corporacions empresarials i grans patrimonis. Segons una recerca conjunta, d'entre altres, Le Monde, Suddeutsche Zeitung o Le Soir, s'ha identificat al Gran Ducat 55.000 societats pantalles, rere les quals hi ha personatges il·lustres com ara la cantant Shakira, el futbolista Cristiano Ronaldo o el golfista Tiger Woods, així com la farmacèutica Pfizer, el gegant digital Amazon o la cadena de menjar ràpid KFC. Organitzacions criminals com, per exemple, la màfia calabresa i partits ultradretans com la Lliga Nord d'Itàlia també apareixen com a presumptes beneficiaris de les tretes fiscals que ofereix el Luxemburg.
A l'Estat espanyol, l'emergència d'aquest escàndol fiscal ha coexistit amb la polèmica i amoral marxa de diversos youtubers al Principat d'Andorra. Enmig d'una pandèmia que ha evidenciat la necessitat de comptar amb serveis públics potents, aquests comentaristes digitals d'audiències impressionants han adoptat aquesta decisió per estalviar-se impostos. Una actitud egoista que han defensat en diversos fòrums televisius, especialment del bracet del presentador Iker Jiménez, qui ha promocionat al seu programa el negacionisme epidèmic i figures de clara identificació ultradretana. Ho han fet amb l'exaltació d'unes doctrines econòmiques que xoquen amb l'evidència empírica.
A l'obra El triunfo de la injusticia. Cómo los ricos eluden impuestos y como hacerles pagar (Taurus, 2021), precisament, els catedràtics d'Economia de la Universitat de Califòrnia i reconeguts experts mundials en fiscalitat Emmanuel Saez i Gabriel Zucman desmunten amb dades els argumentaris dels fonamentalistes del mercat que donen suport a les retalles d'impostos, especialment respecte de les corporacions empresarials i les grans fortunes, i fan una aferrissada defensa de la funció civilitzatòria i social dels tributs a partir de les afirmacions de l'aleshores president nord-americà, el xenòfob Donald Trump, qui va vanagloriar-se d'esquivar el fisc estatunidenc: «El mateix Trump no seria res sense les infraestructures que connecten els seus gratacels amb la resta del món, el sistema de clavegueram que condueix els seus residus, els professors que ensenyaren a llegir als seus advocats, [...] per no parlar de les lleis i els tribunals que protegeixen les seues propietats. Allò que fa prosperar a les comunitats no és una batalla campal sense restriccions, sinó la cooperació i l'acció col·lectiva. Sense impostos no hi ha cooperació, ni prosperitat, ni un destí comú; no hi ha tant es vol una nació que necessite un president».
Amb una mirada centrada en l'evolució tributària i els reptes fiscals dels Estats Units, ambdós economistes adverteixen de la tendència regressiva que s'hi ha donat des dels anys 80, amb l'arribada a la Casa Blanca del republicà i fonamentalista del mercat, Ronald Reagan. Un desequilibri en la balança impositiva que s'ha accentuat amb la presidència de Trump: «Arran d'aquesta reforma tributària, i per primera vegada en els darrers cent anys, els milionaris han pagat menys que els obrers siderúrgics, els professors i els jubilats. Els rics han vist retrocedir els seus impostos als nivells de la dècada de 1910, quan l'estat tenia només una quarta part de l'actual. És com si s'haguera esborrat un segle d'història fiscal». «Els treballadors que perceben el salari mínim», per contra, «han vist com la tributació a la seua nòmina s'ha elevat des del 3% dels ingressos en 1950 fins a més del 15% en l'actualitat».
Les grans fortunes nord-americanes s'estan escapolint d'abonar els impostos que correspondrien a una distribució justa de la càrrega fiscal perquè, segons expliquen els autors, la major part dels seus ingressos no estan subjectes a l'actual impost sobre la renda nord-americà, la qual cosa «provoca que el tipus impositiu de Mark Zuckerberg s'apropa al 0% en l'actualitat». «L'únic impost que paga considerablement Zuckerberg és l'impost de societats corresponent a la seua participació a Facebook. Però apareix el segon problema: aquesta càrrega pràcticament ha desaparegut», adverteixen per evidenciar l'efecte de l'elusió fiscal i de les retallades fiscals a les corporacions, de les quals afegeixen: «Uns impostos sobre societats baixos signifiquen que els ultrarics, els ingressos dels quals procedeixen bàsicament de la seua titularitat d'accions en empreses, puguen marxar sense pagar allò que els toca». «La tercera raó per la qual els rics paguen impostos baixos és la recent transformació de l'impost federal sobre la renda individual. En menys de dues dècades, ha passat de ser un impost integral, que carregava igualment al treball i al capital, a ser un gravamen que afavoreix explícitament les rendes del capital sobre les del treball», agreguen.
