El taüt avança a poc a poc, balancejant-se en travessar el pont. El porten quatre homes, i al darrere un cinquè carrega una creu adornada. El taüt es tomba cap endavant quan baixen per una passarel·la de fusta inclinada. Es tomba endarrere quan, un cop a l’altra banda, tornen a aixecar-lo enlaire. Ni els morts no ho tenen fàcil, a Stanítsia Luganska.
El pont derruït sobre el riu Donets és un símbol de la divisió a l’est d’Ucraïna. La guerra s’ha acabat, però la pau encara no ha començat. Les vies del ferrocarril s’han esfondrat i l’esvoranc que s’ha format al pont es pot salvar amb dues plataformes de fusta. Cada dia milers de persones tenen feina a travessar-lo, sobretot jubilats. Als coixos i els malalts els carreguen fins a l’altra banda, i també es transporten a pes de braços sacs plens de prunes i pomes, o cotxets de criatures. El pont és l’únic pas que hi ha a la rodalia per travessar una frontera que separa famílies, amistats i relacions comercials.
Al nord del Donets hi oneja la bandera nacional d’Ucraïna, blava i groga: la zona està sota control de l’Estat ucraïnès. Al sud del riu i al pont hi oneja una mena de tricolor russa que en comptes d’una franja blanca n’hi té una de blau clar. És la bandera de la “República Popular de Lugansk”, que es va separar de Kíev amb l’ajuda de Rússia: una entitat estatal no reconeguda, legalment part d’Ucraïna, però a la pràctica un apèndix de Rússia amb una població oficial d’un milió i mig d’habitants, disset ministeris i una estrella soviètica a l’escut.
No és habitual que es permeti l’accés a periodistes occidentals. I no queda clar quins criteris segueix el Ministeri de Comunicació de l’anomenada República Popular per atorgar autoritzacions. Però, pel que sembla, n’atorga.
El viatge cap a la República comença en un indret polsegós a Stanítsia Luganska. Aquesta població de la riba nord del Donets abans era un barri perifèric de Lugansk sense importància. A la primavera del 2014, quan va començar la rebel·lió al Donbass, Stanítsia Luganska va caure durant un curt període en mans dels separatistes. Després van arribar tropes del govern ucraïnès i van fer retrocedir el front fins al Donets. Des d’aleshores, Stanítsia Luganska és alhora un lloc fronterer, un punt de transbord i un eix de transport. Davant l’accés al pont hi ha molta vida: quioscos, parades de mercat, la sucursal d’una caixa d’estalvis envoltada de jubilats, organitzacions humanitàries, transportistes en espera, taxistes i autobusos.
Al punt de control del cantó ucraïnès, uns duaners armats escorcollen totes les bosses. Hi ha funcionaris uniformats asseguts davant portàtils regalats que porten adhesius amb banderes dels EUA. Al passaport, un segell de sortida del país. Fins al pont només falten 800 metres.
Aquesta àmplia franja la van desallotjar les tropes ucraïneses a l’estiu, una acció inclosa dins una “reducció de tropes” que havien negociat els dos bàndols. Com si fos un desafiament, però, totes les astes estan coronades amb la bandera blava i groga.
Aquella reducció de tropes és un dels pocs grans avenços que s’han aconseguit d’ençà del Protocol de Minsk, signat el febrer del 2015. Aleshores les tropes del govern i els rebels prorussos van acordar un alto el foc i van determinar la ubicació dels fronts. Però els enfrontaments van seguir. En tota la línia del front, de 400 quilòmetres, entre l’Estat ucraïnès i el territori dels separatistes, Stanítsia Luganska és l’únic indret on fins ara s’ha aconseguit la reducció de tropes. Perquè abandonar territoris pels quals s’ha vessat sang exigeix valor polític. El nou president ucraïnès, Volodímir Zelenski, que va guanyar les eleccions amb la promesa de portar la pau al Donbass, ha tingut aquest valor, però molta gent s’hi oposa.
Tot el que sembli una concessió a Moscou provoca protestes a Kíev. I el mateix passa amb la “fórmula Steinmeier”, a la qual s’ha compromès fa poc Zelenski. Aquesta fórmula consisteix en un acord diplomàtic. S’ha de precisar en quin moment i de quina manera Kíev concedirà als territoris separatistes un estatus especial dins l’Estat ucraïnès.
Al Protocol de Minsk es preveu un estatus d’aquesta mena, però a Kíev és difícil portar-ho a la pràctica. Aquest és el motiu de les protestes.
