No fa gaire Vladímir Putin es va desdir de la democràcia. Va succeir gairebé com de passada, al final d’una entrevista televisada. L’entrevistador havia fet referència a la modificació de la constitució russa amb què d’aquí a quatre anys Putin es podrà presentar com a candidat a la presidència una vegada més. Seria el seu cinquè mandat.
Sense la modificació, va dir Putin, hi havia el perill que l’Estat es paralitzés. “Si no, d’aquí a dos anys començaran les travesses sobre possibles successors. I la gent ha de treballar, no buscar successors”.
En realitat, el fet de buscar successors forma part de qualsevol democràcia. La democràcia és preparar-se constantment pels canvis en el poder, pensar en alternatives. Aquestes alternatives han de tenir nom i cara. Però Putin no té ganes de ser un sol que es va apagant al seu propi Estat mentre van apareixent estrelles noves a l’horitzó. I per això va organitzar una votació en què els russos havien de decidir sobre una modificació constitucional que potencialment allargarà la presidència de Putin fins a l’any 2036.
El referèndum va anar sorprenentment bé, si ens hem de creure les xifres oficials. Un 78% va votar a favor del pla de Putin i la participació va ser d’un 68%. I de protestes als carrers contra el frau electoral no n’hi va haver, exceptuant alguns manifestants a Moscou i Sant Petersburg.
Evidentment, de trampes sí que se’n van fer. Putin va soterrar l’allargament del nombre de mandats entremig de 205 modificacions constitucionals més que pretenien agradar al ciutadà mitjà: des de la indexació de les pensions fins a la fixació explícita que el matrimoni és la unió entre un home i una dona. Putin, a més, va aprofitar la crisi del coronavirus per anul·lar la legislació electoral i introduir noves formes de votació que pràcticament no es poden controlar. Segons algunes anàlisis estadístiques es van afegir milions de sís per maquillar els resultats.
No obstant això, l’acceptació tàcita fa que ens preguntem per l’estat de l’oposició russa. Perquè el referèndum constitucional suposa un canvi de sistema. Fins ara Rússia era una imitació de democràcia: per més que Putin governés autoritàriament, sempre s’esforçava per, com a mínim, simular els processos democràtics. El seu domini no es justificava mai de manera personal, sinó que s’incloïa en normes de validesa universal. Precisament per això va deixar el Kremlin després dels seus dos primers mandats, en comptes d’eliminar la limitació de legislatures com han fet els seus veïns de l’Àsia central o de Bielorússia. Diverses vegades va presumir de no haver reescrit mai la constitució per beneficiar-se’n personalment.
Aquesta imitació de la democràcia es pot minimitzar titllant-la d’hipòcrita, però al capdavall amagava el reconeixement que el poder havia de continuar limitat, si més no sobre el paper. La imitació era, en certa manera, el tribut que l’autoritarisme estava disposat a pagar a la llibertat. Ara li ha caigut la disfressa: l’autòcrata està despullat. Com és que pràcticament no ha protestat ningú?
L’oposició russa ha seguit dues estratègies incompatibles entre elles. Els comunistes van instar a votar no, però la seva crida va ressentir-se del fet que ells mateixos formen part de la imitació de democràcia, amb tots els desagradables compromisos que això comporta. A la Duma –la cambra baixa russa– el grup parlamentari comunista no va votar en contra de les modificacions constitucionals.
El polític opositor Aleksei Navalni va demanar el boicot al referèndum. Optar pel no li semblava “exòtic, naïf i una mica ridícul”. La votació, va dir, era jurídicament qüestionable. Sense els seguidors, ben organitzats, de Navalni i el seu públic a internet –milions de ciutadans–, l’estratègia de protesta no tenia cap opció de tirar endavant.
El càlcul de Navalni és realista: vol estalviar forces per a les eleccions regionals de la tardor, en lloc d’esgotar-les en una lluita més aviat simbòlica per la constitució, una batalla que no pot guanyar. Però aquesta estratègia té com a conseqüència que ha de minimitzar la importància de la modificació constitucional. En el fons, a Rússia no ha canviat res, diu Navalni, igualment la constitució tampoc no es complia. El referèndum també és, doncs, una derrota de l’oposició.
I, malgrat tot, no és cap victòria per a Putin. Perquè l’objectiu de la votació no era humiliar l’oposició. Putin no la tem pas, l’oposició. La seva por és una altra: que l’elit el vegi com un polític fracassat a mesura que es va acostant el final del seu mandat. Una elit que, si bé no es rebel·la obertament, no té en compte els senyals de Putin. La veu del poble li serveix, per tant, per calmar el seu entorn. El referèndum es va organitzar per fer xantatge a l’elit, escriu l’observadora del Kremlin Tatiana Stanovaya.
Però aquesta elit és conscient, més que Putin, de la fragilitat del resultat de la votació. L’elit va organitzar el plebiscit per al president i sap com d’absurd ha sigut el procés: la constitució modificada ja es podia comprar a les llibreries abans de la votació, els resultats es van anunciar abans de tancar els locals electorals i la pregunta decisiva sobre la permanència de Putin al Kremlin amb prou feines es va esmentar a la propaganda. Putin va proposar 206 modificacions. El poble rus hi ha donat un sí aclaparador, però fins als pròxims anys no es veurà per a què serviran aquestes modificacions.
Traducció d'Arnau Figueras