CURES

"El temps dedicat a les cures equival a 28 milions de llocs de feina"

 María Ángles Durán ha sigut la primera espanyola dona a rebre el Premi Nacional de Sociologia. El seu camp de treball ha estat l’anàlisi del treball no remunerat i la seua relació amb l’estructura social i econòmica. Parlem amb ella sobre permisos de paternitat, estat del benestar i la invisibillització de les cures. "Cal que els joves s'involucren més en la cura de les persones grans", diu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Aquest mes ha entrat en vigor els permisos de paternitat de vuit setmanes . En l’any 2021 és previst que la baixa s’allargue fins les 16 setmanes i, per tant, s’equipare a la de les dones. Teòricament això ha de servir perquè la maternitat deixe de penalitzar les dones en l’àmbit laboral. Quin pensa que serà l’efecte? Serà un punt d’inflexió com defensen algunes veus?

Crec que no serà tant com un punt d’inflexió. Em fa la impressió que no s’utilitzaran per a la finalitat per a la què s’han creat, és a dir, perquè els pares assumisquen part de la cura de les criatures. D’una altra banda, qualsevol cosa que grave l’empresari, de qualsevol manera, també actua com un element dissuasiu, sobretot per contractar dones joves. Jo opine, per tant, que no tot són guanys perquè també té una part d’efectes no desitjats que es produiran sobre la contractació, sense cap dubte.


-Però ara per ara la maternitat només penalitza les dones. D’aquesta manera, amb permisos iguals, penalitzarà tots dos membres de la parella.

Sí, a hores d’ara només penalitza les dones. Ara és un cost que es repercutit en l’empresa. Però ara continuarà sent percebuda com un cost. Qualsevol mesura, si entranya un cost, és vist com un cost de les dones, encara que es repartisca entre homes i dones.

Els partidaris que les dones ens quedem en casa diuen que el que fem les dones quan treballem fora és passar el cost de la maternitat al conjunt de la societat. Abans el cost es focalitzava en l’empresari que contractava la dona i ara es diluirà entre l’empresari que contracta la dona i el que contracta l’home. El cost és dilueix entre el contractador de l’home i la dona però és percebut igualment.


-Però, aleshores, quines altres mesures podrien prendre’s perquè la procreació deixe de penalitzar només les dones?

Molt poques perquè si s’augmenten els serveis públics, també és un cost per tota la societat, de forma que els partidaris que les dones tornen a casa, es dediquen a les tasques de la llar i a cap altra cosa sempre tindran arguments al seu favor. Per tant hem d’assumir que si volem que les dones ens incorporem plenament al mercat laboral això tindrà un cost i caldrà posar-hi mesures. Hi ha dues vies per fer-ho: o ho paga directament el contractador o es dilueix entre tota la societat. I si és dilueix, hi ha dues formes: o ho paguen els qui contracten progenitors o tots els ciutadans mitjançant els subvencions als que contracten i serveis públics. Des del meu punt de vista seria desitjable un estat de benestar amb molts serveis públics que afavorisquen la natalitat i que fagen que es diluïsca el cost entre tota la ciutadania.

És una qüestió que ens hem de plantejar seriosament perquè Espanya té un problema seriós de natalitat. Normalment es diu que a Espanya cal que cada dona tinga 2,1 fills per mantenir la demografia. A Japó incrementen aquesta xifra fins als 2,7 fills per dona. A Espanya estem a 1,3. Així doncs hem de preguntar-nos com resoldre aquest problema. Jo crec que les mesures legals són necessàries però no suficients, perquè o no s’apliquen o s’apliquen amb finalitats distintes amb les quals es van crear. Perquè es modifique la situació actual calen canvis d’actituds, que hi haja una bona recepció envers els valors nous. És més fàcil canviar una llei que modificar una actitud. L’escola i els mitjans de comunicació són essencials en aquest sentit.


-L’altre dia en una entrevista a Pablo Iglesias un periodista li recriminava que no haguera suspès la baixa de paternitat per fer-se càrrec de la crisi de Podem.

Això ho hem patit les dones permanentment en el sentit contrari: Se’ns ha tirat en cara molts problemes familiar pel fet d’haver treballat. Ara a ells els tiren en cara que es dediquen a la cura dels fills i no atenguen les seues responsabilitats laborals. Al final el que es posa en evidència és que conciliar l’espai públic i el privat és molt difícil. Estic segura que dins de Podem hi ha molta gent que opina el mateix que el periodista. Sempre me’n recorde de Butto, la presidenta de Pakistan. Ella volia presentar-se a les eleccions i va enganyar tota l’opinió pública dient-los que pariria en un moment diferent al que realment estava programat. Finalment va donar a llum amb temps suficient per participar en les eleccions, uns comicis que finalment va guanyar. Ella era conscient que l’embaràs la podia perjudicar políticament i ho va manejar amb molta astúcia.


