Les temperatures de rècord als indrets més recòndits del planeta i la proliferació de desastres naturals cada vegada més freqüents són una alerta inequívoca de l’impacte del canvi climàtic. Els mercuris extremadament càlids en zones de l’Àrtic durant l’època estival o les inundacions al centre d’Europa de la tardor passada han pressionat cap a l’establiment de mesures que reduïsquen les emissions de CO2, a pesar que la cimera de Glasgow va acabar amb un regust profundament decebedor. La petjada de l’emergència climàtica junt amb la creixent escassetat dels combustibles fòssils empenten els diferents estats del planeta cap a una transició energètica ineludible.
La descarbonització de l’economia, la qual ha passat de ser una demanda de formacions ecologistes a impregnar el pla de recuperació europea, suposarà un tomb en l’actual cartografia de les relacions de poder mundials. “La transició energètica durà un canvi geopolític important a escala mundial. Si el Regne Unit fou la potència dominant en el segle XIX gràcies al carbó que va permetre la revolució industrial i els Estats Units d’Amèrica foren la potència preponderant després de l’adopció del petroli com a principal energia, la gran potència del segle XXI probablement serà aquella que fabrique la tecnologia renovable que necessiten la resta dels països”, avisa l’expert en energies renovables i director general de Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, Pedro Fresco, a El nuevo orden verde: Cómo la transición energética cambiará el mundo (Barlin Libros, 2020), que traça una radiografia del nou paradigma amb la transició ecològica, dels seus efectes socials i de la reconfiguració dels mapes de poder al món.
En aquesta cursa soterrada per erigir-se en la potència mundial hegemònica gràcies a situar-se com a referent de les noves energies, la Xina compta amb força camí recorregut. “El principal país beneficiat d’aquesta transició pot ser la Xina, el fabricant més gran de tecnologia renovable, de vehicles elèctrics i d’altres moltes tecnologies de la informació i la comunicació”, indica a l’obra, per explicar: “El govern xinès va trobar-se amb un país extremadament contaminat després del desenvolupament econòmic de les dècades dels 80, 90 i els 2000, i va entrar a la dècada del 2010 declarant la guerra a la contaminació”. “El país va convertir aquest problema en una oportunitat, i enfront de la necessitat de reduir l’ús del carbó per a la generació elèctrica i la climatització, així com els derivats del petroli en l’automoció, va crear una vasta indústria renovable alimentada pel seu control de l’extracció de les matèries primeres que la sostenen”, complementa.
La Xina s’ha convertit, des de fa anys, en un autèntic dragó energètic. A finals del 2018, el país asiàtic tenia la capacitat productiva per manufacturar dues terceres parts dels panells fotovoltaics del món, quasi el 60% de les turbines eòliques i el 75% de les bateries. Aquest domini industrial es corresponia amb la gran quota en aquests mercats de les companyies xineses. En el camp dels panells fotovoltaics, per exemple, l’empresa líder en 2018 era la xinesa Jinko Solar, així com la segona i la tercera eren JA Solar i Trina Soler, ambdues de nacionalitat xinesa. El rànquing dels 10 principals fabricants de mòduls solars oferia encara menys dubtes: nou eren xinesos.
Si ens endinsem en l’àmbit dels inversors fotovoltaics, aquells aparells que converteixen el corrent continu que generen els panells solars en el corrent altern, la marca xinesa Huawei s’erigeix en el principal fabricant planetari. La subcampiona és la també xinesa Sungrow Power Supply. En el sector de les turbines eòliques, tanmateix, el lideratge és europeu gràcies a la posició preponderant de la danesa Vestas. Ara bé, cinc de les deu principals companyies d’aquest àmbit són de nacionalitat xinesa. Només el camp de les bateries gaudeix de més diversitat, encara que s’observa un aclaparador poder industrial oriental amb la coreana LG Chem, la japonesa Panasonic i les xineses CATL i BYD. L’exempció és la nord-americana Tesla.
La companyia encapçalada per Elon Musk, precisament, disputa el lideratge en el sector dels vehicles elèctrics a les xineses BYD i BAIC, tot i que a l’automoció elèctrica també tenen un paper important empreses europees com ara Renault o BMW. “A diferència del que ocorre amb altres productes tecnològics, els vehicles de passatgers xinesos no han penetrat a Europa i els Estats Units d’Amèrica i, fins ara, no han suposat competència per als fabricants europeus i nord-americans en els seus propis mercats”, assenyala, per advertir: “L’automoció és l’última frontera dels productes tecnològics xinesos, i el vehicle elèctric és la gran carta d’aquesta superpotència per poder penetrar en un mercat on abans van fer-ho els vehicles japonesos i, més recentment, els coreans”.
Gràcies a disposar de companyies de vehicles elèctrics amb més experiència que les occidentals a excepció de Tesla, la Xina compta amb el vent a favor per endinsar-se en els mercats europeus i nord-americans, especialment, com apunta l’expert en el llibre, “en els segments més baixos, on els fabricants locals no són competitius per les seues economies d’escala”. “Les marques d’automoció xineses gaudeixen de les característiques necessàries per a triomfar en el mercat no desenvolupat del vehicle elèctric”, ressalta, per justificar-ho per la possible especialització de les empreses xineses en automòbils elèctrics de gamma mitjana i baixa accessibles a les classes treballadores en un mercat occidental caracteritzat per l’alt preu de compra dels vehicles elèctrics.
“En la percepció de l’occidental mitjà segueix present el pensament que la Xina es dedica a fabricar joguines, roba i palanganes de plàstic, és a dir, productes de baix valor afegit que començaren a produir massivament després dels processos de deslocalització dels anys vuitanta. La Xina, tanmateix, ha superat aquest paradigma. Allí es fabriquen mòbils d’última generació, ordinadors o electrodomèstics”, puntualitza. La Xina, de fet, ha arribat a la dècada de 2020 sent una potència en tecnologia nuclear, intel·ligència artificial, robòtica o reconeixement facial.
