L'angoixa fou l'espasa de Dàmocles dels temps més complicats i durs de la pandèmia de la COVID-19. L'estrès per no perdre la feina o per aconseguir ingressos en una etapa de contracció econòmica bestial va combinar-se amb l'ansietat de poder-se contagiar d'una malaltia que dia rere dia estava deixant unes xifres dramàtiques de morts, de persones que perdien la seua vida per un virus fins fa dos anys desconegut per a la humanitat. L'impacte psicològic de l'emergència sanitària va afectar tothom: des d'aquells que ploraven la marxa inesperada i sobtada d'un ésser estimat a les persones que foren víctimes de l'onada de la soledat, de la impossibilitat de tenir unes interaccions socials determinants per garantir l'estabilitat emocional.
El xoc de viure una situació inèdita, on planava constantment el risc de contraure la malaltia i enfrontar-se a un final funest, especialment quan encara no s'havien administrat les vacunes i no existia cap tractament que poguera reduir l'afecció del virus, va donar-se en un escenari laboral marcat per la inestabilitat, la incertesa i la precarització de les condicions del treball. La pandèmia de la COVID-19, en la seua dimensió sanitària, econòmica i emocional, va superposar-se a una Gran Recessió que encara condicionava les expectatives vitals, fonamentalment de les fornades més joves. Tot adobat amb els efectes de coincidir en una època d'emergència climàtica, caracteritzada per un risc més gran de proliferació de desastres naturals i per unes transformacions profundes que podien trastocar les minvades seguretats disponibles al món occidental.
Quan es compleixen dos anys de la primera declaració de l'estat d'alarma a l'Estat espanyol, en un moment on sembla albirar-se la llum al final del túnel pandèmic, les conseqüències psicològiques de la crisi vírica persisteixen. L'Observatori de Tendències, impulsat per la distribuïdora farmacèutica Cofares, ha assenyalat en un informe publicat el passat dilluns que el 85% de la població espanyola arrossega encara problemes psicològics derivats de la pandèmia. La fatiga pandèmica s'ha instal·lat en la pràctica totalitat de la societat, amb els joves i les dones superant la mitjana per comptar amb una afecció del 89% i el 94%, correlativament.
La tristesa, d'acord amb aquesta radiografia emocional i psicològica, s'estén fins al 85% dels ciutadans de l'Estat espanyol, així com el cansament afecta el 82% i la irritabilitat s'ha erigit en símptoma pandèmic per al 81,3%. L'abatiment es complementa amb les dificultats per concentrar-se que assetgen al 76,8% de la població. La indefensió, amb una incidència del 77% al conjunt de la població; les dificultats per dormir, que trastoquen al 72,2% dels habitants de l'Estat espanyol; i la pèrdua d'apetit, que abasta fins al 44,8% dels ciutadans, són altres dels efectes en la salut mental que ha llegat l'emergència sanitària.
«La pandèmia de la COVID-19 també ha estat un problema de salut mental, el qual ha afectat, tot i que amb diferències, totes les franges d'edat. Ens ha impactat en forma de por, en la manera de gestionar les nostres pors, en forma d'incertesa», explica Anna Romeu, presidenta de la secció de psicologia d'emergències del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, qui apunta com la limitació de l'autonomia o la impossibilitat de socialitzar derivada de la crisi vírica ha generat problemes de salut mental: «S'ha produït desmotivació escolar i laboral. L'emergència sanitària del coronavirus ens ha afectat a tots els nivells».
De l'àmplia gamma d'efectes que ha provocat la irrupció del coronavirus, en destaca l'ansietat. «Als serveis d'emergències mèdiques, on ara s'ha incorporat la figura del psicòleg, hem experimentat un increment claríssim de manifestacions d'ansietat, la qual ha estat alimentada fonamentalment per la incertesa. Les situacions tràgiques que hem viscut, com ara la pèrdua de persones i la posterior gestió d'un dol sobrevingut, han contribuït a l'aparició d'aquests símptomes en força gent», cartografia la psicòloga clínica.
«En el conjunt de la població, s'ha produït un canvi en la socialització que no ha tornat a l'estàndard anterior. La gent surt menys; ho fa amb més por, precaucions i distància social. Fins i tot, hi ha gent que du la mascareta pel carrer quan no hi ha aglomeracions i s'ha llevat la seua obligatorietat. Els patrons de conducta per a l'oci s'han modificat, segons corroboren els restauradors i els empresaris del sector. La gent és més propensa a quedar-se en casa que abans», desgrana. I assenyala l'existència d'una dicotomia en les actituds individuals de la gent: «Observem, per una banda, persones que estan més cansades i que viuen d'esquena a les restriccions i fan com si no haguera passat res; i, d'altra banda, veiem persones que segueixen amb la por del primer dia, marcats pels trastorns d'ansietat, amb rituals compulsius com ara fer-se molts tests d'antígens o amb por d'apropar-se a moltes persones».