El llegat de Roosevelt
Malgrat la creença històrica d'una major regressió fiscal als Estats Units en comparació d'Europa, els autors ressalten la nació nord-americana com a un dels referents en matèria de progressivitat tributària entre la dècada dels trenta i la dècada dels setanta del segle passat. Els Estats Units, no debades, «van ser pioners en dues innovacions fiscals claus del segle XX», com ara la introducció d'un impost sobre la propietat fortament progressiu. «Entre 1931 i 1935, la taxa aplicable a les majors fortunes va augmentar del 20% al 70%, la qual oscil·laria entre el 70% i el 80% des de 1935 fins a 1981. En el transcurs del segle XX, cap país europeu continental arribaria a gravar les grans successions de manera directa, és a dir, de pares a fills, més d'un 50», afirmen. I matisen: «L'única excepció? L'Alemanya ocupada pels aliats entre 1946 i 1948, quan la política fiscal la decidien els nord-americans, els quals van imposar una taxa del 60%».
L'altra innovació fiscal nord-americana durant el segle XX fou l'extensió d'un sistema tributari que buscava, segons els economistes, que «cap persona guanyara més d'una certa quantitat de diners». «En 1936, va elevar-se la taxa marginal màxima de l'impost sobre la renda al 79%; en 1940, al 81%. Durant la Segona Guerra Mundial, l'índex màxim va apropar-se al 100%», detallen. Amb una taxa marginal màxima de l'impost de la renda que ostentaria una mitjana del 81% entre 1944 i 1981, l'objectiu de la política fiscal nord-americana, tal com assegurar el demòcrata Franklin D. Roosevelt durant la segona contesa bèl·lica mundial, era que «cap ciutadà estatunidenc comptara amb uns ingressos nets, després d'haver-hi abonat els impostos pertinents, de més de 25.000 dòlars a l'any [equivalent a més d'un milió de dòlars actual]». «Les confiscatòries taxes marginals màximes de l'impost sobre la renda defensades pels Estats Units van dissenyar-se per reduir la desigualtat, no per obtenir ingressos», anoten ambdós economistes, els quals subratllen: «Durant quasi mig segle, els Estats Units van estar tant prop com mai ha estat un país democràtic d'imposar ingressos màxims legals».
Gràcies a la implementació de «taxes quasi confiscatòries als ingressos exorbitants, la desigualtat de renda va disminuir des dels anys trenta fins als anys setanta». I la càrrega impositiva, per tant, va distribuir-se de manera més equitativa: «Durant quaranta anys, entre els trenta i els setanta, els rics arribaren a pagar més del 50% dels seus ingressos en impostos, tres vegades més que els nord-americans que integraven el 90% més baix de la distribució de la renda. El tipus impositiu mitjà del 0,1% dels més rics va culminar en un 60% a principis dels anys cinquanta i va mantenir-se pels volts d'un 55% durant els dos mandats d'Eisenhower. Durant aquell període, el sistema fiscal estatunidenc fou innegablement progressiu».
Un factor fonamental per mantenir la progressivitat del sistema va ser un fort impost sobre els beneficis empresarials. «Des de 1951 fins a 1978, el tipus impositiu legal sobre els beneficis empresarials oscil·lava entre el 48% i el 52%. En contrast amb les taxes de l'impost de la renda individual a l'extrem superior, s'aplicaven a tots els guanys», expliquen. A través d'aquests impostos, i dintre d'una etapa de creixement fulgurant, «de cada dòlar de benefici obtingut als Estats Units, la meitat acabava en mans del govern». L'altra clau de volta va ser l'aplicació per part del demòcrata Roosevelt d'una estratègia pionera de recaptació que va mantenir sota control l'evasió i l'elusió d'impostos. La dotació de recursos pressupostaris i legals al fisc nord-americà, la prohibició de tretes que podrien fomentar aquestes pràctiques com la recompra d'accions, gravar qualsevol ingrès percebut per hòldings estrangers controlats per nord-americans o la pedagogia fiscal de Roosevelt foren alguns dels elements determinats. El dirigent progressista, de fet, va esmentar que el fre a l'elusió fiscal «era un assumpte del qual depenia la civilització».