Un autobús gratuït recorre el trajecte fins al límit: el punt on el març del 2015 l’exèrcit ucraïnès va fer un esvoranc al pont amb explosius per impedir l’avanç dels separatistes.
El punt de control dels separatistes, a l’extrem sud del pont, és un tràiler. Un jove en xandall comprova el passaport i l’acreditació com a periodista. S’ha d’emplenar un formulari del “Ministeri de Seguretat” indicant-hi la confessió religiosa i el número de l’habitació de l’hotel. No escorcollen les bosses. Després el camí segueix per una cadena de turons i s’arriba a la ciutat passant per davant de carreteres tallades.
Lugansk no ha sigut mai gaire maco. A la conca carbonífera del Donbass era la germana petita i més pobra de la rica Donetsk. Però ara la ciutat encara es veu més buida. A l’estació hi ha un silenci com si fos un museu. Des d’allà hi ha exactament dues connexions amb ferrocarril: un tren de llarga distància en direcció a Donetsk i una línia regional. El cèntric Hotel Lugansk, amb les seves dinou plantes, no té pràcticament cap client ni té cap cafeteria, i en canvi hi ha forats de projectils a les finestres. Les botigues estan buides. El club de futbol Zorya fa temps que juga en un altre lloc. Es paga en rubles russos i exclusivament en metàl·lic, independentment de la quantitat; no hi ha caixers automàtics.
Lugansk ha patit molt amb la guerra. L’estiu del 2014 l’exèrcit ucraïnès va entrar a la ciutat disparant amb l’artilleria pesant, i es va acabar l’aigua. Alguns cadàvers van ser enterrats en jardins a causa de la calor. Més endavant es van traslladar les restes de moltes víctimes als afores de la ciutat, on hi ha un petit monument que en recorda els noms.
El govern de la República Popular té la seu en un antic edifici de l’administració territorial. Està estrictament prohibit fer fotos. Ni tan sols l’acreditació com a periodista, signada pel ministre de Comunicació, no obre les portes fins als dirigents estatals.
En canvi, sí que està disposat a conversar Gleb Bobrov, un home cepat amb barba i ullets vius. Bobrov dirigeix l’associació d’escriptors i és l’intel·lectual més destacat dels rebels locals. Fa ben bé una dècada, molt abans del començament de la guerra, va profetitzar en una sagnant peça de prosa una guerra civil a l’est d’Ucraïna. “Vaig pronosticar correctament prop d’un 70% del que ha passat, fins i tot per on passaria la línia del front i les negociacions de Minsk”, diu orgullós.
Com la majoria de separatistes, Bobrov tampoc no volia crear un petit Estat independent a Lugansk, per la qual cosa rebutja amb vehemència el terme “separatista”. Ell vol “tornar a casa, a Rússia”, diu, aquesta és en el fons “la idea d’Estat de la República Popular”. Malauradament, afegeix, allò no va funcionar com a Crimea.
Per a ell Ucraïna és un producte de la desintegració de la Unió Soviètica, un país sostingut per una elit corrupta, una ideologia nacionalsocialista i una repressió brutal.
Però l’elecció de Zelenski no contradiu aquesta imatge distorsionada? I el nou president, amb les seves iniciatives per la pau i el seu encant com a excòmic televisiu, no podria guanyar-se el cor de molta gent a la República Popular? Bobrov diu que no. A Lugansk qui trobava a faltar Ucraïna ja fa temps que va abandonar la ciutat. Als que s’han quedat, Zelenski ja no els fa cap efecte. “Tot això passa en un país estranger”, diu Bobrov. Es refereix al país que hi ha a l’altra banda del pont.
Tot seguit, ens convida a teatre. Al teatre rus de la ciutat hi ha una estrena: per primer cop ha entrat al repertori una peça sobre la guerra, una representació escènica de poemes bèl·lics. Sorprenentment no sembla una cosa ideològica. Els insults habituals titllant de feixistes les tropes del govern gairebé no hi apareixen.
Un dels pares de la República Popular és Aleksei Kariakin, nascut el 1980. Ell va ser el primer “president del parlament”. Tanmateix, al parlament no hi ha partits, que van ser prohibits completament, sinó tan sols dos “moviments”: Pau per a Lugansk i Aliança Econòmica.
No és pas un fet obvi que Kariakin encara sigui viu, perquè la jove República Popular ha estat governada amb mètodes de la màfia. Suposadament, un “primer ministre” de Lugansk va ser torturat fins a la mort. Diversos líders militars han mort en atemptats. I Kariakin també va haver de fugir de Lugansk un quant temps.