-Parlava abans dels canvis d’actituds. Vostè porta molts anys investigant sobre els usos del temps. La percepció és que les coses, ni que siga mínimament, estan canviant. Però fins quin punt?

Està canviant constantment cap a una major igualtat però el canvi és molt lent i el camí per recórrer és molt llarg. Hi ha hagut dos canvis essencials: els xiquets arriben a demanda, són producte d’una planificació familiar i, per tant, els homes tenen molt a dir i poden intervenir en la planificació de la cura. D’una altra banda, com hi ha menys xiquets, es poden implicar més en la cura del seu o seus fills i filles.

I, per altra banda, ha augmentat la longevitat. Això significa que hi ha una mitjana de 20 anys entre la jubilació i el decés. En aquestes dues dècades se pot fer molt de treball de cura. En aquest àmbit es detecta un canvi molt fort: homes que dediquen més temps a la casa i s’impliquen més en la cura dels nets i en les seues pròpies parelles.


-Aquests canvis es podrien accelerar?

Tots els canvis poden accelerar-se o frenar. En les eleccions anteriors em va cridar l’atenció que els partits progressistes pràcticament no feien menció a les cures. En canvi ara el tema apareix en molts programes electorals. L’any passat va ser el primer 8M en què el tema va ocupar moltes pancartes. Això és del tot nou.


-És veritat que la qüestió de la conciliació s’ha incorporat en la majoria de programes electorals, en un sentit o en un altre. Pablo Casado, per exemple, proposa un pla de conciliació i racionalització dels horaris. Proposa acabar totes les jornades a les 18h. Què li sembla?

Jo he format part de la Comissió Nacional d’Horaris i crec que és un tema molt complex, que depèn molt de l’estructura productiva del país. En un país amb una economia tan vinculada amb el sector serveis és molt difícil que les horaris acaben a una hora a una altra. Crec que la tendència dels horaris és a ser flexibles i a haver de subministrar serveis durant tot el dia. La meua impressió és que anem cap a un horitzó d’horaris molt estables i una franja flexible per dalt i per baix.


-La qüestió és que, es mire com es mire, les cures requereixen temps i això és difícil de compatibilitzar amb les actuals jornades de feina.

Hi ha països que han optat per major igualtat en el temps dedicat a la cura, però cap no ho ha resolt del tot. També hi ha països que tenen un serveis públics molt més potents, per exemple els països socialdemòcrates europeus.


-En el seu darrer llibre parla del «cuidatoriat». Què vol dir exactament?

Les cures són essencials per disposar d’un determinat benestar. Durant molt de temps s’ha parlat d’aquesta qüestió des d’una perspectiva exclusivament personal, entre el qui cuida i qui és cuidat. Amb l’ús del terme cuidatoriat el que vull és posar en evidència que aquesta és una qüestió estructural que fins ara havia estat invisibilitzada perquè qui s’hi dedicaven eren dones. Si les dones s’incorporen al mercat laboral hi ha un buit que cal resoldre. Cal començar a reconèixer que les cures són una activitat essencial i no haurien de recaure només en les dones. Això és tota una revolució.

La qüestió dels xiquets la tenim més o menys resolta. On encara no hem trobat una solució és en el cas de les persones majors. La qüestió és que cada volta vivim més anys bé, però també vivim més anys malament. En el futur la demanda de serveis creixerà. Com ho farem per cobrir aquesta demanda? De moment el mercat no ho resol i els serveis públics són escassos. Així que hem que comptar amb que la càrrega es derive cap a dones de la mateixa família que pateixen una coacció moral perquè se n’han de fer càrrec tan si volen com si no perquè not tenen alternativa. Per tant, vull destacar que no es tracta d’una opció individual, sinó d’una acció estructural.


-Això s’ha sostingut fins ara gràcies a una concepció molt familiarista de la societat.

Quan som grans sobrevivim amb una qualitat de vida prou acceptable perquè tenim uns nuclis familiars molt forts. Ara bé, el sistema tradicional de relació no es pot mantenir perquè va funcionar mentre hi ha hagut una divisió de papers molt forta. Ara en canvi les dones accedeixen a estudis, al mercat laboral... Tot plegat requereix de noves formes amb què abordar la divisió del treball.