La contrarevolució Reagan
L'arribada de Reagan a la Casa Blanca, tanmateix, va trencar aquest consens fiscal, el qual va donar-se durant una etapa d'esplendor econòmica. A partir de 1988, tal com relaten els autors de l'obra, «el país que havia estat pioner en la tributació quasi confiscatòria de les rendes altes aplicaria les taxes marginals màximes de l'impost sobre la renda més baixes del món industrialitzat: el 28%». Els demòcrates Ted Kennedy, Al Gore, John Kerry i Joe Biden van votar «sí», segons recorden ambdós economistes, «amb entusiasme». «La mateixa llei no gaudia d'especial popularitat entre el públic, però és difícil exagerar el fervor que va concitar entre les elits polítiques i intel·lectuals de la nació», contextualitzen. A la històrica baixada d'impostos a les classes altes, va seguir-li una política laxa contra l'elusió fiscal. No debades, durant el seu mandat la indústria fiscal va experimentar un auge que s'ha prolongat pràcticament fins a l'actualitat: «Fins als anys setanta, les successives administracions havien lluitat contra la indústria de l'elusió fiscal. Quan Reagan va arribar a la Casa Blanca en 1981, la indústria va gaudir de l'aprovació del govern. Va desencadenar-se el frenesí dels refugis fiscals».
«Fins a finals dels anys setanta, les multinacionals estatunidenques, malgrat suportar taxes impositives corporatives del 50%, quasi recorrien als paradisos fiscals a l'estranger. [...] Entorn del 95% dels seus beneficis estrangers es registraven en llocs amb impostos elevats, principalment el Canadà, Regne Unit i el Japó», radiografien. I assenyalen: «A principis dels vuitanta, la fracció de beneficis estrangers registrats en paradisos fiscals per les empreses nord-americanes va disparar-se fins al 25%». «Avui en dia, prop del 60% de la quantitat, la qual és considerable i creixent, dels beneficis obtinguts a l'estranger per les multinacionals nord-americanes estan registrats en països amb impostos baixos», adverteixen. Irlanda i les Bermudes són les principals destinacions, les quals s'han caracteritzat, junt amb altres països com ara Malta, Luxemburg o Xipre, per comercialitzar amb la seua sobirania fiscal.
Les tècniques de les multinacionals per traslladar beneficis a través, per exemple, de la facturació entre filials de la mateixa companyia per diferents conceptes com ara patents, les quals tenen com a passadissos cap a territoris offshore del carib els Països Baixos o Irlanda, ha agitat el debat respecte de la conveniència de rebaixar els impostos corporatius. Encara més, ha reforçat els ideòlegs que pregonen els avantatges de disminuir la tributació al capital i a les societats. Ambdós economistes, tanmateix, desmunten que la incorporació d'impostos al capital frene el creixement econòmic i les bonances de la teoria del degoteig, és a dir, que l'acumulació de riquesa dels milionaris beneficia indirectament a les classes empobrides, així com qüestionen la idea de si incrementes la càrrega fiscal, les fàbriques es traslladaran a territoris de tributacions profundament minses.
Antídot a l'hemorràgia fiscal
Amb l'elusió fiscal com a problema civilitzatori, parafrasejant Roosevelt, els catedràtics d'economia proposen una bateria de mesures per frenar l'elusió fiscal i gravar als rics, entre les quals destaca que «cada país controle a les seues multinacionals» a través d'impostos correctius. «Per entendre com funcionaria aquest mecanisme, [...] imaginem que, transferint actius intangibles i manipulant transaccions dintre del grup, el fabricant d'automòbils italià Fiat hauria obtingut mil milions de dòlars en beneficis a Irlanda, gravats al 5%, i altres mil milions de dòlars en Jersey, una de les Illes del Canal, gravats al 0%. Ací hi ha un problema: Fiat paga molts menys impostos d'aquells que hauria d'abonar. [...] Designem açò com a dèficit fiscal. La bona notícia és que res impedeix a Itàlia reduir aquest dèficit, recaptant impostos que els paradisos fiscals decideixen no aplicar. Concretament, Roma podria gravar el 20% dels ingressos irlandesos de Fiat, i gravar els seus guanys a Jersei al 25%. Més en general, podria cobrar impostos correctius amb facilitat, de manera que el tipus impositiu efectiu de Fiat fos igual al 25%», exposen.