Des del cop d’Estat del 2017 la situació és més tranquil·la. Sigui com sigui, al capdavall els administradors del Kremlin decideixen què passa a Lugansk. Ara Kariakin és el director de la “Cambra Cívica de la República Popular de Lugansk”, una funció majoritàriament testimonial. Darrere l’escriptori hi té penjat un retrat de Vladímir Putin.
Des del punt de vista de Kíev, Kariakin no és res més que un titella de Putin. A Kíev, de Lugansk i Donetsk en diuen “territoris ocupats”. Ell ho veu d’una altra manera. L’indigna, diu, que a Kíev facin com si la gent com ell no existís, com si aquí governés Putin i ningú més. “Volen recuperar els territoris però no a nosaltres, les persones”, sentencia.
La pregunta és què volen els separatistes. El Protocol de Minsk, al qual ells també es van comprometre, preveu la reintegració dels seus territoris a la unió estatal ucraïnesa, amb certs drets especials. Això no suposaria la fi del seu somni d’unir-se a Rússia?
No, respon Kariakin: aleshores tindrien un estatus especial a l’Estat ucraïnès, com tenia Crimea abans del 2014. Llavors el poble podria decidir en un referèndum què vol fer. Ell no té cap dubte que els habitants de Lugansk optarien per ajuntar-se a Rússia.
És precisament aquesta interpretació del Protocol de Minsk el que tem Kíev: l’estatus especial com a pas previ a l’escissió definitiva. No sorprèn, doncs, que a Kíev tinguin por d’aplicar el Protocol de Minsk.
I així continua l’estira-i-arronsa. El govern de Kíev vol recuperar el control dels territoris perduts, i això vol dir, abans que res, el control de la frontera amb Rússia. Moscou, per la seva banda, no vol renunciar al control i, a canvi, exigeix el següent: que primer es concedeixi un estatus especial als territoris; i unes forces de seguretat pròpies. I després ja recuperareu la vostra frontera.
Costa saber què pensen els mateixos habitants de Lugansk. Són prudents, desconfiats. Encara n’hi ha que volen formar part d’Ucraïna, s’ho estimen més que ser ciutadans d’un pseudo-Estat que té disset ministeris però cap caixer automàtic. Un país on no hi ha eleccions lliures, on hi ha pocs llocs de feina i on no es veu futur. Però no ho diran en veu alta.
El jovent se’n va de Lugansk: alguns a Rússia, d’altres a Ucraïna. “El 2014 ens vam discutir amb molts amics”, diu una parella que no compartia l’entusiasme prorús dels separatistes. “Ara l’eufòria ha passat, això ens ho posa més fàcil. Però en canvi ara tothom evita la política. En el fons estem esperant i no sabem què esperem”. Si no fos tan difícil vendre el pis de Lugansk, ja fa temps que haurien marxat. Però al mateix temps els fa mal que a la resta d’Ucraïna els considerin uns traïdors només perquè s’han quedat.
L’Estat ucraïnès tampoc no tracta gaire bé els ciutadans que no estan sota el seu control. Per sol·licitar la pensió, els jubilats de Lugansk han de traslladar formalment el domicili a territori del govern i s’hi han d’inscriure com a desplaçats interns. Originàriament, la mesura havia de ser una mena de sanció econòmica contra els separatistes, però obliga els jubilats de Lugansk a travessar el pont derruït cada vuit setmanes, aproximadament, perquè han de confirmar personalment a la banda ucraïnesa el seu estatus de desplaçat i han de demostrar que encara són vius.
A Ucraïna les pensions són baixes, però amb prop de 110 euros encara són força més altes que les ajudes a la República Popular, on només es paguen uns quaranta euros. Molta gent rep dues pensions. Aquest és un dels pocs avantatges que tenen respecte als pensionistes dels territoris del govern, igual que els preus del gas subvencionats.
Per a l’Estat ucraïnès les autoritats de la República Popular no existeixen. Això vol dir que tampoc no hi tenen cap contacte. L’únic canal pel qual es comuniquen oficialment els representants dels separatistes i els de Kíev és el “grup de contacte trilateral”, un fòrum per a l’aplicació del Protocol de Minsk. La trilateralitat fa referència a Ucraïna, Rússia i l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, l’OSCE. Els separatistes hi van acudir a petició de Rússia.