Tot i haver-hi unes manifestacions generals, cada generació ha viscut la pandèmia d'una manera diferent i, en conseqüència, l'impacte psicològic canvia. «En els primers moments de la crisi de la COVID-19, les persones grans, per exemple, van passar molta por i van sofrir l'aïllament. Les persones que estaven a les residències, que necessitaven cuidadors especials, foren aïllades, un fet que va afectar moltíssim la seua salut mental. Pel risc més gran que hi havia de patir una malaltia greu en les persones majors, va haver-hi un distanciament dels seus éssers estimats que va tenir incidència en el seu estat d'ànim. El missatge principal d'aleshores era mantenir distància amb els nostres avis, una recomanació que intentava evitar la pèrdua de vides, però que, al seu torn, tenia efectes psicològics», exposa.
«Si baixem l'esglaó generacional i ens centrem en com va afectar-los a les persones adultes, s'ha d'apuntar que va predominar el factor de la por. Encara que tingueres 50 o 40 anys, el virus també et podria afectar de manera greu, una circumstància que alimentava el temor al contagi i a una posterior complicació de la malaltia», radiografia, per assenyalar que hi havia inquietud per ser víctima de la COVID persistent, amb una incidència destacada a les dones. «Aquesta situació sanitària va generar una preocupació, de manera més ressenyable en aquestes generacions, per la feina. Va haver-hi moltes persones que van perdre el treball o que van veure frustrats els seus projectes laborals. Això va afectar la seua salut mental. Va proliferar l'angoixa, la por, la incertesa, l'ansietat i, fins i tot, les depressions per causes econòmiques derivades de la pandèmia del coronavirus», complementa.
Els joves, des d'un prisma psicològic, han estat els més afectats per la pandèmia. «Les generacions més petites estan trobant més problemes per tornar a la normalitat», indica. Els confinaments domiciliaris, les normes sanitàries de distància física o la clausura de l'oci nocturn van entrebancar la socialització tan necessària en aquestes edats. «Els joves s'han perdut coses que són difícils de recuperar. Les persones que quan va començar la pandèmia tenien, per exemple, entre 16 o 17 anys no han pogut gaudir d'etapes i moments fonamentals de la seua vida com ara la socialització, sortir de festa, relacionar-se amb persones de la seua edat o engegar nous projectes educatius. Tot això va tallar-se de soca-arrel amb la pandèmia. Hi ha persones de 18 o 19 anys que no han acudit mai a una discoteca o que encara no havien pogut fruir de la vida universitària, en cas d'haver resistit la situació complicada de rebre classes a casa», expressa.
Les fornades novelles han estat, a més, el blanc predilecte d'una opinió pública sovint ancorada a concepcions conservadores. «Els joves han suportat estar assenyalats, culpant-los de la situació sanitària, una qüestió que els ha afectat molt», ressalta, per insistir: «Els costa més sortir-ne que altres generacions; tenen més complicat recuperar certs hàbits i una relativa tranquil·litat mental». En el cas dels xiquets, segons aquesta psicòloga clínica, «va haver-hi un patiment gran al principi de la pandèmia per la impossibilitat de sortir de casa i per no acudir a l'escola, al seu espai de relacions socials». «Ara bé, la seua flexibilitat mental i la decisió de poder eixir abans que els altres ha fet que s'hagen recuperat prou bé psicològicament», determina.
«En el cas dels joves, la frustració augmenta perquè encadenen un succés amb un altre», adverteix la psicòloga clínica sobre unes dècades on, per exemple, la generació del mil·lenni acumula una Gran Recessió, la precarització i les elevades taxes d'atur subsegüents, una pandèmia o el xoc econòmic de la crisi sanitària. Un horitzó ple d'incerteses que s'agreuja amb la preocupació per l'escalada bèl·lica entre les potències mundials per la guerra a Ucraïna i per les conseqüències econòmiques que provocaran les sancions imposades per Occident a Rússia. «La guerra està provocant por pel que podria passar a l'àmbit econòmic com per una possible escalada del conflicte bèl·lic. Suma més por i més incertesa, especialment perquè ens queda massa a prop i ens afecta directament», avisa.
Aquelles persones que patien d'una mala gestió de la por, segons l'experta, «ho passaran encara més malament, així com aquelles que se senten més insegures». «La inseguretat i la por són emocions difícils de gestionar. Qui patia d'aquests problemes, experimentarà, segurament, un agreujament. De fet, és possible que aquelles persones que no tenien dificultats amb la gestió d'aquestes emocions, puguen començar a tenir-ne», preveu, abans de fer una crida per centrar els esforços en «l'educació emocional dels nens». «Tant des de casa com des de l'escola s'hi ha d'incidir. S'ha d'intentar que les noves generacions es puguen sentir més segures en un futur», planteja.
«Vivim en un món globalitzat, on cada vegada tenim més informació d'allò que ocorre i podem fer unes prediccions més acurades dels esdeveniments que ens poden afectar. Com més informació tenim, podem acumular més por perquè som més conscients dels perills que existeixen», ressalta sobre el còctel de contracció econòmica, emergència climàtica, precarització laboral, pandèmia de la COVID-19 i guerra al vell continent. «El món que estem creant, amb un canvi climàtic causat per la petjada de l'ésser humà i les guerres, genera sensació d'impotència, de no poder fer res per canviar aquesta situació, la qual cosa comporta efectes psicològics negatius. És un estat d'ànim que, en aquests moments d'incertesa, s'observa en moltíssima gent», reflexiona per mostrar com els esdeveniments actuals estan convertint la població en víctimes habituals de l'angoixa.