«Una reducció del dèficit fiscal de Fiat no violaria cap tractat internacional, ni requereix la cooperació dels paradisos fiscals i, sobtadament, no precisa noves dades, ja que la informació necessària està disponible», reforcen. I plantegen des del vessant contrari, en cas que Suïssa, com a paradís fiscal, es negara a controlar les seues corporacions: «El mecanisme més simple consisteix a assignar els beneficis globals, per exemple, de Nestlé a les ubicacions en les quals el gegant suís realitza les seues vendes. Si Nestlé fa el 20% de les seues vendes globals als Estats Units, aleshores, i amb independència dels països en els quals Nestlé cree ocupació o tinga les seues fàbriques, de la ubicació de les seues seus i d'on registre les seues patents, la nació nord-americana pot afirmar que el 20% dels beneficis globals de la companyia s'han obtingut en aquest país, i que són gravables allí». «Si el 10% de les vendes mundials de Nestlé s'efectuen a França, París pot considerar anàlogament que el 10% dels beneficis globals de Nestlé són gravables a l'estat gal», agreguen.
Si l'aposta per la coordinació internacional i la implementació d'impostos correctius s'erigeixen en les fórmules per contrarestar l'elusió fiscal de les corporacions empresarials, la creació d'una Oficina de Protecció Pública s'apunta com a una arma per evitar els regats tributaris de les grans fortunes nord-americanes. Aquesta oficina, la qual desitgen que siga un òrgan independent allunyat de les vel·leïtats de dirigents polítics contraris als impostos, tindria com a missió «l'aplicació de la doctrina de substància econòmica, [és a dir] el principi que fa il·legals totes les transaccions dutes a terme amb l'únic propòsit d'eludir impostos». També, segons defensen ambdós economistes, «supervisaria les pràctiques tributàries a l'estranger i donaria instruccions al Tresor perquè aplicara sancions econòmiques en contra dels paradisos fiscals que drenen la base tributària dels Estats Units».
Per evitar, al seu torn, que les actuals llacunes del codi tributari estatunidenc permeten l'elusió d'impostos, sostenen que «totes les fonts d'ingressos haurien d'estar subjectes a l'impost progressiu de la renda individual». «No existeix cap raó convincent per gravar menys els guanys de capital que altres fonts d'ingressos. La pràctica no fa més que animar als rics a reclassificar la seua renda del treball i els seus beneficis empresarials com a guanys de capital», avisen. I proposen «la integració dels impostos sobre la renda de societats i individual, com feien els països europeus, i com continuen fent, entre altres, Austràlia i el Canadà». «La manera més adequada de gravar la riquesa al segle XXI, i en particular arribar a la taxa òptima d'un tipus del 60% [la xifra ideal, d'acord amb les estimacions que hi fan], consta de tres ingredients essencials i complementaris: un impost progressiu sobre la renda, un altre sobre societats i un tercer impost progressiu sobre la riquesa», asseguren.
«L'impost sobre societats garanteix que es graven tots els beneficis, distribuïts o no; actua com a un impost mínim de facto sobre els adinerats. L'impost progressiu sobre la renda assegura que les rendes elevades paguen més. I un impost progressiu sobre la riquesa fa que els ultrarics contribuïsquen amb una quantitat que reflectisca la seua vertadera capacitat de pagament», esgrimeixen. I complementen: «Per què no és suficient l'impost sobre la renda? [...] La pujada del tipus marginal màxim de l'impost sobre la renda no afectaria, en gran manera, a la factura fiscal de Jeff Bezos, ni a la de Warren Buffet, ja que, per començar, cap dels dos posseeix molta renda disponible». També qüestionen que amb l'impost de successions hi haguera prou, atès que caldria esperar-hi rendiments fins a la mort de grans fortunes. «La forma d'abordar aquest assumpte és gravar la riquesa avui, i no en algun moment remot», assenyalen, per plantejar «un impost anual sobre la riquesa a un tipus del 2% per a les fortunes superiors als 50 milions de dòlars i del 3,5% per sobre dels 1.000 milions de dòlars». Tota una recepta detallada i factible per trencar amb les desigualtats fiscals que perviuen en l'actualitat als Estats Units (i també a la Unió Europea).