Olga Kobtseva defensa la República Popular al subgrup de qüestions humanitàries. És una dona decidida, fa cinc anys empunyava ella mateixa les armes en combat. El seu lloc de naixement, Rubizhne, està sota control del govern de Kíev.
Entre els temes que es debaten al grup de Kobtseva hi ha el pont sobre el Donets. Des del maig del 2015 se’n negocia la reparació. S’ha debatut sobre totes les qüestions imaginables: per on passa exactament la línia de contacte, és a dir, la frontera que no és cap frontera? Durant les converses de Minsk no es va arribar a determinar. Quina amplada ha de tenir la via fèrria reparada? Kíev exigia que es fes més estreta perquè els tancs i els camions pesants no poguessin passar.
El que és absurd, però, és que, un cop enllestida la nova via, el pont només servirà perquè hi passi gent a peu. Tot l’enrenou polític, l’atenció mediàtica, la visita del president Zelenski fins i tot amb el president del Consell Europeu, Donald Tusk, a remolc: tot allò per un humil pas per a vianants. No hi ha res que exemplifiqui més bé com de petits són els passos del procés de pau.
I encara més absurd: al veïnat mateix hi hauria connexions per carretera entre tots dos costats; dues, fins i tot. Només s’haurien d’obrir al pas. Però els separatistes no es posen d’acord amb el govern de Kíev sobre quina de les dues vies s’ha d’obrir. Els motius són militars. Kíev prefereix la carretera de Zolote, mentre que la República Popular s’estimaria més obrir el pont de Stxàstia. Allà ara ja s’hi entreguen una vegada al mes els diners per al subministrament col·lectiu d’aigua. En metàl·lic, evidentment, en diversos sacs.
Però per a Stanítsia Luganska i els pensionistes de l’anomenada República Popular un pont per a vianants millorat ja és un pas endavant. En realitat, ja ha començat la reparació. A primers d’octubre es van retirar les passarel·les de fusta. Ara el forat que hi ha a la via es tancarà. I perquè l’important pas no s’hagi de tancar ni un sol dia, s’ha construït expressament un pas alternatiu per als vianants. A la República Popular no hi creien, al setembre encara es pensaven que les obres eren una finta en la tàctica comunicativa del president ucraïnès. Però el pas alternatiu existeix.
La reparació va ser possible gràcies a la retirada de les tropes de les posicions més avançades. Ara Zelenski vol repetir la retirada de tropes a Zolote i Petrivske, segons s’ha acordat amb l’OSCE, i com exigeix també Moscou: com a condició prèvia per a una reunió prevista de Zelenski i Putin al màxim nivell a França, juntament amb el president Emmanuel Macron i la cancellera Angela Merkel.
Dimecres d’aquesta setmana veterans de guerra ucraïnesos van fer cap a Zolote per impedir-hi la polèmica retirada, i es va produir un enfrontament amb la policia.
Qui veu qualsevol retirada com una rendició no pot arribar als acords que exigeix un procés de pau. Si no, al final només quedarà una solució. El cap del districte de Stanítsia Luganska, Iuri Zolkin, l’ha formulat en preguntar-li què voldria que fos la seva població: “Un punt de suport de l’OTAN”, diu amb concisió.
Aquest estiu Zolkin va tenir una disputa al pont, precisament amb Olga Kobtseva, la negociadora de Lugansk. Kobtseva s’havia posat al cantó nord de la part trencada del pont per donar la benvinguda a una visitant de les Nacions Unides i conduir-la cap a la República. El “ministre d’Exteriors” de la República havia vingut amb ella i portava l’escut estatal amb l’estrella vermella.
La casualitat va voler que en el mateix moment també fos allà el cap de districte Iuri Zolkin. Aquest costat està sota control ucraïnès, va dir el cap de districte a la separatista: “Per mi ja pot anar-se’n a Minsk o tornar al seu costat del pont. I què és aquesta insígnia estranya que porta? Quina república de broma és això?”. Kobtseva no va estar d’acord amb aquelles paraules. En realitat, Stanítsia Luganska pertany a la República Popular, va dir ella, no pas a Ucraïna.
Un equip de gravació va filmar l’enfrontament. Mentre tots dos es discutien, pel fons anava passant la gent que travessa la frontera habitualment: persones i més persones, carregades amb bosses pesants i amb preocupacions quotidianes encara més pesants, unes preocupacions que després de quatre anys i mig ningú els ha alleujat.
Traducció d'Arnau Figueras