 

-En molts casos acaba sent també una funció que s’externalitza...

Però poc. Hi ha dos tipus d’externalització: una a través d’un contracte directe i per tant a través del mercat, que són les treballadores de la llar; o a través de serveis públics oferits pels ajuntaments. No obstant, continua sent un percentatge molt xicotet, tant pels qui ho resolen a través de treballadores de la llar com pels qui ho resolen a través dels ajuntaments. La diferència és que els serveis que ofereixen els ajuntaments en molt xicoteta proporció els qui els percep, mentre que les treballadores de la llar les paga totalment qui rep el servei. És una dada molt interessant que ha sigut un dels sectors amb menys conflictes laborals: són feines disperses, sense sindicació i poc reconeixement de drets laborals.

A més, normalment la persona que paga no té possibilitats de pagar més. De fet, des que s’aplica el conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball (que amplia els drets de les treballadores de cures) s’ha reduït en una quarta part el nombre de persones en el sector. Per tant tenim que si bé una part ha millorat les seues condicions de vida, s’ha destruït també ocupació. Es pretenia, amb l’aprovació del conveni, millorar els drets laborals i fer aflorar els treballs submergits i el que ha succeït ha sigut que s’ha incrementat el treball en negre.


-Però, plantejat així, és molt pervers i situa a les treballadores de la llar en una mena d’atzucac, quan moltes d’elles, sobretot les internes, treballen en unes condicions de semiesclavitut.

Sí, el mercat és així de dur. Fa alguns anys Gallup va fer una enquesta que indicava que hi ha 35 milions de persones que tenen previst emigrar definitivament a Espanya. En aquests moments el mercat de les cures està totalment internacionalitzat. Hi ha un mercat potentíssim de cuidadors que només es té a ratlla perquè Espanya és un país dur en qüestions d’emigració.


-Però en condicions molt precàries, perquè l’Estat no es fa càrrec d’aquesta pota de l’estat del benestar.

Allà on s’ha intentat regular l’ocupació de les treballadores de la llar el que ha ocorregut és que el mercat s’ha retragut. El que no pot ser és que la cura dels majors recaiga en dones d’edat madura que treballen en condicions pitjors del que acceptaria qualsevol conveni sanitari. Caldria que els joves s’involucraren més en les tasques de cura dels majors.


-Però això és incompatible amb el fet que la majoria de joves tenen una vida molt precària?

Però a pesar d’això tenen molt més temps d’oci que les dones en edat madura.


-Però no tindria més sentit que tot això es monetaritzara i, en última instància, se’n fera càrrec l’Estat?
Això és molt difícil perquè que es puga monetaritzar hauríem de tenir una estructura productiva molt tecnificada en què cada lloc de feina comportara una plusvàlua molt alta. El problema és que l’estructura productiva espanyola no és eficient en aquest sentit.

Quan Nacions Unides en el 95 va demanar que es feren les enquestes sobre usos del temps en certa mesura va obrir la caixa de Pandora. L’última enquesta de l’INE, de l’any 2010, analitzava a quantes feines a temps complet equival el temps gratuït treballat en les llars: 28 milions de llocs de feina. Com anem a monitoritzar això si és un 30% més alt que tot el temps dedicat al mercat laboral? La Llei de Dependència va intentar fer-ho però es va quedar molt lluny del que podria haver sigut.

La qüestió és que perquè augmenten els serveis has de convèncer tota la població que cal augmentar els impostos perquè res és gratuït. He calculat que l’increment hauria de ser de fins al 70%. Cal que l’administració pública funcione bé, no cal parlar tant de llevar-li funcions. Hi ha funcions que les fa molt millor el mercat però hi ha altres que només les farà l’administració pública. En el tema de la cura actua l'anomenada llei de ferro: les persones que més cures necessiten són les que menys possibilitats tenen d’aconseguir-les a través del mercat: els pobres, els immigrants, els vells i els malalts.

Ens cal un estat del benestar més potents, però també apostar per una redistribució interna. Hi ha dos pactes: un pacte de gènere i un pacte generacional. El pacte de gènere vol dir que cal redistribuir les tasques entre homes i dones. I el pacte generacional és que els joves tenen, a hores d'ara, molt poca implicació en la cura de les persones majors. Caldria que assumiren aquestes responsabilitats com a pròpies.


 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.