La posició preponderant de la Xina dintre de la transició energètica s’accentua pel seu domini dels minerals determinants per dur-la a terme. El país asiàtic s’ha erigit, especialment des del nou mil·lenni, en el principal productor al món de terres rares, uns materials fonamentals per als motors dels vehicles elèctrics, els rotors dels aerogeneradors, algunes classes de bateries, així com per a la indústria mèdica o les telecomunicacions. Segons dades del 2018, la Xina controla el 80% de la producció global d’aquests minerals i compta amb el 35% de les reserves conegudes. El domini del dragó asiàtic d’aquests materials ha empentat a emprar-los com a arma geopolítica.
“A diferència del que ocorre amb les terres rares, la Xina no compta amb un percentatge rellevant de reserves de liti, ni la seua producció és destacada. Han d’obtenir-lo de tercers països i, actualment, l’importen fonamentalment d’Austràlia, el principal productor”, anota l’expert en energies renovables, que radiografia com la Xina, amb l’objectiu d’assegurar-se l’aprovisionament d’un material força necessari per a la transició energètica, ha optat per controlar la producció del país oceànic. La companyia xinesa Tianqi Lithium, per exemple, posseeix mines en Austràlia.
Aquesta empresa, al seu torn, ha penetrat en el gran triangle mundial del liti, el qual està format per Bolívia, Argentina i Xile. En 2018, no debades, va adquirir el 24% de les participacions de la Societat Química i Minera de Xile, un dels principals productors de liti del món. “Altres empreses xineses estan adquirint participacions d’empreses d’Argentina, Bolívia o Mèxic, i també estan presents en companyies amb drets d’explotació de mines d’Àfrica. Es considera que el país asiàtic controla de forma efectiva més de la meitat de la producció del liti del món, malgrat no extraure’s al seu territori”, remarca.
“La Xina i les seues empreses han adquirit cada vegada més importància en tots els països que tradicionalment formaven part de l’òrbita dels Estats Units d’Amèrica, i quan els nord-americans es vulguen adonar de la importància de comptar amb una visió de llarg termini com l’existent a la Xina probablement serà tard”, pronostica, tot i que indica que “els Estats Units d’Amèrica tenen capacitat tecnològica i econòmica suficient per no quedar despenjats”. Si els nord-americans encara són a temps de no perdre el pas, la Unió Europa compta amb la transició energètica amb l’oportunitat d’alliberar-se de la seua dependència del gas i del petroli. En l’actualitat, el Vell Continent necessita importar el 50% de les seues necessitats energètiques de manera conjunta.
Europa, d’acord amb aquest especialista en energia, “gaudeix de recursos naturals, és a dir, molt de vent al nord del continent i prou radiació solar en els països del sud, que podrien ser altament complementàries en un sistema ben interconnectat”. També compta amb un clar potencial d’eòlica marina en tota la zona de l’Atlàntic, la qual podria aprofitar-se “una vegada madure aquesta tecnologia”. “La seua situació de regió d’avantguarda en polítiques climàtiques podria ser un important impuls a una diplomàcia verda, promovent un nou comerç internacional amb la seua pròpia moneda, l’euro, a diferència del comerç de petroli i gas, que es realitza fonamentalment en dòlars”, planteja.
Un altre dels continents que podria beneficiar-se d’aquesta transició energètica és Amèrica del Sud, ja que compta amb valuoses reserves de les matèries primeres que requeriria aquesta descarbonització de l’economia. “El cas paradigmàtic serà Xile, amb una rellevant producció i reserves de les quals tal vegada siguen les dues matèries primeres més essencials d’aquesta transició: el liti i el coure. Aquesta realitat podria situar-lo com un dels països clarament guanyadors si sap aprofitar la seua oportunitat”, subratlla. Argentina, Bolívia i Mèxic amb liti, Cuba amb cobalt o Brasil amb plata també gaudeixen d’opcions per avançar posicions. “El potencial hidroelèctric és enorme. Tant que hi ha països que compten entre un 70% i un 100% de la seua generació elèctrica fonamentada en l’aigua, entre els quals hi ha el país més gran del continent: Brasil”, completa, per remarcar el potencial eòlic de Mèxic, Argentina, Xile i Brasil, i l’existent en radicació solar en països com ara Colòmbia, Veneçuela, el Perú o també a la nació carioca.
El repte per a una Amèrica Llatina rica en recursos naturals és com generar un desenvolupament inclusiu i com afrontar aquesta transició energètica sense la tecnologia, ni el capital necessari. O dit d’una altra manera: com evitar caure en la trampa dels recursos naturals que històricament ha frustrat l’avanç socioeconòmic de molts països. La cara B d’aquesta descarbonització podrien ser potències petrolieres com ara Aràbia Saudita i Noruega, encara que han iniciat estratègies per desplaçar de manera progressiva els combustibles fòssils en favor de les energies renovables.
“Altres nacions petrolieres, com ara Veneçuela, Iran o Iraq, atrapades en la trampa dels recursos naturals, no semblen comptar amb la capacitat, ni amb els mitjans per a preparar-se per a un futur descens de les seues exportacions energètiques”, observa, per alertar com Rússia “segueix passiva enfront de la revolució renovable”. “És un país que pot perdre moltíssima influència en un futur, tant a Europa com a la Xina, dos dels principals mercats de les seues exportacions energètiques”, destaca per mostrar com la transició energètica pot canviar l’actual cartografia de poder al món.